dijous, 30 d’octubre de 2008

graves

un poema d'en robert que em moria de ganes de penjar a l'ull des que se'm va revelar entre les pàgines de l'incunable de lumen.


SIROCO EN DEYA

Parece tan extraño, sin embargo, qué justo;
el mar como un gato frotado a contrapelo,
mientras el siroco con su sabor a horno
da furiosas vueltas alrededor del pueblo
("desde todas direcciones-caliente como una pistola barata")
arrancando aceitunas verdes de las ramas volcadas,
agostando las rosas, cegando los ojos con arena;
mientras pérfidas lenguas en los pequeños cafés
y en las cerradas casas de piedra
repican difamación, incitan, invitan
a los cuchillos a consumar sus crímenes ...
Mira hacia arriba, una gran nube gris cavila indiferente
en la cima de la montaña, trescientos metros sobre nuestras cabezas,
inmóvil y túrgida, ocultando el sol,
desde allí nos sonríe burlón un diablillo arrogante:
"Sólo un viento local, ¡no es mi mensajero!"

malsintonitzada a la radio escolto una missa que couperin va compondre als 21. avui he viatjat a l'epicentre del fred. gósol era un paisatge de breugel amb corbs i neu i olor de vi negre. la neu ha colgat el rastre de picasso. les estalactites dels teulats del poble m'han fet pensar en la peli d'ahir sobre la patti smith. l'escena: patti pinta al seu apartament del niuiorc. a la paret, enganxada amb scotch. una reproducció del guernica. patti parla de pollock parlant de picasso: merda aquell cabrón ho va fer tot! no es pot pintar res més després de picasso! però un dia, pollock es va fixar en les dents del cavall del guernica. en les petites gotes que li cauen de les dents. a partir d'aquesta imatge pollock es va posar a treballar com un boig. va a crear el seu llenguatge i va fer una obra que no havia fet picasso. aprendre a copiar amb la saviesa d'un mestre renaixentista, amb la poca-vergonya d'un picasso o un barceló. la natura es copia una natura i una altra, penso mentre recordo les runes nevades de l'antic gósol. no copiem per la mateixa raó que no parem a meitat de l'autopista: per evitar accidents. quan és exactement això el que cal provocar. l'originalitat és una flor colgada per la neu. és l'orígen, idiota, l'orígen, penso mentre recordo el moment en que el poeta adrover ha llençat les seves uheres damunt la taula de l'horiginal irrompent la nostra conversa.

no sé què collons dic, tinc fred als peus i no he fet els hausaufgaben.










dimecres, 29 d’octubre de 2008

patti smith


primera incursió a l'in-edit beefeater 2008 :

22h05m: plou. assedegat de mite, poesia i rock ( ho rockonec) corro fins al club coliseum per veure "dream of live", la peli sobre la smith que comença en 10 minuts. primera excentricitat inèdita: les entrades no es vénen a les portes del cine, sinó a unes guixetes instal·lades a plaça universitat.

22h10m: a la cua dels pardillos em trobo a albania. ella tampoc no té entrada. parapluí desenbeinat en mà, correm fins a universitat.

allà, ens despatxa les entrades una bellesa que treballava a certa granja del carrer banys nous.

22h15m: la cua de moderns ja és a la sala. albania i jo entrem i ens col·loquem al segon pis. el coliseum és, per a mi, tan inèdit com el festival o la modernància concurrent. és un d'aquells cinemes amb moqueta i empleats amb uniforme blau i galons. oh. els cinemes amb empleats uniformats ... ! caldria dedicar-los una novel·a o, fins i tot, un poemari.

abans de la projecció del flim un tipus simpàtic d'uns 5o i pico molt ben portats, calb, parla de la moguda contracultural dels 70 a belladona. el calb diu que la moguda aquí no tenia res a envejar a la de llocs com madrid. segons ell la ciutat va prendre com a referencia el niuiorc de la patti. el calb esbossa una sincera elegia per les moltes bandes locals desaparegudes a belladona, pel batec contracultural de la belladona setentera, i es queixa de la extinció forçada de bars i locals on sentir música en directe. després, el calb passa el micro a la janet(?) ex component de les ultratruites, banda local dels 70.

la modernor té ganes de beefeater, i apofita un moment que la ultratruita agafa aire, per aplaudir rabiosament.

