els diaris de barceló

els "quaderns d'àfrica" han adquirit per a mi la categoria de llibres sagrats, de guies espirituals, de la mateixa manera que puguin ser-ho l'alcorà per un musulmà o la biblia per un catòlic. ells, els "quaderns" em diuen què he de fer i què no en tant que homo faber o artista. són el meu consòl(lador) i mocador espiritual. l'oàsi on m'ajaço i prenc forces quan em sento esgotat i desbruixolat. però el que més m'agrada dels "quaderns" són les aventis africanes de barceló, el dia a dia a mopti, ségou, sanga, gao, llocs, alguns, on he estat. les dissertacions de caràcter filosòfic de barceló o les seves preocupacions d'artista són, segurament, el que menys m'interessa, perquè em resulten, en última instància, tan pedants com puguin ser-ho les meves i perquè van folrades d'una falsa intimitat. Tanmateix m'agrada l'estil de barceló i és en aquest sentit que el trobo un gran escriptor. m'agrada l'estil depurat, treballat, el mateix estil que busca la organicitat en la seva pintura, i en el qual combina llistes de la compra amb les dissertacions més poètiques amb llistes de projectes pendents amb anècdotes viscudes entre els dogons amb fragments de cançons de camarón. alta literadura. potser sigui això el que em fa tornar a aquest textos una vegada i una altra: la organicitat amb que s'ha abordat l'artifici de la versemblança. uns textos potser no gaire lluny dels concebuts per a lectors de "vogue", però tan sincers en la seva artificiositat que s'agermanen amb l'estil l'ampul·lós o feixuc que sovinteja als textos sagrats-revelats. és per això que els "quaderns" tenen un lloc reservat a la meva tauleta de la nit, igual que el devot sempre té la biblia a mà, ja sigui per una urgència espiritual o d'estil.