dimarts, 30 de desembre de 2008

pensión casanova

nits a la pensió casanova de madrid compartint habitació amb l'amic xisco. cadascú ha exportat la seva pròpia grip denominació aborígen desde belladona.

ensufatat d'antibiòtic, cavernós, xisco estossega i es revolca sobre el seu llitastre, i jo, que només baixar de l'avió començo a sentir que alguna cosa no va bé, exploro totes les arquitectures del meu cos en relació a la fusta amb llençols sobre la que probo d'acomodar el meu malestar. moltes hores d'insomni i febrícula després, submergeixo el cap dins la tassa del vàter. vòmits com si hagués berenat criptonita.

avui, dolor terrible als ronyons.

crisàlides febrils, xisco i jo semblem aquells personatges que freqüenten les pensions madrilenyes als contes de hemingway: banderilleros de segona embriacs, agarrotats pel deliriumtremens i la por.

entre deliris febriculars llegeixo els intents de l'intrèpid van helsing i del doctor john seward per salvar, a base de transfusions, la vampiritzada lucy. stoker té un ritme que és pur rock and roll. i a més fa cagar de por.

diumenge, 28 de desembre de 2008

romania 3


suite del diaris:

" (...) 17h 50min, instants previs a la segona funció de "european house" al teatrul national de bucaresti. (...) comparteixo camerino amb l'inefable johnny raja, petit humphrey bogart gracienc, fumador impenitent i actor exquisit. el teatrul national és un edifici colossal construit als anys seixanta. (...) el teatre té un immens escenari darrera el qual raja i jo hem descobert un seguit de corredors extensíssims on s'hi emmagatzemen gegantines escenografies d'alè dalinià, òperes ideades per dramaturgs obligats a somniar amb el cap a dins de la banyera de vodka del totalitarisme. deliris de cartròpedra. (...) mentre buscava el mòbil sota el canapé cimentós del camerino, hi he trobat un sobre intrigant. a dins hi havia aquesta nota:

28.11. 2008

S.E. Madame Salova Bahri
Ambassadeur de Tunisie
2 places

els laberints i passadissos del teatre semblen interminables, inescrutables. a l'entrada del teatre uns guàrdies de seguretat amb el mateix uniforme que els marcianos de las sèrie "V", us demanen el carnet d'identitat per donar-vos un passi que us acredita com a "vizitator". un cop a dins, però, no he notat el més mínim control en tot l'edifici. (...)

la sala on actuem ( sala mare) és un deliri totalitarista encatifat. aquest reialme de l'àcar fou, fa molts anys, un dels epicentres culturals del país, el lloc on el "conducator" presenciava les grans produccions de l'estat comunista. làmpades com maquetes de naus de espaials o de catedrals fururistes invertides penjen d'un sostre tèrbol. 3 de cada 5 bombetes són foses, conferint, així, a sala, un ambientació ben lúgubre. la poca llum que hi ha cau, dèbil i apagada sobre la moqueta color merda d'oca i per sobre les butaques color cera d'orella.

inquibit en mig de la platea hi ha el palco de les autoritats. el palco, coronat per un immens marc de fusta blanca, és la rèplica totalitaria a l'escenari del teatre. des d'aquí ceaucescu i la seva dona elena presenciaven els espectacles.

el conjunt sembla el d'una sala de control d'una gran nau de l'espai abandonada pels seus tripulants afectats per una misteriosa malaltia.

penso en alphaville, de godard.

(...) "


romania 2

transcrit dels meus diaris:

" (...) el sol romanès efervesceix com una aspirina passada sota el ganxet brut de núvols que cobreix l'horitzó zootròpic. un horitzó ancestral i agrícola. sota aquesta terra negrosa de transilvania hi ha els cadàvers erràtics del progromitzats de les diferents èpoques, herois nacionals, traïdors, poetes anònims, cucs que fan la mida de l'esret del bòsfor.

les esglésises ortodoxes a mig construir emergeixen arrreu, amb les seves cúpules exhuberants i arabitzants, alçades a corre-cuita, sobre formigó barat. esquelets inacabats d' una crisi que no es data ni amb el carboni 14. (...) "

romania 1

exposo aquí la crònica impressionista i incompleta del viatge llampec a romania (del 16 al 22 de desembre, després vaig saber que aquests dies coïncidien amb l'anniversari de la caiguda del règim de ceaucescu) en tres parts. de les misterioses terres de transilvania a la espectral bucarest.

transcric del meu diari :

" (...) el que hem vist fins ara deixa en el viatger una sensació general d'estranyesa . El xoc entre una societat fortament ruralitzada i un país llençat als braços salvadors d'un capitalisme post-industrial en els seus últims estertors és brutal. Cada frame, cada píxel del paisatge conté l'adn d'un conte, una llegenda, una novel·la, és un capítol de la inacabada biografia de la vella europa. la vella, sanguinària, culta, bàrbara, progromitzada europa.

(...)

les imatges dels gasoductes russos de lukoil a la perifèria de brasov, contrasten amb els camps llaurats que s'extenen uns metres enllà. carros tirats per cavalls entre long vehicles carregats de mercaderies. l'opel travessa la foscor imperant a transilvania, una foscor trencada, només, per les 4 pinzellades puntillistes dels colors de les bombetes de nadal que engalanen fins i tot el més miserable d'aquest poblets.

(...)

la imatgeria comunista s'esfilagarsa com una vella bandera col·locada sobre un màstil nou. Molts d'aquests edificis han estat reconvertits, reutilitzats (reubicats igual com el personal que els ocupava en guàrdies de seguretat, policies, taxistes) i ara ensenyen les seves arquitectures amb l'orgull d'un barco fanstasma que es sabés infonsable per la canonada del temps.

pagesos amb els seus llargs barrets d'astracan condueixen carros amb pneumàtics tirats per cavalls, entre els avançaments kamikazes dels romanesos, per la dreta i per l'esquerra, al comandament dels seus últims dacia, de fabricació local, per les llargs cràters de fosca que són les carreteres romaneses. (...) "


dilluns, 15 de desembre de 2008

el distret encant de la burgesia

divendres 12

sessió de treball a casa amb el poeta pedrals. provem de posar fill a l'agulla del 1er acte de l'obra de teatre que estem escrivint a 4 mans i 4 peus. després, pedrals i jo enfilem cap a horta per assistir al concert de la crappy mini band. al centre cívic boca nord, una audiència rasta i descaninitzada escolta els temes de la crappy en un silenci que ni al liceu sense en bieito. la banda, una associació mutant i ocasional de músics de primer ordre (guitarra, bateria, teclat, piano de joguina, tuba i cantant) fa un só que transita entre la melancolia nihilista portysheaddiana i el naivisime tèrbol de les coco-girls. la veu cristal·lina i poderosa d'una canant haëndeliana i un jimmy hendrix japonès de la tuba, fan les delícies de l'audiència okupa.

allà faig coneixença del promotor d'emanacions culturals josep maria fita. en fita és un dels conductors de transports siberians, responsable de moure, entre d'altres, els nens eutròfics d'en pardals o els cabo san roque. mentre en fita m'explica el seu interés en els nous llenguatges culturals, m'informa que s'ha exilat de l'absurd urbanita i que ara viu a menorca on ha començat a passar el motocultor pel que serà el seu futur hort.

fita, pedrals i jo agafem un taxi i enfilem cap a una festa en un pis del carrer muntaner el portal del qual no vull recordar a casa d'una pija cinquantenària. la festa té l'inconfusible regust decrèpit de l'alta burgesia barcelonina.

en una mena d'escena de cuina de woody allen filmada per buñuel, a la cuina, la gent aborda un pollastre pre-nadalenc amb prunes i pinyons. embriagats pels efluvis que destil·la la decadència, els personatges d'aquesta "el distret encant de la burgesia", pul·lulen, pels infinits passadissos de la la casa.

reparo en la imponent col·lecció de pintura i antiguitats de la familia i faig la meva llista albanokosovar en la qual ja hi he inclòs el casas i el nonell que penjen a la paret de la sala. asseguts al sofà de vellut verd i en un trasvassament intergeneracional d'aquells de tota la vida i que té la virtut de no ser virtual, la pintora francesa llopis ens encoratja a pedrals i a mi, a interessar-nos per la vida i obra del seu company de generació, el performer jordi benito, al funeral del qual ha assitit a la tarda. benito fou trobat mort la setmana passada a la seva barcelonina en estranyes cirmustàncies.

el peridosta barnils, fill del peridodista barnils, divaga sobre el suposat respecte entre els nous poetes del país. pedrals parla del camp d'acció filosòfic de mossèn pedrals. més enllà, el periodista i màster en crapul·lística oriol caba es recolza sobre les cames del poeta d'eduard escofet que es recolza sobre la poeta ajo, i jo m'escolo a la cuina per proveïr-me de gel en la enèssima nevera de la casa. quan torno el sofà és buit i aquell pessebre morent de poetes, periodistes, pintors, homosexuals i niñas de papá s'ha traslladat al costat de la finestra on proven de reanimar pedrals, el qual, lívid, amb el color de pell d'un personatge femení de dante gabriel rosetti, ha sucumbit als poders minerals de l'mdma. les seves últimes paraules abans d'anar-me'n foren " tio estic lluny, molt lluny ... " . és llavors quan decobreixo en el dibuix de casas que el personatge que beu assegut a la barra, darrera la noia que hi ha primer terme, és santiago rusiñol, el qual, girat de 3/4 vers el dibuixant sembla mirar-se l'escena amb aire murri.

le mépris

diumenge 14

dinar a casa de mare. no hi ha res com un dinar dominical amb la reparadora i recomfortant cuina matriu. l'enervant ritual d'apagar les veles i tornar-les a encendre fins que la foto surt enfocada. les espelmes devorades pel record. la cera fosa sobre el pastís. petites perfomances de sobretaula que mai no trsapassaran les portes del 3cb.

després del cafè, furgant en la llibreria de mare, trobo un exemplar de "el desprecio" d'alberto moravia (edició de lumen) la novel·la que godard va adaptar i reconvertit magistralment per fer "le mépris".

strigol !

