dimarts, 16 de juny de 2009

caldo

Caldo

La clau farà un xerric
i s’obrirà la porta.
Escalfaràs el brou.
Una cadira buida et fitarà
mentre xarrupes el silenci espès.
Després, a poc a poc, mastegaràs
la carn d’aquest tubercle mal bullit
que t’ha grillat a dins el pit.

dijous, 4 de juny de 2009

norai

amarres d'esperma m'aferrin
en es norai de's teu cul.

dimecres, 20 de maig de 2009

bomba lapa

la nostàlgia és una bomba lapa
sota el present que et condueix.

bilbao

cap de setmana a bilbao per veure els llops voladors d'en cai guo-quiang. excursió a l'ermita-illa de san juan de gaztelugatxe, roca imantada del mite de san juan i històries corsàries. vaig entrar dins una escultura de richard serra (escultor d'avantpassats mallorquetes) i quan en vaig sortir ja havia près la decisió.

perdo l'autobús de tornada, per poder llegir, al següent, una entrevista a barceló, al suplement de EL CORREO que robo al meu veí de seient. l'atzar és un esteta.

durant el viatge d'anada mossego l'AMBERES, de bolaño. trobo que el meu V.I.A.G.E.M, (escrit durant la meva estada lisboeta d'aquest març. inèdit.) és millor. només que no està acabat. o sí.

tornat a madrid escolto camarón. torno a llegir viny-holly: la seva poesia em penetra com el ionqui que es xuta després de temps sense fer-ho.

jo vull ser un bodegó de LUIS MELÉNDEZ.

ceci n'est pas un post.

dilluns, 4 de maig de 2009

rilke

" ... un cielo aún no alcanzado,
un infierno aún no olvidado ... "

rm rilke

diumenge, 3 de maig de 2009

six feet under

com que aquest és un blog afí a la literadura i a l'art en general i tal, doncs ...

real madrid 2-futbol club barcelona 6

ambunaparaula: història.

i tal

vull dir de la mena d'històries amb les que hom podrà castigar als fills, nebots néts, besnéts durant les interminables sobretaules de nadal.

dijous, 30 d’abril de 2009

la càmera miop

" notes per a una teoria del cine miop:
la càmera (per fí !) no com com l'ull que tot ho veu, sinó com l'ull que no ho veu tot, que no ho pot veure tot, que no veu l'imprescindible. l'ull que no arriba a veure-ho perquè (senzillament) arriba tard. és maldestre. està mal informat: no apareix a l'escena del crim o d'amor o de guerra en el moment just. la càmera que no hi és quan l'aconteixement. la càmera que no hi és quan hi hauria de ser. però no una càmera cega, sinó un càmera guenya o miop, que quasi no hi veu, que quasi arriba a contactar amb l'aconteixement. una càmera que, a vegades, va uns segons o minuts per davant de l'aconteixement i, d'altres, una estona per darrera.
quasi tota la història del cinema ha ignorat l'error, la no coincidència, el que passa quan no passa el que hauria de passar. ¿ per què la càmera sempre és allà on ha de ser per tal que nosaltres veiem el que ha se ser vist ? és massa sospitós. sóna a infiltrat de la gestapo.
utilitzar la càmera no com un perfecte voyeur, sinó com un voyeur maldestre.
utilitzar la càmera com un cartògraf a qui han donat les coordenades equivocades.
jo pagaria per veure pelis fetes per càmeres miops. "

dimarts, 28 d’abril de 2009

man on wire

" (...) Estoy en contra de la censura y la autocensura. Con una sola condición, como dijo Alceo de Mitelene: que si vas a decir lo que quieres, también vas a oir lo que no quieres. (...) "

Roberto Bolaño, Los mitos de Cthuluhu; El Gaucho insufrible.



