arribes a la t4 amb totes les extremitats a lloc. compres un bitllet de metro (1€). la màquina engoleix el cartró, l'escup i, amb un moviment sec, les portes d'accés s'inguillotinen, s'obren i entres a-la-madriz. no estarem mai a l'alçada, penses: els bitllets de metro de belladona tenen formesura de tarja del monopoli. però una gran ciutat és una peli en 3d i vol tiquet de cine.
agafes la línea 8 fins a mar de cristal. sempre t'han fascinat els noms dels carrers i les parades del metro de madriz. t'equivoques mentre evoques no saps què. el metro no és una metàfora perfecta de la vida, penses, és la puta vida on "everything is constantly changing" com diu en lou reed: et passes de parada i el teu itinerari queda obsolet, obligat a redefininir-se immediatament.
te'n vas fins a colombia. baixes. camines per passadissos subterranis. el violinista rús (1) i la seva orquestra enllaunada toquen l'allegro de la tardor de vivaldi. tornes enrera. a mar de cristal recorres passadissos. el violinista argentí (2) toca el largo de l'hivern que, sobtadament, aborta per passar a tocar alguna cosa de mozart. baixes a goya. camines. et sents un personatge d'alphaville, el cosmonauta tarkovskià de solaris recorrent els infinits túnels perifèrics cap a la u.r.b.s.s. et pares davant la reproducció de la pradera de san isidro de francisco de goya (fuendetodos, zaragoza 1764-burdeos 1828). penses en aquells frescos amb verdet de goya que vas veure en una església d'un poblet fantasmal de los monegros, i penses en la història de la pintura anònima dels pintors cèlebres. la història de l'art és un detectiu cec, els crítics góssos pigall drogats. el violinista romanés (3) toca els primers compassos del cànon de pachelbel. agafes la vermella fins a sevilla. al vagó, davant teu, un rètol amb l'inici d'un llibre no precisament anònim:
"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía, había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. (...) "
a sota:
"La lectura es la mejor forma de relacionarse con uno mismo"
Metro de Madrid
"dijo esperanza con onanismo", penses.
baixes a sevilla. truques a la cosina per si vol dinar amb tu: "tengo una firma con unos clientes", et diu. entres al primer mesón asturiano que trobes. dius bon profit als operaris. et casques unes "lentejas estofadas" que estan per-tocar-es-cel-amb-un-dit que regues amb l' humor violeta-quimicefa que t'han portat quan has demanat vi. a mig menú el restaurant és plè. la mestressa saluda tothom pel seu nom, otorgant a cadascú l'atenció apropiada: dos petons, una abraçada, un comentari, un acudit o una xafarderia, segons convingui. pagues després del cafè de després de la tarta-de-arándanos-no-precisament-home-made. en sortir, veus que la mestressa s'ha tacat la màniga del jersei amb el suc de tomàquet dels macarrons.
surts al carrer. camines fins a sevilla. agafes la vermella fins a noviciado. a noviciado agafes la blau fosc fins a colonia jardín. allà, agafes el metro ligero (1 € més) direcció puerta de boadilla. baixes a ciudad de la imagen, parada josé isbert. un ciutat de cine dins una ciutat de cine, penses. preguntes per l'edifici de la productora a dos equatorians uniformats de verd fosforescent que póden uns arbusts perimetrals. "és aquí", et diuen.
penses en un jove cassevetes recorrent en metro el niuiorc dels anys 50, de casting en casting, de represenant en representant, a la recerca d'una o.p.o.r.t.u.n.i.t.a.t.
pensen el joan "el pipa". penses en el viaje a ninguna parte de l'immens fernán gómez. l'actor és una bèstia transhumant, conclous.
entres a la productora. t'anuncies. el recepcionista et diu que t'esperis. al cap de 15 min apareix una dona grassa i lletja, vestida amb una mena de túnica color verd. et fa passar a un despatx. feu les escenes un parell de vegades cadascuna. una noia ho grava tot en vídeo. "muy bién, gracias, ya te diremos algo". agafes l'abric i la motxilla mentre dius: " bueno, pués nada hasta ..." en girar-te la dona i la seva ajudant han desaparegut.
