divendres, 15 d’agost del 2008

j'arrive!

ressacós i en plè atac de solvitur ambulando decideixo comprar un bitllet cap a l'illa per demà. arribar a l'illa, en barco, l'horabaixa, sigui probablement la millor manera d'arribar-hi.

no sé si resoldré res pel que fa a l'obra que deixo a belladona, varada a les platjes de la impotència, però havia de donar-li una oportunitat a l'estrep de poincaré. a l'illa m'esperen la resta de turistes que no s'estan davant de casa, la xafarderia proverbial de l'àvia, les ensaïmades del temple de can joan de s'aigo, i amb una mica de sort algun concert de la pà amb oli band en es cafè de deià.

m'emporto amb mi el llibre que em va saltar a la iogular l'altre dia a la documenta "un brindis por ava gardner" del proteïc druïda de deià robert graves ( editat per pocket edhasa el 2008), i que vaticinava aquesta fuite mallorquina.

parlant d'illes, a tots els amants del gènere us recomano fervorosament "la isla" de gianni stuparich, una delícia triestina dels anys 50 re-editada aquest any per l'editorial mínima (o era minúscula ? ).

bé doncs, això que me'n vaig a l'illa a explorar l'extranjeria existencial aquesta que arroseguem els dàlmates i que, a mi se'm eriça cada cop que poso els peus en aquell gran úter que és l'illa del pare, l'úter on tantes vegades he provat d'entrar i d'on tantes vegades he estat expulsat.

us deixo un parei de sonets "d'àlbum mallorca", que vaig perpetrar l'any passat a l'illa.



Sonet del Cambrer de Can Joan de S’Aigo

Cambrer treballador que amb suor al front
t’emplees al vil acte de servir
havent molt de callar i d’emmudir
davant del preceptiu client cabron:

els teus calçons caiguts són el curt pont
on vas de taula a taula per sentir
una comanda nova per ahir:
l’excelsa ensaïmada d’aquest món.

En la safata amb canvi que carregues
portes la dignitat i el bon humor
que amb un somriure astut a alguns no negues.

T’entregues a l’ofici amb zel i amor
entre el mar de cadires on navegues;
ets de Can Sant Joan el gran tresor.





Cementiri de Deià

T’hauria fet l’amor damunt la tomba
d’aquell poeta anglés en prosa i vers
ahir nit quan callava el poble, immers,
al fons del vell silenci en el que tómba.

¿ Potser era por al forat, al sacre rombe,
decòrum d’escriptor, un deler dispers,
allò que m’impedia, gens pervers,
clavar-te entre les natges la ximbomba ?

Amiga, saps prou bé què m’impedia
trencar damunt la tomba una amistat
que ens ha dut, examants, fins avui dia.

Diguem-ho sense embuts: ¿ Fidelitat ?
No crec en els grans mots, però no podia
burlar l’embruix amb que Ella m’ha encantat.