comença el flim de la patti. comença el soroll de bosses de plàstic dels insadollables menjadors de crispetes. b.s.o que acompanyarà durnat tot el flim ( per quan un reportatge com déu mana a la vanguardia sobre "el drama de las palomitas" ?! ).

no entraré en consideracions cinematogràfiques, malgrat que segurament és la única cosa que tindria sentit, però avui no m'abelleix. només diré que la peli té un metratge (109min) que s'ajusta raonablement a la història que explica. el director del flim, steven sebring, va conéixer la patti cap a finals dels 80 amb motiu d'una sessió de fotos i des de llavors es va dedicar a filmar-la amb una 16 mm, una estoneta cada any, durant una dècada.

la fotografia del film es prodigiosa. els marrons, vermells i verds del 16mm aletejen per la pantalla com una pesada papallona de cel·luloide. es combinen imatges d'arxiu de la patti dels 60, 70, 80 i 90.

el millor: la banda sonora, el muntatge, i la patti recitant el seus poemes, els d'en ginsberg o altres gurus beatniks.
el pitjor: la sensació, en veure els les afectades passejades de rock star de la patti entrant, sortint o al voltant de la seva limousina negra, perduda en l'amplitud de les seves jaquetes i texans casuals, que un està veient un llarg anunci de prada o comme des garçons. (merda, això 'sha convertit en un article del què fem!)

( ¿ cal recordar que la cinematogràfica festa inèdita es celebra dins un l'ampolla ginebrada de moda, unionjack mediante, tal com els publicistes del festival s'ha encarregat de fer-nos saber en l'anunci de despés de la ultratruita ? )

no seré jo qui jutgi la patti cantant, música punk, poeta, performer o activista. la senyora smith actua els seu personatge al llarg dels retals de pell-lícula, amb una convicció de star. el personatge destil·la tota l'energia i la vital·litat d'aquella jove amèrica que va escupir a l'ull, primer de nixon, després de reagan i després dels bush.

la patti emana una força i espiritualitat profusament americanes, "de la pradera", sip, de la mateixa "pradera" que els pares apatxes d'aquest història, que són "sus reverendas majestades los beaniks, hipsters i altres gossos de carrer: borroughs, ginsberg, kerouack, corso, cassidy, giorno, etc. hmes que begueren i s'impregnaren principalment de la corrent post- romàntica i simbolista europea (rimbaud, baudelaire, verlaine i en filosofia nietsche ), anglesa (w.blake) i americana (withman, poe ).

el film resisteix els embats de la fluixera nostàlgica. i l'anècdota personal de la patti es conduïda amb templança i sobrietat per la seva pròpia veu en off.

són emocionants les imatges i records del seu desaparegut marit músic, la visita als seus pares, veure-la tocar al costat del seu fill, els records d'una amistat juvenil amb el malograt mapplethorpe, imatges d'una patti en plè extasi concertual, la llarga carta contra la guerra-bush, i, sobretot, sentir-la escatar les perles d'aquest peix invisible però pudent que és la poesia.


dissabte, 25 d’octubre de 2008

emer-songs d'oliver

escric aquest post a velocitat de fòrmula 1, la mateixa velocitat a la que anava pels circuits del món, emerson (fitipaldi), el prota de la primera cançó del concert de joan miquel oliver (lletrista i compositor d'antònia font) and his drummer, concert al qual vaig assistir-me amb alguns col·legues, ahir vespre, a arenys sûr mer.

es concert va arrrencar amb la cançó emerson, però parlar "darrencar" en el món d'oliver seria exagerat, perque la suavitat amb que el solleric es mou per la pista de gel on dibuixa el seu cançoner és total. cançons curtes, inacabades algunes, d'altres tot just esbossos, totes, però, posseïdores d'un adn poètic high quality.

així, emerson va ser el preàmbul d'una injecció de bon rotllet, (massatge, deien els amics) sensualitat, poesia, brevetat, senzillesa i sagesse introduïda a l'aorta de l'estètica, una aorta massa sovint enyorada de bons humors.

