diumenge, 30 de novembre del 2008

de gao als g.a.o (1)

els articles de muñoz molina de dissabte passat i el d'avui de molina foix sobre la cúpula de barceló són un trampolí perfecte per saltar i submergir-me un post-trilogia que tenia pendent sobre el tema. torno, així, a ratllar en aquest palimpsest digital, abandonat després d'unes "vagàncies pagades".

copul·lo, perdò, comparteixo algunes de les idees expressades en el text de muñoz molina, la major aportació del qual és que defensa el dret a qüestionar la inversió de tants diners públics en una obra d'art sense un debat públic previ. molina diu que els diners estarien més ben invertits en ajuda a altres àmbits. acte seguit explica que 8 milions d'€ ( el preu que ha costat la cúpula a espanya) és, per exemple, el pressupost que tindran els 72 centres del cervantes per als respectius programes culturals del 2009. treguin les seves pròpies conclusions. sembla que el pressupost total de la cupula és de 20 milions d' €.

que el govern es gasti 8 milons d'€ en una obra d'art, ni que sigui amb les millors intencions, sense un debat públic resulta inquietant. crec que més enllà de la PPolèmica hi ha elements que conviden a un debat seriós sobre com cal gestionar la nostra pasta en l'art cortesà, digues-li de govern, digues-li institucional. a mi em sembla que:

1. cal revisar els procediments, les comisions, els sistemes d'elecció dels artistes a concurs. el procediment ha de ser més transparent i l'elecció no pot quedar reduïda a una tria entre els quatre o cinc megacracks de l'art en boga, corresponentment recolzats pels pesos pesants del govern i les institucions culturals que tallen el bacallà. nein.

2. d'acord, l'art insitucional ha existit sempre i sempre existirà. la història de l'art europeu, per exemple, és la història dels talonaris vaticans. per sort o per desgràcia, no som en temps dels sforza o els medicci, ni en els dels borgia. cal utilitzar el instruments conquerits amb la democràcia per oxigenar el gas que emanen certes eleccions:

¿qui decideix quin artista representarà un país en una biennal d'art?
¿com es decideix quin artista realitzarà determinada obra milionaria ?
¿els contribuents tenim dret a opinar-controlar aquestes eleccions?

si la família artística demana independència del poder polític, llavors també cal que prengui mesures que la protegeixin de les llepades de poder. cal crear sitemes que ens protegexin de l'influencionisme, sobretot, perquè qualsevol de nosaltres s'exposa a ser adoptat pel sistema el dia de demà. és clar que aquestes són la mena de coses que només es qüestionen quan els passen als altres.

d'altra banda, que la ONU, un organització internacional que té entre els seus principals objectius "erradicar la pobresa extrema i la fam del món" hagi destinat un pressupost milionari a decorar una de les seves sales, em sembla, com a mínim, una paradoxa, per no dir un non-sense, per no dir un absurd, per no dir una presa de pèl, per no dir que "algo huele a podrido en ginebra y no es la tumba de borges, precisamente".

fa uns dies, la ONU feia una crida mundial demanant 5.525 milions d'€ en "ajuda humanitària concreta" per a 30 milions de persones. era la petició més gran en la història de la ONU. em pregunto on haurien anat a parar el 8 milions d'€ espanyols si no s'haguéssin destinat a la cúpula de barceló ? ajuda per a l'institut cervantes ? diners per a la lluita antiterrorista ? i encara: què guanya espguanya a canvi d'aquest "regal" ? perque això del prestigi internacional per haver contribuït amb el millor art espanyol al món, no s'ho creu ningú. no es qüestiona aquí la vàlua artística de barceló, ni la dimensió o significació de la seva obra. la pregunta és:

¿ contribueixen les obres l'art que hi ha en les diferents seus de la ONU, ha prevenir noves guerres, a lluitar contra la fam, a combatre la sida al món ?

el senyor moratinos treu la seva tenda i acampa als llocs comuns dient: "el arte no tiene precio". i un colló! és clar que té preu. i és precisament per això que cal debat i transparència. a través de les esquerdes de la cúpula de barceló s'ha escolat a la ONU, a més del debat pressupostari, l'inflaccionable mercat de l'art contemporani, un autèntic caníbal.

és clar que si comencem a estirar del fil potser hauriem de parlar, en primer de lloc, del tèrbol sistema de finançament de la ONU, una organització que es nodreix de les aportacions obligatòries dels 192 estat membres. (l'aportació de cada país es calcula segons la seva acapacitat de pagament, en base a l'ingrés nacional per habitant. els u.s.a aporten el 22'00 % sobre el pressupost total de la ONU. espanya, un 2'52 % del pressupost. )

(segueix)