dissabte 13

festa a casa per celebrar l'anniversari i despedir els amics abans de la fuite a madrid. durant la festa el cosí m, després de pixar davant de la reproducció del quadre de john waterhouse "the lady of shallot" que penja al lavabo, em ve a explicar la connexió pre-rafelita amb dràcula. el pintor i poeta dante gabriel rosetti es va enamorar perdudament da la model oficial de la "hermandad pre-rafaelita", elizabeth siddal. la parella va viure la bohèmia victoriana, difosa entre els vapors del làudanum fins que elizabeth va donar a llum un fill mort. deprimida i enfollida passava hores agombolant el bressol buit del seu nen fins que decidí suïcidar-se amb un sobredosi de làudanum. la noia fou enterrda al cementiri de highgate amb la col·lecció de poemes que rosetti li havia escrit. rosetti no superà la mort de la seva estimada i model, i errà pels laberints de la depressió i les drogues. encoratjat pels amics a publicar la seva poesia, un dia es decidí a rescatar els seus poemes de la tomba d'elizabeth. en exhumar el cadàver el cabell d'elizabeth haia crescut, era més pèl-roig que mai i les seves llargues ungles havia traspassat el manuscrit que aferrava entre les mans. diuen que aquesta història va inspirar l'escriptor bram stoker (coneixedor del grup rafaelista i profund estucidís també dels mites medievals) per escriure el seu cèlebre dràcula. sembla que stoker va morir oblidat i aquexat de sífilis, en una putrefacta pensió anglesa. en el seu deliri sifilític senyalaba una vegada i una altra una de les cantonades de l'habitació mentre repetia " strigol ! ", que en rumanès significa vampir.




au revoir autome

darrer cap de setmana de tardor abans del viatge al país de dràcula.

dijous 11

recital-presentació del cd les veus de l'alguer al cercle del liceu. el compositor manel garcía morante ( un músic que té sigles de productora lleonina) ha musicat 20 poemes dels poetes algueresos rafael caria ( mort l'abril passat) i antoni canu. la presentació té lloc al cercle del liceu. la soprano e. i la pianista t. interpreten les partitures neo-impressionistes que el magre morante ha compost per als paisatages algueresos. després del recital demano a un dels uixers d'aquesta penya neo-victoriana per la sala dels casas. l'home em diu que impossible, hi ha socis sopant i aquest nit, a més, hi ha el president en persona. després, però, aprofitant que els socis sopen en una sala contigua, i no seran importunats, accedeix a mostrar-me ràpidament els casas. em condueix fins a una estança fosca on, després d'accionar un invisble interruptor, uns precisos zenitals cauen sobre les parets d'on emergeixen, com cossos a la superfície d'un riu, els colors suaus de les 12 pintures de ramon casas pintades per encàrrec del cercle i disposades a l'entorn de sala hexagonal. l'uixer, esbufegant amb aire de patidor de gota, ens explica, furtiu, que durant l'incendi del liceu els quadres foren traslladats al palau de la virreina dins els seus respectius marcs. mentre tanca el llum i ens acompanya a la porta ens diu que al cercle hi ha més cases i russiñols.

dimecres, 10 de desembre de 2008

crim i càsting

per cert:

¿qui va fer el càsting de Déu?

fragments d'alta velocitat

17h 50min. estació de renfe-atocha:

l'agradable sensació d'escriure somnolent, fatigat, en una estació, em remet als dies en ruta. l'anònima hostilitat dels espais públics, dels llocs de pas. inimitable. insubstituïble. l'estranyíssima energia inasible i el flux vital sincopat que constitueixen l'autèntic mineral d'aquest terrenys. terrenys fèrtils per a la imaginació i els esperits nòmades. estacions, aeroports, cruïlles, parades d'autobus, hotels, pensions, llits d'amics, albergs, ... carreteres secundàries del destí.

(...)

a madrid, després de la prova, el director de càsting explicava que aquest matí, a l'ave de màlaga, li han robat el llibre que estava llegint. li quedaven 20 pàgines per acabar-lo. el llibre en qüestió era "crim i càstig". la natura imita l'art amb raskòlnikovs d'alta velocitat.

em pregunto quina serà l'editorial que treurà el primer llibre sobre "histórias del ave". la literatura sempre va un pas per darera de la tortuga de zenó. la única cosa que resta sempre immòbil no és la segeta en l'aire sinó la brevetat.



dimarts, 9 de desembre de 2008

el rostro en el espejo

talls d'aigua plaça del pi. els operaris triguen 4 dies a decidir-se i venir a reparar la fuita d'aigua que inundava la plaça ( unes bimbolles moníssimes, com de granota provant de batre el rècord guiness d'amnea senyalaven el lloc de la fuita ) i ens havia deixat, als veïns, els raigs destrempats i els penis cacahuets. 4 dies, i això amb tots els aGAVÀnts !!!

mentre m'afaitava davant del mirall a casa de mare pel càsting d'avui, em va venir al cap "the face in the mirror" el poema de robert graves. concretament, la simpàtica filmació que se'n projecta a ca n'alluny, la casa museu del poeta a deià, i on es veu graves afaitant-se davant del mirall, mentre la seva veu en off recita el poema.

en transcric la traducció castellana de l'antologia editada per lumen "cién poemas", de clarinel alegría i darwin j. flakoll.



el rostro en el espejo

Ojos grises absortos, clavando distraídos la mirada
desde anchas órbitas dispares; una ceja colgando
un poco sobre el ojo
por una esquirla alojada aún
bajo la piel, como un recuerdo de guerra.

Nariz torcida y rota -un recuerdo del rugby-
mejillas surcadas, pelo áspero y gris flotando frenético,
frente arrugada y alta,
prominente quijada, orejas grandes, maxilar de púgil,
pocos dientes, labios llenos y rojos, boca ascética.

Me detengo con la navaja en alto, rechazando con burla
al hombre reflejado cuya barba exige mi atención,
y una vez más le pregunto por qué
aún está dispuesto, con la soberbia de un joven,
a cortejar a la reina en su alto pabellón de seda.




jo també jugava a rugbi. algun dia escriuré un poema com aquest. bé, de fet ja està escrit, només que no és ni la meitat de bo.

això de l'aigua em fa pensar en una frase de woody allen: "no sé si déu existeix, però prova de trobar un lampista en cap de setmana".

divendres, 5 de desembre de 2008

de gao als g.a.o (i 3)

fade-in. porta d'un pis d'apartaments. la càmera aguanta el plano en silenci uns segons. soroll de respiracions contingudes. sobtadament una bota irromp en el plano i esbotza la porta. crits i confusió desenfocada. 13 agents del g.a.o (grupo de apoyo operativo) de la guàrdia civil, entren a l'apartament. crits i adrenalina fora de quadre. la càmera segueix els agents a les fosques pel passadís, i entra en un dels dormitoris. en la negror s'intueixen dos bultos. la camèra tanca el plano. prova d'enfocar en la fosca. impossible. llum d'una de les llanternes dels agents sobre un dels bultos. la imatge triga uns segons a coagular-se. del verdescent pantà rectangular en opció night shoot, emergeix el rostre adormit d'un tipus d'uns 35 anys, amb el cap rapat. primer plà del tio. té els ulls inflats. l'expressió tensa. la càmara fa un ràpid moviment a la seva esquerra. primer plà verdescent d'una silueta femenina amb els cabells llargs i esbullats. la càmera tanca el plano sobre la nineta dels ulls d'ella, que s'expandeix com la pupil·la dilatada d'una òliba enfocada a la carretera. fade-out.

són txeroqui y leire lópez zurutza. la cúpula de e.t.a acaba de caure. els han sorprès dormint en un apatament a cauterets, al pirineu francés, a tiro de parabellum del santuari de lourdes.

entre els agents que han intervingut en la captura de txeroqui, alias arrano (àliga, en euskera) hi ha companys dels dos polis morts en la trobada fortuïta amb tres etarres, l'1 desembre del 2007, en un centre comercial de capbreton, frança. els guàrdies civils van morir en ser disparats per l'esquena. hi ha testimois d'una breu discussió a crits abans dels trets. els etarres es donaren a la fuga. txeroqui era un d'ells. però es van separar aviat. els altres dos, sense cobertura ni diners, van ser capturats per la poli dies més tard.

txeroqui ha caigut malgrat la seva paranoïa per la seguretat, gràcies a la intervenció del seu correu a través del sistema "caníbal" que utilitza la c.i.a, i a una cagada de manual de l'etarra amb el canvi de matrícules: va endossar una matrícula massa vella a un model de peugeot 207 massa nou.

la son i el somni de l'etarra quedaven momentàniament interromputs a cauterets, al costat de la seva companya i correu leire lópez. li podrien caure 40 anys de talego.

fade-in, faide-out este cuento se ha acabaout, pensaran alguns. sabem que les branques de d'aquest arbre són de mal podar. la olor de pòlvora encara plana sobre azpeitia.

e.t.a pela l'empresari ignacio uria amb l'excusa que l'aucellot de ferro, els encimentava euskalherria. sí, sembla el guió d'un far west: indis, àguiles, trets per l'esquena, venjança, indis sabotejant el pas del tren per la reserva ... però la realitat té el bon gust de ser una mica més complexa que un guió de hollywood.

al mateix temps que barceló alçava la seva cúpula a ginebra, amb tot el pessebre institucional ad hoc, i es celebrava, així, el triomf d'un geni sobre la història de l'art modern i sobre la tendència murphyssejant de les estalactites i estalagmites de guix i de les gotes de pintura a caure, la cúpula de txeroqui, el bernini de la violència mistifcat pels aprenents de la kale borroka, queia a la catedral de la barbàrie.

la cúpula de barceló representa una cova. una cova com les que abunden a mallorca. moltes d'aquestes coves havien estat parcialment submergides en un passat no gaire remot. la cova de barceló, segons ell ha explicat, és una metàfora múltiple en significants. d'una banda representa un espai tancat que remet a l'orígen de l'home. remet a la seva reivisitada altamira, com a úter de la humanitat. la cova ens recorda la nostra condició de criatures febles, fràgils, passatgeres: homes que havien de recloure's per combatre el rigors d'un clima hostil i evitar els perills d'una naturalesa salvatge. de quan la nit era de les bèsties. (en aquest sentit recordo un excepcional article de bruce chatwin sobre l'orgíen del foc com a motor i causant del pas de la vida troglodita a la vida fóra de les coves). la nostra condició ancestral de troglodites ens igualava en la nostra feblesa i, alhora, en la necessitat de restar units per combatre els perills comuns. la solidaritat té un orígen poc prosaïc, em temo. la cova és també el lloc on es produeixen les primeres manifestacions d'art. la cova està, també, indefectiblement lligada amb els grecs i l'origen del pensament modern, a través del mite de la caverna de plató. aquestes són només algunes de les metàfores que conté l'obra de barceló.

barceló no només és gran perquè hagi aconseguit, leonardo del sXXI, que no se li caiguin es estalactites, sinó perquè les seves obres contenen un nivell de metàfora universalitzant.

tant de bò que aviat la bàrbarie surti de la seva cova. tant de bò que aviat els polítics espanyols, els líders nacionalistes autoerigits en messies, etarres, pre-etarres i post-etarres surtin del seu trogloditisme i no haguem de plorar més morts.

tant de bò que aviat la sang en els cossos dels homes sigui substituïda per pintura.

però l'home només reuneix el coratge per abandonar la seva cova quan aconsegueix encendre la torxa de l'humanisme. un foc, aquest, que costa d'encendre i que s'apaga amb la primera corrent d'aire o el primer alè de fera.

