diumenge, 31 d’agost del 2008

sou-venirs de praga 2

(efectivament, continua)


transcric del meu quadern de notes del 31 d'agost:

" (...) torno a barcelona després de passar un cap de setmana a praga amb alguns dels membres de la companyia del teatre lliure amb la qual, el proper el 18 de setembre, hem d'estrenar la obra "rock and roll" del dramauturg anglès tom stoppard. l'obra és una revisió crítica i lúcida del comunisme. una part de l'acció transcorre a txecoslovàquia entre 1968 i 1991. un dels temes de la peça és la història de la mítica banda de rock txeca plastic people of the universe, motors del moviment underground txec des de 1969 fins a la seva dissolució a finals dels 80, i símbol de la resistència anticomunista, malgrat ells mateixos.

amb aquesta excusa, uns quants del lliure hem volgut conéixer praga.

mentre volem cap a barcelona amb l'avió de la clickair, convertit en souvenir ambulant per obra i gràcia del duty free, després de dos dies de viatge fast food a praga, amb un grup de 12 persones i un nuvolet de pànic flotant dins l'avió, a causa del recent accident de spanair, penso en la desvirtualització del concepte del viatge respecte a temps antics. el viatge s'ha convertit en un sucedani del que van experimentar els antics. penso en els viatges tal com els conegueren herodot, marco polo, els conquistadors espanyols del xv, entre d'altres.

el romanticisme, que va ser l'avant-penúltima lupa intel·lectual que va deformar-ho tot ( després vindrien les revolucions socials i la revolució del jo, amb freud, la psicoanàl·lisi, la psicol·logia, la consciència, etc ) va donar llum al nostre concepte de viatge.

durant el romanticisme el viatger busca una experiència revel·ladora, catàrtica i transformadora de l'esperit. una experiència extàtica i exòtica. és el viatge sentimental, aquell que busca expandir les fronteres d'una recent descoberta llibertat. una llibertat que confronta les idees racionalistes de la il·lustració. el segle de les llums (sXVIII) s'alça amb un fulgor de llum sobre la guillotina que segarà el cap de lluís XVI i cau amb la desfeta de napoleó a waterloo.

amb el romanticisme, europa viu un època de clarobscurs orientalistes. s'escriu, es composa, es pinta, es balla i s'esculpeix en nom de la llibertat. s'exalta la llibertat de l'esperit per damunt de totes les coses, la passió per sobre de la raó, l'individuu davant la societat, la desmesura. el suïcidi es converteix en l'esport de moda. el romanticisme forja el concepte modern de geni, un concepte que hem heredat i ens hem menjat amb totes les espines. artistes, polítics i intel·lectuals es posicionen a favor dels oprimits, dels marginats. hi ha una admiració per la figura del rebel. el pirata, el corsari encarnen les virtuts de la vida en llibertat: obediència cero a l'autoritat, salvatgisme, rebuig frontal a la societat i a les convencions, independència.

en aquesta apol·logia de la llibertat es defensen, també, les llibertat de les nacions. hi ha un interés pels nacionalismes. lord byron viatja a grècia. lluita contra el otomans en defensa de la nació grega i mor a missolonghi amb 36 anys (l'heroi romàntic ha de morir jove i, a ser possible, teatralment) desagnat per l'epil·lèpsia i la malaria.

però el romanticisme s'entrecreua amb una transformació de caràcter tecnològic, la revolució industrial. aquesta transformació tecnològica i científica que s'origina a anglaterra i s'exten per europa a mitjans del sXIX derivarà, amb l'aparició de la burgesia i d'una nova classe social, el proletariat, en els grans moviments social i revolucionaris del sXX. (comunisme, socialisme, anarquisme, etc ). el viatger romàntic acaba el XVIII navegant a vela i comença el XIX, navegant amb barco de vapor. el viatger del XIX ja és un viatger modern.

en l'antiguitat el viatge ha estat associat a la necessitat. necessitat de moure's per conquerir un territori, per fugir de l'enemic o les malalties ( migracions ), per guarir-se, per alimentar-se o necessitat de moure's per motius relacionats amb l'espiritualitat ( viatges de pelegrinatge ).

el sXX inventa el viatge interior. el redefineix i el l'escupeix fins a elevar-lo a la categoria d'epopeya. james joyce entèn que la odissea homèrica pot experimentar-se durant les 24h d'una jornada dublinesa. l' ulises de joyce fa navegar el seus protagonistes, ( bloom, molly i dedalus ) a bord d'una nau moderna on el timoner, el remer i el capità es fonen en una única figura: el jo. argos convertit en consciència, el toisó d'or convertit en l'enigma de la identitat.

la identitat és el gran tema de la literatura del XX: la descoberta del jo i el qüestionament del món a través de la subjectivitat. el descobriment del jo té una importància anàloga a la "descoberta" del continent americà i les cultures pre-colombines per part del conqueridors europeus del XV, suposa la confrontació d'un món vell (el nosaltres) amb un nou món (el jo). a partir del sXX el que defineix l'objecte, el paisatge i la persona no és no és la mirada exterior sinó la mirada interior. morts déu i les religions occidentals, apareix una nova deïtat: la subjectivitat, profundament connectada amb l'actual ego post-modern i amb el jo i l'inconscient freudians.