surts al carrer. un cop més aquella buidor cimental a l'estómac es mescla amb la sensació de fracàs absolut a la formigonera de l'autocrítica. davant teu, a la façana dels cines kinépolis, una fotografia gegant de daniel craig-007. et gires. mires les fulles ocres dels plataners i respires. la noia del vídeo estava ben bona, et dius mentre camines cap al metro.
agafes la línea 8 fins a mar de cristal. sempre t'han fascinat els noms dels carrers i les parades del metro de madriz. t'equivoques mentre evoques no saps què. el metro no és una metàfora perfecta de la vida, penses, és la puta vida on "everything is constantly changing" com diu en lou reed: et passes de parada i el teu itinerari queda obsolet, obligat a redefininir-se immediatament.
te'n vas fins a colombia. baixes. camines per passadissos subterranis. el violinista rús (1) i la seva orquestra enllaunada toquen l'allegro de la tardor de vivaldi. tornes enrera. a mar de cristal recorres passadissos. el violinista argentí (2) toca el largo de l'hivern que, sobtadament, aborta per passar a tocar alguna cosa de mozart. baixes a goya. camines. et sents un personatge d'alphaville, el cosmonauta tarkovskià de solaris recorrent els infinits túnels perifèrics cap a la u.r.b.s.s. et pares davant la reproducció de la pradera de san isidro de francisco de goya (fuendetodos, zaragoza 1764-burdeos 1828). penses en aquells frescos amb verdet de goya que vas veure en una església d'un poblet fantasmal de los monegros, i penses en la història de la pintura anònima dels pintors cèlebres. la història de l'art és un detectiu cec, els crítics góssos pigall drogats. el violinista romanés (3) toca els primers compassos del cànon de pachelbel. agafes la vermella fins a sevilla. al vagó, davant teu, un rètol amb l'inici d'un llibre no precisament anònim:
"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía, había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. (...) "
a sota:
"La lectura es la mejor forma de relacionarse con uno mismo"
Metro de Madrid
"dijo esperanza con onanismo", penses.
baixes a sevilla. truques a la cosina per si vol dinar amb tu: "tengo una firma con unos clientes", et diu. entres al primer mesón asturiano que trobes. dius bon profit als operaris. et casques unes "lentejas estofadas" que estan per-tocar-es-cel-amb-un-dit que regues amb l' humor violeta-quimicefa que t'han portat quan has demanat vi. a mig menú el restaurant és plè. la mestressa saluda tothom pel seu nom, otorgant a cadascú l'atenció apropiada: dos petons, una abraçada, un comentari, un acudit o una xafarderia, segons convingui. pagues després del cafè de després de la tarta-de-arándanos-no-precisament-home-made. en sortir, veus que la mestressa s'ha tacat la màniga del jersei amb el suc de tomàquet dels macarrons.
surts al carrer. camines fins a sevilla. agafes la vermella fins a noviciado. a noviciado agafes la blau fosc fins a colonia jardín. allà, agafes el metro ligero (1 € més) direcció puerta de boadilla. baixes a ciudad de la imagen, parada josé isbert. un ciutat de cine dins una ciutat de cine, penses. preguntes per l'edifici de la productora a dos equatorians uniformats de verd fosforescent que póden uns arbusts perimetrals. "és aquí", et diuen.
penses en un jove cassevetes recorrent en metro el niuiorc dels anys 50, de casting en casting, de represenant en representant, a la recerca d'una o.p.o.r.t.u.n.i.t.a.t.
pensen el joan "el pipa". penses en el viaje a ninguna parte de l'immens fernán gómez. l'actor és una bèstia transhumant, conclous.
entres a la productora. t'anuncies. el recepcionista et diu que t'esperis. al cap de 15 min apareix una dona grassa i lletja, vestida amb una mena de túnica color verd. et fa passar a un despatx. feu les escenes un parell de vegades cadascuna. una noia ho grava tot en vídeo. "muy bién, gracias, ya te diremos algo". agafes l'abric i la motxilla mentre dius: " bueno, pués nada hasta ..." en girar-te la dona i la seva ajudant han desaparegut.
surts al carrer. un cop més aquella buidor cimental a l'estómac es mescla amb la sensació de fracàs absolut a la formigonera de l'autocrítica. davant teu, a la façana dels cines kinépolis, una fotografia gegant de daniel craig-007. et gires. mires les fulles ocres dels plataners i respires. la noia del vídeo estava ben bona, et dius mentre camines cap al metro.