PS: qui estigui lliure de cúlpula que llenci la primera e.t.a-lagtita.


dijous, 4 de desembre de 2008

de gao als g.a.o (2)

la inauguració de la cúpula de barceló ha coïncidit en el temps amb la caiguda d'una altra cúpula, la cúpula de e.t.a.

s'alça una cúpula i en cau una altra. una coincidècia massa sucosa com per no refèlixionar-hi i extreure'n, com a mínim, un parei d'ideees ben peregrines. és a dir temps per a un petit exercici d'assaig. i què és un assaig, al capadavall, sinó ciència ficció ?

el dia que barceló, vestit d'astronauta, culminava la seva colossal cova del drach multicolor per als senyors de les nacions unides, un astronauta entrava a la cort del rei pladur. sobre la taula rodona dels cavallers de la onu, barceló ha esculpit a cops de manguera ( després de múltiples proves de materials que no resistien la verticalitat institucional ) el seu univers artístic. l'univers artístic de barceló, ho sap tothom i és profecia, va de la mediterrània felanitxera de la seva infància, a l'àfrica de la seva edat adulta. el descobriment de l'àfrica per part de barceló, tal com ha dit moltes vegades, va ser un redescobriment de la seva terra natal ( mallorca ). a l'àfrica hi va trobar una realitat on les coses tornaven a tenir olor, color, sabor, intensitat, temps. per a qualsevol europeu que hagi estat a l'africa això és fàcil és d'entendre.

barceló, artista occidental, educat en la tradició pictòrica dels mestres europeus, descobreix l'àfrica en la seva joventut acompanyat de javier mariscal. el seu idi·li africà s'extendrà fins a l'actualitat, instal·ant-se entre els dogons de mali que l'adoptaran com un dels seus, fins al punt de cedir-li un terreny i autoritzar-lo a construir-hi una casa-estudi. el viatge de barceló a l'àfrica és l'aportació creativa de la història de l'art al no-viatge de van gogh a l'àfrica. el destí és un esteta. és fascinant especular amb què hauria pogut passar si en vincent i la seva esquizofrenia haguéssin desembarcat a l'àfrica. barceló arriba a l'àfrica amb els pinzells xops de rembrandt, velázquez, giotto, massaccio, goya, però també de picasso, twombly, dubuffet i altres pintors que ja s'havien interessat pel primitivisme. barceló s'impregna d'àfrica i torna a occident. explorador desfassat, àvid d'imatges, recorre a ritme de canoa el níger de la estètica del sXX i porta gao al seu felanitx, i felanitx a mopti, i nova york a sanga, i paris a bamako i tot això a la seu de palma i després als asèptics murs d'aquesta babel de la corrupció que és la ONU.

les sopes són un dels temes habituals de la pintura del barceló. la cupula de la ONU és també un immens bol invertit on barceló, amant dels fricandós culturals i les mixtures pròpies del nostre zeitgeist globalizant, hi ha guisat la seva particular sopa de les cultures.

segurament no hi havia ningú més ben preparat que el felanitxer per abordar una feina d'aquesta en-verga -dura. són aquesta mena de reptes els que li posen dura a un artista de la talla de barceló. la cúpula ha estat el resultat d'una feliç confluència d'interessos: barceló aconseguia estampar definitivament el seu nom a la història del genis de la pintura, després de la exitosa interenció a la seu de palma, propinant una patada als ous al mite de picasso, al qual sembla decidit a superar amb escreix. d'altra banda zapatero i el seu govern aconseguien vincular per sempre el seu nom a la història de la l'art i de la ONU, quedant com uns nous medici del s.XXI.

em pregunto si com a fan de barceló estic obligat a defensar la idea que la seva intevenció a la ONU servirà per:

com que la ficció imita la realitat imagino un assassinat silenciós sota la cúpula de barceló en la propera peli d'en 007.

però com que també

la natura imita l'art, un dia potser sentim des de la cuina el presentador del telenotícies dient: "un membre de la delegació del camerun ha muerto al desprendre's una estalagtita de la cúpula de barceló."

(segueix)

diumenge, 30 de novembre de 2008

de gao als g.a.o (1)

els articles de muñoz molina de dissabte passat i el d'avui de molina foix sobre la cúpula de barceló són un trampolí perfecte per saltar i submergir-me un post-trilogia que tenia pendent sobre el tema. torno, així, a ratllar en aquest palimpsest digital, abandonat després d'unes "vagàncies pagades".

copul·lo, perdò, comparteixo algunes de les idees expressades en el text de muñoz molina, la major aportació del qual és que defensa el dret a qüestionar la inversió de tants diners públics en una obra d'art sense un debat públic previ. molina diu que els diners estarien més ben invertits en ajuda a altres àmbits. acte seguit explica que 8 milions d'€ ( el preu que ha costat la cúpula a espanya) és, per exemple, el pressupost que tindran els 72 centres del cervantes per als respectius programes culturals del 2009. treguin les seves pròpies conclusions. sembla que el pressupost total de la cupula és de 20 milions d' €.

que el govern es gasti 8 milons d'€ en una obra d'art, ni que sigui amb les millors intencions, sense un debat públic resulta inquietant. crec que més enllà de la PPolèmica hi ha elements que conviden a un debat seriós sobre com cal gestionar la nostra pasta en l'art cortesà, digues-li de govern, digues-li institucional. a mi em sembla que:

1. cal revisar els procediments, les comisions, els sistemes d'elecció dels artistes a concurs. el procediment ha de ser més transparent i l'elecció no pot quedar reduïda a una tria entre els quatre o cinc megacracks de l'art en boga, corresponentment recolzats pels pesos pesants del govern i les institucions culturals que tallen el bacallà. nein.

2. d'acord, l'art insitucional ha existit sempre i sempre existirà. la història de l'art europeu, per exemple, és la història dels talonaris vaticans. per sort o per desgràcia, no som en temps dels sforza o els medicci, ni en els dels borgia. cal utilitzar el instruments conquerits amb la democràcia per oxigenar el gas que emanen certes eleccions:

¿qui decideix quin artista representarà un país en una biennal d'art?
¿com es decideix quin artista realitzarà determinada obra milionaria ?
¿els contribuents tenim dret a opinar-controlar aquestes eleccions?

si la família artística demana independència del poder polític, llavors també cal que prengui mesures que la protegeixin de les llepades de poder. cal crear sitemes que ens protegexin de l'influencionisme, sobretot, perquè qualsevol de nosaltres s'exposa a ser adoptat pel sistema el dia de demà. és clar que aquestes són la mena de coses que només es qüestionen quan els passen als altres.

d'altra banda, que la ONU, un organització internacional que té entre els seus principals objectius "erradicar la pobresa extrema i la fam del món" hagi destinat un pressupost milionari a decorar una de les seves sales, em sembla, com a mínim, una paradoxa, per no dir un non-sense, per no dir un absurd, per no dir una presa de pèl, per no dir que "algo huele a podrido en ginebra y no es la tumba de borges, precisamente".

fa uns dies, la ONU feia una crida mundial demanant 5.525 milions d'€ en "ajuda humanitària concreta" per a 30 milions de persones. era la petició més gran en la història de la ONU. em pregunto on haurien anat a parar el 8 milions d'€ espanyols si no s'haguéssin destinat a la cúpula de barceló ? ajuda per a l'institut cervantes ? diners per a la lluita antiterrorista ? i encara: què guanya espguanya a canvi d'aquest "regal" ? perque això del prestigi internacional per haver contribuït amb el millor art espanyol al món, no s'ho creu ningú. no es qüestiona aquí la vàlua artística de barceló, ni la dimensió o significació de la seva obra. la pregunta és:

¿ contribueixen les obres l'art que hi ha en les diferents seus de la ONU, ha prevenir noves guerres, a lluitar contra la fam, a combatre la sida al món ?

el senyor moratinos treu la seva tenda i acampa als llocs comuns dient: "el arte no tiene precio". i un colló! és clar que té preu. i és precisament per això que cal debat i transparència. a través de les esquerdes de la cúpula de barceló s'ha escolat a la ONU, a més del debat pressupostari, l'inflaccionable mercat de l'art contemporani, un autèntic caníbal.

és clar que si comencem a estirar del fil potser hauriem de parlar, en primer de lloc, del tèrbol sistema de finançament de la ONU, una organització que es nodreix de les aportacions obligatòries dels 192 estat membres. (l'aportació de cada país es calcula segons la seva acapacitat de pagament, en base a l'ingrés nacional per habitant. els u.s.a aporten el 22'00 % sobre el pressupost total de la ONU. espanya, un 2'52 % del pressupost. )

(segueix)


dilluns, 17 de novembre de 2008

estudis

demà, exàmen d'alemany. de sobte aquest post es converteix en un magnífic motiu per no estudiar. al bio-center, m'enamoro d'una estudiant de la massana. no em puc imaginar una excusa millor per córrer a matricular-me a la massana i dedicar-me d'una puta vegada a pintar, una cosa que hauria d'haver fet fa molt de temps. bio em fa pensar en el riu bio-bio de xile, que també sóna a bye, bye.

com que no recordo l'acudit de nicanor parra sobre el riu bio-bio explicaré el dels poetes nacionals. l'acudit apareix en algun lloc de "entre paréntesis", un bolaño magnífic.

"Los cuatro grandes poetas de Chile son tres: Rubén Darío y Alonso de Ercilla." (Nicanor Parra)

per cert, una collonada que fa temps que volia penjar (cal llegir a la mallorqueta):


"Me fa una certa peresa
deixar-te la llum encesa
perque la vegis, princesa,
jeguda entre la malesa
quan boixes amb en Fortesa."


malgrat que sembla extreta de "sexe i cultura mallorca: el cançoner", magnífic assaig del gabriel janier manila d'abans de diluir-se en els premis, aquesta és meva.

el cançoner de manila conté joies com:


"Jo estava dalt d'una sitja
i menjava arròs amb pop;
i com l'hi tenia tot
encara me deia: pitja !"

