dijous, 14 d’agost de 2008

solvitur ambulando

temptacions serioses d'abandonar el lloc dit casa. la "pájara" agostal ataca. la sensació que la meva presència aquí, a belladona, aquests dies d'agost, és esteril es solidifica a cada segon. la obra de teatre que m'havia proposat d'escriure no qualla. sóc incapaç de fer avançar la història més enllà del segon acte. penso en henry poincoré i la seva famosa "ascenció" a la diligència: en el moment de posar el peu a l'estrep per pujar-hi, se li va aparèixer la fòrmula matemàtica que provava de resoldre des de feia dies. penso en una de les cites nòmades de bruce chatwin a "los trazos de la canción ": solvitur ambulando ( es resol caminant). el coneixement ens proveeix de belles excuses per desatendre els actes que ens esperen al rebedor.

tinc l'edat dels antics reis grecs o dels conqueridors espanyols i segueixo sense saber quin és el meu regne i a la reçerca de quin or el meu cadàver conduirà la meva armadura per rius salvatges.

tanmateix continuo escrivint cada dia, no aquí, sinó a l'autèntic obrador, el taller de paper del carrer moleskine. jo sóc un escriptor de bolígraf i tatxot.

als matins, després d'esmorzar llegeixo vinyoli. poemes com canaris de carbó. paraula feta àmbar i silenci fet guix. els colors principals de la poesia de vinyoli són el lila, el negre, el blanc i, per descomptat, el gris. també el vermei color gleva i el marró conyac.

escriure cada dia, malgrat tot. amb la fastiguejada perseverància del pagès que va a treballar a l'hort.

oh, com detesto el to greu d'aquest escrits !