dijous, 2 d’abril de 2009

b.s.o

el noi de la claqueta entona el seu versicle: 43, 15, 1ª, txac ! l'ajudant de direcció gras es treu la piruleta del boca i canta mismo punto, dame cuadro, y ... acción! i llavors el plató s'innunda d'un silenci subaquàtic que lentament emulsiona el caminar plàstic dels esclops de trenta figurants, el só de papers acuradament depositats sobre una recepció o entregats en mà, les mànigues de les bates fregant contra la roba blava, l'alè concentracionari dels tècnics, el brunzir dels focus i, darrera d'una cantonada, el só esmorteït d'una conversa entre dos actors invisibles.

2 comentaris:

mrc ha dit...

És ben guapo això que escrius. Amb un tros de cordill ho enfiles tot amb un poc de graci, i tens un bon escrito que maldament no tenga ni caps ni peus, faria de bon veure, trob. Un poc à la Deleuze/Barthes/qui-vulgues.

timbuctú ha dit...

benvenutto a la dalmacia caro paparazzo !