(Algaida)






divendres, 14 de novembre de 2008

edward hopper a la miró

remunto escales mecàniques semblants a ones de ferro en rewind motjuich amunt, sota el sol de novembre. rumb: fundació miró. objectiu: veure l'exposició temporal (fins al 25 de gener!) modernitat americana ( obres de la corcoran galery of art). el senyor wilson corcoran (1789-1888) era un banquer ianqui que, després d'enriquir-se gràcies a uns trapis sobirans en la guerra contra mèxic, es va dedicar a qüestions més filantròpiques. l'encert del tal corcoran fou que es va consagrar, en una rauxa visionària, digues-li provinciana, a col·leccionar, exclusivament, obres d'artistes de americans. així, la corcoran atesora, avui dia, una de les col·leccions de pintura americana contemporània més importants del món.

pago l'entrada i, pocs quadres després, ja sóc davant del cy twombly i de l'edward hooper que he vingut a veure. el twombly que hi ha a la miró és "sinopsi d'una batalla" (1968), una obra excel·lent. una sèria de capes de pintura tractades donen a la tela l'aparença d'una pissarra sobre la qual hi ha grabades, escrites, hom diria que esgrafiades, les lletres-dibuixos, els signes i la numerologia engargotada que conformen el llenguatge pictòric d'aquest artista, alhora primari i delicat, que és cy twombly. sobre la superfície pissarrosa, twombly ha dibuixat una sèrie de traços que s'expandeixen, verticals, de dalt a baix. aquests grafits, que sembla esbossats amb rapidesa, però que contenen l'enigmàtic primitivisme i la lleugeresa renaixentista de twombly, recorden els moviments sobre el terreny d'un exèrcit en plena batalla. dos semicercles, un més gran i un de més petit, excèntrics, que configuren el dibuix central de la peça, s'obren, en ventall, topant amb la línia horitzontal que travessa el quadre en la part baixa. amb una composició elemental a bases de gargots primaris ( la contraposició de la impetuosa corba contra la inapel·lable horitzontal·litat de la recta) twombly aconsegueix inferir ritme, força i dinamisme al quadre. jugant amb formes simples, el pintor aconsegueix sintetitzar (fer la sinopsi) el violent diagrama de forces que es lliura quan dos exèrcits entren en batalla.


però és de ground swell (mar de fons), 1939, d' edward hopper, que vull parlar en detall. el quadre de hopper és una d'aquelles obres mestres que us impel·leixen, sense voler-ho, a l'èxtasi. segons després d'enfrentar-me amb l'envolvent cromatisme de blancs, verds i blaus de la tela ja estic levitant. les obres de hopper sempre tenen aquell punt de misteri i poesia que recorre el seu realisme. un realisme reblat mitjançant composicions acuradíssimes, un dibuix impecable i un tracatment del espai i la llum magistrals. hopper és conegut com el gran cronista, un xic poètic i místic, si es vol, de la america moderna. alletat i polit en la cultura pictòrica europea (va viure un temps a paris), la seva figura es revelarà com un vas comunicant de primer ordre en el trasvassament estètic que va del nou món al vell i viceversa, a la primera meitat del s.20.

observant aquest quadre i revisant l'obre de hopper en retrospectiva, és evident que ens trobem davant d'un geni excepcional de la pintura moderna, sí, però també d'un gnòstic, d'un filosof preocupat per penetrar i comprendre la profunda naturalesa de l'home i de les coses. a més d'observador atent de la realitat que l'envoltava i d'impregnar les seves teles amb el zeitgeist ( els grans saben caçar l'unicorn invisible que és "l'esperit del moment" que els ha tocat viure) del s.20, hopper va ser un depurat meditador.

el quadre representa una escena al mar. un barco de vela de l'època (cap boat) navega, un dia solar d'estiu, segurament de matí. en aquesta embarcació un grup de 5 persones (probablement 6, a jutjar pel cap que s'endevina darrera la noia estirada) contempla una boia moguda per les ones del mar de fons que dóna nom al quadre. els personatges del veler, joves, bells i miren, tots, absorts, la boia que la nau tot just està sobrepassant. la tripulació la formen un home, amb barret blanc, a la canya del timó. un home amb els braços creuats sobre el pit que ens dona l'esquena a barlovent. una jove estirada sobre la part central del barco. una probable segona doon, justa seguda just darrera la primera. i, a la proa, un home ros. el tres homes i la noia van amb els tors nu. la escena és magnètica. sota un cel clar, i un horitzó desert d'embarcacions i amenaces aquests els joves naveguen solitaris. la composició de hopper és perfecta, nítida, impecable. el cel ocupa les 3/4parts del quadre. la vista de l'espectador és la que obtindria algú que fós en una nau veïna a la popa del veler, a sotavent.

el barco de fusta blanc, avança suament pel mar, la vela inflada per un vent quasi de popa. no hi ha tensió en l'escena. cap violència. l'escena és aparentment plàcida: cossos joves i seminus, un dia de sol, un veler que avança cap a un horitzó despullat de perills. aparentment.

¿què hi ha en l'escena que resulta tan enigmàtic? en primer lloc, ¿què miren els tripulants? contemplen la boia. però ¿què té aquesta d'especial? és una d'aquelles antigues boies que portaven una campana incorporada, de manera que, en ser mogudes per la marea, sonaven, alertant així els barcos, en la foscor de la nit o en la boira, d'esculls, baixos i altres perills. es tracta d'una boia de ferro, pesant, rovellada, fosca que dona pès al quadre (l'ancora compositivament), és un element fosc i vell que contrasta amb la blancor, la llum i la joventut que impregnen l'ambient.

queda perpendicular respecte al plà inclinat d'una onada. darrera auquesta onada en vé una altra i darrera aquesta una altra. són onades de mar de fons. els que han navegat saben que aqueste ones vénen en sèries de 5 ó 6, depenent de l'indret.

el simbolisme de l'escena és tan potent que convida a l'anatomia. hopper pinta aquest quadre l'any 1939, amb 57 anys d'edat, en plena maduresa creativa. abans ha pintat, "bridle path", just abans del qual ha pintat "new york movie". el quadre que pintarà després de "mar de fons" és "cape cod evening". el crític d'art alexander nemerov veu paral·leismes, reflectàfores, entre el veler blanc que avança sinuós cap a mar obert i el cavall blanc que s'atura, espantat, davant el túnel a "bridle path". també veu una connexió entre el blat ondul·lant del davant de a casa de "cape coad evening" i les ones de "mar de fons". ¿què ens vol dir hopper amb aquesta sutil combinació de signes?

les ones de mar de fons són un fenòmen meteoròlogic causat per l'acció de corrents marins, maremots o terrarèmols. ¿quin és aquest terratrèmol que provoca les onades de "mar de fons" i que fa sonar la campana de la boia, el só de la qual els nostres navegants escolten absorts? ¿quin és el só hipnòtic que reclama la seva atenció? la IIª guerra mundial esclata a europa l'any 1939 i acaba el 1945. sembla que els quadres que pinta hopper a l'època, doncs, ja estan tots impregnats d'aquest pressentiment, d'aquesta fatalitat que ha de venir. el crític a.nemerov diu que la campana, és un símbol de la ràdio. les notícies de la radio es propaguen com les ones causades en llençar una pedra en un llac. marcony, l'inventor de la radio, vivia en un barco que es deia "electra".

sembla que la genialitat de hopper alertava als seus contemporanis dels perills imminents. aquest joves del quadre que naveguen ociosos com personatges gatsbyans són els mateixos que moriran, pocs anys més tard, sota el foc nazi en les platges de normandia o a les ardenes. però l'obra de hopper atravessa els temps i, vista ara, adquireix nous significats.

els personages del barco van vestits amb peces de color blanc, blau i vermell. pot ser casualitat, però aquests no deixen de ser els colors de la bandera americana. ha arriba el moment que america escolti novament la campana que sóna al seu interior. les darreres eleccions semblen evidenciar una voluntat de canvi de rumb en el destí dels u.s.a: resultat d'haver escoltat les campanes de l'ànima, amèrica té avui, el seu primer president afroamericà. cal que europa repensi urgentment el seu rumb en aquests temps de mar de fons. la previsible caiguda del capitalisme salvatge ens conmina a sintonizar amb la música de l'humanisme, una música eixordida per la simfonia del progrés maquillat de tecnologia.

perquè si hi va haver un dia ( tal com suggereix el títol de l'exposició) que la modernitat va ser americana, aquest dia ja ha passat. la globalització és un hidra multicèfala. sant jordi-capitalista és un guerrer obsolet, incapaç combatre un cos multiforme i mutant. cal canviar la llança pel làser.

sembla com si hopper, gnòsticament ens advertís, que si l'home modern no és capaç de connectar amb la seva música interior (humanisme), les onades de la tecnologia ( radio, teles, telefonia, internet ...) no podran salvar-lo d'un etern final d'estiu amb tempesta. no em vull posar apocal·líptic de llimona, però les onades dels tsunamis ja no pertanyen al món dels malsons. tampoc les onades recessionals. les campanes del 29 ressonen. tant bó sapiguem desxifrar-les i evitar el só de les campanes del 39. és un bon moment per anar a veure "ground swell" de hopper.


dimecres, 12 de novembre de 2008

impression sur macbook naissant

estació de tren de l'aeroport del prat. els passatgers esperen el tren. en la foscor de l'andana, la cara d'una noia il·luminada per la pantalla de seu macbook. ¿on és el sorolla d'aquesta generació? on és el vermeer que ha de retratar aquests cossos del s.21 tocats pel sol de flandes virtual que es reinicia a les pantalles dels portàtils?

the sun rises with a click, the day sets with a click of your mouse.

