dimarts, 30 de setembre de 2008

perifèria

podrit d'interiors com em sento, podrit d'aquest vampiritzant castell, d'aquest úter artificial, d'aquest permanent sarcòfag fugaçment eclipsat d'obscuritat pels sols i les llunes mentideres del focus i els seus filtres que és un teatre

decideixo

anar fer un volt amb la bici. mentre deslligo l'artefacte de la doble cadena que l'aferra a la plaça del pi, el sense sostre que dorm cada nit davant de l'església prova de vendre'm un bicicleta per 60 €. (ja se sap, la crisi aguditza l'enginy i podria estar-me perdent l'ocasió de la meva vida!) l'artefacte en venta no està gens malament. devorat per la curiositat, davant del patrimoni radial del homeless, li pregunto on l'ha comprada i amb quins diners l'ha pagada per pur tafanerisme fiscal. l'home em respon que l'ha comprada al mercadillo de darrera la boqueria amb els diners que li donen els capellans. em demano si això converteix l'església en còmplice d'una possible trama de robatoris: els xinesoso o els magrebins les roben amb "alevosía y nocturnidad" (ai, el castellà, el castellà és un llengua amb un talent superior per a la cosa administrativa!), en la selva gòtica. el diumenge següent les venen, senceres o desballestades, a les paradetes de la plaça garduña. tenint en compte que ja me n'han fotut una aquest any, el paio m'hauria pogut estar venent la meva pròpia bicicleta. abans d'anar-me'n li dic que tregui les alforges de la bici (van incloses amb el preu) o li fotran aquesta nit.

baixo fins a barceloneta, agafo el passeig marítim i pedalo per les platges de nova icària i bogatell fins a la mar bella. tarda de vent. mar color blau fosc no gaire moguda. a dins, s'hi intueixen els corrents submarins de setembre. empesos per eòlics dièsels, alguns windsurfistros llauren l'aigua amb la quilla de la seva planxa.

pedalo fins al fòrum. un equip de cinema esgarrapa la darrera lluminositat canicular a la tarda per a una publi. l'avantatge de rodar amb cotxes és que sempre estan a la marca i no es queixen del sol ni del fred.

deserta d'activitat, segellada, la carpa solitària del circ du soleil sembla una balena varada en l'estupidesa dels seus colors groc i blau. una immensa tenda mongol deshabitada amb les banderes trempades pel garbí.

passo per davant la incineradora de sant adrià: aquesta és la olor que fa l'infern, no hi vull anar, em dic.

acròbata de la meva ombra, travesso el besòs cavalcant la meva bicicleta vermeia. sóc feliç.

m'endinso per dreceres que transcorren parl·leles al mar. ara, davant meu, espectrals, s'alcen les xemeneies tricèfales de l'antiga fecsa. la grisor d'aquest envelat de formigó contrasta amb els vius colors dels aerosols. el vent embat els herbots suburbials davant la impertèrrita mirada dels grafits. formes transformades per l'acció de l'home i la natura que es contemplen amb recel. arriben, fragmentats, crits de gavines. oh, els dolços camps de la perifèria: grafits, ferralla i condons ! la brisa setembral escombra els coàguls de delinqüència que fan niu als ravals. però els ocells de la clandestinitat, d'allò prohibit, saben amagar-se entre les esquerdes.

descavalco. m'apropo a la gran matriu que s'endinsa al mar com una trompeta de ferros. senyals de perill de mort. homes solitaris que creuen l'indret acompanyats de misteri. passejo per llocs on la gent no hi va a passejar, em dic.

en una platja mig amagada un noi amb el tors nu, cos de culturista i pantalons de militar posa per a un un tipus que li fa fotografies amb un zoom.

travesso sota el gran conducte-abocador en la penombra, entre la fosforescència dels grafits, deixalla i olor a merda humana. espeleòleg de la perifèria, contemplo les piràmides de formigó pintades amb grafits com si fóssin extranyes senyals deixades per capriciosos marcians, o els cavalls de les caux del futur.

en sortir del túnel, em trobo a la platja de badalona. tios vestits de cuir sobre la moto amb el motor encès. homes que esperen dins els seus cotxes.

contemplo la cara nord-est de l'antiga fàbrica de fecsa: xapes de ferro rovellada, finestrals trencats, planxes doblegades per les tempestes. la gran fàbrica sembla la façana d'un teatre en desús des de fa molts anys. el teatre de la llum.

un vella fàbrica davant del mar, penso.

potser sigui això un teatre: una fàbrica de llum davant del mar del públic.


diumenge, 28 de setembre de 2008

mir-all

l'actor és un vampir que només es reflecteix en el mir-all del públic.

dimarts, 23 de setembre de 2008

aigua de tardor (2)

cal despedir l'estiu com es mereix. formalment. com qui es despedeix d'una parella d'ancians que us han acollit hospitalàriament durant uns dies. s'acaba el temps de menjar préssecs i nedar: cal celebrar-ho. unes paraules del breviario mediterranio de predrag matvejevic´que llegeixo intermitentment en aquest dies de pluja intermitent, se'm revelen immillorables per al ritual. la cosa va de depòsits d'aigua:

