dimarts, 21 d’abril del 2009

black hearted love

podria parlar de l'expo de la valldosera el diumenge al reina. de la espinosa poesia dels seus travellings. de les històries de novel·la rosa que crea animant un pot de detergent i una ampolla d'oli. podria parlar de "el ombligo del mundo", la sèrie de dibuixos fets amb burilles i engrunes de pà, dels cossos dibuixats amb les arrugues dels llençols. una expo com a aquesta conté més oxígen que el terç d'amazones que encara és de lula, una expo com aquesta esperona la neurona més que quatre polvos amb l'scarlett. (bé, fóra bó no menystenir l'empirisme en aquest cas). podria parlar del sentiment de culpa, desig i necessitat en sentir la veu al contestador de c. de l'sms d'avui que preludia el meu bye, bye madrid. però no. poso black hearted love de la p.j en repeat i escric aquesta merda de post-excusa. podria parlar de la veïna del primer amb la que finalment m'he topat avui en llençar els fems: és menuda, de pell blanca, pigada, despavilada i duu els cabells a lo garçon. crec que podria enamorar-me'n suïcidament. és muntadora, treballa de nit i dorm de dia. podria parlar de fritz lang al doré. però no. aquesta merda de post és una excusa per penjar un putu poema d'aquest estiu que si no el penjo rebento. l'he podat durant dies i dies com un bonsai, i encara el considero informe.

¿quan es senten ràbia i nostàlgia a parts iguals, què és el que se sent?