tag:blogger.com,1999:blog-4767190324289514612024-03-05T15:15:13.684+01:00l'ull dàlmatapalimpsest digital amb voluntat vasosanguínia.
taller mental amb taques de literadura a les parets on s'exposaran obres inèdites de l'autor, reflexions i altres flexions intel·lectuals.timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.comBlogger85125tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-23815643421283602582009-06-16T01:15:00.000+02:002009-06-16T01:19:37.163+02:00caldo<span style="font-weight: bold;">Caldo </span><br /><br />La clau farà un xerric<br />i s’obrirà la porta.<br />Escalfaràs el brou.<br />Una cadira buida et fitarà<br />mentre xarrupes el silenci espès.<br />Després, a poc a poc, mastegaràs<br />la carn d’aquest tubercle mal bullit<br />que t’ha grillat a dins el pit.timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-42529422217043641812009-06-04T13:09:00.000+02:002009-06-04T13:19:19.214+02:00noraiamarres d'esperma m'aferrin<br />en es norai de's teu cul.timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-7124981083022098082009-05-20T10:53:00.002+02:002009-05-20T10:55:59.588+02:00bomba lapala nostàlgia és una bomba lapa<br />sota el present que et condueix.timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-75644580857639229902009-05-20T10:27:00.005+02:002009-05-20T10:52:59.044+02:00bilbaocap de setmana a <span style="font-weight: bold;">bilbao</span> per veure els llops voladors d'en <span style="font-weight: bold;">cai guo-quiang</span>. excursió a l'ermita-illa de san juan de gaztelugatxe, roca imantada del mite de san juan i històries corsàries. vaig entrar dins una escultura de <span style="font-weight: bold;">richard serra</span> (escultor d'avantpassats mallorquetes) i quan en vaig sortir ja havia près la decisió.<br /><br />perdo l'autobús de tornada, per poder llegir, al següent, una entrevista a <span style="font-weight: bold;">barceló</span>, al suplement de EL CORREO que robo al meu veí de seient. l'atzar és un esteta. <br /><br />durant el viatge d'anada mossego l'AMBERES, de <span style="font-weight: bold;">bolaño</span>. trobo que el meu V.I.A.G.E.M, (escrit durant la meva estada lisboeta d'aquest març. inèdit.) és millor. només que no està acabat. o sí.<br /><br />tornat a madrid escolto <span style="font-weight: bold;">camarón</span>. torno a llegir <span style="font-weight: bold;">viny-holly</span>: la seva poesia em penetra com el ionqui que es xuta després de temps sense fer-ho.<br /><br />jo vull ser un bodegó de LUIS MELÉNDEZ.<br /><br />ceci n'est pas un post.timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-91820452445925373082009-05-04T22:22:00.001+02:002009-05-04T22:24:02.932+02:00rilke" ... un cielo aún no alcanzado,<br />un infierno aún no olvidado ... "<br /><br />rm rilketimbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-1446912560888612782009-05-03T13:29:00.002+02:002009-05-03T13:40:35.161+02:00six feet undercom que aquest és un blog afí a la literadura i a l'art en general i tal, doncs ...<br /><br /><strong>real madrid 2-futbol club barcelona 6</strong><br /><br />ambunaparaula: història.<br /><br />i tal<br /><br />vull dir de la mena d'històries amb les que hom podrà castigar als fills, nebots néts, besnéts durant les interminables sobretaules de nadal.timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-74876320572126585352009-04-30T15:01:00.005+02:002009-04-30T15:31:40.425+02:00la càmera miop<div align="justify">" notes per a una teoria del <strong>cine miop</strong>:</div><div align="justify"> </div><div align="justify">la càmera (per fí !) no com com l'ull que tot ho veu, sinó com l'ull que no ho veu tot, que no ho pot veure tot, que no veu l'<em>imprescindible</em>. l'ull que no arriba a veure-ho perquè (senzillament) arriba tard. és maldestre. està mal informat: no apareix a l'escena del crim o d'amor o de guerra en el moment just. la càmera que no hi és <strong>quan</strong> l'<em>aconteixement</em>. la càmera que no hi és quan hi hauria de ser. <strong>però no una càmera cega, sinó un càmera guenya o miop</strong>, que quasi no hi veu, que quasi arriba a contactar amb l'aconteixement. una càmera que, a vegades, va uns segons o minuts per davant de l'aconteixement i, d'altres, una estona per darrera. </div><div align="justify"> </div><div align="justify">quasi tota la història del cinema ha ignorat l'error, la no coincidència, el que passa quan no passa el que hauria de passar. ¿ per què la càmera sempre és allà on ha de ser per tal que nosaltres veiem el que ha se ser vist ? és massa sospitós. sóna a infiltrat de la gestapo.