la mirada de l'home modern deforma l'objecte en una realitat polièdrica: la idea de simultaneïtat és una aportació clarament moderna: les coses ja no succeeixen una després de l'altra sinó alhora. l'home modern observa les coses des de diversos punts de vista i al mateix temps. aquesta mirada deforma i crea noves visions de la realitat (objecte, figura, paisatge) i, en conseqüència crea una de nova. el sol fet de mirar modifica l'objecte mirat.

el cubisme triomfat com a estètica associada a la idea de realitat polièdrica o fragmentada i a la idea de modernitat. altres moviments artístics del XX (dadaïsme, futurisme, surrealisme, ...) exploraran també les estètiques de la modernitat, però és el quadre les demoiselles d'avignon (1907) , de picasso, el que suposa l'entrada oficial de la pintura en la modernitat per la seva representació magistral i paradigmàtica del concepte de realitat polièdrica. aquesta destil·lació de modernitat pictòrica arriba després d'un llarg procés d'assimilació picassiana de l'art clàssic occidental i l'esculptura africana, és a dir, després d'un retorn al primitivisme ( com explico en la meva "teoria dels gósols" ).

però totes aquestes preocupacions per la subjectivitat ja venien anunciades en la història de l'art pels grans mestres. a finals del XIX, els impressionistes són, amb els seu tractament metòdic i desacademitzant de la llum sobre el paisatge, els primers que es exploren seriosament la subjectivitat. pisarro o monet, amb el seu tractamet del color i la llum personalíssims, són expressionistes avant la lettre. l'aparició del paisatge interior fa niu als quadres dels mestres impressionites (pissarro, monet, manet, cézanne, renoir, turner ...) i emergeix amb l'aparició dels expressionistes, on l'exterior representa l'interior. vincent van gogh és el geni que anticipa el futur de la representació del paisatge interior. post-impressionista per obra i gràcia de l'enciclopèdia però re-inventor de la pintura per motius propis, no és perquè sí que ha perdurat com el paradigma de l'artista modern: enllaça amb la tradició romàntica europea del rebel, lliure i bohemi, exclós de l'ajuntament de la normalitat (artaud li dedica un llibre que titula van gogh o el suïcidat de la societat, convertint la societat en agent de la desgràcia del geni) mor jove, depreciat i triomfa pòstumament.

i encara podem trobar símptomes clares d'aquesta sensibil·litat subjectivista del sXX molt abans, en els grans mestres de la pintura clàssica: els quadres de el greco, velázquez, van dyck o, més tard goya, per posar només uns exemples, són el resultat d'una mirada contemporànea avançada al seu temps.

en la mesura en què les distàncies s'escurcen amb l'aparició dels nous mitjans de transport (barco de vapor, ferrocarril, després l'automòbil i l'avió) el món es fa més petit. la ciutat es converteix en un immens cnossos. un gran laberint poblat per ombres on l'artista ja no sap si és teseu o minotaure ( cortázar revisita el mite del minotaure a los reyes, proposant un teseu cruel que representa el poder i un minotaure, la deformitat i l'exclusió del qual, simbolitzen la figura del poeta ). la ciutat del XX, laberint mutant i urgent, paradoxalment engendra escriptors immòbils.

pessoa, kafka, joyce i, més tard, borges són, bàsicament, escriptors immòbils, creadors de personatges que erren per aquesta atenes desbocada i corruptora que és la ciutat moderna occidental. pessoa i kafka són, sobretot, "exploradores del abismo" de la intimitat i viatgers de cafè. traginen les seves plomes en les butxaques dels seus uniformes de funcionari del temple del cafè al domicili. autors com paul auster i vila-matas recullen el barret que aquests escriptors de trajo han oblidat al cafè, se'l posen, i comencen a escriure literatura del jo (digues-li autoficció) amb l'abric empapat de novel·l negra i cultura audiovisual. bolaño, és un cas apart: mama del policial, però també de la novel·la d'aventures salvatge (conrad, london) del periodisme ( hemingway) de la poesia del XIX ( parnassians i simbolistes ) però també del fanzine, del cinema de sèrie b o zeta, i sobretot de les vanguàrdies europees assimilades pels seixantavuiters llatinoamericans.

"coneixeràs un bon viatger pel que duu a la motxilla" penso mentre penso en aquesta frase que no és de bruce chatwin i que no podrà ser-ho mai per la seva vulgaritat, i mentre penso en el que duc a la bossa del duty free. el viatge convertit en objecte: tasses amb la cara d'en kafka, samarretes amb un dibuix d'en kafka, tasses amb el motiu praha, bolígrafs, aiguardent. el viatge ha esevingut un preàmbul, un tràmit sense importància abans de l'autèntic esdeveniment: el souvenir. el viatge cristal·litzat en objectes de regal pels amics, i en fotos i vídeos al mòbil. penso en això mentre escric amb mala lletra al quadern , amb el bolígraf que he comprat a praga, just en el moment en que l'avió de la clickair aterra a la pista del prat. "

(...)

i ara, mentre acabo de transcriure les notes del meu quadern al macbook, vestit amb a la samarreta d'en franz, observat per la cara d'en franz a la tassa del cafè, em demano quina nova metamorfosi adoptarà el viatge i, mentre recordo que gregor samsa, el protagonista de la metamorfosi, és un viatjant de comerç, em miro amb un cert terror l'estrany insecte negre que se m'ha posat al braç.