les cançons d'oliver sortien de la seva guitarra jugades per uns ditsfiníssims, amb suavitat i delicadesa. nosferatu godardià vestit de negre, amb el seu look de seminarista escèptic i una veu aflautada d'alumne-de-racó-de-classe, "oliveratu", desfilava, una a una les cèl·lules marcianes de poesia que són les seves can-songs. pastilles de sensualitat. perles.

surfistes en càmera lenta, polos de llimona, núvies abatudes pel nuvi al safareig, titis, burmar-flax, bombón mallorquin, t'estim com un loco i m'aguant, marcianitos, nans del bosc, rellotges, inventaris de coses, tot això i més prenia forma, s'encenia, s'elevava sobre l'escenari del teatre d'arenys, dreçat per la seva guitarra d'ensinistrador de serps mediterrani i els ritmes del seu excel·lent baterista, per desaparéixer, després, en l'hiper-espai de l'efímer.

els meus amics reien. jo, més aviat, fluctuava entre la joia i la nostàlgia, malenconiós, estovat, per la col·lecció d'imatges proustianes, per la sensualitat poètica d'oliver que m'aixecava la tapa d'una adolescència i infància cohabitades a mallorca.

he de partir, però abans vull dir que concert dels nens eutròfics d'en pedrals (dels quals també em declaro fan!) va patir, principalement, de dues coses: de tocar tan tard i després de la energia quasi xiuxiuegada d'oliver i d'una mala equalització. les cançons dels eutròfics, ara mateix, circulen, més que per una música envolvent, per un "pop exagerat" ( pedrals dixit) que tira del carro dels textos de pedrals (propis o d'altris). si la lletra no arriba l'espectador desconnecta, perquè en el món d'en pedrals la rima, l'enginy, el truc, l'artifici són el suport on s'exposa una concepció del món, no frívola, crec jo, ( i aquí contradic alguns amics) sinó lúcida, derivada d'un sentit de l'humor d'erudit calidoscòpic, barroc i sàtir, que okupa i resisteix als jardins de la infància.

potser els eutròfics haurien de repensar el concert per a formats més íntims com el d'ahir. l'energia desbordant d'en pedrals i la seva banda, el tarannà festiu i verbener del grup haurien de trobar, potser, noves formes d'expressar-se entre audiències més reposades.

reflectàfores: l'altre dia, entre dos guisqui-sauers, en pedrals m'explicava que apareix com a personatge en la única novel·la de joan miquel oliver ( el misteri de l'amor, recentment editada per empúries). em pregunto si l'arribaré a llegir, perquè potser sí que "la vida es larga" com deia en machado, però, collons, costa de creure. i la mort, crostra de treure. tots som personatges de novel·la, que saltem d'una pàgina a l'altra a la recerca del nostre autor per demanar-li un trama millor.

frankensteins de l'atzar.




divendres, 24 d’octubre de 2008

punyal dogó

agafes els "cién poemas" de robert graves que vas adquirir la setmana passada una llibreria de vell per 60 € i, assegut sobre la taula del menjador, obres, pacientment, en silenci, una per una, les 283 fulles del llibre amb el punyalet de coure que vas adquirir en aquell poblat dogó fa anys a mali. no hi ha cap objecte millor per operar aquesta autòpsia. ho saps. el punyalet de coure és un objecte preciós. fa menys d'un pam. el pom, estret, reprodueix, a un costat, una figura masculina dogó d'ulls extraterrestres, amb la pelvis lleugerament endavant, les mans a l'alçada dels malucs, i a l'altre, un camaleó. el tall, maldestre, porós, sega les pà-gi-nes. crec-crec. les separa com và-gi-nes, com llavis de paper segellats pel temps i el silenci. i a poc a poc les lletres impreses apareixen. com antigues flors negres. flors que conformen jardins d'ombres. i així, lentament, un a un, els poemes d'en graves s'aixequen, ressusciten d'entre les pàgines groguenques dels "cién poemas" de robert graves, 2ª edició, lumen, 1986. s'aixequen, es drecen com cobres amb ulls de maragdes d'entres les pàgines color de sorra. el rec- rec del punyal obre petits oàsis de caràcters.

