diumenge, 30 de novembre de 2008

de gao als g.a.o (1)

els articles de muñoz molina de dissabte passat i el d'avui de molina foix sobre la cúpula de barceló són un trampolí perfecte per saltar i submergir-me un post-trilogia que tenia pendent sobre el tema. torno, així, a ratllar en aquest palimpsest digital, abandonat després d'unes "vagàncies pagades".

copul·lo, perdò, comparteixo algunes de les idees expressades en el text de muñoz molina, la major aportació del qual és que defensa el dret a qüestionar la inversió de tants diners públics en una obra d'art sense un debat públic previ. molina diu que els diners estarien més ben invertits en ajuda a altres àmbits. acte seguit explica que 8 milions d'€ ( el preu que ha costat la cúpula a espanya) és, per exemple, el pressupost que tindran els 72 centres del cervantes per als respectius programes culturals del 2009. treguin les seves pròpies conclusions. sembla que el pressupost total de la cupula és de 20 milions d' €.

que el govern es gasti 8 milons d'€ en una obra d'art, ni que sigui amb les millors intencions, sense un debat públic resulta inquietant. crec que més enllà de la PPolèmica hi ha elements que conviden a un debat seriós sobre com cal gestionar la nostra pasta en l'art cortesà, digues-li de govern, digues-li institucional. a mi em sembla que:

1. cal revisar els procediments, les comisions, els sistemes d'elecció dels artistes a concurs. el procediment ha de ser més transparent i l'elecció no pot quedar reduïda a una tria entre els quatre o cinc megacracks de l'art en boga, corresponentment recolzats pels pesos pesants del govern i les institucions culturals que tallen el bacallà. nein.

2. d'acord, l'art insitucional ha existit sempre i sempre existirà. la història de l'art europeu, per exemple, és la història dels talonaris vaticans. per sort o per desgràcia, no som en temps dels sforza o els medicci, ni en els dels borgia. cal utilitzar el instruments conquerits amb la democràcia per oxigenar el gas que emanen certes eleccions:

¿qui decideix quin artista representarà un país en una biennal d'art?
¿com es decideix quin artista realitzarà determinada obra milionaria ?
¿els contribuents tenim dret a opinar-controlar aquestes eleccions?

si la família artística demana independència del poder polític, llavors també cal que prengui mesures que la protegeixin de les llepades de poder. cal crear sitemes que ens protegexin de l'influencionisme, sobretot, perquè qualsevol de nosaltres s'exposa a ser adoptat pel sistema el dia de demà. és clar que aquestes són la mena de coses que només es qüestionen quan els passen als altres.

d'altra banda, que la ONU, un organització internacional que té entre els seus principals objectius "erradicar la pobresa extrema i la fam del món" hagi destinat un pressupost milionari a decorar una de les seves sales, em sembla, com a mínim, una paradoxa, per no dir un non-sense, per no dir un absurd, per no dir una presa de pèl, per no dir que "algo huele a podrido en ginebra y no es la tumba de borges, precisamente".

fa uns dies, la ONU feia una crida mundial demanant 5.525 milions d'€ en "ajuda humanitària concreta" per a 30 milions de persones. era la petició més gran en la història de la ONU. em pregunto on haurien anat a parar el 8 milions d'€ espanyols si no s'haguéssin destinat a la cúpula de barceló ? ajuda per a l'institut cervantes ? diners per a la lluita antiterrorista ? i encara: què guanya espguanya a canvi d'aquest "regal" ? perque això del prestigi internacional per haver contribuït amb el millor art espanyol al món, no s'ho creu ningú. no es qüestiona aquí la vàlua artística de barceló, ni la dimensió o significació de la seva obra. la pregunta és:

¿ contribueixen les obres l'art que hi ha en les diferents seus de la ONU, ha prevenir noves guerres, a lluitar contra la fam, a combatre la sida al món ?

el senyor moratinos treu la seva tenda i acampa als llocs comuns dient: "el arte no tiene precio". i un colló! és clar que té preu. i és precisament per això que cal debat i transparència. a través de les esquerdes de la cúpula de barceló s'ha escolat a la ONU, a més del debat pressupostari, l'inflaccionable mercat de l'art contemporani, un autèntic caníbal.