</div><div align="justify"> </div><div align="justify">utilitzar la càmera no com un perfecte voyeur, sinó com un voyeur maldestre.</div><div align="justify"> </div><div align="justify">utilitzar la càmera com un cartògraf a qui han donat les coordenades equivocades.</div><div align="justify"> </div><div align="justify">jo pagaria per veure pelis fetes per càmeres miops. "</div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-90041348604299459542009-04-28T11:41:00.006+02:002009-04-28T12:08:34.940+02:00man on wire<div style="text-align: justify;">" (...) Estoy en contra de la censura y la autocensura. Con una sola condición, como dijo Alceo de Mitelene: que si vas a decir lo que quieres, también vas a oir lo que no quieres. (...) "<br /><br /><span style="font-weight: bold;">Roberto Bolaño,</span> <span style="font-style: italic;">Los mitos de Cthuluhu</span>; El Gaucho insufrible.<br /><br /><br /><br />ahir vaig anar a veure <span style="font-weight: bold;">man on wire</span>, la peli de <span style="font-weight: bold;">james marsh</span> sobre en <span style="font-weight: bold;">philippe petit</span>, l'home que el 7 d'agost de 1974 va caminar entre les torres bessones penjant d'un fil, el funambulista poeta. no us perdeu aquest flim que dissecciona amb humor i intel·ligència aquesta gesta heròïca, aquest acte poètic d'alçada ( perdoneu, però ho tenia era massa fàcil ) planejat amb la metodol·logia i ofici dels atemptats terroristes ( l'11 s queda com un autèntic bunyol, com una obra d'afeccionats, com una vulgaritat després de veure el documental ) per una colla de freaks amb unes dosis mítiques d'entusiasme, bogeria i casualitat.<br /><br />una bella reflexió sobre la poesia de les causes impossibles, la il·legalitat, el treball en equip, l'art, els irrepetibles anys 70 i la fascinant figura del funambulista petit. <br /><br /><br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-12026235340180666372009-04-23T01:33:00.002+02:002009-04-23T01:36:01.648+02:00baptisme(...) ordeñar un vaca y luego tirarle leche por la cabeza (...)<br /><br /><span style="font-weight: bold;">nicanor parra</span>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-4004745508289447122009-04-22T13:22:00.003+02:002009-04-22T14:29:45.051+02:00rebecca<div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic; font-weight: bold;">the cherry orchard</span> dirigit per <span style="font-weight: bold;">sam mendes</span> a l'español. recital interpretatiu dels senyors actors anglosaxons del lado de aquí y del lado d'allà. <span style="font-weight: bold;">rebecca hall</span> és un volcà d'emocions i organicitat que traspua sensualitat per sota el xal de la monjil <span style="font-style: italic;">varia</span>. l'escena en que el comerciant <span style="font-style: italic;">lopajin</span> (incommensurable <span style="font-weight: bold;">simon russell beale !</span>) quasi li demana el matrimoni, va arrencar un "nooooooooooooooo...!" a la platea. per als qui no ho sàpiguen (i no passa res, no passa res, que dirien els manel) aquest és un fenòmen astronòmic que passa una vegada cada mil anys, vull dir que l'emoció et faci inclinar el cos endavant, vull dir que et faci clavar els ulls a l'escenari i voler més i més i més d'aquella vida que no és vida però que és alguna cosa més que vida perquè il·lumina i repara les esquerdes d'aquesta "escala de galliner curta i plena de merda" que és la vida( <span style="font-weight: bold;">lluís soler</span> dixit), vull dir que passa mil·lenàriament que et quedis enganxat a la butaca com un ou ferrat a la paella després del fosc final i no tinguis esma d'entregar-te a la convenció de l'aplaudiment després d'un tal knockout de màgia.<br /><br />en aquesta orgia de sensualitat interpretativa cal destacar el treball de l'actor i mite adol·lescent de moltes, <span style="font-weight: bold;">ethan hawke</span>. la seva performance de l'etern estudiant <span style="font-style: italic;">trofímov </span>és sòlida, fullosa i arrelada com un sequoia de califòrnia, i la seva és una ombra que il·luminarà actors lactants i diletants (és a dir, tots nosaltres, actors errants dels boscos de la vida). <br /><br />la misenscène del senyor mendes és un un tall de bisturí graciós i precís de 2h i 35 min. tota la seva intel·lìgència teatral, que és tota, està al servei del text de txèchov (magnífica versió de <span style="font-weight: bold;">tom-rock&roll - stoppard</span>) i d'aquestes criatures estranyes i gasoses que són els actors.