diumenge, 21 de setembre del 2008

els viatges de la raque (a short story of a never-ending story)

el meu macbook i jo hem pactat que farem tot el possibe perque això no sembli un article de la rosa montero.

dissabte nit. surto del teatre i agafo el metro, línea verda. en baixar a catalunya, el dinosaure encara hi és: és diu "festes de la mercè". és una festivitat en la que els barcelonins imiten els holligans amb uns resultats excel·lents. i aquí no passa res.

entro al viena de les rambles. demano un frankfurt-viena. en un dels còrners de la barra rectangular del viena (autèntica joia arquitectònica digne d'un premi f.a.d-food) hi ha una parella. ell, un tipus d'uns trenta vestit amb samarreta del barça. ella, trenta i bastants, la pura màscara del dolor gravada al rostre, plora asseguda al seu costat. ambdós, probablement d'ètnia gitana. ambdós, ben cuïts. l'escena no necessita subtítols. quan entro al viena, es veu que ja fa estona que la parella s'està a la barra i que ella plora i sanglota. la cambrera més jove del viena, cabells tenyits de roig, pentinat d'estètica redskiniana, orelles perforades per diversos piercings, incapaç de contenir la ràbia davant de la evidència de la situació parla amb la noia i, enrabiada, s'encara al tipus. el tipus s'encara a la noia: " tu te callas, que es mi mujer, tu te callas, tu te callas ... !"

apareix l'encarregat, un tipus de perfil èlfic, a pacificar amb menys èxit que un casc blau als balcans. la cambrera redskin entra a la cuina amb la pressió baixa causa de la còlera continguda. al meu costat, dues noies d'uns vint-i-pocs surten, espontàneament, en defensa de la noia. davant la situació el probable agressor s'esmuny del viena.

les noies i jo ens apropem a la noia que plora. la història no és gaire original. la raque i els seu novio fa quatre anys que estan junts. això vol dir que fa quatre anys que ell li fot de viatges fins al dni cada cop que se li cortocircuiten els cables de la homenia. la raque és de sevilla. fa tres setmanes que ella i el seu príncep dels blaus van viatjar en bus a barcelona amb els fills d'ella (són d'una altra relació) i amb la promesa, suposo, d'un futur sense "viatges". fa unes hores, mentre s'estaven en un dels concerts de la mercè, un noi s'ha acostat a la raque i ha parlat amb ella. el ronhaldiño de les hòsties ha demostat que està bé de reflexos: acte seguit s'ha posat a amenaçar-la amb violar les seves filles. "si le hace algo a mis niños yo ... lo mato" diu la raque entre dos sang-lots.

la raque és alcohòlica, ens ho diu ella (més aviat els ho diu a les noies, perquè a mi quasi no em mira quan em parla. està aterrida). fa un parell d'anys va posar una denúncia al seu novio- agressor: ordre d'allunyament temporal de 600 m (és aquesta la distància de la tragèdia?) però el noi va semblar redreçar-se i va aconseguir el vist-i-prou dels psicòlegs. per descomptat el noi es va des-redreçar tot sol i va seguir practicant el seu esport predifavolecte: la boxa amb parella. ara només pensa en tornar a sevilla, a casa del seu opaíto, amb els seus fills. allà es sentirà segura, diu. demà mateix pensa agafar un tren cap a sevilla amb els seus nens.

la raque té por que ell pugui fer mal als seus fills. els nens s'estan a casa d'una veïna en un pis del carrer unió. la veïna és de confiança, bona noia, fa d'arbre-estàtua a les rambles. núria i berta, les noies que han saltat dels seus tamborets a interessar-se per la sort de raquel davant la fatalitat de l'escena, poven, ara, que raque prengui consciència que la seva condició d'espàrring humà no és gens normal i que ha de tallar amb aquesta situació el més aviat possible.

després d'una llarga estona sortim del viena: acompanyarem a raque a casa abans que ell torni a buscar-la i li foti una pallissa. en sortir del viena la samarreta del barça passa davant nostre, però va tan posat que no ens veu. raque m'adverteix que si em veu amb ella es podria posar encara més violent. decideixo seguir les noies a una distància prudencial. les rambles van plenes de gent que ha sortit a celebrar la mercè. aliens al drama de raque, transeünten la seva embriaguesa festiva. hi ha tants motius per beure, sembla, com per viure.

a mig camí, raque para, està aterroritzada i vol fer una trucada. les noies li deixen diners per la cabina. truca a son pare, a sevilla. parla amb ell entre sanglots i en un moment donat passa el telèfon a una de les noies. la noia li explica la situació. el pare sembla estar al corrent de la cosa. jo vigilo que el perla no aparegui sobtadament. són moments tensos. fa uns segons ha passat corrents rambla avall, però tampoc no ens ha vist. som molt a prop del carrer unió. tenim por que ell l'estigui esperant al portal. la situació és confusa. pel que ens ha dit raque hem entés que el tipus no té les claus de la casa.

provem de convéncer raque que el millor que pot fer és avisar el mossos. raque es nega. malgrat tot, mentre parlen per telèfon, m'escapo ràpidament a la comissaria de la urbana que hi ha uns metres més avall. interpel·lo un parell de mossos que hi ha a l'entrada. un d'ells, jove i amable (aquí és on això torna a semblar un article de la montero!) em diu que no cal denúncia: si la raque els diu que està amenaçada o truca al 088 dient que ho està, rebrà escorta policial. torno a la cabina. explico a la raque el que m'ha dit la poli. però ella torna a mostrar-se contrària: " no, no, los mohssu no, que eso seria com una traición, no eso sí que no ... "

impotents i acollonits enfilem el carrer unió. la raque va davant. uns metres després la núria i la berta. darrera d'elles, cobrint la retaguàrdia, jo.

davant del portal de la raque hi ha dos cotxes dels mossos. observem com la raque entra al portal. passen els segons. s'apaga el llum del portal. passen els minuts. no s'encen cap llum a la finca. la raque té el nosre telèfon per si passa res. res. no passa res. els cotxes dels mossos segueixen allà, buits com dues closques abandonades pels seus mariscs. cap llum a la finca. cap trucada. cap soroll. cap crit. bé, sí, una mica més enllà, a les rambles, es senten crits, però són d'una altra mena.

deprés d'una estona les noies i jo decidim anar-nos-en. a la núria li fa mal la panxa del nervis. decideixo convidar-les a una cervesa. parem a un senyor paquistaní que ens ven tres llaunes d'estrella a preu de festa major: 1€ 50 cadascuna. enmig de la marea humana qualsevol ens prendria per tres fêteurs de la mercè. i potser sigui exactament això el que cal fer: emborratxar-se. emborratxar-se avui. demà, escriure aquest post.

és possible que a hores d'ara la raque hagi agafat un tren i sigui a a sevilla amb seu opaíto i els seus nens. també és possible que no l'hagi pogut agafar.

en tot cas, aquests són la mena de trens per als quals val la pena matinar.

el viatge de la raque no acaba a la propera estació, sigui quina sigui. les marques de la seva cara ho saben.

bon viatge raque, tant de bó que la propera vegada que ens veiem no sigui al telenotícies.


ah, podeu dir-me rosa, així, a seques.



P.S: aquest post està dedicat a la núria i a la berta, heroïnes anònimes.