"(...) Los Depósitos de Agua en el litoral tienen diversos nombres: aljibes, cisternas y, los más frecuentes, pozos. (...) Los pozos se diferencian ante todo por su profundidad y el agua que contienen: si es de manantial o de lluvia, fresca o estancada, límpida o turbia, más o menos salada. Sus bordes sufren el roce de poleas y tornos elevadores, cadenas raspadas y sogas con las que se sacan cubos y baldes, por estas huellas se reconoce cómo han servido y cuanto han durado. Los pozos más grandes y profundos a primera vista parecen grutas. (...) Un pozo de agua viva se menciona en los libros sagrados. Era el lugar de refugio y reposo, de bendición, y a veces de tortura: la sed junto a un pozo es muy difícil de soportar, La pila baptismal se le parece. Aporta frescura en los templos, durante los grandes calores, (...) y, de alguna manera, reconforta. El interior del pozo guarda la verdad, así lo afirmaban los sabios y el pueblo lo creía.(...) En comarcas pobres los pozos de piedra tallada se consideran fuentes. En el Mediterráneo todavía no se ha escrito una poética a la mesura. "

no sé si estarà "a la mesura", però aquest fragment revelat en dies de plujes i fertilitzacions d'aljubs i cisternes m'ha revelat un poema meu de fa un any aproximadament que ara torna com una imatge emergeix a la supefície d'un pou. el poema és també una manera de donar la benvinguda a la tardor. parla de pous, fertilitats i viatges. voilà.




Beduí


Com aquell beduí que cada dia
camina, matiner, tots els quilòmetres
fins al pou d’on treurà l’aigua del dia,
jo vinc des del meu llit a aquesta taula
a extreure poesia dels fulls blancs.

Hi ha dies que el pou blanc em recompensa
amb dos versos mitjans per passar el dia.
Llavors sé que tindré l’ànim tranquil,
al menys, fins que la llum del Sol es pongui.

Hi ha dies en què el pou es mostra avar
i em dóna, escassa i tèbia, una aigua amb terra.
Llavors sé que aquell dia tindré sed,
però, disciplinat, faig libacions.

dilluns, 22 de setembre de 2008

aigua de tardor (1)

l'estiu se'n va pels eixodius de la tardor. sota les gotes, les cantonades dels terrats es contrauen i les rajoles recuperen la seva pell cetàcia. la terrassa és un gobi que emergeix sota la canícula a-gobi-ant. les llambordes de la plaça del pi brillen sota la bateria tremolosa de fanals municipals. el rosetó s'ho mira tot amb un escepticisme cíclop. però, ràpidament, tot s'eixuga. els carrers són dermis carnívores d'aigua. extramurs, la remor recorre els torrents eixuts com una gran serp invisible. encara forns els aljubs.

la veu de billie holiday cantant autumn in new york salta del cd, i passeja pel pis com una vella gata cega. no sé què fa la tardor a nova york, tant me fa, però aquí ha arribat de puntetes, fent-se l'estreta, amb quatre plujes tímides al bolso. ha entrat per la porta del darrera, discretament, com entra l'assasina a la pàgina 56 d'una novel·la negra.

com el terror, com la misèria, com l'odi i com les guerres, la nostàlgia es fabrica als laboratoris de l'especulació.

prou mariconades: la meva pàtria el meu hibiscus.




diumenge, 21 de setembre de 2008

els viatges de la raque (a short story of a never-ending story)

el meu macbook i jo hem pactat que farem tot el possibe perque això no sembli un article de la rosa montero.

dissabte nit. surto del teatre i agafo el metro, línea verda. en baixar a catalunya, el dinosaure encara hi és: és diu "festes de la mercè". és una festivitat en la que els barcelonins imiten els holligans amb uns resultats excel·lents. i aquí no passa res.

entro al viena de les rambles. demano un frankfurt-viena. en un dels còrners de la barra rectangular del viena (autèntica joia arquitectònica digne d'un premi f.a.d-food) hi ha una parella. ell, un tipus d'uns trenta vestit amb samarreta del barça. ella, trenta i bastants, la pura màscara del dolor gravada al rostre, plora asseguda al seu costat. ambdós, probablement d'ètnia gitana. ambdós, ben cuïts. l'escena no necessita subtítols. quan entro al viena, es veu que ja fa estona que la parella s'està a la barra i que ella plora i sanglota. la cambrera més jove del viena, cabells tenyits de roig, pentinat d'estètica redskiniana, orelles perforades per diversos piercings, incapaç de contenir la ràbia davant de la evidència de la situació parla amb la noia i, enrabiada, s'encara al tipus. el tipus s'encara a la noia: " tu te callas, que es mi mujer, tu te callas, tu te callas ... !"

apareix l'encarregat, un tipus de perfil èlfic, a pacificar amb menys èxit que un casc blau als balcans. la cambrera redskin entra a la cuina amb la pressió baixa causa de la còlera continguda. al meu costat, dues noies d'uns vint-i-pocs surten, espontàneament, en defensa de la noia. davant la situació el probable agressor s'esmuny del viena.

les noies i jo ens apropem a la noia que plora. la història no és gaire original. la raque i els seu novio fa quatre anys que estan junts. això vol dir que fa quatre anys que ell li fot de viatges fins al dni cada cop que se li cortocircuiten els cables de la homenia. la raque és de sevilla. fa tres setmanes que ella i el seu príncep dels blaus van viatjar en bus a barcelona amb els fills d'ella (són d'una altra relació) i amb la promesa, suposo, d'un futur sense "viatges". fa unes hores, mentre s'estaven en un dels concerts de la mercè, un noi s'ha acostat a la raque i ha parlat amb ella. el ronhaldiño de les hòsties ha demostat que està bé de reflexos: acte seguit s'ha posat a amenaçar-la amb violar les seves filles. "si le hace algo a mis niños yo ... lo mato" diu la raque entre dos sang-lots.