"Què m'ha passat?", va pensar. Allò no era un somni. La seva cambra, una habitació normal per a un home, encara que una mica petita, es veia endreçada entre les dues parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desgavellat -Samsa era viatjant- penjava un imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i col·locat en un bonic marc daurat. (...) "

franz kafka la metamorfosi, traducció de jordi llovet. ( ed. columna proa-jove 1991)











dimecres, 27 d’agost del 2008

els vells del club atlètic

avui, al club, m'ha sorprès la rotunda absència de vells, ancians o viellards. ¿on era tota aquella col·lecció de cossos que pul·lulen habitualment pel vestuari i que semblen haver saltat dels quadres tenebristes de josé ribera lo spagnolletto, ("lo més gran" que diuen mallorca ) el rei absolut del barroc español? ¿on era la lenta i feixuga coreografia dels cossos lluitant per posar-se els calçotets o ajustant-se els panyals? ¿on eren aquells cossos decrèpits però plens de juventut, una joventut empresonada entre els plecs d'arruges, en la liquidiscència muscular, en la magror extrema que destil·la el cos que ha expremut tota la polpa d'una vida? ¿on eren els cossos d'atletes vençuts per la tortuga de zenó de la física en la línea de meta de la mort ? perdonin la metafísica. ambunapraula: ¿on eren aquelles discussions sobre política o futbol escopides amb veus de paper de fumar?

olor de carn de vell i orina. diguem-ho clar: la vellesa és una putada. és el banquet que la mort celebra al jardins la vida . però jo, que voleu que us digui, he trobat a faltar els meus vells, avui al club.

i pensant en els possibles motius de la seva sobtada desaparició, m'he recordat del sonet que els vaig dedicar ja farà un temps. i m'han vingut unes ganes bojes de penjar-lo al blog.




els vells del club atlètic

Com nens crescuts de cop, ja corrugats
els vells del club atlètic es barallen.
Disputen enrogits i res no es callen
pericos i culés, gossos i gats.

Prostàtics gens fleumàtics, despullats,
la terça edat vesteixen mentre fallen
qüestions incontinents amb les que es tallen:
política, futbol, celebritats.

Em dutxo contemplant dels vells patricis
els seus penis petits com cacahuets
(cadascú el té a la mida dels seus vicis ).

Si avui fan com quan eren caganets
i es volquen amb ardor a púbers capricis
¿serà que home i adult mai van juntets?


( de "Sonets del xi-Barri")




dilluns, 25 d’agost del 2008

poetes a portocolom

arribat de l'illa después ahir amb el ferry, isso un nou post després d'aquesta post-a del blog o breu eclipsi agostal.

dissabte al vespre enfilo el morro del seat león cap a portocolom després d'haver passat el dia a les cales veïnes de santanyi, caló des moro i cala almonia, a la recerca de la cova dels ases. en aquest bar local està previst que hi perpetrin els poetes catolins o mallorlans (és a dir poetes catalans a mallorca, poetes mallorquins a mallorca, poetes mallorquins que viuen a Belladona i en s'estiu tornen a mallorca i derivats, ambunaparaula: poetes mòbils) segons que m'ha informat l'atent i energètic poeta i agitador de caimari, jaume c.pons alorda, prèvia conversa telefònica.

alorda, més conegut entre el poetam com lord alorda, em rep amb les maneres d'un ambaixador francés, em presenta uns amics i, hàbil cicerone, condueix el grup fins a un restaurant proper on ens cruspim una pizza al forn de llenya que fa saltar les llàgrimes. entre els comensals hi ha el poeta àngel igelmo, el poeta pau vadell, na bel, l'amic de lord alorda, un al·lot francés d'orígen guadalupeny que xerra es creol i la seva al·lota, francesa i danseuse.

però anem al grà. tornats a la cova dels ases ( per cert que allà també es sopa i es veu que molt bé ) i després d'unes cerveses, el recital comença amb puntualitat illenca. el poetes s'arrauleixen, concèntrics, vora el fanal de la plaça de s'església i nosaltres, amb el seu concèntricment, fem una rotllana entorn seu, rotllana bastant ben parida per no haver assajat, tot sigui dit.

un a un, els poetes van escopint els seus versos: alguns bons, d'altres pitjors.
espectacular josep pedrals ( aparegut més tard al rendez-vous ) que, genial i flamenco, s'arrenca i es carda un poemot-performance enfilant-se fanal amunt, com buscant la llum de la rapsòdia, amb la intervenció estel·lar d'una rata pinyada ( històric símbol illenc ) que vola en cercles sobre els versos amb un batre d'ales puntual i romàntic que hauria fet les delícies d'en santiago rusiñol, perseverant aimant d'aquesta illa. el fanal està a l'alçada de les rimes i l'ímpetu acròbata d'en pardals, que combat en volada amb la rata pinyada i aguanta i no es vincla i no es torça (cosa que és molt d'agraïr quan un està fent es pardal penjat d'un fanal). amb aquesa intervenció portocolomina pedrals inaugura un nou gènere poètic: el recital-escalada.