és clar que si comencem a estirar del fil potser hauriem de parlar, en primer de lloc, del tèrbol sistema de finançament de la ONU, una organització que es nodreix de les aportacions obligatòries dels 192 estat membres. (l'aportació de cada país es calcula segons la seva acapacitat de pagament, en base a l'ingrés nacional per habitant. els u.s.a aporten el 22'00 % sobre el pressupost total de la ONU. espanya, un 2'52 % del pressupost. )

(segueix)


dilluns, 17 de novembre de 2008

estudis

demà, exàmen d'alemany. de sobte aquest post es converteix en un magnífic motiu per no estudiar. al bio-center, m'enamoro d'una estudiant de la massana. no em puc imaginar una excusa millor per córrer a matricular-me a la massana i dedicar-me d'una puta vegada a pintar, una cosa que hauria d'haver fet fa molt de temps. bio em fa pensar en el riu bio-bio de xile, que també sóna a bye, bye.

com que no recordo l'acudit de nicanor parra sobre el riu bio-bio explicaré el dels poetes nacionals. l'acudit apareix en algun lloc de "entre paréntesis", un bolaño magnífic.

"Los cuatro grandes poetas de Chile son tres: Rubén Darío y Alonso de Ercilla." (Nicanor Parra)

per cert, una collonada que fa temps que volia penjar (cal llegir a la mallorqueta):


"Me fa una certa peresa
deixar-te la llum encesa
perque la vegis, princesa,
jeguda entre la malesa
quan boixes amb en Fortesa."


malgrat que sembla extreta de "sexe i cultura mallorca: el cançoner", magnífic assaig del gabriel janier manila d'abans de diluir-se en els premis, aquesta és meva.

el cançoner de manila conté joies com:


"Jo estava dalt d'una sitja
i menjava arròs amb pop;
i com l'hi tenia tot
encara me deia: pitja !"

(Algaida)






divendres, 14 de novembre de 2008

edward hopper a la miró

remunto escales mecàniques semblants a ones de ferro en rewind motjuich amunt, sota el sol de novembre. rumb: fundació miró. objectiu: veure l'exposició temporal (fins al 25 de gener!) modernitat americana ( obres de la corcoran galery of art). el senyor wilson corcoran (1789-1888) era un banquer ianqui que, després d'enriquir-se gràcies a uns trapis sobirans en la guerra contra mèxic, es va dedicar a qüestions més filantròpiques. l'encert del tal corcoran fou que es va consagrar, en una rauxa visionària, digues-li provinciana, a col·leccionar, exclusivament, obres d'artistes de americans. així, la corcoran atesora, avui dia, una de les col·leccions de pintura americana contemporània més importants del món.

pago l'entrada i, pocs quadres després, ja sóc davant del cy twombly i de l'edward hooper que he vingut a veure. el twombly que hi ha a la miró és "sinopsi d'una batalla" (1968), una obra excel·lent. una sèria de capes de pintura tractades donen a la tela l'aparença d'una pissarra sobre la qual hi ha grabades, escrites, hom diria que esgrafiades, les lletres-dibuixos, els signes i la numerologia engargotada que conformen el llenguatge pictòric d'aquest artista, alhora primari i delicat, que és cy twombly. sobre la superfície pissarrosa, twombly ha dibuixat una sèrie de traços que s'expandeixen, verticals, de dalt a baix. aquests grafits, que sembla esbossats amb rapidesa, però que contenen l'enigmàtic primitivisme i la lleugeresa renaixentista de twombly, recorden els moviments sobre el terreny d'un exèrcit en plena batalla. dos semicercles, un més gran i un de més petit, excèntrics, que configuren el dibuix central de la peça, s'obren, en ventall, topant amb la línia horitzontal que travessa el quadre en la part baixa. amb una composició elemental a bases de gargots primaris ( la contraposició de la impetuosa corba contra la inapel·lable horitzontal·litat de la recta) twombly aconsegueix inferir ritme, força i dinamisme al quadre. jugant amb formes simples, el pintor aconsegueix sintetitzar (fer la sinopsi) el violent diagrama de forces que es lliura quan dos exèrcits entren en batalla.


