dissabte, 13 de setembre de 2008

l'11 de pessebre


pàtria: f. terra on hom ha nascut; país al qual hom pertany com a ciutadà. (diccionari de la llengua catalana. inst. d'estudis catalans).


el meu onze de pessebre comença amb una visita desganada a la documenta. desganat com estic de nacionalisme i altres sentiments senyers, passejo pels carrers de la república documenta i topo amb un llibre que m'obre la gana i la visa electrón. es tracta de breviario mediterráneo del croat pedrag matvejevic´(pròleg de claudio magris per als llaminers). el llibre és un assaig sobre la mediterrània. explora els diferents elements que han anat configurant, a través de la història, aquesta nacionalitat o cultura compartida, invisible, desabanderada, però palpable, mastegable, mesurable que és la mediterraneïtat, digues-li, ser de la costa, si vols. matvejevic´ investiga les causes, els orígens i l'evolució dels patrimonis costers: ports i aduanes, agricultura de l'oliva, la suavitat de l'arquitectura, la difusió de les diferents religions, la mutació de les diferents llèngues i dialectes en el temps. en llegir la contraportada del llibre adverteixo una picada d'ulls, una invitació sincera a revisar el concepte de nació, nacionalitat amb que les llances de l'11 ... m'apunten? m'apuntalen?

"En Alejandría conocí a un catalán, relojero de profesión, que intentaba rehacer el catálogo de su biblioteca devastada, la mayor de la Edada Antigua, pese a los escasos datos disponibles. Se lamentaba porque su lengua materna se estaba perdiendo y quería compensarlo de algún modo. Los excéntricos del sur se distinguen de los excénricos del norte. La causa no es sólo el clima diferente. En el Mediterráneo, los prodigios también son diferentes."

l'absència de senyeres a la ciutat queda compensada per una absència de ciutadans que puguin apreciar l'absència de senheres a la ciutat. la culpa compartida és del calendari i d'un invent de la societat de benestar que es diu pont, digues-li the shortest way cap al weekend.

em pregunto amb què queda compensat l'augment exponencial de turistes o excèntrics del nort que diria en matvejevic´.

tornant de dinar, en passar per davant de la plaça d'urquinaona, albiro, instantàniament, des del taxi el meu antic professor de dicció a l'institut del teatre lluís solà. solà, a banda de mestre inefable, és un poeta de llarg recorregut reconsagrat per la unció de la impremta i traductor, entre d'altres textos, d'el castell de franz kafka. mentre em pregunto què és això de la nacionalitat, què és ser català i, encara més, sentir-ho i en tota la problemàtica esquizoïde que se'n deriva, em dic que potser el nacionalisme sigui allò de la novel·la de kafka: un castell perdut les terres del qual no es poden mesurar ni pel més escrupulós del agrimensors.

magre com un dels uns de l'11 de setembre, el cabell banc, la mirada reconcentrada darrera les ulleres, l'americana a l'espatlla lluís solà apareix com una presència fantasmal, un personatge de kafka que mira el grup de joves amb senyeres i estelades que s'han reunit a la plaça urquinaona. entre els joves i solà hi ha un pas zebra i la duresa del vidre de les ulleres del poeta, vidre que té la propietat de cristalitzar la realitat per extreure'n poesia.

la meva visió del poeta solà és fugaç però no la tirallonga de records que m'evoca. aturat a la via laietana, aturdit per la sardana informe de turistes, amb el seu contraposto esquàl·lid, lluis solà és la rèplica a l'estàtua de rafael casanovas que hi ha uns carrers més enllà. em vénen a la memòria records dels dies de l'insitut. una caiguda espectacular de la cadira del professor solà (que té la propietat d'enroscar-se sobre les seves pròpies cames com un serp), el relat d'anècdotes de la seva infància rural ( l'home que duia grills sota el barret) i el degoteig de poesia d'altíssima qualitat ( vinyoli, carner, riba, espriu, martí i pol, foix, ... sí potser massa nomenclautura, però literadura abans que res) filtrada en els textos que treballavem a classe. records de les classes amb un professor i una persona entranyables que va saber imprimir a la seva tasca pedagògica personalitat, erudició i humor viguetans.

imbuït, doncs, d'una ànsia detectivesca per aclarir què és això de la pàtria, resolc que la única nacionalitat amb la qual m'identifico amb tots els ets i uts i és la de mediterrani. potser el fet que no tinguem una bandera que poguem penjar al balcó, ni cap onomàstica victoriosa o desatrosa en la qual manifestar-nos, sinó moltes banderes i moltes festivitats, tantes com ports conté aquest gran budell rocós farcit d'història, sang, saviesa i merda que és el mediterrani, potser tot plegat em fa sentir-me alleujat dels remordiments de no sentir-me prou patriota.

no ho sé. això de la pàtria és com un peix sense espina. fugisser. inaprehensible. potser la pàtria, la única pàtria possible és aquella pols, aquell silenci que es concilien només en una certa intimitat, aquella petita casa en la qual, a vegades, cansats de veure món, tornem. el meister vinyoli ho va teixir en una bandera que es diu poema. sortosament, la va penjar al balcó.




L’ACTE DARRER




Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la
comédie en tout le reste. On jette enfin de la terre sur
la tête, et en voilà pour jamais.
PASCAL


Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vegits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats —car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.


Joan Vinyoli ( Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.)