<br /><br />cada molts anys, capriciosament, <span style="font-weight: bold;">el teatre </span>emergeix de l'escenari com una catedral d'emocions submergida durant molts i molts anys. coberta per les algues de l'artifici, amb els crustacis aferrats a les gàrgoles de la paraula. llavors, la llum d'aquella fràgil i bella arquitectura ens il·umina per uns instants abans de tornar a desaparéixer, deixant en les nostres mirades el reflex de l'àcida llum amb que taquen les obres mestres. <br /><br />P.S: fer un truita de patates, posar-la en un tupervare, comprar un bon rioja i esperar la senyoreta hall a la sortida del teatre per demanar-la en matrimoni. <br /><br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-51184072396474448242009-04-21T01:32:00.006+02:002009-04-21T02:04:43.099+02:00platja de s'illotaquest és el putu poema del que n'estic putament enamorat:<br /><br /><span style="font-weight: bold;"><br /><br />Platja de s’Illot </span><br /><br /><br />Hi ha una adol·lescent que tapa amb pedres,<br />amb pedres esmicades per l’onatge,<br />el cos turgent de dona que avui estrena<br />la seva amiga estesa arran de l’aigua:<br />les pedres li han entrat dins el biquini.<br />Hi ha dues pollencines grasses, suren,<br />cadascuna aferrada a un flotador<br />i una li diu a l’altra<br />què es posarà dissabte pel bateig.<br />I hi ha aquella italiana esculptural<br />que mira d’esma el nou Vanity Fair,<br />i la barca de goma amb els pirates<br />a punt de conquerir l’illot a crits,<br />la dona de quaranta que ara ha entés<br />qua ahir la joventut la va deixar.<br /><br /><br />I un parasol que sobtadament vóla.<br /><br /><br />Hi ha tres betzols que juguen, ja són grans,<br />qui encertarà amb la pedra aquell forat,<br />la vídua que arrossega el seu Yorkshire<br />a dins un flotador de color rosa.<br /><br /><br />Hi ha una tovallola amb un nedó<br />a l’ombra de la roca de marès,<br />el vent li ha escampat terra per damunt.<br /><br /><br />I hi ha l’ombra submarina del llaüt<br />que oscil·la, muda, intàctil, sota l’aigua,<br />i balla entre l’arena i l’alga negra.<br /><br /><br />Davant illots impertorbats de vida<br />serem caragolins entre les pedres.<br /><br /> <br /><span style="font-style: italic;">Mallorca, 19 d’agost 2008</span>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-73707336041163291652009-04-21T00:58:00.006+02:002009-04-21T01:40:05.181+02:00black hearted love<div style="text-align: justify;">podria parlar de l'expo de la <span style="font-weight: bold;">valldosera</span> el diumenge al reina. de la espinosa poesia dels seus travellings. de les històries de novel·la rosa que crea animant un pot de detergent i una ampolla d'oli. podria parlar de "el ombligo del mundo", la sèrie de dibuixos fets amb burilles i engrunes de pà, dels cossos dibuixats amb les arrugues dels llençols. una expo com a aquesta conté més oxígen que el terç d'amazones que encara és de lula, una expo com aquesta esperona la neurona més que quatre polvos amb l'scarlett. (bé, fóra bó no menystenir l'empirisme en aquest cas). podria parlar del sentiment de culpa, desig i necessitat en sentir la veu al contestador de c. de l'sms d'avui que preludia el meu <span style="font-style: italic;">bye, bye</span> madrid. però no. poso<span style="font-weight: bold;"> black hearted love</span> de la p.j en repeat i escric aquesta merda de post-excusa. podria parlar de la veïna del primer amb la que finalment m'he topat avui en llençar els fems: és menuda, de pell blanca, pigada, despavilada i duu els cabells a lo garçon. crec que podria enamorar-me'n suïcidament. és muntadora, treballa de nit i dorm de dia. podria parlar de <span style="font-weight: bold;">fritz lang</span> al <span style="font-weight: bold;">doré</span>. però no. aquesta merda de post és una excusa per penjar un putu poema d'aquest estiu que si no el penjo rebento. l'he podat durant dies i dies com un bonsai, i encara el considero informe.