la raque és alcohòlica, ens ho diu ella (més aviat els ho diu a les noies, perquè a mi quasi no em mira quan em parla. està aterrida). fa un parell d'anys va posar una denúncia al seu novio- agressor: ordre d'allunyament temporal de 600 m (és aquesta la distància de la tragèdia?) però el noi va semblar redreçar-se i va aconseguir el vist-i-prou dels psicòlegs. per descomptat el noi es va des-redreçar tot sol i va seguir practicant el seu esport predifavolecte: la boxa amb parella. ara només pensa en tornar a sevilla, a casa del seu opaíto, amb els seus fills. allà es sentirà segura, diu. demà mateix pensa agafar un tren cap a sevilla amb els seus nens.

la raque té por que ell pugui fer mal als seus fills. els nens s'estan a casa d'una veïna en un pis del carrer unió. la veïna és de confiança, bona noia, fa d'arbre-estàtua a les rambles. núria i berta, les noies que han saltat dels seus tamborets a interessar-se per la sort de raquel davant la fatalitat de l'escena, poven, ara, que raque prengui consciència que la seva condició d'espàrring humà no és gens normal i que ha de tallar amb aquesta situació el més aviat possible.

després d'una llarga estona sortim del viena: acompanyarem a raque a casa abans que ell torni a buscar-la i li foti una pallissa. en sortir del viena la samarreta del barça passa davant nostre, però va tan posat que no ens veu. raque m'adverteix que si em veu amb ella es podria posar encara més violent. decideixo seguir les noies a una distància prudencial. les rambles van plenes de gent que ha sortit a celebrar la mercè. aliens al drama de raque, transeünten la seva embriaguesa festiva. hi ha tants motius per beure, sembla, com per viure.

a mig camí, raque para, està aterroritzada i vol fer una trucada. les noies li deixen diners per la cabina. truca a son pare, a sevilla. parla amb ell entre sanglots i en un moment donat passa el telèfon a una de les noies. la noia li explica la situació. el pare sembla estar al corrent de la cosa. jo vigilo que el perla no aparegui sobtadament. són moments tensos. fa uns segons ha passat corrents rambla avall, però tampoc no ens ha vist. som molt a prop del carrer unió. tenim por que ell l'estigui esperant al portal. la situació és confusa. pel que ens ha dit raque hem entés que el tipus no té les claus de la casa.

provem de convéncer raque que el millor que pot fer és avisar el mossos. raque es nega. malgrat tot, mentre parlen per telèfon, m'escapo ràpidament a la comissaria de la urbana que hi ha uns metres més avall. interpel·lo un parell de mossos que hi ha a l'entrada. un d'ells, jove i amable (aquí és on això torna a semblar un article de la montero!) em diu que no cal denúncia: si la raque els diu que està amenaçada o truca al 088 dient que ho està, rebrà escorta policial. torno a la cabina. explico a la raque el que m'ha dit la poli. però ella torna a mostrar-se contrària: " no, no, los mohssu no, que eso seria com una traición, no eso sí que no ... "

impotents i acollonits enfilem el carrer unió. la raque va davant. uns metres després la núria i la berta. darrera d'elles, cobrint la retaguàrdia, jo.

davant del portal de la raque hi ha dos cotxes dels mossos. observem com la raque entra al portal. passen els segons. s'apaga el llum del portal. passen els minuts. no s'encen cap llum a la finca. la raque té el nosre telèfon per si passa res. res. no passa res. els cotxes dels mossos segueixen allà, buits com dues closques abandonades pels seus mariscs. cap llum a la finca. cap trucada. cap soroll. cap crit. bé, sí, una mica més enllà, a les rambles, es senten crits, però són d'una altra mena.

deprés d'una estona les noies i jo decidim anar-nos-en. a la núria li fa mal la panxa del nervis. decideixo convidar-les a una cervesa. parem a un senyor paquistaní que ens ven tres llaunes d'estrella a preu de festa major: 1€ 50 cadascuna. enmig de la marea humana qualsevol ens prendria per tres fêteurs de la mercè. i potser sigui exactament això el que cal fer: emborratxar-se. emborratxar-se avui. demà, escriure aquest post.

és possible que a hores d'ara la raque hagi agafat un tren i sigui a a sevilla amb seu opaíto i els seus nens. també és possible que no l'hagi pogut agafar.

en tot cas, aquests són la mena de trens per als quals val la pena matinar.

el viatge de la raque no acaba a la propera estació, sigui quina sigui. les marques de la seva cara ho saben.

bon viatge raque, tant de bó que la propera vegada que ens veiem no sigui al telenotícies.


ah, podeu dir-me rosa, així, a seques.



P.S: aquest post està dedicat a la núria i a la berta, heroïnes anònimes.


divendres, 19 de setembre de 2008

perse-avarar

perseverar. perseverar en la construcció diària d'una obra polimorfa, autèntica i original bastida minut sobre minut. una obra que ja no beu de les putrefactes aigües freàtiques del romantixisme sinó que fendeix les seves arrels en una terra lluminosa i rica en els minerals de la parsimònia, la confiança i l'altruisme. una obra que ha de de ser com un tres de nou amb quinze folres: rizomàtica i espiritual alhora. o res.

dijous, 18 de setembre de 2008

opening night

castigo l'ull dàlmata amb una estudiada desatenció per demostrar-li qui mana aquí.

avui nit d'estrena. penso en el gran, l'únic, el mestre:

" (...) Conjuntamente con Bo Harwood, Cassavetes, escribió la letra de varias canciones que pretendía utilizar en Opening Night. Las primeras tres estrofas de una de ellas son ejemplo de su sensibilidad respecto de la vulnerabilidad que puede sentir una actriz en su "gran noche":

Silencio,
como en una noche de paz.
Me asustaba
la multitud.