però és de ground swell (mar de fons), 1939, d' edward hopper, que vull parlar en detall. el quadre de hopper és una d'aquelles obres mestres que us impel·leixen, sense voler-ho, a l'èxtasi. segons després d'enfrentar-me amb l'envolvent cromatisme de blancs, verds i blaus de la tela ja estic levitant. les obres de hopper sempre tenen aquell punt de misteri i poesia que recorre el seu realisme. un realisme reblat mitjançant composicions acuradíssimes, un dibuix impecable i un tracatment del espai i la llum magistrals. hopper és conegut com el gran cronista, un xic poètic i místic, si es vol, de la america moderna. alletat i polit en la cultura pictòrica europea (va viure un temps a paris), la seva figura es revelarà com un vas comunicant de primer ordre en el trasvassament estètic que va del nou món al vell i viceversa, a la primera meitat del s.20.

observant aquest quadre i revisant l'obre de hopper en retrospectiva, és evident que ens trobem davant d'un geni excepcional de la pintura moderna, sí, però també d'un gnòstic, d'un filosof preocupat per penetrar i comprendre la profunda naturalesa de l'home i de les coses. a més d'observador atent de la realitat que l'envoltava i d'impregnar les seves teles amb el zeitgeist ( els grans saben caçar l'unicorn invisible que és "l'esperit del moment" que els ha tocat viure) del s.20, hopper va ser un depurat meditador.

el quadre representa una escena al mar. un barco de vela de l'època (cap boat) navega, un dia solar d'estiu, segurament de matí. en aquesta embarcació un grup de 5 persones (probablement 6, a jutjar pel cap que s'endevina darrera la noia estirada) contempla una boia moguda per les ones del mar de fons que dóna nom al quadre. els personatges del veler, joves, bells i miren, tots, absorts, la boia que la nau tot just està sobrepassant. la tripulació la formen un home, amb barret blanc, a la canya del timó. un home amb els braços creuats sobre el pit que ens dona l'esquena a barlovent. una jove estirada sobre la part central del barco. una probable segona doon, justa seguda just darrera la primera. i, a la proa, un home ros. el tres homes i la noia van amb els tors nu. la escena és magnètica. sota un cel clar, i un horitzó desert d'embarcacions i amenaces aquests els joves naveguen solitaris. la composició de hopper és perfecta, nítida, impecable. el cel ocupa les 3/4parts del quadre. la vista de l'espectador és la que obtindria algú que fós en una nau veïna a la popa del veler, a sotavent.

el barco de fusta blanc, avança suament pel mar, la vela inflada per un vent quasi de popa. no hi ha tensió en l'escena. cap violència. l'escena és aparentment plàcida: cossos joves i seminus, un dia de sol, un veler que avança cap a un horitzó despullat de perills. aparentment.

¿què hi ha en l'escena que resulta tan enigmàtic? en primer lloc, ¿què miren els tripulants? contemplen la boia. però ¿què té aquesta d'especial? és una d'aquelles antigues boies que portaven una campana incorporada, de manera que, en ser mogudes per la marea, sonaven, alertant així els barcos, en la foscor de la nit o en la boira, d'esculls, baixos i altres perills. es tracta d'una boia de ferro, pesant, rovellada, fosca que dona pès al quadre (l'ancora compositivament), és un element fosc i vell que contrasta amb la blancor, la llum i la joventut que impregnen l'ambient.

queda perpendicular respecte al plà inclinat d'una onada. darrera auquesta onada en vé una altra i darrera aquesta una altra. són onades de mar de fons. els que han navegat saben que aqueste ones vénen en sèries de 5 ó 6, depenent de l'indret.

el simbolisme de l'escena és tan potent que convida a l'anatomia. hopper pinta aquest quadre l'any 1939, amb 57 anys d'edat, en plena maduresa creativa. abans ha pintat, "bridle path", just abans del qual ha pintat "new york movie". el quadre que pintarà després de "mar de fons" és "cape cod evening". el crític d'art alexander nemerov veu paral·leismes, reflectàfores, entre el veler blanc que avança sinuós cap a mar obert i el cavall blanc que s'atura, espantat, davant el túnel a "bridle path". també veu una connexió entre el blat ondul·lant del davant de a casa de "cape coad evening" i les ones de "mar de fons". ¿què ens vol dir hopper amb aquesta sutil combinació de signes?