M'agraden els poemes de lord alorda que aborda els poemes de cilici ( aquest és el títol del seu darrer llibre que llegeixo en el manuscrit que tragina ) i que vindrien a ser alguna cosa així com la sang que surt del tall que hom s'autoinfringeix amb un fragment de marès mentre contempla l'esplendor corpori i col·lorístic d'una magrana amb els ous en remull en la blavor del mar mallorquí. m'encanten aquests poemes que tinc ganes de llegir completament i m'agrada, sobretot, la manera com lord alorda s'està sobre la tapa de ferro de l'enllumenat. quina solemnitat, quin templar la plaça , quina agilitat i claredat mentals "alorda" de presentar els seus poemes. ambunaparaula: quinaelegància !

precís, incisiu, exhuberant i flac com el sílex que esmola l'enginy que gasta, el druïda casasses, que no sé on pot inquibir tants gigabytes de memòria poètica. disfruto, també, amb la rapsòdia arcaitzant i punk de joan adrover (?). m'agrada aquell dir de déu que és com si algú hagués agafat en sid vicius i l'hagués fotut, màquina del temps mediant, dins els cos d'un poeta decadent i l'hagués deixat anar al rovell de l'ull dels jocs florals de 1877. m'agrada aquell ramalasso costaillobarrotaire que gasta i aquella bella forma artificiosa de dir-se el vòmit.

entre la rapsòdia també hi ha en pau de sa punta grossa (m'advertexien que compleix rigorosament amb les dues acepcions del mot), poeta mallorlà del poble veí de calonge. en pau mos deleita amb una creació acabada de fer i amb un parei de poemes que mos etziba des de la coagulada rusticitat que li surt per sota la seva barba de fredy mercury calongí. amb aquella veu trencada que és bonica com una metla xapada amb una pedra sota un ametler, amb aquell perfum de roca a la veu escup versos amargs com metles verdes. després, participaran també altres poetes locals dels quals no he pogut retenir els noms i que despatxen una bonica mostra de poesia ultralocal que lloa els tresors de la terra immediata: les tomàtigues, la figuera, el fadrí o en damià huguet.

entre la concurrència faig coneixença d'un pintor felanitxer (els que saben de pintura saben que això és com parlar d'un pintor de delft, cap al 1650) el nom del qual, malhauradement, he oblidat però que és l'autor del magnífic quadre que penja en una de les parets del pati de la cova dels ases. el quadre representa un dansa de fruits autòctons, fruits en suspensió pintats amb la delicadesa i la cura d'un pintor del quattrocento. al centre del quadre s'intueix una forma, en la qual, després d'observar una estona, s'endevina la silueta d'un ase vist pel darrera. així, l'espectador entén que està just davant de l'entrada real a la cova dels ases i es pregunta que passaria en cas d'entrar-hi. qui sap, potser aquella tela connecti amb les profunditats cavernoses de l'illa i un apareix a les coves del drach en plè show, provocant una estampida de turistes espaordits !!











dissabte, 16 d’agost del 2008

ambaixadors

ambaixadors

Com dos ambaixadors de països rivals
l’autor que sóc
i l’autor que és
el text que he escrit
es tanquen en un despatx
i s’entreguen a una frenètica activitat diplomàtica.

En acabar la reunió
una mà
vella
anònima
amb les ungles pulcrement retallades
i un tremolor quasi imperceptible
agafa una estilogràfica
i amb tinta negra
canvia sobre el mapa
lentament però amb fermesa
els marges
les fronteres
els noms de les ciutats
la distància entre els pobles
la quantitat d’arbres als boscos
d’un país que ja no recordo
si vaig fundar-lo jo.

divendres, 15 d’agost del 2008

j'arrive!

ressacós i en plè atac de solvitur ambulando decideixo comprar un bitllet cap a l'illa per demà. arribar a l'illa, en barco, l'horabaixa, sigui probablement la millor manera d'arribar-hi.

no sé si resoldré res pel que fa a l'obra que deixo a belladona, varada a les platjes de la impotència, però havia de donar-li una oportunitat a l'estrep de poincaré. a l'illa m'esperen la resta de turistes que no s'estan davant de casa, la xafarderia proverbial de l'àvia, les ensaïmades del temple de can joan de s'aigo, i amb una mica de sort algun concert de la pà amb oli band en es cafè de deià.

m'emporto amb mi el llibre que em va saltar a la iogular l'altre dia a la documenta "un brindis por ava gardner" del proteïc druïda de deià robert graves ( editat per pocket edhasa el 2008), i que vaticinava aquesta fuite mallorquina.

parlant d'illes, a tots els amants del gènere us recomano fervorosament "la isla" de gianni stuparich, una delícia triestina dels anys 50 re-editada aquest any per l'editorial mínima (o era minúscula ? ).

bé doncs, això que me'n vaig a l'illa a explorar l'extranjeria existencial aquesta que arroseguem els dàlmates i que, a mi se'm eriça cada cop que poso els peus en aquell gran úter que és l'illa del pare, l'úter on tantes vegades he provat d'entrar i d'on tantes vegades he estat expulsat.

us deixo un parei de sonets "d'àlbum mallorca", que vaig perpetrar l'any passat a l'illa.