Todo el trabajo
de mi vida
me llevó
a este único momento.

Cada lágrima que he derramado,
cada risa que he soltado,
cada visión de una mujer,
cada sensación de placer,
¡todo!
¡Oh, Diós Todo poderoso,
era noche de estreno!

(...)

del llibre Cassavetes por Cassavetes de Ray Carney. Crónicas Anagrama 2004.

dilluns, 15 de setembre de 2008

autòmats

un proema del qual no n'estic convençut del tot i del qual m'agradaria saber la vostra opinió.


autòmats


Amb quin vaga inèrcia cada dia
es llença el cos al ball del gestos, rutes
que recorrem amb perfecció d’autòmats.

Mariners cecs, naveguem d’esma
per l’insondable mar de casa nostra.

Timons de boira som.
Timons de boira ens porten
per entre illes d’objectes.

I van els óssos
tatuats de memòria
a l’alcova del sexe
al despatx de la gana
a la suite de l’insomni.

L’atzar sap donar corda als nostres cossos.

Corders som d’un pessebre amb molsa seca.

Atura’t, ara, ja, deixa de moure’t,
comença a caminar, orfe d’inèrcia.


(plaça del pi, 26 agost 2008)

dissabte, 13 de setembre de 2008

l'11 de pessebre


pàtria: f. terra on hom ha nascut; país al qual hom pertany com a ciutadà. (diccionari de la llengua catalana. inst. d'estudis catalans).


el meu onze de pessebre comença amb una visita desganada a la documenta. desganat com estic de nacionalisme i altres sentiments senyers, passejo pels carrers de la república documenta i topo amb un llibre que m'obre la gana i la visa electrón. es tracta de breviario mediterráneo del croat pedrag matvejevic´(pròleg de claudio magris per als llaminers). el llibre és un assaig sobre la mediterrània. explora els diferents elements que han anat configurant, a través de la història, aquesta nacionalitat o cultura compartida, invisible, desabanderada, però palpable, mastegable, mesurable que és la mediterraneïtat, digues-li, ser de la costa, si vols. matvejevic´ investiga les causes, els orígens i l'evolució dels patrimonis costers: ports i aduanes, agricultura de l'oliva, la suavitat de l'arquitectura, la difusió de les diferents religions, la mutació de les diferents llèngues i dialectes en el temps. en llegir la contraportada del llibre adverteixo una picada d'ulls, una invitació sincera a revisar el concepte de nació, nacionalitat amb que les llances de l'11 ... m'apunten? m'apuntalen?

"En Alejandría conocí a un catalán, relojero de profesión, que intentaba rehacer el catálogo de su biblioteca devastada, la mayor de la Edada Antigua, pese a los escasos datos disponibles. Se lamentaba porque su lengua materna se estaba perdiendo y quería compensarlo de algún modo. Los excéntricos del sur se distinguen de los excénricos del norte. La causa no es sólo el clima diferente. En el Mediterráneo, los prodigios también son diferentes."

l'absència de senyeres a la ciutat queda compensada per una absència de ciutadans que puguin apreciar l'absència de senheres a la ciutat. la culpa compartida és del calendari i d'un invent de la societat de benestar que es diu pont, digues-li the shortest way cap al weekend.

em pregunto amb què queda compensat l'augment exponencial de turistes o excèntrics del nort que diria en matvejevic´.

tornant de dinar, en passar per davant de la plaça d'urquinaona, albiro, instantàniament, des del taxi el meu antic professor de dicció a l'institut del teatre lluís solà. solà, a banda de mestre inefable, és un poeta de llarg recorregut reconsagrat per la unció de la impremta i traductor, entre d'altres textos, d'el castell de franz kafka. mentre em pregunto què és això de la nacionalitat, què és ser català i, encara més, sentir-ho i en tota la problemàtica esquizoïde que se'n deriva, em dic que potser el nacionalisme sigui allò de la novel·la de kafka: un castell perdut les terres del qual no es poden mesurar ni pel més escrupulós del agrimensors.

magre com un dels uns de l'11 de setembre, el cabell banc, la mirada reconcentrada darrera les ulleres, l'americana a l'espatlla lluís solà apareix com una presència fantasmal, un personatge de kafka que mira el grup de joves amb senyeres i estelades que s'han reunit a la plaça urquinaona. entre els joves i solà hi ha un pas zebra i la duresa del vidre de les ulleres del poeta, vidre que té la propietat de cristalitzar la realitat per extreure'n poesia.

la meva visió del poeta solà és fugaç però no la tirallonga de records que m'evoca. aturat a la via laietana, aturdit per la sardana informe de turistes, amb el seu contraposto esquàl·lid, lluis solà és la rèplica a l'estàtua de rafael casanovas que hi ha uns carrers més enllà. em vénen a la memòria records dels dies de l'insitut. una caiguda espectacular de la cadira del professor solà (que té la propietat d'enroscar-se sobre les seves pròpies cames com un serp), el relat d'anècdotes de la seva infància rural ( l'home que duia grills sota el barret) i el degoteig de poesia d'altíssima qualitat ( vinyoli, carner, riba, espriu, martí i pol, foix, ... sí potser massa nomenclautura, però literadura abans que res) filtrada en els textos que treballavem a classe. records de les classes amb un professor i una persona entranyables que va saber imprimir a la seva tasca pedagògica personalitat, erudició i humor viguetans.