¿on és el monet, el pissarro que ha de impressionar sobre anacròniques teles la blavescència de la la càmera digital, la intermitència de la pantalla del mac, el vòmit tremolós del plasma ?

sí, hi ha antonio lópez, és clar, però lópez és un pintor del s.20 per no dir del 19, malgrat el seu hiperrealisme contemporanitzat. velázquez amb un sentit de la poesia de funcionari del ministeri d'hisenda. però com pinta el fill de puta. penso en gonzalo goytisolo. sempre maleïré no haver-li comprat aquell quadre quan quasi tenia els diners. era una petita fusta. un muntanya amb uns núvols. però només mirar-la, viatjaves. als bons no els cal gaire espai per trascendir. l'altre dia en pedrals deia que els grans no tenen obres menors, que només els mediocres produeixen obra menor. totalment d'acord.

i no sé perquè recordo niuorc i els sorolla de la "hispanic society", i aquell bidell madrileny tan simpàtic que em va ensenyar el mapa de juan vespuccio de 1526 sense cap mena de protecció a securityland. em va deixar seure a la butaca del despatx del filantrop hispanista i mecenes de sorolla, lord huntington. recordo l'emoció en veure els fortuny o els porrons, els càntirs, el vidre i la ceràmica catalana del 18, custodiats per bidells cubans nonagenaris, en les neogòtiques sales polsoses de la hispanic.

el bidell de madrid em va explicar que un dia dalí es va quedar tancat amb una vella aristòcrata novaiorquesa en una de les sales de la "hispanic". per calmar-la, va explicar-li els sorolla i li va fer para l'atenció en l'ombra del capell que es reflecteix en el cul d'un dels bous de platja a sacando el barco (beaching the boat)-sol de la tarde (1903).

penso en les meves "proses del hudson" i em demano si algun algun dia les acabaré. ¿sobre els culs de quins bous es projectaran les nostres obres inacabades?


dimarts, 11 de novembre de 2008

madrid


arribes a la t4 amb totes les extremitats a lloc. compres un bitllet de metro (1€). la màquina engoleix el cartró, l'escup i, amb un moviment sec, les portes d'accés s'inguillotinen, s'obren i entres a-la-madriz. no estarem mai a l'alçada, penses: els bitllets de metro de belladona tenen formesura de tarja del monopoli. però una gran ciutat és una peli en 3d i vol tiquet de cine.

agafes la línea 8 fins a mar de cristal. sempre t'han fascinat els noms dels carrers i les parades del metro de madriz. t'equivoques mentre evoques no saps què. el metro no és una metàfora perfecta de la vida, penses, és la puta vida on "everything is constantly changing" com diu en lou reed: et passes de parada i el teu itinerari queda obsolet, obligat a redefininir-se immediatament.

te'n vas fins a colombia. baixes. camines per passadissos subterranis. el violinista rús (1) i la seva orquestra enllaunada toquen l'allegro de la tardor de vivaldi. tornes enrera. a mar de cristal recorres passadissos. el violinista argentí (2) toca el largo de l'hivern que, sobtadament, aborta per passar a tocar alguna cosa de mozart. baixes a goya. camines. et sents un personatge d'alphaville, el cosmonauta tarkovskià de solaris recorrent els infinits túnels perifèrics cap a la u.r.b.s.s. et pares davant la reproducció de la pradera de san isidro de francisco de goya (fuendetodos, zaragoza 1764-burdeos 1828). penses en aquells frescos amb verdet de goya que vas veure en una església d'un poblet fantasmal de los monegros, i penses en la història de la pintura anònima dels pintors cèlebres. la història de l'art és un detectiu cec, els crítics góssos pigall drogats. el violinista romanés (3) toca els primers compassos del cànon de pachelbel. agafes la vermella fins a sevilla. al vagó, davant teu, un rètol amb l'inici d'un llibre no precisament anònim:

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía, había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. (...) "

a sota:

"La lectura es la mejor forma de relacionarse con uno mismo"
Metro de Madrid

"dijo esperanza con onanismo", penses.

baixes a sevilla. truques a la cosina per si vol dinar amb tu: "tengo una firma con unos clientes", et diu. entres al primer mesón asturiano que trobes. dius bon profit als operaris. et casques unes "lentejas estofadas" que estan per-tocar-es-cel-amb-un-dit que regues amb l' humor violeta-quimicefa que t'han portat quan has demanat vi. a mig menú el restaurant és plè. la mestressa saluda tothom pel seu nom, otorgant a cadascú l'atenció apropiada: dos petons, una abraçada, un comentari, un acudit o una xafarderia, segons convingui. pagues després del cafè de després de la tarta-de-arándanos-no-precisament-home-made. en sortir, veus que la mestressa s'ha tacat la màniga del jersei amb el suc de tomàquet dels macarrons.

surts al carrer. camines fins a sevilla. agafes la vermella fins a noviciado. a noviciado agafes la blau fosc fins a colonia jardín. allà, agafes el metro ligero (1 € més) direcció puerta de boadilla. baixes a ciudad de la imagen, parada josé isbert. un ciutat de cine dins una ciutat de cine, penses. preguntes per l'edifici de la productora a dos equatorians uniformats de verd fosforescent que póden uns arbusts perimetrals. "és aquí", et diuen.

penses en un jove cassevetes recorrent en metro el niuiorc dels anys 50, de casting en casting, de represenant en representant, a la recerca d'una o.p.o.r.t.u.n.i.t.a.t.

pensen el joan "el pipa". penses en el viaje a ninguna parte de l'immens fernán gómez. l'actor és una bèstia transhumant, conclous.

entres a la productora. t'anuncies. el recepcionista et diu que t'esperis. al cap de 15 min apareix una dona grassa i lletja, vestida amb una mena de túnica color verd. et fa passar a un despatx. feu les escenes un parell de vegades cadascuna. una noia ho grava tot en vídeo. "muy bién, gracias, ya te diremos algo". agafes l'abric i la motxilla mentre dius: " bueno, pués nada hasta ..." en girar-te la dona i la seva ajudant han desaparegut.

surts al carrer. un cop més aquella buidor cimental a l'estómac es mescla amb la sensació de fracàs absolut a la formigonera de l'autocrítica. davant teu, a la façana dels cines kinépolis, una fotografia gegant de daniel craig-007. et gires. mires les fulles ocres dels plataners i respires. la noia del vídeo estava ben bona, et dius mentre camines cap al metro.

diumenge, 9 de novembre de 2008

el somni d'en pipa

un blog com aquest, amb un ull especial per la literadura de viatges i les múltiples formes del nomadisme i reflexions a l'entorn, no podia evitar una menció a el somni la peli de christopher farnier que he vist aquesta tarda de diumege als cinemes maldà.

sembla que els maldà (ara, "maldà arts forum") es recuperen d'aquell segrest bollywoodenc al que havien estat sotmesos, amb una programació sucosa i eclèctica no apta per a desmemoriats. si la setmana passada programaven un mini cicle herzog amb estrena inclosa del seu últim film "encuentros en el fin del mundo" (calia ser una autèntica pda humana per ensopegar les pelis d'en werner en la impossible graella horària! ) fins el dia 13 de novembre s'hi pot veure aquest deliciós film que és el somni, del director christophe farnier (sessió diària ales 18'30h) .

el somni és un documental filmat a l'antiga ( cap intervenció del filmeur ) sobre la darrera transhumancia d'en joan "pipa", un pastor català que condueix el seu ramat d'ovelles del pla fins als pirineus i viceversa. la rotunditat, la força i la extraordinària dimensió humana del personatge són tan devastadores que la pel·lícula (77') podria haver durat una hora més i aquest espectador no s'hauria aixecat de la butaca.

"en pipa," encarnació filmada del personatge planià, recorre els camins de pastura en companyia d'un pastor més jove, d'un sarró iun bastò, del seu inefable gos d'atura i de la seva heterònima pipa.

la figura del pastor, oportunament trillada per totes les literadures del món, en totes les èpoques, apareix aquí revigoritzada per la talla humana del personatge. entre el personatge d'ègloga pastoril de garcilaso, el berger sturmunddrang o el manelic guimeranesc, "en pipa" s'alça amb una identitat pròpia, reivindicant la seva categoria particular, a mig camí entre l'animal en perill d'extició, l'home, el sant practicant d'un ofici mistificat, el bon salvatge i el personatge herzogià.

amb la seva cara vermeia, en pipa, renega fotograma sí fotograma també, fuma com un carreter, canta rancheras, desafina, dorm, sesteja, menja, beu a porró, pontifica, senyala amb el gaiatu i torna renegar.

el seu cos rabassut i enfaixat recorre les estacions de l'any recolzant-se en una lucidesa i una saviesa insòlites en la contemporaneïtat occidental.

amb tot, el film no vol donar una visió romàntica del personatge. l'espectador quasi pot sentir a través de les imatges la olor de peus del pastor després d'un jorn transhumant, la fortor d'un cos sotmès als rigors de la falta d'higiene, els alès agrosos dels excessos porronals, la olor a tabac i a ovella. la "simfonia pastoral" no es compon aquí, doncs, amb els olors i colors del poema. la mètrica dels 25 frames per segon ( d'acord, és en video, i què ... ! ) es posa al servei d'una literadura escrita amb silencis, cagumdéus i el blau ratat de la perenne camisa texana d'en pipa.

les darreres imatges del pastor desposseït del seu patrimoni transhumant, abocat al sedentarisme, assetjat pel llop de la grua, l'autopista i la via de l'ave, produeixen una tristesa infinita.

cal agraïr al director l'esforç, l'acte cinematogràfic, per haver-nos donat, si més no, motius, per haver-nos donat alguna cosa a canvi d'aquesta tristesa que impregna els últims minuts de la peli.

perquè en aquest llarg travelling transhumant que fa al costat d' "en pipa" i les seves ovelles, la càmera enregistra la desaparició de dos paisatges: el paisatge (exterior) d'una natura tocada de mort i el paisatge (interior) d'una humanitat reveladora.

és per això que en sortir del cine hom no pot convenir à la magritte: ce ci n'est pas un berger, sinó que ha amb un nus existencial a la góla ha de reconéixer: ce ci est un homme !

dimarts, 4 de novembre de 2008

Alphaville




El detectiu Lemmy Caution ( Eddie Constantine ) és enviat a Alphaville amb l'objectiu de recuperar un eminent científic per als Països Exteriors. La policia el deté i el porta a comissaria, on és interrogat per l'ordinador Alpha 60.

Alpha 60: ¿ Quel-est le privilege des morts?

Lemmy Caution: Ne pas mourir.

A60:¿ Savez-vous ce qui transforme la nuit en lumière ? L.C: La poésie.

A60: ¿ Quelle est votre réligion ?

L.C: Je crois au denrée immediat de la conscience.

A60: ¿ Est-ce que vous faites une différence entre les principes misterieux de la conaissance et ceux de l'amour ?

L.C: À mon avis dans l'amour il n'y a pas, justement de mistère.

A60: Vous ne dites pas la verité ...

L.C: Je ne comprend pas.

A60: Vous dissimulez certaine chose.

L.C: J'admets que je pouvais avoir des raisons pour mentir mais ¿ comment faîtes-vous pour distinger le mensonge de la verité ?

A60: Vous dissimulez certaine chose mais je ne sais pas encore quoi exactement. Donc pour l'instant vous êtes libre. Je voudrais que vous visitez mes installations de control.

(Lemmy Caution abandona l'habitació. Camina pel corredor de la comissaria escortat per policies. Es sent la veu d'Alpha 60)

Alpha60: Libre Ocupé Libre Ocupé Libre (...)

"ALPHAVILLE" 1965. Dir. Jean-Luc Godard.