les ones de mar de fons són un fenòmen meteoròlogic causat per l'acció de corrents marins, maremots o terrarèmols. ¿quin és aquest terratrèmol que provoca les onades de "mar de fons" i que fa sonar la campana de la boia, el só de la qual els nostres navegants escolten absorts? ¿quin és el só hipnòtic que reclama la seva atenció? la IIª guerra mundial esclata a europa l'any 1939 i acaba el 1945. sembla que els quadres que pinta hopper a l'època, doncs, ja estan tots impregnats d'aquest pressentiment, d'aquesta fatalitat que ha de venir. el crític a.nemerov diu que la campana, és un símbol de la ràdio. les notícies de la radio es propaguen com les ones causades en llençar una pedra en un llac. marcony, l'inventor de la radio, vivia en un barco que es deia "electra".

sembla que la genialitat de hopper alertava als seus contemporanis dels perills imminents. aquest joves del quadre que naveguen ociosos com personatges gatsbyans són els mateixos que moriran, pocs anys més tard, sota el foc nazi en les platges de normandia o a les ardenes. però l'obra de hopper atravessa els temps i, vista ara, adquireix nous significats.

els personages del barco van vestits amb peces de color blanc, blau i vermell. pot ser casualitat, però aquests no deixen de ser els colors de la bandera americana. ha arriba el moment que america escolti novament la campana que sóna al seu interior. les darreres eleccions semblen evidenciar una voluntat de canvi de rumb en el destí dels u.s.a: resultat d'haver escoltat les campanes de l'ànima, amèrica té avui, el seu primer president afroamericà. cal que europa repensi urgentment el seu rumb en aquests temps de mar de fons. la previsible caiguda del capitalisme salvatge ens conmina a sintonizar amb la música de l'humanisme, una música eixordida per la simfonia del progrés maquillat de tecnologia.

perquè si hi va haver un dia ( tal com suggereix el títol de l'exposició) que la modernitat va ser americana, aquest dia ja ha passat. la globalització és un hidra multicèfala. sant jordi-capitalista és un guerrer obsolet, incapaç combatre un cos multiforme i mutant. cal canviar la llança pel làser.

sembla com si hopper, gnòsticament ens advertís, que si l'home modern no és capaç de connectar amb la seva música interior (humanisme), les onades de la tecnologia ( radio, teles, telefonia, internet ...) no podran salvar-lo d'un etern final d'estiu amb tempesta. no em vull posar apocal·líptic de llimona, però les onades dels tsunamis ja no pertanyen al món dels malsons. tampoc les onades recessionals. les campanes del 29 ressonen. tant bó sapiguem desxifrar-les i evitar el só de les campanes del 39. és un bon moment per anar a veure "ground swell" de hopper.


dimecres, 12 de novembre de 2008

impression sur macbook naissant

estació de tren de l'aeroport del prat. els passatgers esperen el tren. en la foscor de l'andana, la cara d'una noia il·luminada per la pantalla de seu macbook. ¿on és el sorolla d'aquesta generació? on és el vermeer que ha de retratar aquests cossos del s.21 tocats pel sol de flandes virtual que es reinicia a les pantalles dels portàtils?

the sun rises with a click, the day sets with a click of your mouse.

¿on és el monet, el pissarro que ha de impressionar sobre anacròniques teles la blavescència de la la càmera digital, la intermitència de la pantalla del mac, el vòmit tremolós del plasma ?

sí, hi ha antonio lópez, és clar, però lópez és un pintor del s.20 per no dir del 19, malgrat el seu hiperrealisme contemporanitzat. velázquez amb un sentit de la poesia de funcionari del ministeri d'hisenda. però com pinta el fill de puta. penso en gonzalo goytisolo. sempre maleïré no haver-li comprat aquell quadre quan quasi tenia els diners. era una petita fusta. un muntanya amb uns núvols. però només mirar-la, viatjaves. als bons no els cal gaire espai per trascendir. l'altre dia en pedrals deia que els grans no tenen obres menors, que només els mediocres produeixen obra menor. totalment d'acord.

i no sé perquè recordo niuorc i els sorolla de la "hispanic society", i aquell bidell madrileny tan simpàtic que em va ensenyar el mapa de juan vespuccio de 1526 sense cap mena de protecció a securityland. em va deixar seure a la butaca del despatx del filantrop hispanista i mecenes de sorolla, lord huntington. recordo l'emoció en veure els fortuny o els porrons, els càntirs, el vidre i la ceràmica catalana del 18, custodiats per bidells cubans nonagenaris, en les neogòtiques sales polsoses de la hispanic.