<br /><br />¿quan es senten ràbia i nostàlgia a parts iguals, què és el que se sent?<br /><br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-10753657845753967052009-04-17T13:01:00.004+02:002009-04-17T14:24:01.448+02:00padre me confieso de que he ido a starbucks<div style="text-align: justify;">víctima d'un rapte de fatiga urbana m'escolo dins l'starbucks de la plaza de los cubos. faig temps abans d'entrar a veure <span style="font-style: italic; font-weight: bold;">control</span>, la peli sobre els <span style="font-weight: bold;">joy division</span>. provo d'inquibir-me esòfag endins la lava amb cafeína i dos de sucres que l'atenta dependenta m'ha despatxat en un vas de cartró on hi ha escrit el meu nom.<br /><br />impossible: la temperatura del cafè és la mateixa que la del racó de l'infern on em podriré per haver ficat els peus en aquesta franquícia feixista. entra un capellà jove acompanyat d'un vell. el jove va vestit de rigorosíssim negre, rígid coll blanc, duu la ratlla a un costat, un rellotge de marca i uns mocasins enllustrats. <span style="font-style: italic;"></span>com qui mastega les fulles del seu passaport a l'infern disfruto cada cullerada del <span style="font-style: italic;">cheese cake</span>. el jove capellà, formós, elegant, la cara immaculada de la virginitat i el vell departeixen, relaxadament, asseguts en una taula. faig una ullada al meu entorn, obro la llibreta i escric:<br /><br />"para nosotros la espuma sólo puede ser de una forma: perfecta"<br /><br />"la calidez de starbucks nos sale de dentro"<br /><br />( i als tovallons )<br /><br />"less napkins. more plants. more planet."<br /><br />tanco la llibreta i dóno un darrer cop d'ull l'inquietant rostre del capellà jove. m'aixeco de la taula i vaig per sortir. en passar davant la taula, observo que el vell no va vestit de capellà, com havia intuït veient-lo d'esquenes. és un home gran, encorvat. el seu rostre reflecteix una certa fatiga. podria ser el pare del jove capellà, el seu oncle.<br /><br />enfilo cap als <span style="font-weight: bold;">golem</span>. encara tinc una estona i entro a la llibreria <span style="font-weight: bold;">8 i 1/2</span>. mentre passejo entre exemplars de guions d'almodóvar, assaigs sobre medem i llibres sobre <span style="font-style: italic;">la dolce vita</span>, em torna al cap l'escena de starbucks. llavors reparo en l'autèntica naturalesa de l'acte que acabo de presenciar: negocis.<br /><br />el maligne ( home vell) ha citat el seu procurador d'ànimes local ( capellà jove ). asseguts en una de les taules del cafè, amb la tranquil·litat del qui està al seu despatx, passaven comptes i departien sobre les incidències de la crisi en el negoci. <br /><br />esgarrifat, em pregunto quants cafès calen per condemnar-se.<br /><br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-21015900454442140632009-04-17T12:58:00.003+02:002009-04-17T13:01:03.144+02:00abric de visiónentrar al gran teatre del món amb l'abric de visión dins un carro tirat per cavall cecs.timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-43495428045802757612009-04-16T07:45:00.002+02:002009-04-16T07:48:48.076+02:00escrit a la pizarnikuna mirada desde la alcantarilla puede ser una visión del mundo.<br />la rebelión consiste en mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">alejandra pizarnik</span>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-25249531573690884112009-04-16T00:47:00.009+02:002009-04-16T01:52:53.524+02:00l'atzavara<div style="text-align: justify;">cap de setmana a <span style="font-weight: bold;">banyoles</span>. visita furtiva a <span style="font-style: italic;">can tista</span>, casa de <span style="font-weight: bold;">carles fontserè</span>. <span style="font-weight: bold;">therry</span> <span style="font-weight: bold;">bloch</span>, la seva vídua, una novaiorquesa d'orígen català que s'expressa amb un deliciós català afrancesat, ens reb amb una hospitalitat exquisida i una tristesa commovedora. dos anys després de la mort de l'insigne cartellista, encara parla de "nosaltres" en present. en <span style="font-style: italic;">negrot, </span>que era un cadell quan la darrera visita, amb fontserè viu, ara està gràs com un truja. avui therry està especialment trista perquè una de les seves millors amigues acaba de morir. ha decidit que no anirà a l'incineradora.