saps que no hi ha un instrument millor per aquesta autòpsia. ho saps en l'incús silenci vespral, mentre les paraules renéixen de la tomba de paper on estaven mortes. les aixequen els ulls, les aixeca el punyal, les aixeca la sed. mòmies que ressusciten del sarcòfag-de-paper-exemplar-de-lumen (¿quants anys portava aquest llibre dormint a l'estant de la llibreria de vell, amb les pàgines cosides?) per penetrar els ulls del homes i clavar-se al seu cor com punyals. i així van els poemes d'en graves, així van els seus poemes d'amor, la seva delicada, equilibrada, sàvia mescla de mesures. alquimista, druïda de pols temperat que va saber capturar els alcohols de la passió i la bellesa, el mite i el misteri, la sensualitat nòrdica i mediterrània en els seus poemes.

i penses encara en el punyalet de coure que vas comprar en aquell poblat dogó, terra incognita, segellada del progrés per l'espectacular falaise de bandiagara. no recordes quant vas pagar per aquest objecte forjat a tempo neolític. però sabies, llavors sabies, que era poc. escrius. te'n vas a escriure al macbook. ho has d'escriure. poses el disc de chet baker. recordes les converses d'ahir a l'horiginal. penses en ferran, que et va demanar pietat per als seus ulls feixucs i et dius que ho faràs. se't tanquen els ulls. penses: amb 60 €, festa grossa al poblat dogó. el disc de chet baker s'encalla. ho faràs. cambiaràs el color de la pantalla del blog. pel ferran. també pel miquel. i imagines un pinzell. un pinzell electrònic, d'aquí tres mil anys. un grup d'arqueòlegs neteja la sorra del damunt del teu macbook que s'ha convertit en un sarcòfag. un sarcòfag segellat, plè de lletres invisibles. un oàsi d'ombres. i te'n vas a dormir. però abans embeines el punyal dins el cuir.







diumenge, 19 d’octubre de 2008

de funció en defunció

recullo la roba de l'estenedor aixoplugada a l'habitació. als mitjons, encara cabells rossos de bronwyn. fer-s'ho amb ella va ser com fer-s'ho amb una nina inflable farcida de palla i sorra. penso en el poema que tinc a mig fer sobre la meva nit amb ella. on van els poemes que no has escrit mai ? penso, també, en aquell poema que tinc pendent, com tants d'altres, i que ha de ser un homenatge als poemes que no hem arribat a escriure mai.

l'hibiscus ha florit amb una ràbia taronja, a la terrassa. baixo a comprar. avui, el paqui no mira "just for laughs" al youtube. parla per telèfon. en pagar m'adono que encara va amb xancles. l'estiu ha sobreviscut als peus nus d'aquest home, em dic. on van les coses quan no les veus? on vans els ànecs quan el llac es congela, es pregunta en holden a "the catcher in the rye".

avui última funció de "rock and roll" al lliure. una última funció és com el diumenge disfressat de dilluns que arriba després d'un diumenge d'actor. se m'ha acabat la moleskine, també. qui llegirà totes aquestes llibretes escrites que s'acumulen als estants? hi ha últimes funcions que et provoquen saudade i d'altres que no. aquest muntage ha sigut un èxit en molts sentits: he aconseguit no enamorar-me de l'actriu de qui m'estava enamorant i quasi no he tirat els trastos a les acomodadores.

he d'escriure un poema que parli de les últimes funcions.

el teatre és cosí germà de la màgia, l'art per excel·lència de la desaparició. l'art de fer desaparèixer d'escena un moble, un actor. l'art de fer desaparèixer la mentida que hi ha en una emoció que no hi és, en una "primera vegada" que es repeteix nit rera nit.

crec en els meu hibiscus, en la saudade d'última funció i en la columna de manuel vicent.