Sonet del Cambrer de Can Joan de S’Aigo

Cambrer treballador que amb suor al front
t’emplees al vil acte de servir
havent molt de callar i d’emmudir
davant del preceptiu client cabron:

els teus calçons caiguts són el curt pont
on vas de taula a taula per sentir
una comanda nova per ahir:
l’excelsa ensaïmada d’aquest món.

En la safata amb canvi que carregues
portes la dignitat i el bon humor
que amb un somriure astut a alguns no negues.

T’entregues a l’ofici amb zel i amor
entre el mar de cadires on navegues;
ets de Can Sant Joan el gran tresor.





Cementiri de Deià

T’hauria fet l’amor damunt la tomba
d’aquell poeta anglés en prosa i vers
ahir nit quan callava el poble, immers,
al fons del vell silenci en el que tómba.

¿ Potser era por al forat, al sacre rombe,
decòrum d’escriptor, un deler dispers,
allò que m’impedia, gens pervers,
clavar-te entre les natges la ximbomba ?

Amiga, saps prou bé què m’impedia
trencar damunt la tomba una amistat
que ens ha dut, examants, fins avui dia.

Diguem-ho sense embuts: ¿ Fidelitat ?
No crec en els grans mots, però no podia
burlar l’embruix amb que Ella m’ha encantat.

dijous, 14 d’agost del 2008

solvitur ambulando

temptacions serioses d'abandonar el lloc dit casa. la "pájara" agostal ataca. la sensació que la meva presència aquí, a belladona, aquests dies d'agost, és esteril es solidifica a cada segon. la obra de teatre que m'havia proposat d'escriure no qualla. sóc incapaç de fer avançar la història més enllà del segon acte. penso en henry poincoré i la seva famosa "ascenció" a la diligència: en el moment de posar el peu a l'estrep per pujar-hi, se li va aparèixer la fòrmula matemàtica que provava de resoldre des de feia dies. penso en una de les cites nòmades de bruce chatwin a "los trazos de la canción ": solvitur ambulando ( es resol caminant). el coneixement ens proveeix de belles excuses per desatendre els actes que ens esperen al rebedor.

tinc l'edat dels antics reis grecs o dels conqueridors espanyols i segueixo sense saber quin és el meu regne i a la reçerca de quin or el meu cadàver conduirà la meva armadura per rius salvatges.

tanmateix continuo escrivint cada dia, no aquí, sinó a l'autèntic obrador, el taller de paper del carrer moleskine. jo sóc un escriptor de bolígraf i tatxot.

als matins, després d'esmorzar llegeixo vinyoli. poemes com canaris de carbó. paraula feta àmbar i silenci fet guix. els colors principals de la poesia de vinyoli són el lila, el negre, el blanc i, per descomptat, el gris. també el vermei color gleva i el marró conyac.

escriure cada dia, malgrat tot. amb la fastiguejada perseverància del pagès que va a treballar a l'hort.

oh, com detesto el to greu d'aquest escrits !



dimecres, 13 d’agost del 2008

escenaris

un nou poema-crònica o poema-riu ( més aviat riera en aquest cas) que vaig escriure arrel d'una excursió nocturna a granollers per veure Els Nens Eutròfics, la simpàtica banda de rock sofisti.cat i d'esperit vuitanter amb la qual el poeta Josep Pedrals es molt ben acompanya de tant en tant i de la qual ja us tindré al corrent.

Granollers

Ja era de nit quan va agafar el tren que anava a Granollers.
Belladona era un eixam que bategava insomni i soroll.
Va pujar al tren amb la deteminació d’un explorador,
d’un detectiu salvatge a la recerca d’una bona pista
sobre un poeta desaparegut,
amb l’àvida curiositat d’un Miquel Barceló
a la recerca de nous pintors.
Assegut davant seu hi havia un iogui
amb una bossa de roba en bandolera,
un forat al crani
i uns ulls d’au marina
que es van anar tancant
amb el sotrac binari dels rails.
Hi havia dones berebers
amb la barbeta tatuada i pòmuls com boles de billar
que inundaven el vagó
amb insondables somriures de camp.

Va arribar a Granollers
amb un mapa fet a mà
a la butxaca esquerra de la part del darrera del texà.
Al tren havia llegit quatre pàgines del pròleg de Mort de dama,
edició de Moll.

Sortint de l’estació va preguntar a uns nois:

- Coneixeu el Passeig de Colom ?
- Només et coneixem a tu. No som d’aquí.