el bidell de madrid em va explicar que un dia dalí es va quedar tancat amb una vella aristòcrata novaiorquesa en una de les sales de la "hispanic". per calmar-la, va explicar-li els sorolla i li va fer para l'atenció en l'ombra del capell que es reflecteix en el cul d'un dels bous de platja a sacando el barco (beaching the boat)-sol de la tarde (1903).

penso en les meves "proses del hudson" i em demano si algun algun dia les acabaré. ¿sobre els culs de quins bous es projectaran les nostres obres inacabades?


dimarts, 11 de novembre de 2008

madrid


arribes a la t4 amb totes les extremitats a lloc. compres un bitllet de metro (1€). la màquina engoleix el cartró, l'escup i, amb un moviment sec, les portes d'accés s'inguillotinen, s'obren i entres a-la-madriz. no estarem mai a l'alçada, penses: els bitllets de metro de belladona tenen formesura de tarja del monopoli. però una gran ciutat és una peli en 3d i vol tiquet de cine.

agafes la línea 8 fins a mar de cristal. sempre t'han fascinat els noms dels carrers i les parades del metro de madriz. t'equivoques mentre evoques no saps què. el metro no és una metàfora perfecta de la vida, penses, és la puta vida on "everything is constantly changing" com diu en lou reed: et passes de parada i el teu itinerari queda obsolet, obligat a redefininir-se immediatament.

te'n vas fins a colombia. baixes. camines per passadissos subterranis. el violinista rús (1) i la seva orquestra enllaunada toquen l'allegro de la tardor de vivaldi. tornes enrera. a mar de cristal recorres passadissos. el violinista argentí (2) toca el largo de l'hivern que, sobtadament, aborta per passar a tocar alguna cosa de mozart. baixes a goya. camines. et sents un personatge d'alphaville, el cosmonauta tarkovskià de solaris recorrent els infinits túnels perifèrics cap a la u.r.b.s.s. et pares davant la reproducció de la pradera de san isidro de francisco de goya (fuendetodos, zaragoza 1764-burdeos 1828). penses en aquells frescos amb verdet de goya que vas veure en una església d'un poblet fantasmal de los monegros, i penses en la història de la pintura anònima dels pintors cèlebres. la història de l'art és un detectiu cec, els crítics góssos pigall drogats. el violinista romanés (3) toca els primers compassos del cànon de pachelbel. agafes la vermella fins a sevilla. al vagó, davant teu, un rètol amb l'inici d'un llibre no precisament anònim:

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía, había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. (...) "

a sota:

"La lectura es la mejor forma de relacionarse con uno mismo"
Metro de Madrid

"dijo esperanza con onanismo", penses.

baixes a sevilla. truques a la cosina per si vol dinar amb tu: "tengo una firma con unos clientes", et diu. entres al primer mesón asturiano que trobes. dius bon profit als operaris. et casques unes "lentejas estofadas" que estan per-tocar-es-cel-amb-un-dit que regues amb l' humor violeta-quimicefa que t'han portat quan has demanat vi. a mig menú el restaurant és plè. la mestressa saluda tothom pel seu nom, otorgant a cadascú l'atenció apropiada: dos petons, una abraçada, un comentari, un acudit o una xafarderia, segons convingui. pagues després del cafè de després de la tarta-de-arándanos-no-precisament-home-made. en sortir, veus que la mestressa s'ha tacat la màniga del jersei amb el suc de tomàquet dels macarrons.

surts al carrer. camines fins a sevilla. agafes la vermella fins a noviciado. a noviciado agafes la blau fosc fins a colonia jardín. allà, agafes el metro ligero (1 € més) direcció puerta de boadilla. baixes a ciudad de la imagen, parada josé isbert. un ciutat de cine dins una ciutat de cine, penses. preguntes per l'edifici de la productora a dos equatorians uniformats de verd fosforescent que póden uns arbusts perimetrals. "és aquí", et diuen.

penses en un jove cassevetes recorrent en metro el niuiorc dels anys 50, de casting en casting, de represenant en representant, a la recerca d'una o.p.o.r.t.u.n.i.t.a.t.

pensen el joan "el pipa". penses en el viaje a ninguna parte de l'immens fernán gómez. l'actor és una bèstia transhumant, conclous.