divendres, 17 d’octubre de 2008

els diaris de barceló

els "quaderns d'àfrica" han adquirit per a mi la categoria de llibres sagrats, de guies espirituals, de la mateixa manera que puguin ser-ho l'alcorà per un musulmà o la biblia per un catòlic. ells, els "quaderns" em diuen què he de fer i què no en tant que homo faber o artista. són el meu consòl(lador) i mocador espiritual. l'oàsi on m'ajaço i prenc forces quan em sento esgotat i desbruixolat. però el que més m'agrada dels "quaderns" són les aventis africanes de barceló, el dia a dia a mopti, ségou, sanga, gao, llocs, alguns, on he estat. les dissertacions de caràcter filosòfic de barceló o les seves preocupacions d'artista són, segurament, el que menys m'interessa, perquè em resulten, en última instància, tan pedants com puguin ser-ho les meves i perquè van folrades d'una falsa intimitat. Tanmateix m'agrada l'estil de barceló i és en aquest sentit que el trobo un gran escriptor. m'agrada l'estil depurat, treballat, el mateix estil que busca la organicitat en la seva pintura, i en el qual combina llistes de la compra amb les dissertacions més poètiques amb llistes de projectes pendents amb anècdotes viscudes entre els dogons amb fragments de cançons de camarón. alta literadura. potser sigui això el que em fa tornar a aquest textos una vegada i una altra: la organicitat amb que s'ha abordat l'artifici de la versemblança. uns textos potser no gaire lluny dels concebuts per a lectors de "vogue", però tan sincers en la seva artificiositat que s'agermanen amb l'estil l'ampul·lós o feixuc que sovinteja als textos sagrats-revelats. és per això que els "quaderns" tenen un lloc reservat a la meva tauleta de la nit, igual que el devot sempre té la biblia a mà, ja sigui per una urgència espiritual o d'estil.






dimecres, 15 d’octubre de 2008

les piscines buides de J.G. Ballard

em llevo tard perquè em ahir nit em vaig quedar, fins tard, passant alguns dels poemes mallorquins de "trempò", escrits aquest agost, de la moleskine a l'ordinador, amb la impagable b.s.o. de cadena cién. conseqüències d'aquest trasvassa-ment: em salto el deutsch kurs de dimarts a les 9h.

el dia transcorre com un bella càpsula gris-lila de tardor per les artèries transparents d'un gòlem que es diu temps.

al gimnàs, corro damunt la cinta. conillets d'índia del dr. kapital-laboratorium, correm sobre màquines desproveïdes de l'humanisme leonardià. després, nedo a la piscina amb l'esperança de fatigar-me. un cop, vaig veure la mort tres carrils enllà. nedava comuna sirena, la filla de puta.

desprès de dinar volta pel raval. f, companya del deutschkurs i dependenta a la "la central" m'informa que aquest any al curs som molts. entre la pila de llibres que hi ha davant f i la seva companya, hi ha "la isla" de gianni stuparich ( ed minúscula) ara amb l'eganxina vermeia de "la central recomana". les noies l'han llegit i no les ha entusiasmat. massa adjectius, diu una. la meva connexió amb el llibre fou total: pare malalt de càncer torna a l'illa natal abans de morir. durant uns dies, pare i fill recorren l'illa junts. la imminent mort del pare es masega a cada pàgina, a cada paraula. el fill assisteix, impotent, al procès de degradació última del pare, al temps que visita sol o en companyia del pare, racons d'una illa que ja no és la seva illa, sinó "l' illa del pare". i aquest és exactament el títol d'una obra de teatre de temàtica paral·lela que algun dia acabaré.

després, m'apropo al 3cb. visito l'exposició de J.G Ballard "autopsia del nou mil·lenni", amb la desgana del comercial que han enviat a una fira de mobles a tiblisi. però poc a poc la mirada d'esquizofrènic de ballard, la seva veu, les seves paraules als vídeos de l'expo em van seduint. aquest forense del futur, amant de les belles catàstrofes, de les perversions insospitades, i les arquitectures asèptiques, té una novel·la on la vegetació de l'àfrica es cristal·litza. la ciència ficció és el seu camp de treball natural, el laboratori on ha destil·lat totes les seves visions literàries, visions que altres escriptors i intel·lectulals llegeixen en termes de prediccions. mentre escric això, m'adono que tinc ganes bojes de llegir la novel·la de ballard on les selves de l'àfrica es cristal·litzen. en l'univers literari de ballard tambè hi surten piscines buides. aquesta imatge magnètica, poderosa, poètica, adquireix avui dia, és clar, una dimensió simbòlica, d'apocal·lipsista avant la secheresse, que fa desconfiar del seu profetisme però "ahí queda la visión para el que quiera verla".