ahir vaig anar a veure man on wire, la peli de james marsh sobre en philippe petit, l'home que el 7 d'agost de 1974 va caminar entre les torres bessones penjant d'un fil, el funambulista poeta. no us perdeu aquest flim que dissecciona amb humor i intel·ligència aquesta gesta heròïca, aquest acte poètic d'alçada ( perdoneu, però ho tenia era massa fàcil ) planejat amb la metodol·logia i ofici dels atemptats terroristes ( l'11 s queda com un autèntic bunyol, com una obra d'afeccionats, com una vulgaritat després de veure el documental ) per una colla de freaks amb unes dosis mítiques d'entusiasme, bogeria i casualitat.

una bella reflexió sobre la poesia de les causes impossibles, la il·legalitat, el treball en equip, l'art, els irrepetibles anys 70 i la fascinant figura del funambulista petit.


dijous, 23 d’abril de 2009

baptisme

(...) ordeñar un vaca y luego tirarle leche por la cabeza (...)

nicanor parra

dimecres, 22 d’abril de 2009

rebecca

the cherry orchard dirigit per sam mendes a l'español. recital interpretatiu dels senyors actors anglosaxons del lado de aquí y del lado d'allà. rebecca hall és un volcà d'emocions i organicitat que traspua sensualitat per sota el xal de la monjil varia. l'escena en que el comerciant lopajin (incommensurable simon russell beale !) quasi li demana el matrimoni, va arrencar un "nooooooooooooooo...!" a la platea. per als qui no ho sàpiguen (i no passa res, no passa res, que dirien els manel) aquest és un fenòmen astronòmic que passa una vegada cada mil anys, vull dir que l'emoció et faci inclinar el cos endavant, vull dir que et faci clavar els ulls a l'escenari i voler més i més i més d'aquella vida que no és vida però que és alguna cosa més que vida perquè il·lumina i repara les esquerdes d'aquesta "escala de galliner curta i plena de merda" que és la vida( lluís soler dixit), vull dir que passa mil·lenàriament que et quedis enganxat a la butaca com un ou ferrat a la paella després del fosc final i no tinguis esma d'entregar-te a la convenció de l'aplaudiment després d'un tal knockout de màgia.

en aquesta orgia de sensualitat interpretativa cal destacar el treball de l'actor i mite adol·lescent de moltes, ethan hawke. la seva performance de l'etern estudiant trofímov és sòlida, fullosa i arrelada com un sequoia de califòrnia, i la seva és una ombra que il·luminarà actors lactants i diletants (és a dir, tots nosaltres, actors errants dels boscos de la vida).

la misenscène del senyor mendes és un un tall de bisturí graciós i precís de 2h i 35 min. tota la seva intel·lìgència teatral, que és tota, està al servei del text de txèchov (magnífica versió de tom-rock&roll - stoppard) i d'aquestes criatures estranyes i gasoses que són els actors.

cada molts anys, capriciosament, el teatre emergeix de l'escenari com una catedral d'emocions submergida durant molts i molts anys. coberta per les algues de l'artifici, amb els crustacis aferrats a les gàrgoles de la paraula. llavors, la llum d'aquella fràgil i bella arquitectura ens il·umina per uns instants abans de tornar a desaparéixer, deixant en les nostres mirades el reflex de l'àcida llum amb que taquen les obres mestres.

P.S: fer un truita de patates, posar-la en un tupervare, comprar un bon rioja i esperar la senyoreta hall a la sortida del teatre per demanar-la en matrimoni.

dimarts, 21 d’abril de 2009

platja de s'illot

aquest és el putu poema del que n'estic putament enamorat:



Platja de s’Illot



Hi ha una adol·lescent que tapa amb pedres,
amb pedres esmicades per l’onatge,
el cos turgent de dona que avui estrena
la seva amiga estesa arran de l’aigua:
les pedres li han entrat dins el biquini.
Hi ha dues pollencines grasses, suren,
cadascuna aferrada a un flotador
i una li diu a l’altra
què es posarà dissabte pel bateig.
I hi ha aquella italiana esculptural
que mira d’esma el nou Vanity Fair,
i la barca de goma amb els pirates
a punt de conquerir l’illot a crits,
la dona de quaranta que ara ha entés
qua ahir la joventut la va deixar.


I un parasol que sobtadament vóla.


Hi ha tres betzols que juguen, ja són grans,
qui encertarà amb la pedra aquell forat,
la vídua que arrossega el seu Yorkshire
a dins un flotador de color rosa.


