diumenge, 9 de novembre de 2008

el somni d'en pipa

un blog com aquest, amb un ull especial per la literadura de viatges i les múltiples formes del nomadisme i reflexions a l'entorn, no podia evitar una menció a el somni la peli de christopher farnier que he vist aquesta tarda de diumege als cinemes maldà.

sembla que els maldà (ara, "maldà arts forum") es recuperen d'aquell segrest bollywoodenc al que havien estat sotmesos, amb una programació sucosa i eclèctica no apta per a desmemoriats. si la setmana passada programaven un mini cicle herzog amb estrena inclosa del seu últim film "encuentros en el fin del mundo" (calia ser una autèntica pda humana per ensopegar les pelis d'en werner en la impossible graella horària! ) fins el dia 13 de novembre s'hi pot veure aquest deliciós film que és el somni, del director christophe farnier (sessió diària ales 18'30h) .

el somni és un documental filmat a l'antiga ( cap intervenció del filmeur ) sobre la darrera transhumancia d'en joan "pipa", un pastor català que condueix el seu ramat d'ovelles del pla fins als pirineus i viceversa. la rotunditat, la força i la extraordinària dimensió humana del personatge són tan devastadores que la pel·lícula (77') podria haver durat una hora més i aquest espectador no s'hauria aixecat de la butaca.

"en pipa," encarnació filmada del personatge planià, recorre els camins de pastura en companyia d'un pastor més jove, d'un sarró iun bastò, del seu inefable gos d'atura i de la seva heterònima pipa.

la figura del pastor, oportunament trillada per totes les literadures del món, en totes les èpoques, apareix aquí revigoritzada per la talla humana del personatge. entre el personatge d'ègloga pastoril de garcilaso, el berger sturmunddrang o el manelic guimeranesc, "en pipa" s'alça amb una identitat pròpia, reivindicant la seva categoria particular, a mig camí entre l'animal en perill d'extició, l'home, el sant practicant d'un ofici mistificat, el bon salvatge i el personatge herzogià.

amb la seva cara vermeia, en pipa, renega fotograma sí fotograma també, fuma com un carreter, canta rancheras, desafina, dorm, sesteja, menja, beu a porró, pontifica, senyala amb el gaiatu i torna renegar.

el seu cos rabassut i enfaixat recorre les estacions de l'any recolzant-se en una lucidesa i una saviesa insòlites en la contemporaneïtat occidental.

amb tot, el film no vol donar una visió romàntica del personatge. l'espectador quasi pot sentir a través de les imatges la olor de peus del pastor després d'un jorn transhumant, la fortor d'un cos sotmès als rigors de la falta d'higiene, els alès agrosos dels excessos porronals, la olor a tabac i a ovella. la "simfonia pastoral" no es compon aquí, doncs, amb els olors i colors del poema. la mètrica dels 25 frames per segon ( d'acord, és en video, i què ... ! ) es posa al servei d'una literadura escrita amb silencis, cagumdéus i el blau ratat de la perenne camisa texana d'en pipa.

les darreres imatges del pastor desposseït del seu patrimoni transhumant, abocat al sedentarisme, assetjat pel llop de la grua, l'autopista i la via de l'ave, produeixen una tristesa infinita.

cal agraïr al director l'esforç, l'acte cinematogràfic, per haver-nos donat, si més no, motius, per haver-nos donat alguna cosa a canvi d'aquesta tristesa que impregna els últims minuts de la peli.

perquè en aquest llarg travelling transhumant que fa al costat d' "en pipa" i les seves ovelles, la càmera enregistra la desaparició de dos paisatges: el paisatge (exterior) d'una natura tocada de mort i el paisatge (interior) d'una humanitat reveladora.

és per això que en sortir del cine hom no pot convenir à la magritte: ce ci n'est pas un berger, sinó que ha amb un nus existencial a la góla ha de reconéixer: ce ci est un homme !