Doncs això: purito Godard.

diumenge, 2 de novembre de 2008

un vinyoli que sembla un rimbe

t'asseus al vàter i llegeixes vinyoli. això s'ha de dir amb veu de ressaca, penses. voilà: un vinyoli que sembla un rimbaud.


BARRANC

El gos morat, lladrant, fa desmaiar
roges banderes de silenci
que flamen lluny.
Les coves engoleixen
pastor i ramat, avares.
Camins de roca llisquen
ferits de vespre, de tort,
cap als avencs ominosos.
Sóc al barranc, em tapen les falgueres,
oloro crits.

castanyada

dinar familiar a casa de mare. ganes de clavar les pinces del llamàntol a l'ull de la cosina pija. agafes el llibre del m.o.m.a sobre picasso de la llibreria i et mires les pintures de gósol. els crits de la cosina més els crits de mare més els crits de la tieta més els crits de l'oncle són roques que cauen sobre el teu cap de paper. ho has provat, però finalment et deixes véncer per la migranya. t'hi reclous com un caragol platònic refugiant-se de l'estupidesa.

a mitja tarda les metxes de la cosina, les seves menines de 2 i 3 anys i el seu marit segrestat marxen. "no et preocupis, aviat et lliberarem" li dius a cau d'orella a ell, mentre marxen. l'oncle jeu a l'oreller, noquejat pel conyac.

al vespre vas al bar. el barça vapuleja el picasso futbol club a la piscina de la rosaleda. saludes els coneguts. hi ha un hippie amb les dents molsoses, les orelles èlfiques del qual deuen haver sentit cantar sisa al canet rock. segur. hi ha un borratxo amb els ulls d'en cortázar. un amic d'un amic. dos estrangers. un grup de percussionistes amb els tambors enfundats. l'amo del bar seu a mirar el partit. fuma. l'empleada llatina treballa com una empleada llatina. durant l' 1 - 3 l'amo diu: "loli, cena".

la família no ha sigut mai casa teva. massa escèptic per a deixar-te endur per la crida de la sang. els clans et fan paüra. penses en allò tan esnob d'en bernard-marie koltès: "casa meva? enlloc m'he sentit a casa. bé, potser alguna vegada, escoltant algun disc de reagge ..." i penses que quasi té raó.

els homes de bcneta reguen sobre mullat. els indigents dormen a la porta de l'església, però ja fa temps que no és estiu.

no has pensat en el pare, malgrat que avui tocava.

afortunadament tens xocolata a la nevera.

dijous, 30 d’octubre de 2008

graves

un poema d'en robert que em moria de ganes de penjar a l'ull des que se'm va revelar entre les pàgines de l'incunable de lumen.


SIROCO EN DEYA

Parece tan extraño, sin embargo, qué justo;
el mar como un gato frotado a contrapelo,
mientras el siroco con su sabor a horno
da furiosas vueltas alrededor del pueblo
("desde todas direcciones-caliente como una pistola barata")
arrancando aceitunas verdes de las ramas volcadas,
agostando las rosas, cegando los ojos con arena;
mientras pérfidas lenguas en los pequeños cafés
y en las cerradas casas de piedra
repican difamación, incitan, invitan
a los cuchillos a consumar sus crímenes ...
Mira hacia arriba, una gran nube gris cavila indiferente
en la cima de la montaña, trescientos metros sobre nuestras cabezas,
inmóvil y túrgida, ocultando el sol,
desde allí nos sonríe burlón un diablillo arrogante:
"Sólo un viento local, ¡no es mi mensajero!"

malsintonitzada a la radio escolto una missa que couperin va compondre als 21. avui he viatjat a l'epicentre del fred. gósol era un paisatge de breugel amb corbs i neu i olor de vi negre. la neu ha colgat el rastre de picasso. les estalactites dels teulats del poble m'han fet pensar en la peli d'ahir sobre la patti smith. l'escena: patti pinta al seu apartament del niuiorc. a la paret, enganxada amb scotch. una reproducció del guernica. patti parla de pollock parlant de picasso: merda aquell cabrón ho va fer tot! no es pot pintar res més després de picasso! però un dia, pollock es va fixar en les dents del cavall del guernica. en les petites gotes que li cauen de les dents. a partir d'aquesta imatge pollock es va posar a treballar com un boig. va a crear el seu llenguatge i va fer una obra que no havia fet picasso. aprendre a copiar amb la saviesa d'un mestre renaixentista, amb la poca-vergonya d'un picasso o un barceló. la natura es copia una natura i una altra, penso mentre recordo les runes nevades de l'antic gósol. no copiem per la mateixa raó que no parem a meitat de l'autopista: per evitar accidents. quan és exactement això el que cal provocar. l'originalitat és una flor colgada per la neu. és l'orígen, idiota, l'orígen, penso mentre recordo el moment en que el poeta adrover ha llençat les seves uheres damunt la taula de l'horiginal irrompent la nostra conversa.

no sé què collons dic, tinc fred als peus i no he fet els hausaufgaben.










dimecres, 29 d’octubre de 2008

patti smith


primera incursió a l'in-edit beefeater 2008 :

22h05m: plou. assedegat de mite, poesia i rock ( ho rockonec) corro fins al club coliseum per veure "dream of live", la peli sobre la smith que comença en 10 minuts. primera excentricitat inèdita: les entrades no es vénen a les portes del cine, sinó a unes guixetes instal·lades a plaça universitat.

22h10m: a la cua dels pardillos em trobo a albania. ella tampoc no té entrada. parapluí desenbeinat en mà, correm fins a universitat.

allà, ens despatxa les entrades una bellesa que treballava a certa granja del carrer banys nous.

22h15m: la cua de moderns ja és a la sala. albania i jo entrem i ens col·loquem al segon pis. el coliseum és, per a mi, tan inèdit com el festival o la modernància concurrent. és un d'aquells cinemes amb moqueta i empleats amb uniforme blau i galons. oh. els cinemes amb empleats uniformats ... ! caldria dedicar-los una novel·a o, fins i tot, un poemari.

abans de la projecció del flim un tipus simpàtic d'uns 5o i pico molt ben portats, calb, parla de la moguda contracultural dels 70 a belladona. el calb diu que la moguda aquí no tenia res a envejar a la de llocs com madrid. segons ell la ciutat va prendre com a referencia el niuiorc de la patti. el calb esbossa una sincera elegia per les moltes bandes locals desaparegudes a belladona, pel batec contracultural de la belladona setentera, i es queixa de la extinció forçada de bars i locals on sentir música en directe. després, el calb passa el micro a la janet(?) ex component de les ultratruites, banda local dels 70.

la modernor té ganes de beefeater, i apofita un moment que la ultratruita agafa aire, per aplaudir rabiosament.

comença el flim de la patti. comença el soroll de bosses de plàstic dels insadollables menjadors de crispetes. b.s.o que acompanyarà durnat tot el flim ( per quan un reportatge com déu mana a la vanguardia sobre "el drama de las palomitas" ?! ).

no entraré en consideracions cinematogràfiques, malgrat que segurament és la única cosa que tindria sentit, però avui no m'abelleix. només diré que la peli té un metratge (109min) que s'ajusta raonablement a la història que explica. el director del flim, steven sebring, va conéixer la patti cap a finals dels 80 amb motiu d'una sessió de fotos i des de llavors es va dedicar a filmar-la amb una 16 mm, una estoneta cada any, durant una dècada.

la fotografia del film es prodigiosa. els marrons, vermells i verds del 16mm aletejen per la pantalla com una pesada papallona de cel·luloide. es combinen imatges d'arxiu de la patti dels 60, 70, 80 i 90.

el millor: la banda sonora, el muntatge, i la patti recitant el seus poemes, els d'en ginsberg o altres gurus beatniks.
el pitjor: la sensació, en veure els les afectades passejades de rock star de la patti entrant, sortint o al voltant de la seva limousina negra, perduda en l'amplitud de les seves jaquetes i texans casuals, que un està veient un llarg anunci de prada o comme des garçons. (merda, això 'sha convertit en un article del què fem!)

( ¿ cal recordar que la cinematogràfica festa inèdita es celebra dins un l'ampolla ginebrada de moda, unionjack mediante, tal com els publicistes del festival s'ha encarregat de fer-nos saber en l'anunci de despés de la ultratruita ? )

no seré jo qui jutgi la patti cantant, música punk, poeta, performer o activista. la senyora smith actua els seu personatge al llarg dels retals de pell-lícula, amb una convicció de star. el personatge destil·la tota l'energia i la vital·litat d'aquella jove amèrica que va escupir a l'ull, primer de nixon, després de reagan i després dels bush.

la patti emana una força i espiritualitat profusament americanes, "de la pradera", sip, de la mateixa "pradera" que els pares apatxes d'aquest història, que són "sus reverendas majestades los beaniks, hipsters i altres gossos de carrer: borroughs, ginsberg, kerouack, corso, cassidy, giorno, etc. hmes que begueren i s'impregnaren principalment de la corrent post- romàntica i simbolista europea (rimbaud, baudelaire, verlaine i en filosofia nietsche ), anglesa (w.blake) i americana (withman, poe ).

el film resisteix els embats de la fluixera nostàlgica. i l'anècdota personal de la patti es conduïda amb templança i sobrietat per la seva pròpia veu en off.

són emocionants les imatges i records del seu desaparegut marit músic, la visita als seus pares, veure-la tocar al costat del seu fill, els records d'una amistat juvenil amb el malograt mapplethorpe, imatges d'una patti en plè extasi concertual, la llarga carta contra la guerra-bush, i, sobretot, sentir-la escatar les perles d'aquest peix invisible però pudent que és la poesia.


dissabte, 25 d’octubre de 2008

emer-songs d'oliver

escric aquest post a velocitat de fòrmula 1, la mateixa velocitat a la que anava pels circuits del món, emerson (fitipaldi), el prota de la primera cançó del concert de joan miquel oliver (lletrista i compositor d'antònia font) and his drummer, concert al qual vaig assistir-me amb alguns col·legues, ahir vespre, a arenys sûr mer.

es concert va arrrencar amb la cançó emerson, però parlar "darrencar" en el món d'oliver seria exagerat, perque la suavitat amb que el solleric es mou per la pista de gel on dibuixa el seu cançoner és total. cançons curtes, inacabades algunes, d'altres tot just esbossos, totes, però, posseïdores d'un adn poètic high quality.

així, emerson va ser el preàmbul d'una injecció de bon rotllet, (massatge, deien els amics) sensualitat, poesia, brevetat, senzillesa i sagesse introduïda a l'aorta de l'estètica, una aorta massa sovint enyorada de bons humors.