<br /><br />després d'una tassa de te, therry ens condueix a l'estudi. traquil·litza veure que tot està igual que la última vegada: els quadres, els mobles, els arxivadors, els estris de treball, el llibres, les fotos, els cartells, les esculptures, ... imaginava el patrimoni fontserè-therry dispers per fundacions i museus. sembla que fins que therry segueixi d'empeus (la seva salut i el seu vigor són envejables!) la casa quedarà tal i com està. les pintures segueixen penjades al mateix lloc on les recordava: el quadre que fontserè va pintar quan l'entrada dels aliats a paris ( "li agradava més l'esbós que el definitiu perquè el tanc li havia sortit massa llepat", ens diu therry ), el central park hivernal, l'autorretrat...<br /><br />pujem al terrat de la casa. em fa por que <span style="font-style: italic;">negrot</span> no faci caure therry. des d'allà, vista impressionant d'un <span style="font-weight: bold;">plà de l'estany</span> boirós, espectral. fa un temps de maquis. therry ens senyala <span style="font-weight: bold;">l'atzavara</span> del jardí. la van plantar fa deu anys amb en carles. l'atzavara només floreix una vegada. fa tres setmanes que d'aquesta atzavara n'ha brotat un tall que ara ja arriba als quatre metres d'alçada. el tall ha crescut ben amunt per escampar les llavors arreu i reproduir-se. després el tall s'assecarà i morirà, però la planta ja haurà donat el seu fruit.<br /><br />sobre una de les taules de l'estudi he vist <span style="font-weight: bold;">la màquina d'escriure</span> amb la qual fontserè va escriure els dos volums de les seves memòries. l'últim cop que la vaig veure quedava a la vista (fontserè treballava en el tercer volum). ara estava coberta amb una funda. no vaig poder evitar fotografiar-la.<br /><br /><br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-21369460297466202102009-04-09T00:56:00.005+02:002009-04-09T02:05:29.818+02:00pequeño cine estudio<div style="text-align: justify;">glorieta de quevedo, exterior nit. mentre esperes que comenci la sessió de <span style="font-style: italic; font-weight: bold;">"à bout de souffle"</span> al <span style="font-weight: bold;">pequeño cine estudio</span> entres a un bar i presencies els 4 ganxos mohammadalinescs del barça la cara del bayern.<br /><br />entres al pequeño cine estudio. interior nit. seus tres files davant la parella que es fa petons. ningú més a la sala. la projecció comença puntual. fosc a fosc interior nit de sala de cinema a les fosques. pam! plano d'en belmondo esperant en un portal. fa ganyotes mentre aspira el gauloises. treus la moleskine de l'infern de la jaqueta que et vas comprar a l'springfield de lisboa i la obres en l'obscuritat. com si fóssis en <span style="font-weight: bold;">robert capa</span> tirant al míting de trotsky, passes la pàgina-carregador fins a donar amb els fulls de pel·lícula verge. treus el bolígraf de la butxaca de la camisa i escrius a cegues. penses en les pintures cegues d'<span style="font-weight: bold;">arnulf rainer</span>.<br /><br />sempre que veus l'àbout esperes que la seberg no delati en belmondo des d'aquell cafè, on ell l'ha enviada a pel france-soir i una ampolla de llet. per què ho fa ? sempre que veus l'àbout confies que ell no serà tan imbècil de deixar-se atrapar. perquè no fuig corrents quan ella li diu que ha trucat la poli ? però no, va i en belmondo torna a llençar l'automàtica dins els cotxe de l'amic que arrenca. i arriben els polis i disparen en belmondo per l'esquena, i ell fa aquells 20metres caient i aixecant-se per les llambordes parisines fins que cau a terra. primer plà de belmondo amb els peus del flics que arriben al seu costat. i en <span style="font-weight: bold;">belmondo-poiccard </span>que obre la boca, riu i arruga el front per última vegada. i es tanca els ulls a sí mateix.<br /><br />la catedral experimental de god-art (erudicions, pop-art, cinema negre, i focs d'artifici maoistes inclosos) es sostè sobre dos pilars: la exploració del misteri anomenat dona, i el seu immens talent com a poeta.<br /><br />ens sortir del cinema hi ha lluna plena. voldries tucar aquella noia de munich tan guapa que vas conéixer la setmana passada. però no tens el seu telèfon. arribes a casa. reveles la pel·lícula-moleskine. a les fosques hi has escrit:<br /><br />maintenantje foncealphonse<br /><br />cejolielacampagne<br /><br />min2:pistola<br /><br />cebeau le soleil<br />j'aimebeaucoupla<br />france<br /><br />les<br /> voituressont<br /> faitespour<br /> roulerpaspour<br />s'arrêter .