dilluns, 11 d’agost del 2008

domicilis

"En úlima instancia, en el mundo sólo hay dos categorías de hombres: los que se quedan en casa y los que no". (Kipling)

tornut a barcelona després d'un cap de setmana a l'empordà. en baixar del tren regional, embotit de viatgers, a l'estació de passeig de gràcia, una immensa mà d'aire calent i humitat em bofeteja la cara: desestimant conseis bíblics, no parut l'altra galta. entro a casa. observo el lloc, els objectes: tot se'm re-presenta des d'una amable estranyesa, com si acabés d'accedir a l'apartament d'un desconegut. aquí visc jo? em preguntut. sóc jo l'autor d'aquest ordre, el propietari d'aquests llibres, d'aquesta roba, d'aquesta estètica que configura un domicili ?

per cert, com se'n diria de l'assassinat del domicili: domicidi ?

una vegada un em va dir que gertrude stein havia dit: "en tornar a casa sé que sóc jo perquè el meu gos em reconeix". com que no tinc cap gos ni cap tortuga ni cap animal ensumador que em pugui re-conèixer, he de confiar que sóc a casa meva pel simple fet que la clau que duia a la butxaca ha obert la porta del lloc on sóc. tanmateix, en cas de no ser a casa, el lloc és força agradable, em dic.

no és necessari haver-se administrat un llarguíssim i feixuc viatge ( sovint ens basta un des-allotjament d'un parei de dies del lloc dit llar: oh, llard, oh dolç llard ! que diu la dita ) per conciliar aquesta sensació agradabilíssima ( i que per a mi és una de les experiències més gustoses de l'univers - uni-vers que a voltes es pot contenir en un sol vers i a voltes no- anomenat viatge ) d'entrar a la casa estranya que és el domicidi. parlant d'estranyesa, gertrude stein deia "escric per a mi mateixa i per als estranys".

de gertrude stein hi ha un imponent retrat ( si el voleu veure us cal anar al MOMA, niuorc ) fet pel minotaure picasso. el 1906, de retorn a paris després d'una estada al poble pirinenc de gósol en companyia de fernande olivier, la seva nòvia de llavors, pablo picasso va acabar el seu retrat de gertrude stein. la història del retrat de stein corre paral·lela a la història del naixement del cubisme, un naixement que deu molt a la estada catàrtica i transformadora de picasso a gósol.

heus aquí la història del retrat de l'escriptora stein (retrat i relat són dues que paraules que s'assemblen massa per no sospitar que són la mateixa paraula ): picasso coneix gertrude stein i el seu germà leo, col·leccionistes de pintura de vanguàrdia, a paris, el 1905. el malagueny i l'americana connecten ràpidament. gertrude li encarrega un retrat per al qual posa unes 80 vegades al glacial bateau-lavoir, mentre fernande llegeix en veu alta faules de la fontaine. però el malagueny decideix fer un viatge a espanya. està cansat, estressat, té diners (ambroise vollard li ha afluixat 2.ooo francs de l'època per unes 30 teles, quasi tota la seva producció del moment) i està buscant alguna cosa ( en aquesta època picasso encara busca, no troba ) que més tard parirà amb el nom de cubisme. abans de marxar, descontent amb el retrat, picasso n'esborra els delicats i realistes trets de la cara, cobrint-los de pintura. picasso passa l'estiu a gósol. en tornar a paris acaba el retrat. abans de veure's novament amb gertrude, pinta la cara de l'escriptora de memòria d'una tirada, profundament influenciat per la primitiva experiència gosoliana. en veure la màscara classicitzant i primitiva que substitueix la re-presentació realista de la seva cara, gertrude observa que el retrat no s'assembla gens a la model. resposta del geni: "potser ara no, però acabarà per assemblar-s'hi". gertrude stein va estimar-se sempre aquell retrat que havia immortalizat, deia, l'essència de la seva personalitat.


l'excursió dels picassso a gósol (allée et retour ) i la rellevància d'aquesta estada pirinenca, demanen d'un estudi profund i rigorós que aquí no té cabuda, però la meva teoria gosoliana ( una teoria que desenvolupo a "proses del hudson", la novel·la-assaig-poemari inacabada que vaig començar a escriure l'estiu del 2006 arrel de la meva estada al niuorc i que espero poder enfitorar algun dia ) afirma, amb una paraula i com diria la meva àvia, que la història de la pintura moderna neix als pulmons del pre-pirineu català, concretament a gósol.

us faig 5 cèntims d'€ de la meva teoria gosoliana:

estiu de 1906: arribar a gósol des de barcelona (on picasso aprofita per veure els amics i presentar fernande a la familia) suposa un periple de tres dies en tren, en tartana i després en mula, per camins de carro i pistes de contrabandistes (conegudes entre el gremi com a contrabanpistes).

picasso arriba a gósol amb les imatges encara a la retina de l'exposició d'esculptures iberes (suposadament descobertes a la provincia de barcelona, segons cita l'irlandès patrick o'brian en la seva exquisida biografia de picasso trufada d'inexactituds ) que ha vist al louvre dies enrera. picasso passa unes vacances idil·liques a gósol. es retroba amb la natura salvatge, es refà de l'estress i els abusos de la bohèmia parisenca. passa llargues estones amb la gent del poble, especialment amb un vell contrabandista. fa excursions per les muntanyes i, sobretot, treballa. aquest retrobament amb la vida primitiva que ja havia conegut a horta de sant joan en companyia del seu insubornable amic manel pallarés, el reporta a un primitivisme estètic que es veurà accentuat, ja de retorn a paris, pel contacte amb l'esculptura africana. la por atàvica de picasso a la mort i a la malaltia el fa fugir ràpidament de gósol quan s'assabenta que un nen de l'alberg on s'hospeda ha agafat unes febres que podrien ser el tifus o, fins i tot, la pesta. viatjen des de les 5h del matí a les 5h de la tarda, en mula, abans d'arribar a un poble (probablement bellver) on troben una diligència que els porta fins a puigcerdà. a puigcerdà agafen una altra diligència fins a ax-les-thermes (frança) i, allà, el tren fins a paris. picasso arriba a paris amb prou teles per folrar el seu recentment buidat taller del bateau-lavoir però, sobretot, amb una forma nova de veure la realitat: el cubisme. després de gósol, els seus pinzells ja no pintaran mai més igual.

a paris, picasso realitza entre d'altres, el retrat de gertrude stein i, l'ambiciós, les demoislles d'avignon (retorn a una imatge de la memòria barcelonia: un prostíbul del carrer d'avinyó). el viatge l'ha fet viatjar: una taca de pintura que cobreix un rostre; un feixuc viatge en tren, diligència i mula; la visió d'un poble de cases amb els sostres de pissarra (un poble cubista avant la lettre); un nen malalt.

picasso va tapar la cara de stein com un pintor del segle XIX i la va tornar a pintar com un pintor del XX. 80 sessions de model contra una sola i energètica sessió pintada de memòria.

sempre somric en pensar que el pas de la pintura del segle XIX al XX es va fer a pas de mula.

retrat és relat i viceversa.



P.S: Parlant de "tornar a casa", us heu fixat que el gos de stein viu a gósol ? amazing ...