Hi ha una tovallola amb un nedó
a l’ombra de la roca de marès,
el vent li ha escampat terra per damunt.


I hi ha l’ombra submarina del llaüt
que oscil·la, muda, intàctil, sota l’aigua,
i balla entre l’arena i l’alga negra.


Davant illots impertorbats de vida
serem caragolins entre les pedres.


Mallorca, 19 d’agost 2008

black hearted love

podria parlar de l'expo de la valldosera el diumenge al reina. de la espinosa poesia dels seus travellings. de les històries de novel·la rosa que crea animant un pot de detergent i una ampolla d'oli. podria parlar de "el ombligo del mundo", la sèrie de dibuixos fets amb burilles i engrunes de pà, dels cossos dibuixats amb les arrugues dels llençols. una expo com a aquesta conté més oxígen que el terç d'amazones que encara és de lula, una expo com aquesta esperona la neurona més que quatre polvos amb l'scarlett. (bé, fóra bó no menystenir l'empirisme en aquest cas). podria parlar del sentiment de culpa, desig i necessitat en sentir la veu al contestador de c. de l'sms d'avui que preludia el meu bye, bye madrid. però no. poso black hearted love de la p.j en repeat i escric aquesta merda de post-excusa. podria parlar de la veïna del primer amb la que finalment m'he topat avui en llençar els fems: és menuda, de pell blanca, pigada, despavilada i duu els cabells a lo garçon. crec que podria enamorar-me'n suïcidament. és muntadora, treballa de nit i dorm de dia. podria parlar de fritz lang al doré. però no. aquesta merda de post és una excusa per penjar un putu poema d'aquest estiu que si no el penjo rebento. l'he podat durant dies i dies com un bonsai, i encara el considero informe.

¿quan es senten ràbia i nostàlgia a parts iguals, què és el que se sent?

divendres, 17 d’abril de 2009

padre me confieso de que he ido a starbucks

víctima d'un rapte de fatiga urbana m'escolo dins l'starbucks de la plaza de los cubos. faig temps abans d'entrar a veure control, la peli sobre els joy division. provo d'inquibir-me esòfag endins la lava amb cafeína i dos de sucres que l'atenta dependenta m'ha despatxat en un vas de cartró on hi ha escrit el meu nom.

impossible: la temperatura del cafè és la mateixa que la del racó de l'infern on em podriré per haver ficat els peus en aquesta franquícia feixista. entra un capellà jove acompanyat d'un vell. el jove va vestit de rigorosíssim negre, rígid coll blanc, duu la ratlla a un costat, un rellotge de marca i uns mocasins enllustrats. com qui mastega les fulles del seu passaport a l'infern disfruto cada cullerada del cheese cake. el jove capellà, formós, elegant, la cara immaculada de la virginitat i el vell departeixen, relaxadament, asseguts en una taula. faig una ullada al meu entorn, obro la llibreta i escric:

"para nosotros la espuma sólo puede ser de una forma: perfecta"

"la calidez de starbucks nos sale de dentro"

( i als tovallons )

"less napkins. more plants. more planet."

tanco la llibreta i dóno un darrer cop d'ull l'inquietant rostre del capellà jove. m'aixeco de la taula i vaig per sortir. en passar davant la taula, observo que el vell no va vestit de capellà, com havia intuït veient-lo d'esquenes. és un home gran, encorvat. el seu rostre reflecteix una certa fatiga. podria ser el pare del jove capellà, el seu oncle.

enfilo cap als golem. encara tinc una estona i entro a la llibreria 8 i 1/2. mentre passejo entre exemplars de guions d'almodóvar, assaigs sobre medem i llibres sobre la dolce vita, em torna al cap l'escena de starbucks. llavors reparo en l'autèntica naturalesa de l'acte que acabo de presenciar: negocis.

el maligne ( home vell) ha citat el seu procurador d'ànimes local ( capellà jove ). asseguts en una de les taules del cafè, amb la tranquil·litat del qui està al seu despatx, passaven comptes i departien sobre les incidències de la crisi en el negoci.