imbuït, doncs, d'una ànsia detectivesca per aclarir què és això de la pàtria, resolc que la única nacionalitat amb la qual m'identifico amb tots els ets i uts i és la de mediterrani. potser el fet que no tinguem una bandera que poguem penjar al balcó, ni cap onomàstica victoriosa o desatrosa en la qual manifestar-nos, sinó moltes banderes i moltes festivitats, tantes com ports conté aquest gran budell rocós farcit d'història, sang, saviesa i merda que és el mediterrani, potser tot plegat em fa sentir-me alleujat dels remordiments de no sentir-me prou patriota.

no ho sé. això de la pàtria és com un peix sense espina. fugisser. inaprehensible. potser la pàtria, la única pàtria possible és aquella pols, aquell silenci que es concilien només en una certa intimitat, aquella petita casa en la qual, a vegades, cansats de veure món, tornem. el meister vinyoli ho va teixir en una bandera que es diu poema. sortosament, la va penjar al balcó.




L’ACTE DARRER




Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la
comédie en tout le reste. On jette enfin de la terre sur
la tête, et en voilà pour jamais.
PASCAL


Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vegits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats —car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.


Joan Vinyoli ( Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.)














dimecres, 10 de setembre de 2008

àfrica

no ho sé, nois, parlant del desert m'ha vingut com una mena de cosa i he hagut de fer-ho.
és una de les lletres del meu poemot africà, correspon a la part del desert de timbuctú.


N.1

Anàvem dins, per les lletoses
dunes ardents de l’àrid Sàhel
i penetràvem el vast desert
( ¿ o era el desert que ens penetrava ? )
ben custodiats d’arborescències,
iguals a focs d’antics profetes.
Creuàvem, muts, silencis plens
de temps estranys i caminàvem.
A prop de l’ombra del meu camell
el Sol pintava la trèmula ombra
d’en T. E. Lawrence amb un turbant.
En plè desert un home pesa,
exactament, la seva petja,
i fà una petja, exactament,
la mida d’una vida, jo pensava
mentre sincronitzava, pas a pas,
el meu alè al del meu camell
i el vent, sutil, s’incorporava
al compàs just del panteïsme.
Els ocells deien al silenci, amb jocs,
les lletres de cançons que coneixia:
deien Vivaldi, Bach o Coca-cola .
No cansa la distància, no cansen els quilòmetres,
és la inçertesa el que més cansa,
saber que allò que un home sap
no basta mai o sempre sobra.
Feliços i rendits a la sagesse
gaudiem amb l’estricta praxi atàvica
de tres o quatre coses essencials:
com trobar una ombra en plè desert
com orientar-se en el plà inmens,
encendre un foc amb excrements,
trobar els camells en el mar beix.


("àfrica. les lletres negres d'uns versos blancs". 2007 , inèdit )

darrera les oliveres hi ha els dàtils

en tornar de l'assaig prenc una cervesa amb els nois, a la terrassa de sota de casa. isham, argelí i iniciat en la tradició sufí. eli, senegalés i músic.

isham m'explica que hi ha no sé quants tipus de dàtils. també de cafè. al desert d'on és originari son pare, planten les oliveres per frenar el fortíssim vent de la regió. darrera hi planten els fruiters: figueres, magraners, palmeres.

nits a 45 graus, allà. conec la sensació. era a timbuctú, l'estiu del 2005. aire en flames.

a la regió del pare d'isham quan algú es queixa de la calor, els homes responen: "sí. i què si no pot fer uns fruits tan bons ? ".

isham diu que una palmera pot donar fins a 150 quilograms de dàtils per collita. però fins i tot les palmeres cal regar-les un cop per setmana. eli diu que 150 quilos tampoc no són tants.

els nois estan de ramadà. bé, crec que eli passa una mica del ramadà. té els ulls vermeis de fumar xocolata.

isham llegeix el corà als matins. jo, als matins, llegeixo vinyoli.

ah, isham diu que segons la tradició el dia comença amb la foscor. eli no està d'acord: quan el seu rellotge marca les 24:00h és fosc.

eli ha vist un reportatge a la tele sobre libia. diu que és un país increïble amb un president increïble. isham diu que gadaffi és un malalt mental en mans de metges des de fa anys.

pujo cap a casa pensant on he de plantar les oliveres.

però, a vegades, el vent no bufa des d'una sola direcció.

fa dies que no escric en paper. em sento brut. guixar purifica, els profetes ho saben.

dimarts, 9 de setembre de 2008

dol-che & guevara

arribo a casa, obro la nevera, trec la bossa de m&m's que vaig comprar al duty free de praga, poso un disc d'omara portuondo, la ella fitgerald de la música cubana, i començo a endrapar cacauets mentre escric això.