Dues noies i un noi.
( anaven a un concert del seu grup preferit )

Va sentir un calfred
quan la bellesa d’aquella noia
el va travessar amb un somriure
de mare de déu,
quan va sentir que el tocava
aquella bellesa tranquil·la
de flor que s’està desplegant en la nit.


Va caminar per carrers
amb noms de presidents de la Generalitat,
per carrers que s’entrecreuaven com veus,
debilíssmes veus
sintonitzades en una emissora antártica
que configuraven una cartografia de la distància.

Va arribar a la vella fàbrica.

Els Nens Eutròfics tocaven el tercer tema
però en Pedrals suava com un Pavarotti als bisos.
Portava el cabell molt curt i una camisa de cantant de salsa.
El bateria anava disfressat amb unes orelles de conill.

Es va apropar a la barra i va demanar una cervesa.

Cadires d’estisora i
bombetes en ziga-zaga:
estiu.

La proteïna eutròfica brollava
de la gola d’en Pedrals
dibuixant al seu coll
un mapa de venes inflades i nervis i muscles i tendons
que eren la geografia viva,
tridimensional,
tàctil,
del só
fet
paraula.

Va mirar l’escenari instal·lat davant l’antiga fàbrica,
la fàbrica,
que ho contemplava tot,
(el recitatius iròncs i suosos d’en Pedrals,
els arranjaments retro de la banda,
les àvies que reien histèricament els poemes marrans d’en Pedrals)
pacient, circumspecta, desarticulada
com un vell cefalòpode amb les extremitats rovellades.


Prenia nota de tot mentalment:
dels moviments d’Els Nens a l’escenari,
de la música,
del poemes,
de les reaccions del públic,
prenia nota de tot en la màquina d’escriure del seu cervell
mentre amb una mà seguia el ritme de les cançons dels Nens
i amb l’altra bebia cervesa,
com un detectiu salvatge
davant d’una pista salvatge.

LLavors van arribar els nois.
( el seu concert començava més tard,
no gaire lluny, i havien decidit donar un cop d'ull ).

Va parlar amb ells:
pastors farcits d’innocència i futur.

amb ella:
mare de déu rossa amb albarques.

Mentre parlaven
ella
es va col·locar al seu costat.
Podia sentir l’escalfor del seu braç
com un pà acabat de sortir del forn
la temperatura dels seus pits turgents,
i, sota la faldilla de cotó negra,
sota la cintura calenta i rígida,
el sexe bru i incorrupte.

Sentia tot això mentre a l’escenari
Els Eutròfics versionaven en Gainsbourg:
“Deixa córrer les nenes,
deixa córrer les nenes,
o acabaran amb tu ... ”

( 17 anys de mare de déu ... )



I després se va acabar el concert.

(per poc o molt que hagi desafinat la orquestra
sempre hi ha un moment que s’acaba el concert
i arriba aquell silenci biliós
que precedeix el desastre)

Es va apropar a Els Nens, els va felicitar
i, com un groupie o un detectiu salvatge
els va demanar si tenien lloc a la furgoneta.

Va esperar que recollissin els instruments.
Van pujar a la furgoneta,
i van conduir fins al concert que hi havia a les afores del poble.

Un camp de gespa vallat
s’estenia davant del polígon on els joves feien botellon.
Allà, l’escenari semblava una casa de conte
dibuixada per un nen retardat després d’haver ingerit àcid.

( la vida és una successió d’escenaris
on un pot escollir ser actor o espectador.
sovint aquell que mira és mirat
per un que el converteix en actor del seu desig.
Sovint aquell que actua és un espectador
del moviment del món )

Llamps verds com teranyines d’absenta
queien sobre les muntanyes veïnes.


Parlava amb en Pedrals,
amb els Eutròfics,
driblava, no sense coqueteria, les noies que el reconeixien
( la popularitat no s’escau a un bon detectiu salvatge ! ).
El bateria tenia una novia molt guapa,
il·lustradora.
La cançó de Gainsbourg ressonava al seu cap.


Hi ha escenaris on no actuaràs mai més,
les furgonetes ho saben,
Gainsbourg també ho sabia
(alguns bons actors també ho saben
i tenen el dó
d’exprémer
la seva última actuació
damunt d’un escenari
que saben que no trepitjaran mai més
perquè els dibuixos dels pneumàtics del destí
els conduiran per altres carreteres).

A Granollers, davant del polígon,
l’escenari del “Música Viva”
on un grup fusionava rap, reagge i funk.
Davant de l’escenari dues noies i un noi
ballaven les cançons del seu grup favorit.

La mare de déu ballava,
encara rígida, dins les seves albarques,
mentre cantava de memòria les cançons del grup
i el cantant li picava l’ullet des de l’escenari.

Mentrestant ell bebia cervesa
darrera la mare de déu,
cansat, potser,
mirant aquell escenari on sabia que no actuaria:
( una mare de déu de Castellbisbal
és perfecta flor de nit per a ser desfullada
en algun paller d’estiu ).

però aquell concert
també se va acabar.
llavors va donar un petò a cada galta a la mare de déu
i va sentir una cosa estranya,
com una bola de pols a la gola i pessigolles al sexe.
I després se’n va anar amb els Eutròfics cap a la furgoneta.