esgarrifat, em pregunto quants cafès calen per condemnar-se.

abric de visión

entrar al gran teatre del món amb l'abric de visión dins un carro tirat per cavall cecs.

dijous, 16 d’abril de 2009

escrit a la pizarnik

una mirada desde la alcantarilla puede ser una visión del mundo.
la rebelión consiste en mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos.

alejandra pizarnik

l'atzavara

cap de setmana a banyoles. visita furtiva a can tista, casa de carles fontserè. therry bloch, la seva vídua, una novaiorquesa d'orígen català que s'expressa amb un deliciós català afrancesat, ens reb amb una hospitalitat exquisida i una tristesa commovedora. dos anys després de la mort de l'insigne cartellista, encara parla de "nosaltres" en present. en negrot, que era un cadell quan la darrera visita, amb fontserè viu, ara està gràs com un truja. avui therry està especialment trista perquè una de les seves millors amigues acaba de morir. ha decidit que no anirà a l'incineradora.

després d'una tassa de te, therry ens condueix a l'estudi. traquil·litza veure que tot està igual que la última vegada: els quadres, els mobles, els arxivadors, els estris de treball, el llibres, les fotos, els cartells, les esculptures, ... imaginava el patrimoni fontserè-therry dispers per fundacions i museus. sembla que fins que therry segueixi d'empeus (la seva salut i el seu vigor són envejables!) la casa quedarà tal i com està. les pintures segueixen penjades al mateix lloc on les recordava: el quadre que fontserè va pintar quan l'entrada dels aliats a paris ( "li agradava més l'esbós que el definitiu perquè el tanc li havia sortit massa llepat", ens diu therry ), el central park hivernal, l'autorretrat...

pujem al terrat de la casa. em fa por que negrot no faci caure therry. des d'allà, vista impressionant d'un plà de l'estany boirós, espectral. fa un temps de maquis. therry ens senyala l'atzavara del jardí. la van plantar fa deu anys amb en carles. l'atzavara només floreix una vegada. fa tres setmanes que d'aquesta atzavara n'ha brotat un tall que ara ja arriba als quatre metres d'alçada. el tall ha crescut ben amunt per escampar les llavors arreu i reproduir-se. després el tall s'assecarà i morirà, però la planta ja haurà donat el seu fruit.

sobre una de les taules de l'estudi he vist la màquina d'escriure amb la qual fontserè va escriure els dos volums de les seves memòries. l'últim cop que la vaig veure quedava a la vista (fontserè treballava en el tercer volum). ara estava coberta amb una funda. no vaig poder evitar fotografiar-la.


dijous, 9 d’abril de 2009

pequeño cine estudio

glorieta de quevedo, exterior nit. mentre esperes que comenci la sessió de "à bout de souffle" al pequeño cine estudio entres a un bar i presencies els 4 ganxos mohammadalinescs del barça la cara del bayern.

entres al pequeño cine estudio. interior nit. seus tres files davant la parella que es fa petons. ningú més a la sala. la projecció comença puntual. fosc a fosc interior nit de sala de cinema a les fosques. pam! plano d'en belmondo esperant en un portal. fa ganyotes mentre aspira el gauloises. treus la moleskine de l'infern de la jaqueta que et vas comprar a l'springfield de lisboa i la obres en l'obscuritat. com si fóssis en robert capa tirant al míting de trotsky, passes la pàgina-carregador fins a donar amb els fulls de pel·lícula verge. treus el bolígraf de la butxaca de la camisa i escrius a cegues. penses en les pintures cegues d'arnulf rainer.

sempre que veus l'àbout esperes que la seberg no delati en belmondo des d'aquell cafè, on ell l'ha enviada a pel france-soir i una ampolla de llet. per què ho fa ? sempre que veus l'àbout confies que ell no serà tan imbècil de deixar-se atrapar. perquè no fuig corrents quan ella li diu que ha trucat la poli ? però no, va i en belmondo torna a llençar l'automàtica dins els cotxe de l'amic que arrenca. i arriben els polis i disparen en belmondo per l'esquena, i ell fa aquells 20metres caient i aixecant-se per les llambordes parisines fins que cau a terra. primer plà de belmondo amb els peus del flics que arriben al seu costat. i en belmondo-poiccard que obre la boca, riu i arruga el front per última vegada. i es tanca els ulls a sí mateix.