les cançons d'oliver sortien de la seva guitarra jugades per uns ditsfiníssims, amb suavitat i delicadesa. nosferatu godardià vestit de negre, amb el seu look de seminarista escèptic i una veu aflautada d'alumne-de-racó-de-classe, "oliveratu", desfilava, una a una les cèl·lules marcianes de poesia que són les seves can-songs. pastilles de sensualitat. perles.

surfistes en càmera lenta, polos de llimona, núvies abatudes pel nuvi al safareig, titis, burmar-flax, bombón mallorquin, t'estim com un loco i m'aguant, marcianitos, nans del bosc, rellotges, inventaris de coses, tot això i més prenia forma, s'encenia, s'elevava sobre l'escenari del teatre d'arenys, dreçat per la seva guitarra d'ensinistrador de serps mediterrani i els ritmes del seu excel·lent baterista, per desaparéixer, després, en l'hiper-espai de l'efímer.

els meus amics reien. jo, més aviat, fluctuava entre la joia i la nostàlgia, malenconiós, estovat, per la col·lecció d'imatges proustianes, per la sensualitat poètica d'oliver que m'aixecava la tapa d'una adolescència i infància cohabitades a mallorca.

he de partir, però abans vull dir que concert dels nens eutròfics d'en pedrals (dels quals també em declaro fan!) va patir, principalement, de dues coses: de tocar tan tard i després de la energia quasi xiuxiuegada d'oliver i d'una mala equalització. les cançons dels eutròfics, ara mateix, circulen, més que per una música envolvent, per un "pop exagerat" ( pedrals dixit) que tira del carro dels textos de pedrals (propis o d'altris). si la lletra no arriba l'espectador desconnecta, perquè en el món d'en pedrals la rima, l'enginy, el truc, l'artifici són el suport on s'exposa una concepció del món, no frívola, crec jo, ( i aquí contradic alguns amics) sinó lúcida, derivada d'un sentit de l'humor d'erudit calidoscòpic, barroc i sàtir, que okupa i resisteix als jardins de la infància.

potser els eutròfics haurien de repensar el concert per a formats més íntims com el d'ahir. l'energia desbordant d'en pedrals i la seva banda, el tarannà festiu i verbener del grup haurien de trobar, potser, noves formes d'expressar-se entre audiències més reposades.

reflectàfores: l'altre dia, entre dos guisqui-sauers, en pedrals m'explicava que apareix com a personatge en la única novel·la de joan miquel oliver ( el misteri de l'amor, recentment editada per empúries). em pregunto si l'arribaré a llegir, perquè potser sí que "la vida es larga" com deia en machado, però, collons, costa de creure. i la mort, crostra de treure. tots som personatges de novel·la, que saltem d'una pàgina a l'altra a la recerca del nostre autor per demanar-li un trama millor.

frankensteins de l'atzar.




divendres, 24 d’octubre de 2008

punyal dogó

agafes els "cién poemas" de robert graves que vas adquirir la setmana passada una llibreria de vell per 60 € i, assegut sobre la taula del menjador, obres, pacientment, en silenci, una per una, les 283 fulles del llibre amb el punyalet de coure que vas adquirir en aquell poblat dogó fa anys a mali. no hi ha cap objecte millor per operar aquesta autòpsia. ho saps. el punyalet de coure és un objecte preciós. fa menys d'un pam. el pom, estret, reprodueix, a un costat, una figura masculina dogó d'ulls extraterrestres, amb la pelvis lleugerament endavant, les mans a l'alçada dels malucs, i a l'altre, un camaleó. el tall, maldestre, porós, sega les pà-gi-nes. crec-crec. les separa com và-gi-nes, com llavis de paper segellats pel temps i el silenci. i a poc a poc les lletres impreses apareixen. com antigues flors negres. flors que conformen jardins d'ombres. i així, lentament, un a un, els poemes d'en graves s'aixequen, ressusciten d'entre les pàgines groguenques dels "cién poemas" de robert graves, 2ª edició, lumen, 1986. s'aixequen, es drecen com cobres amb ulls de maragdes d'entres les pàgines color de sorra. el rec- rec del punyal obre petits oàsis de caràcters.

saps que no hi ha un instrument millor per aquesta autòpsia. ho saps en l'incús silenci vespral, mentre les paraules renéixen de la tomba de paper on estaven mortes. les aixequen els ulls, les aixeca el punyal, les aixeca la sed. mòmies que ressusciten del sarcòfag-de-paper-exemplar-de-lumen (¿quants anys portava aquest llibre dormint a l'estant de la llibreria de vell, amb les pàgines cosides?) per penetrar els ulls del homes i clavar-se al seu cor com punyals. i així van els poemes d'en graves, així van els seus poemes d'amor, la seva delicada, equilibrada, sàvia mescla de mesures. alquimista, druïda de pols temperat que va saber capturar els alcohols de la passió i la bellesa, el mite i el misteri, la sensualitat nòrdica i mediterrània en els seus poemes.

i penses encara en el punyalet de coure que vas comprar en aquell poblat dogó, terra incognita, segellada del progrés per l'espectacular falaise de bandiagara. no recordes quant vas pagar per aquest objecte forjat a tempo neolític. però sabies, llavors sabies, que era poc. escrius. te'n vas a escriure al macbook. ho has d'escriure. poses el disc de chet baker. recordes les converses d'ahir a l'horiginal. penses en ferran, que et va demanar pietat per als seus ulls feixucs i et dius que ho faràs. se't tanquen els ulls. penses: amb 60 €, festa grossa al poblat dogó. el disc de chet baker s'encalla. ho faràs. cambiaràs el color de la pantalla del blog. pel ferran. també pel miquel. i imagines un pinzell. un pinzell electrònic, d'aquí tres mil anys. un grup d'arqueòlegs neteja la sorra del damunt del teu macbook que s'ha convertit en un sarcòfag. un sarcòfag segellat, plè de lletres invisibles. un oàsi d'ombres. i te'n vas a dormir. però abans embeines el punyal dins el cuir.







diumenge, 19 d’octubre de 2008

de funció en defunció

recullo la roba de l'estenedor aixoplugada a l'habitació. als mitjons, encara cabells rossos de bronwyn. fer-s'ho amb ella va ser com fer-s'ho amb una nina inflable farcida de palla i sorra. penso en el poema que tinc a mig fer sobre la meva nit amb ella. on van els poemes que no has escrit mai ? penso, també, en aquell poema que tinc pendent, com tants d'altres, i que ha de ser un homenatge als poemes que no hem arribat a escriure mai.

l'hibiscus ha florit amb una ràbia taronja, a la terrassa. baixo a comprar. avui, el paqui no mira "just for laughs" al youtube. parla per telèfon. en pagar m'adono que encara va amb xancles. l'estiu ha sobreviscut als peus nus d'aquest home, em dic. on van les coses quan no les veus? on vans els ànecs quan el llac es congela, es pregunta en holden a "the catcher in the rye".

avui última funció de "rock and roll" al lliure. una última funció és com el diumenge disfressat de dilluns que arriba després d'un diumenge d'actor. se m'ha acabat la moleskine, també. qui llegirà totes aquestes llibretes escrites que s'acumulen als estants? hi ha últimes funcions que et provoquen saudade i d'altres que no. aquest muntage ha sigut un èxit en molts sentits: he aconseguit no enamorar-me de l'actriu de qui m'estava enamorant i quasi no he tirat els trastos a les acomodadores.

he d'escriure un poema que parli de les últimes funcions.

el teatre és cosí germà de la màgia, l'art per excel·lència de la desaparició. l'art de fer desaparèixer d'escena un moble, un actor. l'art de fer desaparèixer la mentida que hi ha en una emoció que no hi és, en una "primera vegada" que es repeteix nit rera nit.

crec en els meu hibiscus, en la saudade d'última funció i en la columna de manuel vicent.


divendres, 17 d’octubre de 2008

els diaris de barceló

els "quaderns d'àfrica" han adquirit per a mi la categoria de llibres sagrats, de guies espirituals, de la mateixa manera que puguin ser-ho l'alcorà per un musulmà o la biblia per un catòlic. ells, els "quaderns" em diuen què he de fer i què no en tant que homo faber o artista. són el meu consòl(lador) i mocador espiritual. l'oàsi on m'ajaço i prenc forces quan em sento esgotat i desbruixolat. però el que més m'agrada dels "quaderns" són les aventis africanes de barceló, el dia a dia a mopti, ségou, sanga, gao, llocs, alguns, on he estat. les dissertacions de caràcter filosòfic de barceló o les seves preocupacions d'artista són, segurament, el que menys m'interessa, perquè em resulten, en última instància, tan pedants com puguin ser-ho les meves i perquè van folrades d'una falsa intimitat. Tanmateix m'agrada l'estil de barceló i és en aquest sentit que el trobo un gran escriptor. m'agrada l'estil depurat, treballat, el mateix estil que busca la organicitat en la seva pintura, i en el qual combina llistes de la compra amb les dissertacions més poètiques amb llistes de projectes pendents amb anècdotes viscudes entre els dogons amb fragments de cançons de camarón. alta literadura. potser sigui això el que em fa tornar a aquest textos una vegada i una altra: la organicitat amb que s'ha abordat l'artifici de la versemblança. uns textos potser no gaire lluny dels concebuts per a lectors de "vogue", però tan sincers en la seva artificiositat que s'agermanen amb l'estil l'ampul·lós o feixuc que sovinteja als textos sagrats-revelats. és per això que els "quaderns" tenen un lloc reservat a la meva tauleta de la nit, igual que el devot sempre té la biblia a mà, ja sigui per una urgència espiritual o d'estil.






dimecres, 15 d’octubre de 2008

les piscines buides de J.G. Ballard

em llevo tard perquè em ahir nit em vaig quedar, fins tard, passant alguns dels poemes mallorquins de "trempò", escrits aquest agost, de la moleskine a l'ordinador, amb la impagable b.s.o. de cadena cién. conseqüències d'aquest trasvassa-ment: em salto el deutsch kurs de dimarts a les 9h.

el dia transcorre com un bella càpsula gris-lila de tardor per les artèries transparents d'un gòlem que es diu temps.

al gimnàs, corro damunt la cinta. conillets d'índia del dr. kapital-laboratorium, correm sobre màquines desproveïdes de l'humanisme leonardià. després, nedo a la piscina amb l'esperança de fatigar-me. un cop, vaig veure la mort tres carrils enllà. nedava comuna sirena, la filla de puta.