he baixat caminant des dels verdi a casa mentre repassava en veu alta el text de rock and roll . pel camí, la gent em mirava amb cara de condescendència: pobre llunàtic ! als verdi he vist che, el argentino, el primer dels dos films de steven soderberg sobre el che guevara, amb un portentós benicio del toro performant el sòlid, incòlume bloc de marbre moral, metge impenitent, guerriller imbatible i ministre en les seves estones lliures anomenat ernesto che guevara. la peli acompanya a del toro-che des de la reunió al D.F. on coneix fidel castro i el posterior desembarcament a cuba, el 2 de desembre del 1956 a bord del granma, amb un grup de guerrillers, que culminaria amb la presa de la habana i el derrocament de l'exèrcit de batista, l'1 de gener de 1959. tot, esquitxat amb les intevencions del guevara, a nova york, l'any 1964, amb motiu de la intervenció de la delegació cubana a la seu de nacions unides. del toro està immens i soderberg aconsegueix teixir un història molt ben explicada. minut a minut, dissecciona la figura del che amb aquest bsiturí de precisió que, a vegades pot ser el cinema històric. quan s'ha acabat la peli, un té la sensació d'haver vist un che solitari, malgrat que es passa la peli acompanyat dels camarades guerrillers, saltant pels riscs de sierrra maestra. no recordo cap foto-granma on del toro aparegui sol. i, malgrat tot, ho està. és un home solitari en la seva grandesa moral, en la colossal talla de les seves virtut i coherència. potser sí que el flim és el que més s'assembla al cinema religiós, exposant les virtuts del sant guevara. tant de bó tots els flims religiosos fóssin tan bons.

segon dia seguit als verdi que te quiero verdi. però abans un parèntesi: avui estic combatiu. no sé si és per obra i gràcia del che, d'en soderberg o de qui, però aquí ve la primera: deixeu-me dir que la qualitat de la programació dels verdi ha caigut en picat des de fa, com a mínim, un parell d'anys. no sé exactament a qui o a què s'ha venut el senyor verdi, però des que els van donar el premi als milllos cinemes d'europa, han mort d''èxit. l'últim any m'he empassat plusieurs flims infames que pel fet d'estar rodats al desert de l'exotistán o a la selva de muylejistán han trobat una distribució que, francament, crec que no s'havien guanyat per la seva qualitat cinematogràfica. sóc un furibund partidari de defensar les indústries febles davant de les poderoses, però si us plau, siguem seriosos. "algunos truños del cine europeo", podria ser un nou capítol del gran llibre-homentage a l'inefable josé luis guarner autorretrato del cronista (ed. anagrama 1994), podria ser-ho -només que guarner era un tipus amb massa classe per aquestes excentricitats- tenint en compte la quantitat de merdetes que han pasturat per les pantalles dels verdi darrerament. ahir sense anar més lluny, vaig regalar-me un pastel·lot alemany, un llarg videoclip de romanticor, guanyador de no sé quin premi que, amb el títol de lo visible y lo invisible, es dedica recórrer tots els llocs comuns de la vida bohèmia, en aquest cas un parella de pintors madurs. la teoria, desfassada, caduca i falsa, del flim vindria a ser la següent: l'artista si no pateix no crea, ergo l'artista, com a creador que és, ha de patir, o sigui que ... som-hi nois, flagelem-nos i flagelem al personal, autodestruim-nos tots que l'art mos ho agraïrà !

en realitat jo volia començar parlant de la segona perifèria, el blog d'en subal quinina que per motius incerts però molt respectables ha decidit tancar el xiringuito. hauré d'esborrar, amb gran penúria la segona perifèria de l'ull on the blogs. o no. per que ... ¿què es fa en aquests casos? vull dir, tècnicament, ¿es pot considerar cadàver un blog mort? em pregunto si hem de seguir visitant-lo com qui entra a les runes d'una antiga casa, o cal oblidar-lo ràpidament com un davanter brasiler que es dona a la caipirinha. ¿eliminarà subal, el seu fill de la blogosfera ? adéu, en tot cas, a la segona perifèria com al palimsest elèctric, viu i lúcid que ens ha acompanyat tantes nits.

subal est mort. vive subal !!


ho sento però avui estic pamfletista i combactiu. o sigui que ... agarreu-vos !!

en una altre ordre de coses, o no, fins quan ? vull dir, què més ha de passar per què sortim al carrer o desembarquem a bord d'un granma de ràbia a les portes de l'ajuntament d'aquesta ex-ciutat i actual parc temàtic del turisme ?? vull dir què més ha de passar ? el senyor beau-fill de pute (és hora de dir a les coses pel seu nom: qui col·labora en un crim és un criminal!) ens ha despatxat una incommensurable monstruositat ( amb tot els respectes pels monstres ) arquitectònica davant del mar: el famós hotel vela del port. un delicte ecològic de primera magnitut amb la connivència d'un ajuntament ... ¿d'esquerres? una ciutat degradada de la seva condició de ciutat i convertida vomitori, en parc temàtic per obra de l'ajuntament i els empresaris adjacents, un centre històric que ha perdut el seu teixit social i la seva entitat física i ha estat suplantada per una proliferació de botiguetes de souvenirs, gelateries, botigues de roba i bars (prova de trobar una ferreteria al gòtic !). si fa 15 ó 10 anys m'haguéssin dit que el centre de barcelona es convertiria en una réplica dramática de lloret de mar, hauria rigut. avui, lloret de mar em sembla la rivière francesa al costat d'això. ¿ quan sortirem al carrer a defensar el patrimoni cultural de barcelona (comerços de barri, negocis centenaris, carrers nets de pixats, cagades i vòmits i deixalla, rètols en llèngües romàniques...) ? qui hauria de defensar el patrimoni cultural d'una ciutat, és a dir, allò que la fa única i diferent a totes les altres i, per tant, atractiva al potencial turista de qualitat, de les agressions de la corrosió globalitzadora? qui sinó l'ajuntament, les institucions públiques? i qui, sinó l'ajuntament (un ajuntament d'esquerres, per més inri) ha convertit aquesta ciutat en un destí per al turisme de masses de la pitjor espècie ?

fins quan hem de deixar que la xusma d'arreu del món (la barbàrie no té nacionaltat) se'ns pixi i vomiti a la boca, mentre el nostre ajuntament ens cús a impostos ?