la catedral experimental de god-art (erudicions, pop-art, cinema negre, i focs d'artifici maoistes inclosos) es sostè sobre dos pilars: la exploració del misteri anomenat dona, i el seu immens talent com a poeta.

ens sortir del cinema hi ha lluna plena. voldries tucar aquella noia de munich tan guapa que vas conéixer la setmana passada. però no tens el seu telèfon. arribes a casa. reveles la pel·lícula-moleskine. a les fosques hi has escrit:

maintenantje foncealphonse

cejolielacampagne

min2:pistola

cebeau le soleil
j'aimebeaucoupla
france

les
voituressont
faitespour
roulerpaspour
s'arrêter .


newyorkheraldtribune
























dimarts, 7 d’abril de 2009

boxa

l'escriptura com un boxejador que prova de mantenir contra les cordes l'ombra de la soledat. sovint a base de cops baixos.

divendres, 3 d’abril de 2009

autòmats

autòmats


Amb quin vaga inèrcia cada dia
es llença el cos al ball del gestos, rutes
que recorrem amb perfecció d’autòmats:

Mariners cecs naveguem d’esma
per l’insondable mar de casa nostra.

Timons de boira som.
Timons de boira ens porten
per entre illes d’objectes.

I els óssos van
tatuats de memòria
a l’alcova del sexe
al rebost de la gana
a la suite de l’insomni.

Corders som d’un pessebre amb molsa seca.

Atura’t, ara, ja, deixa de moure’t,
comença a caminar, orfe d’inèrcia.



(plaça del pi, 26 agost 2008)

els figurants de(l) plató

caldria fer un estudi detallat dels figurants de h.c, car ells són els autèntics protagonistes d'aquesta sèrie. caldria recollir una biografia personal de cadascun d'aquests personatges, intrigants, apassionants, odiosos alguns, entranyables els altres, d'aquest ramat de freaks embatats que són els amos absoluts del plató. ells són els verdaders professionals de l'art d'aprofitar els minuts, les hores, les estones mortes que s'imposen entre presa i presa, un ofici, el de l'espera, que han teixit sobre les agulles de la paciència i la desesperació. plà general del llarg passadís dels estudios picasso: els figurants seuen en cadires de plàstic vermell, arrenglerats per l'avorriment, sota els grans lluminosos que penjen dels sostre altíssim on s'hi llegeix "se ruega silencio por grabación", disfressats de metges, infermers, cel·ladors o pacients, els figurants composen una de les imatges més desconcertants que la realitat hagi creat mai per a la ficció. criatures condemnades a viure a eternament en la sala d'espera de la ficció. el pitjor malsón d'un actor no hauria de ser oblidar el seu text, esdevenir un actor mediocre ni tan sols ser oblidat. no. el pitjor malson d'un actor hauria de ser desapareixer, liquar-se en l'ombra d'un figurant. errar eternament en el purgatori de la no-ficció. habitar definitivament en la caverna del plató.


caldria fer un mapa. un mapa dels recorreguts que cadascun d'aquests homes i dones, han traçat dia a dia, des de fa anys, anant d'un lloc a l'altre del plató, orientats pel timó de la versemblança rumb a "ninguna parte", una adreça que coneixia el mestre fernán gómez. la inèrcia d'aquests cossos dirigits per ajudants de direcció, per auxiliars de direcció, no pot encarnar millor la metàfora de l'inacabable errar humà pel plató de la vida.

les arts són els forns d'on surten les imatges que han de permetre'ns entendre el misteri de la vida. la televisió ha generat nous habitants per la caverna de(l) plató. cossos que projecten ombres sobre uns decorats que cada any es pinten de nou. potser era exactament d'això del que volia parlar en el meu poema "autòmats" d'aquest estiu. i jo sense saber-ho.


