el teatre com un oàsi en el que hom abeura i agafa forçes abans de la llarga travessa pel desert de la televisió. el teatre com un a proteïna davant la inanició creativa i intel·lectual de la tele. televisió=kriptonita.
definitivament els sorolla de la hispanic society es gaudeixen molt millor així, amb un fons gris darrera, la llum zenitosa relliscant-los pel canvas, penjats a una distància de seguretat els uns dels altres. el comis-sabi d'aquesta exposició sabia, com el domador del circ, quins quadres calia posar lluny dels altres perquè els colors no es devoressin.
ahir a la plaça del diamant hi havia un grafit formidable executat principalment amb guix color rosa i accentuat amb blau i amb groc. el grafit, de dimensions considerables, pel que, aparentment, semblava l'obra d'un experimentat artista local de poca edat, representava una casa amb una sèrie de personatges a dins. combinava el figuratiu i l'abstracte amb elements simbòlics i anotacions escrites. era interessantíssim observar com l'artista havia resolt, amb una gràcia i una habilitat extraordinàries, el sempitern problema de la perspectiva en la història de l'art. enfrentat a la dificultat tècnica de les tres dimensions i volent representar una escala interior que baixava d'un nivell a l'altre, avançava cap a l'espectador, després anava cap a l'esquerra i girava sobre si mateixa per sortir a l'exterior, l'artista havia investigat, qüestionat i assimilat segles de tècnica pictòrica en un grafit. endut, potser, per la consciència que allò que havia fet era una obra d'art i que tenia un valor, l'artista havia escrit entorn i a dins del dibuix:
NO TREPIXAR
des d'ahir no trepixar s'ha convertit en un dels meus verbs predifavolectes.