<br /><br /><br />newyorkheraldtribune<br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-24987870873792398912009-04-07T12:44:00.003+02:002009-04-07T12:48:47.802+02:00boxal'escriptura com un boxejador que prova de mantenir contra les cordes l'ombra de la soledat. sovint a base de cops baixos.timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-51769642873898623392009-04-03T21:19:00.002+02:002009-04-03T21:24:30.498+02:00autòmats<span style="font-weight: bold;">autòmats<br /><br /></span><br />Amb quin vaga inèrcia cada dia<br />es llença el cos al ball del gestos, rutes<br />que recorrem amb perfecció d’autòmats:<br /><br />Mariners cecs naveguem d’esma<br />per l’insondable mar de casa nostra.<br /><br />Timons de boira som.<br />Timons de boira ens porten<br />per entre illes d’objectes.<br /><br />I els óssos van<br />tatuats de memòria<br />a l’alcova del sexe<br />al rebost de la gana<br />a la suite de l’insomni.<br /><br />Corders som d’un pessebre amb molsa seca.<br /><br />Atura’t, ara, ja, deixa de moure’t,<br />comença a caminar, orfe d’inèrcia.<br /><br /> <br /><br />(plaça del pi, 26 agost 2008)timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-76136931235921736742009-04-03T02:00:00.011+02:002009-04-03T21:22:50.855+02:00els figurants de(l) plató<div style="text-align: justify;">caldria fer un estudi detallat d<span style="font-weight: bold;">els figurants de h.c,</span> car ells són els autèntics protagonistes d'aquesta sèrie. caldria recollir una biografia personal de cadascun d'aquests personatges, intrigants, apassionants, odiosos alguns, entranyables els altres, d'aquest ramat de freaks embatats que són els amos absoluts del plató. ells són els verdaders professionals de l'art d'aprofitar els minuts, les hores, les estones mortes que s'imposen entre presa i presa, un ofici, el de l'espera, que han teixit sobre les agulles de la paciència i la desesperació. plà general del llarg passadís dels <span style="font-style: italic;">estudios picasso</span>: els figurants seuen en cadires de plàstic vermell, arrenglerats per l'avorriment, sota els grans lluminosos que penjen dels sostre altíssim on s'hi llegeix <span style="font-weight: bold; font-style: italic;">"se ruega silencio por grabación"</span>, disfressats de metges, infermers, cel·ladors o pacients, els figurants composen una de les imatges més desconcertants que la realitat hagi creat mai per a la ficció. criatures condemnades a viure a eternament en la sala d'espera de la ficció. el pitjor malsón d'un actor no hauria de ser oblidar el seu text, esdevenir un actor mediocre ni tan sols ser oblidat. no. el pitjor malson d'un actor hauria de ser desapareixer, liquar-se en l'ombra d'un figurant. errar eternament en el purgatori de la no-ficció. habitar definitivament en <span style="font-weight: bold;">la caverna del plató.<br /><br /></span><br />caldria fer un mapa. <span style="font-weight: bold;">un mapa dels recorreguts </span>que cadascun d'aquests homes i dones, han traçat dia a dia, des de fa anys, anant d'un lloc a l'altre del plató, orientats pel timó de la versemblança rumb a "ninguna parte", una adreça que coneixia el mestre <span style="font-weight: bold;">fernán gómez</span>. la inèrcia d'aquests cossos dirigits per ajudants de direcció, per auxiliars de direcció, no pot encarnar millor la metàfora de l'inacabable errar humà pel plató de la vida.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">les arts són els forns </span>d'on surten les imatges que han de permetre'ns entendre el misteri de la vida. <span style="font-weight: bold;">la televisió ha generat nous habitants per la caverna de(l) plató</span>. cossos que projecten ombres sobre uns decorats que cada any es pinten de nou. potser era exactament d'això del que volia parlar en el meu poema <span style="font-weight: bold;">"autòmats"</span> d'aquest estiu. i jo sense saber-ho.