dijous, 2 d’abril de 2009

l'espaienblanc

enumerar en cop més la llista de projectes pendents d'escriure o corregir. només amb aquest contingut tindria feina pels propers cinc anys. a més, hi ha els projectes de teatre i les pelis, com "forad'escena" pendents de muntar. en lloc d'això, en lloc de tatuar un cop més la pell crua de la moleskine amb els punxots de la possibilitat, decideixo omplir -l'espai-en-blanc dibuixant els objectes que hi ha sobre la taula de la cuina d'oriente mentre esmorzo: una funda per les ullers, les claus d'oriente en un clauer que representa el bard amordaçat de l'astèrix, una navalla multiusos tancada, un tarja d'un club amb una xapa del che que vaig trobar a l'estació d'atocha al damunt, una capsa de mistos, un paquet de trident sense obrir, una pot de mantega pasqual, una ampolla de font vella, l'últim babèlia.

no escriure sobre el que vols escriure. saltar-se les classes d'alemany. no abordar les tasques pendents. no dedicar-se al que hom voldria. no voler el que un voldria. quins objectes representen això ?

b.s.o

el noi de la claqueta entona el seu versicle: 43, 15, 1ª, txac ! l'ajudant de direcció gras es treu la piruleta del boca i canta mismo punto, dame cuadro, y ... acción! i llavors el plató s'innunda d'un silenci subaquàtic que lentament emulsiona el caminar plàstic dels esclops de trenta figurants, el só de papers acuradament depositats sobre una recepció o entregats en mà, les mànigues de les bates fregant contra la roba blava, l'alè concentracionari dels tècnics, el brunzir dels focus i, darrera d'una cantonada, el só esmorteït d'una conversa entre dos actors invisibles.

dimarts, 31 de març de 2009

estàtues de sintra

el que més m'agrada de la realitat és que, igual com passa amb les estàtues d'aquell passeig a sintra, es pot tocar amb les mans.

és en aquest sentit que el realisme, en qualsevol de les seves manifestacions artístiques, sempre serà deficitari respecte a la sensorialitat de l'experiència. el realisme com a forma d'art fracassarà sempre quan provi d'homolgar-se com a realitat, quan defugi la seva condició natural d'artifici, i no s'abandoni a les tremoloses mans del forense disseccionador de mentides. sense mentida no hi ha autopsia de la veritat. sense veritat no hi ha poesia.

l'abisme que hi ha entre el fet d'experimentar el tacte d'una estàtua, el cos d'una dona, el gust d'una fruita, l'aire d'una platja, la llum d'un crepuscle ( i perdonin el rosari de cursileries ), o no fer-ho, és la mateixa distància que hi ha entre els ullals d'un lleó amb la boca mig oberta.

el zènit de la fisicitat és el dolor. el dolor com a clímax de l'experiència. del tall al part, de la sagnia emocional a l'amputació física, la realitat acostuma a batejar el fets històrics a la pila del dolor. el naixement d'un nedó es segella amb dolor. sembla com si la realitat hagués volgut documentar, fixar els fets decisius de les nostres biografies, a través de la fisicitat del dolor. podria haver estat el del plaer, però no. el sistema és antic i presenta tots els contres de l'ancestralitat. tanmateix sembla que la natura no ha estat capaç d'inventar un sistema millor per recordar, per protegir-nos del perill de dolors més grans i irreversibles, de l'oblit o de la mort.

el dolor com a límit a la subjectivitat. el famós pessic que es procura a qui somnia. és també a través de la fisicitat ( el cos desperta com si hagués estat allà: suat, taquicàrdic o en la humitat del humors orgasmes ) que la irrealitat irromp en la realitat.

si la realitat és l'espai de les tres dimensions, la mentida és el món de les dues dimensions, del no-ser (el purgatori de la no aparença on els objectes, les obres, els sentiments són condemnats a la informitat, als estats gasosos de la inversemblança, del no-ser, del no-estar ). després hi ha les quatre dimensions de l'art veritable, de la poesia, on la versemblança, l'aparença i la mentida es depuren en metalls preciosos, a través d'un complex procés d' alquímia, en entrar en contacte amb els acaloides de la veritat.