la urbana i els mossos es dediquen a demanar papers als de pell fosca, als paquis que venen birres, però ni s'immuten quan un guiri o un local (atenció! a casa també tenim fills de puta: he vist energúmens pixant a les portes de l'ateneu barcelonès o a les fonts de la plaça villa de madrid, on l'endemà beuran els nens, tios que en recriminar-los la seva actitud, han empleat la mitja neurona que els queda en rebotar-se'm. malaguanyada esteril·lització !) es pixa al carrer o quan algú llença brossa al terra (l'altre dia vaig recriminar un xaval que llençava una caixa d'hamburguesa al terra a petritxol i quasi surto hostiat per tota la familia), tampoc no multa els guiris o locals que circulen pel mig de les rambles o altres llocs on està prohibida la circulació amb bici. i que consti que jo sóc ciclista, però ... o "follamos todos o se pincha la muñeca" !

això sí. l'ajuntament és infal·lible quan vol, i aquest any he hagut de pagar 170 euros de multa per unes escombraries que vaig llençar abans de l'hora permesa, un malaguanyat dia del 2005.

és per això que us pregunto, camarades ...

¿fins quan hem de deixar que els polítics seguexin fotent-nos el pèl d'aquesta manera? fins quan hem de deixar que especulin amb alguna cosa tan important com és el patrimoni social, arquitectònic i, en definitiva, cultural d'una ciutat ?

per quan la revolució ??!!












divendres, 5 de setembre de 2008

un poema mallorquí

voilà una versió provisional d'un dels poemes que vaig esgarrapar aquests dies d'agost a mallorca i que he agrupat amb el títol de "trempó". si us agradessin, prometo posar-vos més cullerades d'aquesta menjúria al plat digital.




Carretera a Estellencs


Condueixes per una carretera,
per una carretera amb corbes,
els peus dins les albarques velles,
un cotxe de lloguer que no coneixes.
El Sol horabaixant et cega els ulls
i, goma contra goma, pitges
ara suau, ara més fort,
les regnes a pedals amb que navegues
igual que l’organista Bach a Weimar.

La llum taronga cau pels espadats
mentre la mà conjuga les cinc formes
del verb velocitat.
Escoltes veus
esparses a la ràdio, entre silencis
elèctrics que se’n van per la finestra.

( Silenci de pneumàtics, llarg. Es sent
la veu d’un locutor britànic. Calla.
Notícies d’un heroi olímpic, lluny.
Silenci llarg de corbes. Ara arriben
fragments d’una cançó de Tina Turner
que es perd quan atravesses el breu túnel.
Després venen sanglots d’algun quartet
de Dvorack ).

Vigila: hi ha pinassa
damunt la carretera de la vida,
i mira aquestes pedres que ha llençat
alguna cabra jove amb la peülla
o el vent de tramuntana amb mà invisible.

Però ara cal que avancis sense por,
no tinguis por, no es pot. Cal avançar
aquest cotxe amb turistes que ara et frena,
que t’impedeix la marxa.
El Sol et cega.
Recorda, no tens pressa, però avances
per una carretera ordida amb corbes.

Recorda, no tens pressa, però avances,
mig rostre il·luminat per la llum rosa
d'un dia que ara mor en l'aspra roca,
i a l’altre una ombra grisa, esgarrapat
per l'urpa blava, immòbil, de l'abisme.

Desapareixeràs en l’horitzó,
ho saps:
som Sols de carn i el mar ens vol.


(de trempó. mallorca, agost del 2008 )

materialitat

segrestat al teatre pels assaigs de rock and roll, de nit, en tornar a casa cansat i llepat per la reptant xafogor barcelonina, trobo encara una estona per guixar alguna cosa en aquest palimpsest digital. embrutar. barceló parla als seus diaris de la fascinació matèrica per embrutar-se que l'atrau cap a la pintura, una i altra vegada, com una papallona vers la llum. la materialitat és una cosa que sempre he trobat a faltar al teatre. efectivament hi ha artaud i tota la tradició de teatre humit que se'n deriva. però no és el mateix. al teatre, tard o d'hora la merda es recull per a la següent funció. al taller, en canvi, les capes de merda s'acumulen. la pintura està més aprop de la geologia i els fòssils. el teatre connecta amb el món de les ombres creades per la foguera i projectades a la paret de la cova.

la matèria del teatre és la carn, el cos de l'actor. un material, al capdavall, poc maleable. en la pintura i l'esculptura clàssiques la, transformació del material per a la creació de la obra suposa, sovint, un canvi d'estat radical: canvis en el color (pintura), textura, duresa ( cocció de ceràmica i fang, forja de ferro, vidre, etc ). el material del teatre és immutable en la seva naturalesa: el cos de l'actor no experimenta canvis sino amb l'edat i molt lentament. ( els actors americans del "mètode" serien l'excepció a aquesta teoria).

és aquesta materialitat que sempre he trobat a faltar en l'escriptura. potser és per això que desconfio, encara a dia d'avui, de l'escriptura digital, de tot el que no sigui embrutar un paper amb llapis, bolígraf, ploma o el que hi hagi a l'abast, d'aquests petits i magnètics dibuixos que són les lletres. cal·ligrafia. el meu amor pel dibuix i la pintura és abans que el meu amor a la paraula, a la narració. segur. jo sóc de tradició pictòrica. sempre he dit que tot el que no he escrit a mà, no ho he escrit. potser per la mateixa raó bolaño va escriure a mà tota la seva poesia.

