dissabte, 25 d’octubre del 2008

emer-songs d'oliver

escric aquest post a velocitat de fòrmula 1, la mateixa velocitat a la que anava pels circuits del món, emerson (fitipaldi), el prota de la primera cançó del concert de joan miquel oliver (lletrista i compositor d'antònia font) and his drummer, concert al qual vaig assistir-me amb alguns col·legues, ahir vespre, a arenys sûr mer.

es concert va arrrencar amb la cançó emerson, però parlar "darrencar" en el món d'oliver seria exagerat, perque la suavitat amb que el solleric es mou per la pista de gel on dibuixa el seu cançoner és total. cançons curtes, inacabades algunes, d'altres tot just esbossos, totes, però, posseïdores d'un adn poètic high quality.

així, emerson va ser el preàmbul d'una injecció de bon rotllet, (massatge, deien els amics) sensualitat, poesia, brevetat, senzillesa i sagesse introduïda a l'aorta de l'estètica, una aorta massa sovint enyorada de bons humors.

les cançons d'oliver sortien de la seva guitarra jugades per uns ditsfiníssims, amb suavitat i delicadesa. nosferatu godardià vestit de negre, amb el seu look de seminarista escèptic i una veu aflautada d'alumne-de-racó-de-classe, "oliveratu", desfilava, una a una les cèl·lules marcianes de poesia que són les seves can-songs. pastilles de sensualitat. perles.

surfistes en càmera lenta, polos de llimona, núvies abatudes pel nuvi al safareig, titis, burmar-flax, bombón mallorquin, t'estim com un loco i m'aguant, marcianitos, nans del bosc, rellotges, inventaris de coses, tot això i més prenia forma, s'encenia, s'elevava sobre l'escenari del teatre d'arenys, dreçat per la seva guitarra d'ensinistrador de serps mediterrani i els ritmes del seu excel·lent baterista, per desaparéixer, després, en l'hiper-espai de l'efímer.

els meus amics reien. jo, més aviat, fluctuava entre la joia i la nostàlgia, malenconiós, estovat, per la col·lecció d'imatges proustianes, per la sensualitat poètica d'oliver que m'aixecava la tapa d'una adolescència i infància cohabitades a mallorca.

he de partir, però abans vull dir que concert dels nens eutròfics d'en pedrals (dels quals també em declaro fan!) va patir, principalement, de dues coses: de tocar tan tard i després de la energia quasi xiuxiuegada d'oliver i d'una mala equalització. les cançons dels eutròfics, ara mateix, circulen, més que per una música envolvent, per un "pop exagerat" ( pedrals dixit) que tira del carro dels textos de pedrals (propis o d'altris). si la lletra no arriba l'espectador desconnecta, perquè en el món d'en pedrals la rima, l'enginy, el truc, l'artifici són el suport on s'exposa una concepció del món, no frívola, crec jo, ( i aquí contradic alguns amics) sinó lúcida, derivada d'un sentit de l'humor d'erudit calidoscòpic, barroc i sàtir, que okupa i resisteix als jardins de la infància.

potser els eutròfics haurien de repensar el concert per a formats més íntims com el d'ahir. l'energia desbordant d'en pedrals i la seva banda, el tarannà festiu i verbener del grup haurien de trobar, potser, noves formes d'expressar-se entre audiències més reposades.

reflectàfores: l'altre dia, entre dos guisqui-sauers, en pedrals m'explicava que apareix com a personatge en la única novel·la de joan miquel oliver ( el misteri de l'amor, recentment editada per empúries). em pregunto si l'arribaré a llegir, perquè potser sí que "la vida es larga" com deia en machado, però, collons, costa de creure. i la mort, crostra de treure. tots som personatges de novel·la, que saltem d'una pàgina a l'altra a la recerca del nostre autor per demanar-li un trama millor.

frankensteins de l'atzar.