las meninas de velázquez com a zenit de l'aparença feta poesia. la pintura (art bidimensional per antonomàsia ) convertida en quarta dimensió, en teranyina atrapadora de veritats, en continent de misteri.


dissabte, 14 de març de 2009

no trepixar

el teatre com un oàsi en el que hom abeura i agafa forçes abans de la llarga travessa pel desert de la televisió. el teatre com un a proteïna davant la inanició creativa i intel·lectual de la tele. televisió=kriptonita.


definitivament els sorolla de la hispanic society es gaudeixen molt millor així, amb un fons gris darrera, la llum zenitosa relliscant-los pel canvas, penjats a una distància de seguretat els uns dels altres. el comis-sabi d'aquesta exposició sabia, com el domador del circ, quins quadres calia posar lluny dels altres perquè els colors no es devoressin.


ahir a la plaça del diamant hi havia un grafit formidable executat principalment amb guix color rosa i accentuat amb blau i amb groc. el grafit, de dimensions considerables, pel que, aparentment, semblava l'obra d'un experimentat artista local de poca edat, representava una casa amb una sèrie de personatges a dins. combinava el figuratiu i l'abstracte amb elements simbòlics i anotacions escrites. era interessantíssim observar com l'artista havia resolt, amb una gràcia i una habilitat extraordinàries, el sempitern problema de la perspectiva en la història de l'art. enfrentat a la dificultat tècnica de les tres dimensions i volent representar una escala interior que baixava d'un nivell a l'altre, avançava cap a l'espectador, després anava cap a l'esquerra i girava sobre si mateixa per sortir a l'exterior, l'artista havia investigat, qüestionat i assimilat segles de tècnica pictòrica en un grafit. endut, potser, per la consciència que allò que havia fet era una obra d'art i que tenia un valor, l'artista havia escrit entorn i a dins del dibuix:



NO TREPIXAR


des d'ahir no trepixar s'ha convertit en un dels meus verbs predifavolectes.

gran torino

malgrat que volies que t'agradés molt, no t'has acabat de creure que el fatxa xenòfob ex-combatent a korea que interpreta el mestre eastwood a gran torino, sigui el mateix bon samarità que ( atenció: no segueixis llegint això si no has vist la peli !!! ) al final del flim, s'immola davant els orientals dolentots. avui, en arribar a barcelona i sentir la gent parlar català, paroxisme. com si realment fóssim en un altre país. i si, després de tot, realment som diferents ? a la sala dels verdi ha on passen gran torino ha entrat en jonathan littell i s'ha assegut a la darrera fila. després he pensat que potser és l'únic lloc sensat que pot ocupar un novel·lista en una sala de cinema. a la mateixa sala hi havia un editor breu. per un moment hi tingut la sensació que érem a paris. abans d'entrar, he comprat un raymond chandler (la gran dormida) editat per la cua de palla, a l'home que vén llibres davant dels verdi per un euro. adoro el groc color taxi del niuiorc d'aquesta extinta col·lecció, les seves impagables caràtules vuitanteres. en obrir el llibre he observat que moltes paraules estaven subratllades a llapis i hi havia comentaris escrits amb lletra de nen. a l'amic quiqu li ha sonat el mòbil a mitja peli, malgrat l'hèctor del vodafone i he passat molta vergonya. cansadíssim. demà assaigs de "el buñuelo de hamlet"al lliure tot lo dia.

dijous, 12 de març de 2009

not far from home

com el noi que, durant la festa, s'apropa molt tímidament a la noia que li agrada. així tornes a besar aquestes parpelles dàlmates. havies pensat a escriure un post disculpant-te dels lectors fidels que t'han buscat infructuosament durant aquestes setmanes d'inactivitat virtual. un lector s'ha de cuidar com un planta i viceversa. també has pensat a relatar la teva nova vida madrileta. les anades i vingudes als picasso per jugar a metges. l'estudi comparat dels diferents xofers, les emissores de ràdio que sintonitzen i els possibles efectes en llurs hàbits timoners i en el perfum ideològic dels comentaris.