Aquells tres nois havien d’esperar
el tren de les 6 del matí
per baixar a Belladona,
després,
havien d’agafar l’autobús que els portaria
fins a Castellbisbal i, un cop allà,
havien de caminar encara tres quarts d’hora
fins a les cases familiars allunyades del poble.
Amb sort
caurien sobre els seus llits
cap a les 9h del matí.
I no duien ulleres de Sol.

A la seva manera ells també
eren uns detectius
salvatges.

dilluns, 11 d’agost del 2008

domicilis

"En úlima instancia, en el mundo sólo hay dos categorías de hombres: los que se quedan en casa y los que no". (Kipling)

tornut a barcelona després d'un cap de setmana a l'empordà. en baixar del tren regional, embotit de viatgers, a l'estació de passeig de gràcia, una immensa mà d'aire calent i humitat em bofeteja la cara: desestimant conseis bíblics, no parut l'altra galta. entro a casa. observo el lloc, els objectes: tot se'm re-presenta des d'una amable estranyesa, com si acabés d'accedir a l'apartament d'un desconegut. aquí visc jo? em preguntut. sóc jo l'autor d'aquest ordre, el propietari d'aquests llibres, d'aquesta roba, d'aquesta estètica que configura un domicili ?

per cert, com se'n diria de l'assassinat del domicili: domicidi ?

una vegada un em va dir que gertrude stein havia dit: "en tornar a casa sé que sóc jo perquè el meu gos em reconeix". com que no tinc cap gos ni cap tortuga ni cap animal ensumador que em pugui re-conèixer, he de confiar que sóc a casa meva pel simple fet que la clau que duia a la butxaca ha obert la porta del lloc on sóc. tanmateix, en cas de no ser a casa, el lloc és força agradable, em dic.

no és necessari haver-se administrat un llarguíssim i feixuc viatge ( sovint ens basta un des-allotjament d'un parei de dies del lloc dit llar: oh, llard, oh dolç llard ! que diu la dita ) per conciliar aquesta sensació agradabilíssima ( i que per a mi és una de les experiències més gustoses de l'univers - uni-vers que a voltes es pot contenir en un sol vers i a voltes no- anomenat viatge ) d'entrar a la casa estranya que és el domicidi. parlant d'estranyesa, gertrude stein deia "escric per a mi mateixa i per als estranys".

de gertrude stein hi ha un imponent retrat ( si el voleu veure us cal anar al MOMA, niuorc ) fet pel minotaure picasso. el 1906, de retorn a paris després d'una estada al poble pirinenc de gósol en companyia de fernande olivier, la seva nòvia de llavors, pablo picasso va acabar el seu retrat de gertrude stein. la història del retrat de stein corre paral·lela a la història del naixement del cubisme, un naixement que deu molt a la estada catàrtica i transformadora de picasso a gósol.

heus aquí la història del retrat de l'escriptora stein (retrat i relat són dues que paraules que s'assemblen massa per no sospitar que són la mateixa paraula ): picasso coneix gertrude stein i el seu germà leo, col·leccionistes de pintura de vanguàrdia, a paris, el 1905. el malagueny i l'americana connecten ràpidament. gertrude li encarrega un retrat per al qual posa unes 80 vegades al glacial bateau-lavoir, mentre fernande llegeix en veu alta faules de la fontaine. però el malagueny decideix fer un viatge a espanya. està cansat, estressat, té diners (ambroise vollard li ha afluixat 2.ooo francs de l'època per unes 30 teles, quasi tota la seva producció del moment) i està buscant alguna cosa ( en aquesta època picasso encara busca, no troba ) que més tard parirà amb el nom de cubisme. abans de marxar, descontent amb el retrat, picasso n'esborra els delicats i realistes trets de la cara, cobrint-los de pintura. picasso passa l'estiu a gósol. en tornar a paris acaba el retrat. abans de veure's novament amb gertrude, pinta la cara de l'escriptora de memòria d'una tirada, profundament influenciat per la primitiva experiència gosoliana. en veure la màscara classicitzant i primitiva que substitueix la re-presentació realista de la seva cara, gertrude observa que el retrat no s'assembla gens a la model. resposta del geni: "potser ara no, però acabarà per assemblar-s'hi". gertrude stein va estimar-se sempre aquell retrat que havia immortalizat, deia, l'essència de la seva personalitat.


l'excursió dels picassso a gósol (allée et retour ) i la rellevància d'aquesta estada pirinenca, demanen d'un estudi profund i rigorós que aquí no té cabuda, però la meva teoria gosoliana ( una teoria que desenvolupo a "proses del hudson", la novel·la-assaig-poemari inacabada que vaig començar a escriure l'estiu del 2006 arrel de la meva estada al niuorc i que espero poder enfitorar algun dia ) afirma, amb una paraula i com diria la meva àvia, que la història de la pintura moderna neix als pulmons del pre-pirineu català, concretament a gósol.

us faig 5 cèntims d'€ de la meva teoria gosoliana:

estiu de 1906: arribar a gósol des de barcelona (on picasso aprofita per veure els amics i presentar fernande a la familia) suposa un periple de tres dies en tren, en tartana i després en mula, per camins de carro i pistes de contrabandistes (conegudes entre el gremi com a contrabanpistes).