<br /><br /><br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-35727710261054440102009-04-02T12:47:00.007+02:002009-04-02T13:07:33.057+02:00l'espaienblanc<div style="text-align: justify;">enumerar en cop més la llista de projectes pendents d'escriure o corregir. només amb aquest contingut tindria feina pels propers cinc anys. a més, hi ha els projectes de teatre i les pelis, com "forad'escena" pendents de muntar. en lloc d'això, en lloc de tatuar un cop més la pell crua de la moleskine amb els punxots de la possibilitat, decideixo omplir -l'espai-en-blanc dibuixant els objectes que hi ha sobre la taula de la cuina d'oriente mentre esmorzo: una funda per les ullers, les claus d'oriente en un clauer que representa el bard amordaçat de l'astèrix, una navalla multiusos tancada, un tarja d'un club amb una xapa del che que vaig trobar a l'estació d'atocha al damunt, una capsa de mistos, un paquet de trident sense obrir, una pot de mantega pasqual, una ampolla de font vella, l'últim babèlia.<br /><br />no escriure sobre el que vols escriure. saltar-se les classes d'alemany. no abordar les tasques pendents. no dedicar-se al que hom voldria. no voler el que un voldria. quins objectes representen això ?<br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-63142861190028597982009-04-02T01:04:00.003+02:002009-04-02T01:40:08.890+02:00b.s.o<div style="text-align: justify;">el noi de la claqueta entona el seu versicle: 43, 15, 1ª, txac ! l'ajudant de direcció gras es treu la piruleta del boca i canta mismo punto, dame cuadro, y ... acción! i llavors el plató s'innunda d'un silenci subaquàtic que lentament emulsiona el caminar plàstic dels esclops de trenta figurants, el só de papers acuradament depositats sobre una recepció o entregats en mà, les mànigues de les bates fregant contra la roba blava, l'alè concentracionari dels tècnics, el brunzir dels focus i, darrera d'una cantonada, el só esmorteït d'una conversa entre dos actors invisibles.<br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-61729791190193810732009-03-31T19:12:00.010+02:002009-03-31T20:50:42.130+02:00estàtues de sintra<div style="text-align: justify;"><span style="font-weight: bold; font-style: italic;">el que més m'agrada de la realitat és que, igual com passa amb les estàtues d'aquell passeig a sintra, es pot tocar amb les mans.</span><br /><br />és en aquest sentit que el realisme, en qualsevol de les seves manifestacions artístiques, sempre serà deficitari respecte a la sensorialitat de l'experiència. el realisme com a forma d'art fracassarà sempre quan provi d'homolgar-se com a realitat, quan defugi la seva condició natural d'artifici, i no s'abandoni a les tremoloses mans del forense disseccionador de mentides. sense mentida no hi ha autopsia de la veritat. sense veritat no hi ha poesia.<br /><br />l'abisme que hi ha entre el fet d'experimentar el tacte d'una estàtua, el cos d'una dona, el gust d'una fruita, l'aire d'una platja, la llum d'un crepuscle ( i perdonin el rosari de cursileries ), o no fer-ho, és la mateixa distància que hi ha entre els ullals d'un lleó amb la boca mig oberta.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">el zènit de la fisicitat és el dolor</span>. el dolor com a clímax de l'experiència. del tall al part, de la sagnia emocional a l'amputació física, la realitat acostuma a batejar el fets històrics a la pila del dolor. el naixement d'un nedó es segella amb dolor. sembla com si la realitat hagués volgut documentar, fixar els fets decisius de les nostres biografies, a través de la fisicitat del dolor. podria haver estat el del plaer, però no. el sistema és antic i presenta tots els contres de l'ancestralitat. tanmateix sembla que la natura no ha estat capaç d'inventar un sistema millor per recordar, per protegir-nos del perill de dolors més grans i irreversibles, de l'oblit o de la mort.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">el dolor com a límit a la subjectivitat</span>. el famós pessic que es procura a qui somnia. és també a través de la fisicitat ( el cos desperta com si hagués estat allà: suat, taquicàrdic o en la humitat del humors orgasmes ) que la irrealitat irromp en la realitat.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">si la realitat és l'espai de les tres dimensions</span>, <span style="font-weight: bold;">la mentida és el món de les dues dimensions, del no-ser</span> (el purgatori de la no aparença on els objectes, les obres, els sentiments són condemnats a la informitat, als estats gasosos de la inversemblança, del no-ser, del no-estar ). <span style="font-weight: bold;">després hi ha les quatre dimensions de l'art veritable, de la poesia,</span> on la versemblança, l'aparença i la mentida es depuren en metalls preciosos, a través d'un complex procés d' alquímia, en entrar en contacte <span>amb</span><span style="font-weight: bold;"> els acaloides de la veritat</span>.