dissabte, 14 de març de 2009

no trepixar

el teatre com un oàsi en el que hom abeura i agafa forçes abans de la llarga travessa pel desert de la televisió. el teatre com un a proteïna davant la inanició creativa i intel·lectual de la tele. televisió=kriptonita.


definitivament els sorolla de la hispanic society es gaudeixen molt millor així, amb un fons gris darrera, la llum zenitosa relliscant-los pel canvas, penjats a una distància de seguretat els uns dels altres. el comis-sabi d'aquesta exposició sabia, com el domador del circ, quins quadres calia posar lluny dels altres perquè els colors no es devoressin.


ahir a la plaça del diamant hi havia un grafit formidable executat principalment amb guix color rosa i accentuat amb blau i amb groc. el grafit, de dimensions considerables, pel que, aparentment, semblava l'obra d'un experimentat artista local de poca edat, representava una casa amb una sèrie de personatges a dins. combinava el figuratiu i l'abstracte amb elements simbòlics i anotacions escrites. era interessantíssim observar com l'artista havia resolt, amb una gràcia i una habilitat extraordinàries, el sempitern problema de la perspectiva en la història de l'art. enfrentat a la dificultat tècnica de les tres dimensions i volent representar una escala interior que baixava d'un nivell a l'altre, avançava cap a l'espectador, després anava cap a l'esquerra i girava sobre si mateixa per sortir a l'exterior, l'artista havia investigat, qüestionat i assimilat segles de tècnica pictòrica en un grafit. endut, potser, per la consciència que allò que havia fet era una obra d'art i que tenia un valor, l'artista havia escrit entorn i a dins del dibuix:



NO TREPIXAR


des d'ahir no trepixar s'ha convertit en un dels meus verbs predifavolectes.

gran torino

malgrat que volies que t'agradés molt, no t'has acabat de creure que el fatxa xenòfob ex-combatent a korea que interpreta el mestre eastwood a gran torino, sigui el mateix bon samarità que ( atenció: no segueixis llegint això si no has vist la peli !!! ) al final del flim, s'immola davant els orientals dolentots. avui, en arribar a barcelona i sentir la gent parlar català, paroxisme. com si realment fóssim en un altre país. i si, després de tot, realment som diferents ? a la sala dels verdi ha on passen gran torino ha entrat en jonathan littell i s'ha assegut a la darrera fila. després he pensat que potser és l'únic lloc sensat que pot ocupar un novel·lista en una sala de cinema. a la mateixa sala hi havia un editor breu. per un moment hi tingut la sensació que érem a paris. abans d'entrar, he comprat un raymond chandler (la gran dormida) editat per la cua de palla, a l'home que vén llibres davant dels verdi per un euro. adoro el groc color taxi del niuiorc d'aquesta extinta col·lecció, les seves impagables caràtules vuitanteres. en obrir el llibre he observat que moltes paraules estaven subratllades a llapis i hi havia comentaris escrits amb lletra de nen. a l'amic quiqu li ha sonat el mòbil a mitja peli, malgrat l'hèctor del vodafone i he passat molta vergonya. cansadíssim. demà assaigs de "el buñuelo de hamlet"al lliure tot lo dia.