picasso arriba a gósol amb les imatges encara a la retina de l'exposició d'esculptures iberes (suposadament descobertes a la provincia de barcelona, segons cita l'irlandès patrick o'brian en la seva exquisida biografia de picasso trufada d'inexactituds ) que ha vist al louvre dies enrera. picasso passa unes vacances idil·liques a gósol. es retroba amb la natura salvatge, es refà de l'estress i els abusos de la bohèmia parisenca. passa llargues estones amb la gent del poble, especialment amb un vell contrabandista. fa excursions per les muntanyes i, sobretot, treballa. aquest retrobament amb la vida primitiva que ja havia conegut a horta de sant joan en companyia del seu insubornable amic manel pallarés, el reporta a un primitivisme estètic que es veurà accentuat, ja de retorn a paris, pel contacte amb l'esculptura africana. la por atàvica de picasso a la mort i a la malaltia el fa fugir ràpidament de gósol quan s'assabenta que un nen de l'alberg on s'hospeda ha agafat unes febres que podrien ser el tifus o, fins i tot, la pesta. viatjen des de les 5h del matí a les 5h de la tarda, en mula, abans d'arribar a un poble (probablement bellver) on troben una diligència que els porta fins a puigcerdà. a puigcerdà agafen una altra diligència fins a ax-les-thermes (frança) i, allà, el tren fins a paris. picasso arriba a paris amb prou teles per folrar el seu recentment buidat taller del bateau-lavoir però, sobretot, amb una forma nova de veure la realitat: el cubisme. després de gósol, els seus pinzells ja no pintaran mai més igual.

a paris, picasso realitza entre d'altres, el retrat de gertrude stein i, l'ambiciós, les demoislles d'avignon (retorn a una imatge de la memòria barcelonia: un prostíbul del carrer d'avinyó). el viatge l'ha fet viatjar: una taca de pintura que cobreix un rostre; un feixuc viatge en tren, diligència i mula; la visió d'un poble de cases amb els sostres de pissarra (un poble cubista avant la lettre); un nen malalt.

picasso va tapar la cara de stein com un pintor del segle XIX i la va tornar a pintar com un pintor del XX. 80 sessions de model contra una sola i energètica sessió pintada de memòria.

sempre somric en pensar que el pas de la pintura del segle XIX al XX es va fer a pas de mula.

retrat és relat i viceversa.



P.S: Parlant de "tornar a casa", us heu fixat que el gos de stein viu a gósol ? amazing ...




















dissabte, 9 d’agost del 2008

la destrucció dels ous de la peresa per la corba del tall de la falç de l'acció

La destrucció del ous de la peresa
per la corba del tall
de la falç de l'acció.

Després:
els humors del ous de la peresa
( rovell lila i gelatina negra )
ballen,
viscosos,
sobre el tall inoxidable
de la falç de l'acció.

La falç del samurai té la propietat
de guardar la llum del Sol en el seu tall
fins a moltes hores després de la posta de l'astre.
Així, el trovador-samurai,
que sempre dorm amb la falç
a la mà esquerra (per confondre l'enemic )
evita els atacs
de les bèsties
o els bandits,
les nits,
al bosc.

divendres, 8 d’agost del 2008

cada poeta és específic en la seva tristesa. la de rimbaud, per exemple, és una tristesa de lliris negres, de rates d'ulls vermeis, de pollancres desfullats pels vents impetuosos de les ardenes, de banc de pedra al parc i de llargues caminades solitàries amb la pols i el silenci acumulant-se a les sabates.

la tristesa de vinyoli, en canvi, és una tristesa de fusta, seca, eixuta, una tristesa d'os serrat pel mig amb un xerrac. és una tristesa de plaça de poble deserta amb fulles seques, de campanada greu, una tristesa de glaçó quasi desfet al cul d'un wisqui amb cola en vas de tub. la tristesa de vinyoli és com rosegar una corda d'espart a les cinc de la tarda.

lliris de foc ( captura d'un vers de joan vinyoli ) se'm presenta com un titol "fabulós" ( que diria josep pla ) per un poemari d'estiu. un bon títol per aquest poemari que em resisteixo a escriure ( massa ocupat com estic en corregir i passar a l'ordinador els meus darrers textos ) però que creix dins meu com un embaràs no desitjat. ( i si, al capdavall, fós un veritable poeta? ). definitivament podria viure sense teatre ( cap dubte a aquestes alçades ) però no sense poesia, una poesia que en cas de crisi acabaria trobant en els prospectes dels medicaments i sense la qual em ressecaria per dins com una mòmia buida dels seus humors conservants.







dimecres, 6 d’agost del 2008

inici

NO RES, UN FUM

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre's com en un dellà
que és sols l'aquí, darrera
cortines transparents.
I què veus ?
No res, un fum.
En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.

Joan Vinyoli ( Encara Les Paraules)




Bonjour. Començo aquest viatge al rovell de l'ull de la literadura eléctrica. Bon voyage, em dic a mi mateix.