jo penso en un futur de clubs amb piscines buides on un pare parla al seu fill de la antiga condició amfíbia del humans. piscines on la mort fa molts anys que ja no hi neda.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

xirimiri

amb quina vaga familiaritat ens retroben els llibres adquirits fa molts anys, fora de casa quan, flâneurs en ciutats estranyes i evitant el xirimiri de la solitudine, entràrem en aquella llibreria desconeguda buscant, als seus prestatges, als lloms amics, a les tapes lluents, immòbils dels llibres, en l'embriaguesa de l'olor a paper imprès, l'escalfor i el caliu de llars de foc, de fogars desapareguts sota les cendres dels dies.

amb quina vaga proximitat vénen a trobar-nos ara, com un familiar mai vist abans truca a la porta amb la seva cara coneguda i una maleta carregada de misteri, aquest llibres oblidats. per exemple, aquesta "antolgía de álvaro de campos" de fernando pessoa que vaig comprar a la llibreria hontza de donostia, en els meus dies bascs, i que ara llegeixo, intermitentment, aquí a belladona, entre la intermitència de les plujes tardorals, al temps que recordo el viatge a portugal amb e.lla l'estiu del 2008.




80. (Frío especial de las mañanas de viaje)

Frío especial de las mañanas de viaje,
angustia de partir, carnal en ese escalofrío
que nos va del corazón hasta la piel
y llora virtualmente, aunque esté alegre.

(Antología de Álvaro de Campos, Poemas sin fechar. Fernando Pessoa; Alianza editorial 1987)





dimecres, 1 d’octubre de 2008

cau ferrat

"un refugi per abrigar els qui senten fred en el cor, una pedra on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enllotat de la vida, una ermita prop del mar per als ferits d'indiferència i un hostal de pelegrins de la Santa Poesia que vingui a veure espai, a respirar núvols i mar, i tempestats, i calmes, a curar-se el mal del soroll, a emplenar-se els pulmons de pau ..."

amb aquestes paraules santiago rusiñol inaugurava el cau ferrat de sitges, l'any 1894 . aquest discurs, tal com diu josep pla en el seu impagable estudi rusiñolià "santiago rusiñol i el seu temps", són pur rusiñol i, contenen, a més, l'adn del modernisme. el geni de manlleu arribà a sitges buscant la llum. síp, raimón, síp buscant la llum mediterrània i la de l'escola de pintors lluministes que tant admirava. hi arribà de la mà de casas i meifrèn que es veu que ja hi pinturaven feia estona. la història de rusiñol amb sitges i les seves gents és la història d'un fletxasso. el barbut hi buscava l'àcida llum de la "costa d'or" però també un lloc on depositar la seva col·lecció de ferros forjats. el local que tenien amb el seu amic enric clarasó i on ja havien perpetrat diversos fasts escandalosos, havia quedat petit a causa de la natural tendència a acumular coses del manlleuenc.

l'any 1893 rusiñol va pagar mil peles per un casa de pescadors colgant sobre el mar, i dues mil peles més per reformarla i construir-hi el seu temple del col·leccionisme i estudi-vivenda. el projecte va ser encarregat a l'arquitecte francesc rogent que l'hi donà l'àurea gòtica que presenta el cau. l'any 1894 rusiñol va comprar la casa contigua perquè l'espai no era suficient per acollir la seva col·lecció de pintures, ceràmica i vidres i ferro forjat.

el 14 de novembre del 1894, després d'una sonada desfilada (cavalleria i banderes incloses, portades per pere romeu i per lluís labarta) des de l'estació de sitges al cau, quedava inaugurat el cau ferrat amb la penjada estelar de dos grecos propietat de rusiñol (sant pere i santa maria magdalena).

al cau, disfruto com un imbècil dels dibuixos de "la banda del pensil", la banda local de músics amateurs que tocava al casino del prado. flipo amb els plusieurs rusiñols. imprescindibles, "la casa de prèstecs" (paris 1889) , impecable composició d'una refinada sordidesa o de "palau abandonat" (víznar, 1898) entre molts altres quadres.

hi ha el "ball del moulin de la galette" (1890) de ramon casas que és un autèntic cas d'anticipació cinematogràfica per la seva capacitat de captar el moviment i la llum amb un bisturí pictòric de primer ordre.

veig en directe el primer casagemas de la meva vida i flip i m'emocion.

per desgracia "la morfinòmana" (paris, 1894) de rusiñol i "cursa de braus" (barcelona,1900) de picasso, dues perles de la col·lecció estan en prèstec.

un excusa immillorable per tornar-hi.