divendres, 8 d’agost del 2008

cada poeta és específic en la seva tristesa. la de rimbaud, per exemple, és una tristesa de lliris negres, de rates d'ulls vermeis, de pollancres desfullats pels vents impetuosos de les ardenes, de banc de pedra al parc i de llargues caminades solitàries amb la pols i el silenci acumulant-se a les sabates.

la tristesa de vinyoli, en canvi, és una tristesa de fusta, seca, eixuta, una tristesa d'os serrat pel mig amb un xerrac. és una tristesa de plaça de poble deserta amb fulles seques, de campanada greu, una tristesa de glaçó quasi desfet al cul d'un wisqui amb cola en vas de tub. la tristesa de vinyoli és com rosegar una corda d'espart a les cinc de la tarda.

lliris de foc ( captura d'un vers de joan vinyoli ) se'm presenta com un titol "fabulós" ( que diria josep pla ) per un poemari d'estiu. un bon títol per aquest poemari que em resisteixo a escriure ( massa ocupat com estic en corregir i passar a l'ordinador els meus darrers textos ) però que creix dins meu com un embaràs no desitjat. ( i si, al capdavall, fós un veritable poeta? ). definitivament podria viure sense teatre ( cap dubte a aquestes alçades ) però no sense poesia, una poesia que en cas de crisi acabaria trobant en els prospectes dels medicaments i sense la qual em ressecaria per dins com una mòmia buida dels seus humors conservants.