¿ què hi fa, doncs, un tio com jo escrivint en un blog ? no ho sé. potser explorar altres maneres de pintar. potser escriure als marges de la llibreta.

cal·ligrafies. hi ha cultures (japò, xina, etc ) on el dibuix (signe) encara és indissociable del logos, del sentit. si la impremta va democratitzar el coneixement, també va privar el signe de la seva bellesa. hi ha, a més, una linea que connecta l'alquímia (des dels druïdes celtes, els alquimistes medievals fins als gnòstics) amb revelació de la paraula sagrada. en aquesta línea s''inscriu tota la poesia gnòstica: des de ramon llull a rimbaud o palau i febre.

hi ha, també, un lligam fortíssim entre cal·ligrafia i humors. la ploma coma a metàfora de la xeringa amb la qual el poeta s'extreu la sang pròpia (flux vital) per animar, a través del paper, aquest cos invisible i interminable que és la poesia. una tradició oportunament sobada per tota la tribu de la cursil·leria, però que no per això deixa de tenir una potència simbòlica primitiva de primer ordre.

mentre escric això, un mosquit es para sobre la pantalla del macbook. agafo el drap de cuina i l'esclafo. l'insecte deixa una petita taca grisa sobre la pantalla. observant tal "ferida llumiosa" em pregunto: això és matèria digital ?

per acabar, una frase extreta d'una de les meves lectures praguenques, concretament, de Utz la última novel·la d'aquest excel·lent, refinat i extranyíssim escriptor (de viatges? què és l'escriptura de viatges? els posts sou-venirs de praga 1 i 2, quedin com a punts d'aquests inte-arrogants) que va ser l'anglès bruce chatwin.

en aquest llibre l'obsessiu baró de utz, propietari d'una col·lecció única de porcellana de meissen (en aquesta història també es parla d'alquimia, immortalitat i ceràmica, casualment ), que ha sobreviscut als nazis, guarda la seva col·lecció en un petit pis de la praga comunista del anys 70. en un viatje que realitza en tren a mig llibre, el baró comparteix seient amb un peculiar matrimoni jove. ell sembla italià, ella ... alemanya ? el baró observa amb gana com la jove endrapa una vianda darrera l'altra, davant el silenci còmplice del marit que no menja res. davant d'una taronja que està pelant la jove:


"Utz apoyó la cabeza contra el respaldo de similcuero, cerró los ojos y recordó el aforismo de Augusto: El ansia de porcelana se parece al ansia de naranjas".



dilluns, 1 de setembre de 2008

sou-venirs de praga 1

mentre prenc el cafè en la tassa amb la cara d'en kafka vestit amb una samarreta amb el motiu franz kafka-praga, ambdós objectes que he comprat aquest cap de setmana a praga, em disposo a transcriure al macbook les notes que vaig prendre ahir a l'avió de tornada.

convertit, doncs, en un souvenir ambulant( del solvitur ambulando al souvenir ambulant !) , em pregunto sobre els possibles orígens i causes de l'estupidesa praguenca i em demano si la resta del país mantindrà la mateixa actitud seca, estúpida i quasi punk dels venedors de les botigues de souvenirs que copen el centre històric de la ciutat. aquests no només despatxen un despreci absolut pels requeriments del turista, sinó també una desinformació inquietant pels punts d'interés local. si el pregunteu pel cementiri jueu o per la casa d'en kafka, el praguenc us obsequiarà amb un silenci llarguíssim després del qual vindrà una encadenament de dos a o tres monosíl·labs incomprensibles que, després d'un segon i definitiu silenci (tot coronat amb un robòtic i marcial imparpalleig d'ulls ), resoldreu, amb l'ajuda d'un bon criptògraf, són les runes del que un dia podria haver estat anglès.

el recepcionista del nostre hotel amb unes quantes estrelles de més, per exemple, era una mescla d'extraterrestre molt mal adaptat al planeta i una versió txeca d'en norman bates , acabada de sortir de l'academia militar. 15 minuts després d'entrar per la porta de l'hotel em mirava desafiant i vermei i sense parpallejar. semblava molt enfadat perquè jo no entenia el seu anglés de curs per correu i, em temo, per haver tingut el mal gust d'importunar-lo amb la nostra visita. minuts abans, havia ordenat al grup que passessim a una sala contigua per no importunar-lo durant el chek-in i havia apartat el llibre de registre de la nostra mirada com si fóssim l'enemic espieta. mentre em preguntava qui seria el primer en saltar per damunt l'aparador de la recepció i donar el primer cop de puny, vaig començar a entendre-ho tot. en realitat aquell individuu que jo tenia davant no era més que l'enèssima metamorfosi de kafka. castigat pel seu gòlem, per haver portat l'escarabat del turisme a la ciutat amb la seva literatura, ara era condemnat a metamorfosejar-se eternament en totes les formes possibles de l'antipatia amb l'objectiu de combatre la plaga del turisme que ell havia desencadenat amb tanta angúnia i cal·ligrafia. i és que "qui la fa la praga! ".

per tant, abans, en norman havia sigut un cruel poli de frontera comunista i, molt abans, escarabat i, abans, havia estat en franz kafka. vaig compadir-me d'en pobre franz i del càstig que li havia imposat el seu gòlem. un càstig que sembla no tenir fi, perquè gràcies a la desobediència civil del seu amic max broad, les edicions dels seus llibres no aturen. i és així que en franz és condemnat a encarnar-se, dia rera dia, en recepcionistes psicòpates, en taxistes timadors, en venedors de souvenirs estúpids o en cambrers imbècils, a l'assetjada praga.


(continuarà)