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">las meninas de velázquez com a zenit de l'aparença feta poesia.</span> la pintura (art bidimensional per antonomàsia ) convertida en quarta dimensió, en teranyina atrapadora de veritats, en continent de misteri.<br /><br /><br /></div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-43847236424326889232009-03-14T20:36:00.004+01:002009-03-14T21:31:53.479+01:00no trepixar<div align="justify">el teatre com un oàsi en el que hom abeura i agafa forçes abans de la llarga travessa pel desert de la televisió. el teatre com un a proteïna davant la inanició creativa i intel·lectual de la tele. televisió=kriptonita. </div><br /><br /><div align="justify">definitivament els<strong> sorolla</strong> de la <em>hispanic society</em> es gaudeixen molt millor així, amb un fons gris darrera, la llum zenitosa relliscant-los pel canvas, penjats a una distància de seguretat els uns dels altres. el <em>comis-sabi </em>d'aquesta exposició sabia, com el domador del circ, quins quadres calia posar lluny dels altres perquè els colors no es devoressin. </div><br /><br /><div align="justify">ahir a la plaça del diamant hi havia un grafit formidable executat principalment amb guix color rosa i accentuat amb blau i amb groc. el grafit, de dimensions considerables, pel que, aparentment, semblava l'obra d'un experimentat artista local de poca edat, representava una casa amb una sèrie de personatges a dins. combinava el figuratiu i l'abstracte amb elements simbòlics i anotacions escrites. era interessantíssim observar com l'artista havia resolt, amb una gràcia i una habilitat extraordinàries, el sempitern problema de la perspectiva en la història de l'art. enfrentat a la dificultat tècnica de les tres dimensions i volent representar una escala interior que baixava d'un nivell a l'altre, avançava cap a l'espectador, després anava cap a l'esquerra i girava sobre si mateixa per sortir a l'exterior, l'artista havia investigat, qüestionat i assimilat segles de tècnica pictòrica en un grafit. endut, potser, per la consciència que allò que havia fet era una obra d'art i que tenia un valor, l'artista havia escrit entorn i a dins del dibuix:</div><br /><br /><br /><div align="justify"><strong>NO TREPIXAR</strong></div><p align="justify"><br />des d'ahir no trepixar s'ha convertit en un dels meus verbs predifavolectes. </p>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-476719032428951461.post-41264481072807878162009-03-14T01:45:00.006+01:002009-03-14T20:35:54.387+01:00gran torino<div align="justify">malgrat que volies que t'agradés molt, no t'has acabat de creure que el fatxa xenòfob ex-combatent a korea que interpreta el mestre eastwood a <strong>gran torino,</strong> sigui el mateix bon samarità que ( atenció: no segueixis llegint això si no has vist la peli !!! ) al final del flim, s'immola davant els orientals dolentots. avui, en arribar a barcelona i sentir la gent parlar català, paroxisme. com si realment fóssim en un altre país. i si, després de tot, realment som diferents ? a la sala dels verdi ha on passen <strong>gran torino</strong> ha entrat en <strong>jonathan littell</strong> i s'ha assegut a la darrera fila. després he pensat que potser és l'únic lloc sensat que pot ocupar un novel·lista en una sala de cinema. a la mateixa sala hi havia un editor <strong>breu</strong>. per un moment hi tingut la sensació que érem a paris. abans d'entrar, he comprat un <strong>raymond chandler</strong> (<em>la gran dormida</em>) editat per la <strong>cua de palla,</strong> a l'home que vén llibres davant dels verdi per un euro. adoro el groc color taxi del niuiorc d'aquesta extinta col·lecció, les seves impagables caràtules vuitanteres. en obrir el llibre he observat que moltes paraules estaven subratllades a llapis i hi havia comentaris escrits amb lletra de nen. a l'amic quiqu li ha sonat el mòbil a mitja peli, malgrat l'hèctor del vodafone i he passat molta vergonya. cansadíssim. demà assaigs de "el buñuelo de hamlet"al lliure tot lo dia. </div>timbuctúhttp://www.blogger.com/profile/09940628221535955216noreply@blogger.com0