entres a la productora. t'anuncies. el recepcionista et diu que t'esperis. al cap de 15 min apareix una dona grassa i lletja, vestida amb una mena de túnica color verd. et fa passar a un despatx. feu les escenes un parell de vegades cadascuna. una noia ho grava tot en vídeo. "muy bién, gracias, ya te diremos algo". agafes l'abric i la motxilla mentre dius: " bueno, pués nada hasta ..." en girar-te la dona i la seva ajudant han desaparegut.

surts al carrer. un cop més aquella buidor cimental a l'estómac es mescla amb la sensació de fracàs absolut a la formigonera de l'autocrítica. davant teu, a la façana dels cines kinépolis, una fotografia gegant de daniel craig-007. et gires. mires les fulles ocres dels plataners i respires. la noia del vídeo estava ben bona, et dius mentre camines cap al metro.

diumenge, 9 de novembre de 2008

el somni d'en pipa

un blog com aquest, amb un ull especial per la literadura de viatges i les múltiples formes del nomadisme i reflexions a l'entorn, no podia evitar una menció a el somni la peli de christopher farnier que he vist aquesta tarda de diumege als cinemes maldà.

sembla que els maldà (ara, "maldà arts forum") es recuperen d'aquell segrest bollywoodenc al que havien estat sotmesos, amb una programació sucosa i eclèctica no apta per a desmemoriats. si la setmana passada programaven un mini cicle herzog amb estrena inclosa del seu últim film "encuentros en el fin del mundo" (calia ser una autèntica pda humana per ensopegar les pelis d'en werner en la impossible graella horària! ) fins el dia 13 de novembre s'hi pot veure aquest deliciós film que és el somni, del director christophe farnier (sessió diària ales 18'30h) .

el somni és un documental filmat a l'antiga ( cap intervenció del filmeur ) sobre la darrera transhumancia d'en joan "pipa", un pastor català que condueix el seu ramat d'ovelles del pla fins als pirineus i viceversa. la rotunditat, la força i la extraordinària dimensió humana del personatge són tan devastadores que la pel·lícula (77') podria haver durat una hora més i aquest espectador no s'hauria aixecat de la butaca.

"en pipa," encarnació filmada del personatge planià, recorre els camins de pastura en companyia d'un pastor més jove, d'un sarró iun bastò, del seu inefable gos d'atura i de la seva heterònima pipa.

la figura del pastor, oportunament trillada per totes les literadures del món, en totes les èpoques, apareix aquí revigoritzada per la talla humana del personatge. entre el personatge d'ègloga pastoril de garcilaso, el berger sturmunddrang o el manelic guimeranesc, "en pipa" s'alça amb una identitat pròpia, reivindicant la seva categoria particular, a mig camí entre l'animal en perill d'extició, l'home, el sant practicant d'un ofici mistificat, el bon salvatge i el personatge herzogià.

amb la seva cara vermeia, en pipa, renega fotograma sí fotograma també, fuma com un carreter, canta rancheras, desafina, dorm, sesteja, menja, beu a porró, pontifica, senyala amb el gaiatu i torna renegar.

el seu cos rabassut i enfaixat recorre les estacions de l'any recolzant-se en una lucidesa i una saviesa insòlites en la contemporaneïtat occidental.

amb tot, el film no vol donar una visió romàntica del personatge. l'espectador quasi pot sentir a través de les imatges la olor de peus del pastor després d'un jorn transhumant, la fortor d'un cos sotmès als rigors de la falta d'higiene, els alès agrosos dels excessos porronals, la olor a tabac i a ovella. la "simfonia pastoral" no es compon aquí, doncs, amb els olors i colors del poema. la mètrica dels 25 frames per segon ( d'acord, és en video, i què ... ! ) es posa al servei d'una literadura escrita amb silencis, cagumdéus i el blau ratat de la perenne camisa texana d'en pipa.

les darreres imatges del pastor desposseït del seu patrimoni transhumant, abocat al sedentarisme, assetjat pel llop de la grua, l'autopista i la via de l'ave, produeixen una tristesa infinita.

cal agraïr al director l'esforç, l'acte cinematogràfic, per haver-nos donat, si més no, motius, per haver-nos donat alguna cosa a canvi d'aquesta tristesa que impregna els últims minuts de la peli.

perquè en aquest llarg travelling transhumant que fa al costat d' "en pipa" i les seves ovelles, la càmera enregistra la desaparició de dos paisatges: el paisatge (exterior) d'una natura tocada de mort i el paisatge (interior) d'una humanitat reveladora.

