dilluns, 15 de desembre de 2008

el distret encant de la burgesia

divendres 12

sessió de treball a casa amb el poeta pedrals. provem de posar fill a l'agulla del 1er acte de l'obra de teatre que estem escrivint a 4 mans i 4 peus. després, pedrals i jo enfilem cap a horta per assistir al concert de la crappy mini band. al centre cívic boca nord, una audiència rasta i descaninitzada escolta els temes de la crappy en un silenci que ni al liceu sense en bieito. la banda, una associació mutant i ocasional de músics de primer ordre (guitarra, bateria, teclat, piano de joguina, tuba i cantant) fa un só que transita entre la melancolia nihilista portysheaddiana i el naivisime tèrbol de les coco-girls. la veu cristal·lina i poderosa d'una canant haëndeliana i un jimmy hendrix japonès de la tuba, fan les delícies de l'audiència okupa.

allà faig coneixença del promotor d'emanacions culturals josep maria fita. en fita és un dels conductors de transports siberians, responsable de moure, entre d'altres, els nens eutròfics d'en pardals o els cabo san roque. mentre en fita m'explica el seu interés en els nous llenguatges culturals, m'informa que s'ha exilat de l'absurd urbanita i que ara viu a menorca on ha començat a passar el motocultor pel que serà el seu futur hort.

fita, pedrals i jo agafem un taxi i enfilem cap a una festa en un pis del carrer muntaner el portal del qual no vull recordar a casa d'una pija cinquantenària. la festa té l'inconfusible regust decrèpit de l'alta burgesia barcelonina.

en una mena d'escena de cuina de woody allen filmada per buñuel, a la cuina, la gent aborda un pollastre pre-nadalenc amb prunes i pinyons. embriagats pels efluvis que destil·la la decadència, els personatges d'aquesta "el distret encant de la burgesia", pul·lulen, pels infinits passadissos de la la casa.

reparo en la imponent col·lecció de pintura i antiguitats de la familia i faig la meva llista albanokosovar en la qual ja hi he inclòs el casas i el nonell que penjen a la paret de la sala. asseguts al sofà de vellut verd i en un trasvassament intergeneracional d'aquells de tota la vida i que té la virtut de no ser virtual, la pintora francesa llopis ens encoratja a pedrals i a mi, a interessar-nos per la vida i obra del seu company de generació, el performer jordi benito, al funeral del qual ha assitit a la tarda. benito fou trobat mort la setmana passada a la seva barcelonina en estranyes cirmustàncies.

el peridosta barnils, fill del peridodista barnils, divaga sobre el suposat respecte entre els nous poetes del país. pedrals parla del camp d'acció filosòfic de mossèn pedrals. més enllà, el periodista i màster en crapul·lística oriol caba es recolza sobre les cames del poeta d'eduard escofet que es recolza sobre la poeta ajo, i jo m'escolo a la cuina per proveïr-me de gel en la enèssima nevera de la casa. quan torno el sofà és buit i aquell pessebre morent de poetes, periodistes, pintors, homosexuals i niñas de papá s'ha traslladat al costat de la finestra on proven de reanimar pedrals, el qual, lívid, amb el color de pell d'un personatge femení de dante gabriel rosetti, ha sucumbit als poders minerals de l'mdma. les seves últimes paraules abans d'anar-me'n foren " tio estic lluny, molt lluny ... " . és llavors quan decobreixo en el dibuix de casas que el personatge que beu assegut a la barra, darrera la noia que hi ha primer terme, és santiago rusiñol, el qual, girat de 3/4 vers el dibuixant sembla mirar-se l'escena amb aire murri.

le mépris

diumenge 14

dinar a casa de mare. no hi ha res com un dinar dominical amb la reparadora i recomfortant cuina matriu. l'enervant ritual d'apagar les veles i tornar-les a encendre fins que la foto surt enfocada. les espelmes devorades pel record. la cera fosa sobre el pastís. petites perfomances de sobretaula que mai no trsapassaran les portes del 3cb.

després del cafè, furgant en la llibreria de mare, trobo un exemplar de "el desprecio" d'alberto moravia (edició de lumen) la novel·la que godard va adaptar i reconvertit magistralment per fer "le mépris".

strigol !

dissabte 13

festa a casa per celebrar l'anniversari i despedir els amics abans de la fuite a madrid. durant la festa el cosí m, després de pixar davant de la reproducció del quadre de john waterhouse "the lady of shallot" que penja al lavabo, em ve a explicar la connexió pre-rafelita amb dràcula. el pintor i poeta dante gabriel rosetti es va enamorar perdudament da la model oficial de la "hermandad pre-rafaelita", elizabeth siddal. la parella va viure la bohèmia victoriana, difosa entre els vapors del làudanum fins que elizabeth va donar a llum un fill mort. deprimida i enfollida passava hores agombolant el bressol buit del seu nen fins que decidí suïcidar-se amb un sobredosi de làudanum. la noia fou enterrda al cementiri de highgate amb la col·lecció de poemes que rosetti li havia escrit. rosetti no superà la mort de la seva estimada i model, i errà pels laberints de la depressió i les drogues. encoratjat pels amics a publicar la seva poesia, un dia es decidí a rescatar els seus poemes de la tomba d'elizabeth. en exhumar el cadàver el cabell d'elizabeth haia crescut, era més pèl-roig que mai i les seves llargues ungles havia traspassat el manuscrit que aferrava entre les mans. diuen que aquesta història va inspirar l'escriptor bram stoker (coneixedor del grup rafaelista i profund estucidís també dels mites medievals) per escriure el seu cèlebre dràcula. sembla que stoker va morir oblidat i aquexat de sífilis, en una putrefacta pensió anglesa. en el seu deliri sifilític senyalaba una vegada i una altra una de les cantonades de l'habitació mentre repetia " strigol ! ", que en rumanès significa vampir.




au revoir autome

darrer cap de setmana de tardor abans del viatge al país de dràcula.

dijous 11

recital-presentació del cd les veus de l'alguer al cercle del liceu. el compositor manel garcía morante ( un músic que té sigles de productora lleonina) ha musicat 20 poemes dels poetes algueresos rafael caria ( mort l'abril passat) i antoni canu. la presentació té lloc al cercle del liceu. la soprano e. i la pianista t. interpreten les partitures neo-impressionistes que el magre morante ha compost per als paisatages algueresos. després del recital demano a un dels uixers d'aquesta penya neo-victoriana per la sala dels casas. l'home em diu que impossible, hi ha socis sopant i aquest nit, a més, hi ha el president en persona. després, però, aprofitant que els socis sopen en una sala contigua, i no seran importunats, accedeix a mostrar-me ràpidament els casas. em condueix fins a una estança fosca on, després d'accionar un invisble interruptor, uns precisos zenitals cauen sobre les parets d'on emergeixen, com cossos a la superfície d'un riu, els colors suaus de les 12 pintures de ramon casas pintades per encàrrec del cercle i disposades a l'entorn de sala hexagonal. l'uixer, esbufegant amb aire de patidor de gota, ens explica, furtiu, que durant l'incendi del liceu els quadres foren traslladats al palau de la virreina dins els seus respectius marcs. mentre tanca el llum i ens acompanya a la porta ens diu que al cercle hi ha més cases i russiñols.