també has pensat a escriure sobre la teva nova vida al barri. sobre el pis del carrer oriente.

fa massa temps que no escrius aquí. vols abocar-ho tot dins l'ull. però avui estàs putament nostàlgic. poses el "green eyes" dels coldplay en repeat. la setmana que vé la veuràs. no havies pensat a encetar res amb ningú i menys amb una que viu a fora. te'n vas a passejar per blocs amics. amb nostàlgia renovada passes la mà pels camps de literadura. decideixes que avui has decidit que escrius millor que molts que s'hi dediquen i actues pitjor que molts que no s'hi dediquen.

nostàlgia d'ella estirada sobre el parquet del seu aparta-ment bruxellois. la blavescència de l'estufa de gas bategant sobre la seva melena rossa. nostàlgia dels passeigs per un schaarbeek boirós, fantasmal, d'arbres i parcs i corbs i places dures pintades per un breughel el jove, passat de crack.

...
honey you are a rock
upon wich i stand
and i came here to talk
i hope you'll understand
...

senties que et faltava alguna cosa fins que no vas anar a buscar el vinyoli a barcelona. no vas poder evitar comprar llumins en una casa on tot funciona amb electricitat. els nostres cossos caminen carregats d'impulsos atàvics. som contenidors de fetus que exploten en de la nit. rius per on naveguen, silencioses, canoes que transporten les runes del que fórem.

decideixes, però, escriure imbuït d'una nostàlgia ensucrada. proves de plagiar la implosionant síntesi de la rothkcovic, la posmodernitat pre-exhibicionista d'en forns. però no en saps.

a l'aeroport de brussel·les vas comprar un clauer del bard de l'astèrix, lligat i emmordassat. en arribar a madrid hi vas posar les claus d'un pis on, fins no fa gaire, només hi tenies tres cadires. després, vas decidir que aquell seria el teu fetitx contra la castració més dura: l'autocensura. trobes que el ninot s'assembla a en casasses.

si algun dia ho saberes, has oblidat completament què és un bon post. però mentre escrius això et saps "not far from home".

durant l'enèssima repetició de "green eyes" celebres l'íntim, feliç, retrobament amb aquesta sensació d'escriure per a ningú. com en els teus viatges, quan camines, solitari, per paratges desconeguts.

recordes que avui el xofer t'ha preguntat si el català s'escriu, si quan escrivim el català ho fem en castellà. decideixes que aquest post tindrà un títol ben esnob. en català, és clar.



dissabte, 7 de març de 2009

mamuts

faig girar el zootrop dàlmata després de deixar-lo parat durant setmanes. l'ull ha estat varat a la platja com la barca que el pescador no pot botar a causa d'una malaltia. una manera de veure el món, és alguna cosa que es té o no es té, sí, però també alguna cosa que es puleix dia a dia. així com l'angulosa perillositat del sílex s'aconsegueix, només, després d'una talla precisa, la comprehendissecció (pesca) de la realitat només és posssible a través d'una pràctica continuada en l'art de pulir les antenes, d'esmolar-se les puntes dels dits, de podar-se les branques de l'ànima.

la realitat és un mamut que cau per l'impacte del sílex de la subjectivitat. la subjectivitat és el conjunt de talls precisos i determinants que hom (el subjecte, l'artista) infringeix en una arma assasina d'efímers. el caçador d'eternitats abat el mamut de la realitat, d'allò REAL, amb la llança esmolada de subjectivitat ( punt de vista, veu pròpia ). vençut, abatut, el mamut de la realitat relaxa els seus esfínters i expulsa tota la merda supèrflua, els humors de la intrascendència. esfínters evaqüen efímers. després, el caçador esquartera el mamut de la realitat sobre la sang encara calenta de l'aparença, i s'enduu la carn a la seva cova (taller). allà prepara un fuck on hi cou la crua realitat, convertint-la en VERITAT comestible, mastegable, digerible, expulsable.

no ens enganyem, l'artista és carnívor. sempre. el seu instint el fa esmolar el sílex, perseguir i abatre la bèstia de la realitat, dallò real, per saciar el seu primitiu estòmac de fam de veritat.