és per això que en sortir del cine hom no pot convenir à la magritte: ce ci n'est pas un berger, sinó que ha amb un nus existencial a la góla ha de reconéixer: ce ci est un homme !

dimarts, 4 de novembre de 2008

Alphaville




El detectiu Lemmy Caution ( Eddie Constantine ) és enviat a Alphaville amb l'objectiu de recuperar un eminent científic per als Països Exteriors. La policia el deté i el porta a comissaria, on és interrogat per l'ordinador Alpha 60.

Alpha 60: ¿ Quel-est le privilege des morts?

Lemmy Caution: Ne pas mourir.

A60:¿ Savez-vous ce qui transforme la nuit en lumière ? L.C: La poésie.

A60: ¿ Quelle est votre réligion ?

L.C: Je crois au denrée immediat de la conscience.

A60: ¿ Est-ce que vous faites une différence entre les principes misterieux de la conaissance et ceux de l'amour ?

L.C: À mon avis dans l'amour il n'y a pas, justement de mistère.

A60: Vous ne dites pas la verité ...

L.C: Je ne comprend pas.

A60: Vous dissimulez certaine chose.

L.C: J'admets que je pouvais avoir des raisons pour mentir mais ¿ comment faîtes-vous pour distinger le mensonge de la verité ?

A60: Vous dissimulez certaine chose mais je ne sais pas encore quoi exactement. Donc pour l'instant vous êtes libre. Je voudrais que vous visitez mes installations de control.

(Lemmy Caution abandona l'habitació. Camina pel corredor de la comissaria escortat per policies. Es sent la veu d'Alpha 60)

Alpha60: Libre Ocupé Libre Ocupé Libre (...)

"ALPHAVILLE" 1965. Dir. Jean-Luc Godard.


Doncs això: purito Godard.

diumenge, 2 de novembre de 2008

un vinyoli que sembla un rimbe

t'asseus al vàter i llegeixes vinyoli. això s'ha de dir amb veu de ressaca, penses. voilà: un vinyoli que sembla un rimbaud.


BARRANC

El gos morat, lladrant, fa desmaiar
roges banderes de silenci
que flamen lluny.
Les coves engoleixen
pastor i ramat, avares.
Camins de roca llisquen
ferits de vespre, de tort,
cap als avencs ominosos.
Sóc al barranc, em tapen les falgueres,
oloro crits.

castanyada

dinar familiar a casa de mare. ganes de clavar les pinces del llamàntol a l'ull de la cosina pija. agafes el llibre del m.o.m.a sobre picasso de la llibreria i et mires les pintures de gósol. els crits de la cosina més els crits de mare més els crits de la tieta més els crits de l'oncle són roques que cauen sobre el teu cap de paper. ho has provat, però finalment et deixes véncer per la migranya. t'hi reclous com un caragol platònic refugiant-se de l'estupidesa.

a mitja tarda les metxes de la cosina, les seves menines de 2 i 3 anys i el seu marit segrestat marxen. "no et preocupis, aviat et lliberarem" li dius a cau d'orella a ell, mentre marxen. l'oncle jeu a l'oreller, noquejat pel conyac.

al vespre vas al bar. el barça vapuleja el picasso futbol club a la piscina de la rosaleda. saludes els coneguts. hi ha un hippie amb les dents molsoses, les orelles èlfiques del qual deuen haver sentit cantar sisa al canet rock. segur. hi ha un borratxo amb els ulls d'en cortázar. un amic d'un amic. dos estrangers. un grup de percussionistes amb els tambors enfundats. l'amo del bar seu a mirar el partit. fuma. l'empleada llatina treballa com una empleada llatina. durant l' 1 - 3 l'amo diu: "loli, cena".

la família no ha sigut mai casa teva. massa escèptic per a deixar-te endur per la crida de la sang. els clans et fan paüra. penses en allò tan esnob d'en bernard-marie koltès: "casa meva? enlloc m'he sentit a casa. bé, potser alguna vegada, escoltant algun disc de reagge ..." i penses que quasi té raó.

els homes de bcneta reguen sobre mullat. els indigents dormen a la porta de l'església, però ja fa temps que no és estiu.

no has pensat en el pare, malgrat que avui tocava.

afortunadament tens xocolata a la nevera.