divendres, 3 d’abril del 2009

autòmats

autòmats


Amb quin vaga inèrcia cada dia
es llença el cos al ball del gestos, rutes
que recorrem amb perfecció d’autòmats:

Mariners cecs naveguem d’esma
per l’insondable mar de casa nostra.

Timons de boira som.
Timons de boira ens porten
per entre illes d’objectes.

I els óssos van
tatuats de memòria
a l’alcova del sexe
al rebost de la gana
a la suite de l’insomni.

Corders som d’un pessebre amb molsa seca.

Atura’t, ara, ja, deixa de moure’t,
comença a caminar, orfe d’inèrcia.



(plaça del pi, 26 agost 2008)

els figurants de(l) plató

caldria fer un estudi detallat dels figurants de h.c, car ells són els autèntics protagonistes d'aquesta sèrie. caldria recollir una biografia personal de cadascun d'aquests personatges, intrigants, apassionants, odiosos alguns, entranyables els altres, d'aquest ramat de freaks embatats que són els amos absoluts del plató. ells són els verdaders professionals de l'art d'aprofitar els minuts, les hores, les estones mortes que s'imposen entre presa i presa, un ofici, el de l'espera, que han teixit sobre les agulles de la paciència i la desesperació. plà general del llarg passadís dels estudios picasso: els figurants seuen en cadires de plàstic vermell, arrenglerats per l'avorriment, sota els grans lluminosos que penjen dels sostre altíssim on s'hi llegeix "se ruega silencio por grabación", disfressats de metges, infermers, cel·ladors o pacients, els figurants composen una de les imatges més desconcertants que la realitat hagi creat mai per a la ficció. criatures condemnades a viure a eternament en la sala d'espera de la ficció. el pitjor malsón d'un actor no hauria de ser oblidar el seu text, esdevenir un actor mediocre ni tan sols ser oblidat. no. el pitjor malson d'un actor hauria de ser desapareixer, liquar-se en l'ombra d'un figurant. errar eternament en el purgatori de la no-ficció. habitar definitivament en la caverna del plató.


caldria fer un mapa. un mapa dels recorreguts que cadascun d'aquests homes i dones, han traçat dia a dia, des de fa anys, anant d'un lloc a l'altre del plató, orientats pel timó de la versemblança rumb a "ninguna parte", una adreça que coneixia el mestre fernán gómez. la inèrcia d'aquests cossos dirigits per ajudants de direcció, per auxiliars de direcció, no pot encarnar millor la metàfora de l'inacabable errar humà pel plató de la vida.

les arts són els forns d'on surten les imatges que han de permetre'ns entendre el misteri de la vida. la televisió ha generat nous habitants per la caverna de(l) plató. cossos que projecten ombres sobre uns decorats que cada any es pinten de nou. potser era exactament d'això del que volia parlar en el meu poema "autòmats" d'aquest estiu. i jo sense saber-ho.