desprès de dinar volta pel raval. f, companya del deutschkurs i dependenta a la "la central" m'informa que aquest any al curs som molts. entre la pila de llibres que hi ha davant f i la seva companya, hi ha "la isla" de gianni stuparich ( ed minúscula) ara amb l'eganxina vermeia de "la central recomana". les noies l'han llegit i no les ha entusiasmat. massa adjectius, diu una. la meva connexió amb el llibre fou total: pare malalt de càncer torna a l'illa natal abans de morir. durant uns dies, pare i fill recorren l'illa junts. la imminent mort del pare es masega a cada pàgina, a cada paraula. el fill assisteix, impotent, al procès de degradació última del pare, al temps que visita sol o en companyia del pare, racons d'una illa que ja no és la seva illa, sinó "l' illa del pare". i aquest és exactament el títol d'una obra de teatre de temàtica paral·lela que algun dia acabaré.

després, m'apropo al 3cb. visito l'exposició de J.G Ballard "autopsia del nou mil·lenni", amb la desgana del comercial que han enviat a una fira de mobles a tiblisi. però poc a poc la mirada d'esquizofrènic de ballard, la seva veu, les seves paraules als vídeos de l'expo em van seduint. aquest forense del futur, amant de les belles catàstrofes, de les perversions insospitades, i les arquitectures asèptiques, té una novel·la on la vegetació de l'àfrica es cristal·litza. la ciència ficció és el seu camp de treball natural, el laboratori on ha destil·lat totes les seves visions literàries, visions que altres escriptors i intel·lectulals llegeixen en termes de prediccions. mentre escric això, m'adono que tinc ganes bojes de llegir la novel·la de ballard on les selves de l'àfrica es cristal·litzen. en l'univers literari de ballard tambè hi surten piscines buides. aquesta imatge magnètica, poderosa, poètica, adquireix avui dia, és clar, una dimensió simbòlica, d'apocal·lipsista avant la secheresse, que fa desconfiar del seu profetisme però "ahí queda la visión para el que quiera verla".

jo penso en un futur de clubs amb piscines buides on un pare parla al seu fill de la antiga condició amfíbia del humans. piscines on la mort fa molts anys que ja no hi neda.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

xirimiri

amb quina vaga familiaritat ens retroben els llibres adquirits fa molts anys, fora de casa quan, flâneurs en ciutats estranyes i evitant el xirimiri de la solitudine, entràrem en aquella llibreria desconeguda buscant, als seus prestatges, als lloms amics, a les tapes lluents, immòbils dels llibres, en l'embriaguesa de l'olor a paper imprès, l'escalfor i el caliu de llars de foc, de fogars desapareguts sota les cendres dels dies.

amb quina vaga proximitat vénen a trobar-nos ara, com un familiar mai vist abans truca a la porta amb la seva cara coneguda i una maleta carregada de misteri, aquest llibres oblidats. per exemple, aquesta "antolgía de álvaro de campos" de fernando pessoa que vaig comprar a la llibreria hontza de donostia, en els meus dies bascs, i que ara llegeixo, intermitentment, aquí a belladona, entre la intermitència de les plujes tardorals, al temps que recordo el viatge a portugal amb e.lla l'estiu del 2008.




80. (Frío especial de las mañanas de viaje)

Frío especial de las mañanas de viaje,
angustia de partir, carnal en ese escalofrío
que nos va del corazón hasta la piel
y llora virtualmente, aunque esté alegre.

(Antología de Álvaro de Campos, Poemas sin fechar. Fernando Pessoa; Alianza editorial 1987)





dimecres, 1 d’octubre de 2008

cau ferrat

"un refugi per abrigar els qui senten fred en el cor, una pedra on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enllotat de la vida, una ermita prop del mar per als ferits d'indiferència i un hostal de pelegrins de la Santa Poesia que vingui a veure espai, a respirar núvols i mar, i tempestats, i calmes, a curar-se el mal del soroll, a emplenar-se els pulmons de pau ..."

amb aquestes paraules santiago rusiñol inaugurava el cau ferrat de sitges, l'any 1894 . aquest discurs, tal com diu josep pla en el seu impagable estudi rusiñolià "santiago rusiñol i el seu temps", són pur rusiñol i, contenen, a més, l'adn del modernisme. el geni de manlleu arribà a sitges buscant la llum. síp, raimón, síp buscant la llum mediterrània i la de l'escola de pintors lluministes que tant admirava. hi arribà de la mà de casas i meifrèn que es veu que ja hi pinturaven feia estona. la història de rusiñol amb sitges i les seves gents és la història d'un fletxasso. el barbut hi buscava l'àcida llum de la "costa d'or" però també un lloc on depositar la seva col·lecció de ferros forjats. el local que tenien amb el seu amic enric clarasó i on ja havien perpetrat diversos fasts escandalosos, havia quedat petit a causa de la natural tendència a acumular coses del manlleuenc.

l'any 1893 rusiñol va pagar mil peles per un casa de pescadors colgant sobre el mar, i dues mil peles més per reformarla i construir-hi el seu temple del col·leccionisme i estudi-vivenda. el projecte va ser encarregat a l'arquitecte francesc rogent que l'hi donà l'àurea gòtica que presenta el cau. l'any 1894 rusiñol va comprar la casa contigua perquè l'espai no era suficient per acollir la seva col·lecció de pintures, ceràmica i vidres i ferro forjat.

el 14 de novembre del 1894, després d'una sonada desfilada (cavalleria i banderes incloses, portades per pere romeu i per lluís labarta) des de l'estació de sitges al cau, quedava inaugurat el cau ferrat amb la penjada estelar de dos grecos propietat de rusiñol (sant pere i santa maria magdalena).

al cau, disfruto com un imbècil dels dibuixos de "la banda del pensil", la banda local de músics amateurs que tocava al casino del prado. flipo amb els plusieurs rusiñols. imprescindibles, "la casa de prèstecs" (paris 1889) , impecable composició d'una refinada sordidesa o de "palau abandonat" (víznar, 1898) entre molts altres quadres.

hi ha el "ball del moulin de la galette" (1890) de ramon casas que és un autèntic cas d'anticipació cinematogràfica per la seva capacitat de captar el moviment i la llum amb un bisturí pictòric de primer ordre.

veig en directe el primer casagemas de la meva vida i flip i m'emocion.

per desgracia "la morfinòmana" (paris, 1894) de rusiñol i "cursa de braus" (barcelona,1900) de picasso, dues perles de la col·lecció estan en prèstec.

un excusa immillorable per tornar-hi.




dimarts, 30 de setembre de 2008

perifèria

podrit d'interiors com em sento, podrit d'aquest vampiritzant castell, d'aquest úter artificial, d'aquest permanent sarcòfag fugaçment eclipsat d'obscuritat pels sols i les llunes mentideres del focus i els seus filtres que és un teatre

decideixo

anar fer un volt amb la bici. mentre deslligo l'artefacte de la doble cadena que l'aferra a la plaça del pi, el sense sostre que dorm cada nit davant de l'església prova de vendre'm un bicicleta per 60 €. (ja se sap, la crisi aguditza l'enginy i podria estar-me perdent l'ocasió de la meva vida!) l'artefacte en venta no està gens malament. devorat per la curiositat, davant del patrimoni radial del homeless, li pregunto on l'ha comprada i amb quins diners l'ha pagada per pur tafanerisme fiscal. l'home em respon que l'ha comprada al mercadillo de darrera la boqueria amb els diners que li donen els capellans. em demano si això converteix l'església en còmplice d'una possible trama de robatoris: els xinesoso o els magrebins les roben amb "alevosía y nocturnidad" (ai, el castellà, el castellà és un llengua amb un talent superior per a la cosa administrativa!), en la selva gòtica. el diumenge següent les venen, senceres o desballestades, a les paradetes de la plaça garduña. tenint en compte que ja me n'han fotut una aquest any, el paio m'hauria pogut estar venent la meva pròpia bicicleta. abans d'anar-me'n li dic que tregui les alforges de la bici (van incloses amb el preu) o li fotran aquesta nit.

baixo fins a barceloneta, agafo el passeig marítim i pedalo per les platges de nova icària i bogatell fins a la mar bella. tarda de vent. mar color blau fosc no gaire moguda. a dins, s'hi intueixen els corrents submarins de setembre. empesos per eòlics dièsels, alguns windsurfistros llauren l'aigua amb la quilla de la seva planxa.

pedalo fins al fòrum. un equip de cinema esgarrapa la darrera lluminositat canicular a la tarda per a una publi. l'avantatge de rodar amb cotxes és que sempre estan a la marca i no es queixen del sol ni del fred.

deserta d'activitat, segellada, la carpa solitària del circ du soleil sembla una balena varada en l'estupidesa dels seus colors groc i blau. una immensa tenda mongol deshabitada amb les banderes trempades pel garbí.

passo per davant la incineradora de sant adrià: aquesta és la olor que fa l'infern, no hi vull anar, em dic.

acròbata de la meva ombra, travesso el besòs cavalcant la meva bicicleta vermeia. sóc feliç.

m'endinso per dreceres que transcorren parl·leles al mar. ara, davant meu, espectrals, s'alcen les xemeneies tricèfales de l'antiga fecsa. la grisor d'aquest envelat de formigó contrasta amb els vius colors dels aerosols. el vent embat els herbots suburbials davant la impertèrrita mirada dels grafits. formes transformades per l'acció de l'home i la natura que es contemplen amb recel. arriben, fragmentats, crits de gavines. oh, els dolços camps de la perifèria: grafits, ferralla i condons ! la brisa setembral escombra els coàguls de delinqüència que fan niu als ravals. però els ocells de la clandestinitat, d'allò prohibit, saben amagar-se entre les esquerdes.

descavalco. m'apropo a la gran matriu que s'endinsa al mar com una trompeta de ferros. senyals de perill de mort. homes solitaris que creuen l'indret acompanyats de misteri. passejo per llocs on la gent no hi va a passejar, em dic.

en una platja mig amagada un noi amb el tors nu, cos de culturista i pantalons de militar posa per a un un tipus que li fa fotografies amb un zoom.

travesso sota el gran conducte-abocador en la penombra, entre la fosforescència dels grafits, deixalla i olor a merda humana. espeleòleg de la perifèria, contemplo les piràmides de formigó pintades amb grafits com si fóssin extranyes senyals deixades per capriciosos marcians, o els cavalls de les caux del futur.

en sortir del túnel, em trobo a la platja de badalona. tios vestits de cuir sobre la moto amb el motor encès. homes que esperen dins els seus cotxes.

contemplo la cara nord-est de l'antiga fàbrica de fecsa: xapes de ferro rovellada, finestrals trencats, planxes doblegades per les tempestes. la gran fàbrica sembla la façana d'un teatre en desús des de fa molts anys. el teatre de la llum.

un vella fàbrica davant del mar, penso.

potser sigui això un teatre: una fàbrica de llum davant del mar del públic.