dimecres, 13 d’agost del 2008

escenaris

un nou poema-crònica o poema-riu ( més aviat riera en aquest cas) que vaig escriure arrel d'una excursió nocturna a granollers per veure Els Nens Eutròfics, la simpàtica banda de rock sofisti.cat i d'esperit vuitanter amb la qual el poeta Josep Pedrals es molt ben acompanya de tant en tant i de la qual ja us tindré al corrent.

Granollers

Ja era de nit quan va agafar el tren que anava a Granollers.
Belladona era un eixam que bategava insomni i soroll.
Va pujar al tren amb la deteminació d’un explorador,
d’un detectiu salvatge a la recerca d’una bona pista
sobre un poeta desaparegut,
amb l’àvida curiositat d’un Miquel Barceló
a la recerca de nous pintors.
Assegut davant seu hi havia un iogui
amb una bossa de roba en bandolera,
un forat al crani
i uns ulls d’au marina
que es van anar tancant
amb el sotrac binari dels rails.
Hi havia dones berebers
amb la barbeta tatuada i pòmuls com boles de billar
que inundaven el vagó
amb insondables somriures de camp.

Va arribar a Granollers
amb un mapa fet a mà
a la butxaca esquerra de la part del darrera del texà.
Al tren havia llegit quatre pàgines del pròleg de Mort de dama,
edició de Moll.

Sortint de l’estació va preguntar a uns nois:

- Coneixeu el Passeig de Colom ?
- Només et coneixem a tu. No som d’aquí.

Dues noies i un noi.
( anaven a un concert del seu grup preferit )

Va sentir un calfred
quan la bellesa d’aquella noia
el va travessar amb un somriure
de mare de déu,
quan va sentir que el tocava
aquella bellesa tranquil·la
de flor que s’està desplegant en la nit.


Va caminar per carrers
amb noms de presidents de la Generalitat,
per carrers que s’entrecreuaven com veus,
debilíssmes veus
sintonitzades en una emissora antártica
que configuraven una cartografia de la distància.

Va arribar a la vella fàbrica.

Els Nens Eutròfics tocaven el tercer tema
però en Pedrals suava com un Pavarotti als bisos.
Portava el cabell molt curt i una camisa de cantant de salsa.
El bateria anava disfressat amb unes orelles de conill.

Es va apropar a la barra i va demanar una cervesa.

Cadires d’estisora i
bombetes en ziga-zaga:
estiu.

La proteïna eutròfica brollava
de la gola d’en Pedrals
dibuixant al seu coll
un mapa de venes inflades i nervis i muscles i tendons
que eren la geografia viva,
tridimensional,
tàctil,
del só
fet
paraula.

Va mirar l’escenari instal·lat davant l’antiga fàbrica,
la fàbrica,
que ho contemplava tot,
(el recitatius iròncs i suosos d’en Pedrals,
els arranjaments retro de la banda,
les àvies que reien histèricament els poemes marrans d’en Pedrals)
pacient, circumspecta, desarticulada
com un vell cefalòpode amb les extremitats rovellades.


Prenia nota de tot mentalment:
dels moviments d’Els Nens a l’escenari,
de la música,
del poemes,
de les reaccions del públic,
prenia nota de tot en la màquina d’escriure del seu cervell
mentre amb una mà seguia el ritme de les cançons dels Nens
i amb l’altra bebia cervesa,
com un detectiu salvatge
davant d’una pista salvatge.

LLavors van arribar els nois.
( el seu concert començava més tard,
no gaire lluny, i havien decidit donar un cop d'ull ).

Va parlar amb ells:
pastors farcits d’innocència i futur.

amb ella:
mare de déu rossa amb albarques.

Mentre parlaven
ella
es va col·locar al seu costat.
Podia sentir l’escalfor del seu braç
com un pà acabat de sortir del forn
la temperatura dels seus pits turgents,
i, sota la faldilla de cotó negra,
sota la cintura calenta i rígida,
el sexe bru i incorrupte.

Sentia tot això mentre a l’escenari
Els Eutròfics versionaven en Gainsbourg:
“Deixa córrer les nenes,
deixa córrer les nenes,
o acabaran amb tu ... ”

( 17 anys de mare de déu ... )



I després se va acabar el concert.

(per poc o molt que hagi desafinat la orquestra
sempre hi ha un moment que s’acaba el concert
i arriba aquell silenci biliós
que precedeix el desastre)

Es va apropar a Els Nens, els va felicitar
i, com un groupie o un detectiu salvatge
els va demanar si tenien lloc a la furgoneta.

Va esperar que recollissin els instruments.
Van pujar a la furgoneta,
i van conduir fins al concert que hi havia a les afores del poble.

Un camp de gespa vallat
s’estenia davant del polígon on els joves feien botellon.
Allà, l’escenari semblava una casa de conte
dibuixada per un nen retardat després d’haver ingerit àcid.

( la vida és una successió d’escenaris
on un pot escollir ser actor o espectador.
sovint aquell que mira és mirat
per un que el converteix en actor del seu desig.
Sovint aquell que actua és un espectador
del moviment del món )

Llamps verds com teranyines d’absenta
queien sobre les muntanyes veïnes.


Parlava amb en Pedrals,
amb els Eutròfics,
driblava, no sense coqueteria, les noies que el reconeixien
( la popularitat no s’escau a un bon detectiu salvatge ! ).
El bateria tenia una novia molt guapa,
il·lustradora.
La cançó de Gainsbourg ressonava al seu cap.


Hi ha escenaris on no actuaràs mai més,
les furgonetes ho saben,
Gainsbourg també ho sabia
(alguns bons actors també ho saben
i tenen el dó
d’exprémer
la seva última actuació
damunt d’un escenari
que saben que no trepitjaran mai més
perquè els dibuixos dels pneumàtics del destí
els conduiran per altres carreteres).

A Granollers, davant del polígon,
l’escenari del “Música Viva”
on un grup fusionava rap, reagge i funk.
Davant de l’escenari dues noies i un noi
ballaven les cançons del seu grup favorit.

La mare de déu ballava,
encara rígida, dins les seves albarques,
mentre cantava de memòria les cançons del grup
i el cantant li picava l’ullet des de l’escenari.

Mentrestant ell bebia cervesa
darrera la mare de déu,
cansat, potser,
mirant aquell escenari on sabia que no actuaria:
( una mare de déu de Castellbisbal
és perfecta flor de nit per a ser desfullada
en algun paller d’estiu ).

però aquell concert
també se va acabar.
llavors va donar un petò a cada galta a la mare de déu
i va sentir una cosa estranya,
com una bola de pols a la gola i pessigolles al sexe.
I després se’n va anar amb els Eutròfics cap a la furgoneta.


Aquells tres nois havien d’esperar
el tren de les 6 del matí
per baixar a Belladona,
després,
havien d’agafar l’autobús que els portaria
fins a Castellbisbal i, un cop allà,
havien de caminar encara tres quarts d’hora
fins a les cases familiars allunyades del poble.
Amb sort
caurien sobre els seus llits
cap a les 9h del matí.
I no duien ulleres de Sol.

A la seva manera ells també
eren uns detectius
salvatges.