divendres, 14 de novembre de 2008

edward hopper a la miró

remunto escales mecàniques semblants a ones de ferro en rewind motjuich amunt, sota el sol de novembre. rumb: fundació miró. objectiu: veure l'exposició temporal (fins al 25 de gener!) modernitat americana ( obres de la corcoran galery of art). el senyor wilson corcoran (1789-1888) era un banquer ianqui que, després d'enriquir-se gràcies a uns trapis sobirans en la guerra contra mèxic, es va dedicar a qüestions més filantròpiques. l'encert del tal corcoran fou que es va consagrar, en una rauxa visionària, digues-li provinciana, a col·leccionar, exclusivament, obres d'artistes de americans. així, la corcoran atesora, avui dia, una de les col·leccions de pintura americana contemporània més importants del món.

pago l'entrada i, pocs quadres després, ja sóc davant del cy twombly i de l'edward hooper que he vingut a veure. el twombly que hi ha a la miró és "sinopsi d'una batalla" (1968), una obra excel·lent. una sèria de capes de pintura tractades donen a la tela l'aparença d'una pissarra sobre la qual hi ha grabades, escrites, hom diria que esgrafiades, les lletres-dibuixos, els signes i la numerologia engargotada que conformen el llenguatge pictòric d'aquest artista, alhora primari i delicat, que és cy twombly. sobre la superfície pissarrosa, twombly ha dibuixat una sèrie de traços que s'expandeixen, verticals, de dalt a baix. aquests grafits, que sembla esbossats amb rapidesa, però que contenen l'enigmàtic primitivisme i la lleugeresa renaixentista de twombly, recorden els moviments sobre el terreny d'un exèrcit en plena batalla. dos semicercles, un més gran i un de més petit, excèntrics, que configuren el dibuix central de la peça, s'obren, en ventall, topant amb la línia horitzontal que travessa el quadre en la part baixa. amb una composició elemental a bases de gargots primaris ( la contraposició de la impetuosa corba contra la inapel·lable horitzontal·litat de la recta) twombly aconsegueix inferir ritme, força i dinamisme al quadre. jugant amb formes simples, el pintor aconsegueix sintetitzar (fer la sinopsi) el violent diagrama de forces que es lliura quan dos exèrcits entren en batalla.


però és de ground swell (mar de fons), 1939, d' edward hopper, que vull parlar en detall. el quadre de hopper és una d'aquelles obres mestres que us impel·leixen, sense voler-ho, a l'èxtasi. segons després d'enfrentar-me amb l'envolvent cromatisme de blancs, verds i blaus de la tela ja estic levitant. les obres de hopper sempre tenen aquell punt de misteri i poesia que recorre el seu realisme. un realisme reblat mitjançant composicions acuradíssimes, un dibuix impecable i un tracatment del espai i la llum magistrals. hopper és conegut com el gran cronista, un xic poètic i místic, si es vol, de la america moderna. alletat i polit en la cultura pictòrica europea (va viure un temps a paris), la seva figura es revelarà com un vas comunicant de primer ordre en el trasvassament estètic que va del nou món al vell i viceversa, a la primera meitat del s.20.

observant aquest quadre i revisant l'obre de hopper en retrospectiva, és evident que ens trobem davant d'un geni excepcional de la pintura moderna, sí, però també d'un gnòstic, d'un filosof preocupat per penetrar i comprendre la profunda naturalesa de l'home i de les coses. a més d'observador atent de la realitat que l'envoltava i d'impregnar les seves teles amb el zeitgeist ( els grans saben caçar l'unicorn invisible que és "l'esperit del moment" que els ha tocat viure) del s.20, hopper va ser un depurat meditador.

el quadre representa una escena al mar. un barco de vela de l'època (cap boat) navega, un dia solar d'estiu, segurament de matí. en aquesta embarcació un grup de 5 persones (probablement 6, a jutjar pel cap que s'endevina darrera la noia estirada) contempla una boia moguda per les ones del mar de fons que dóna nom al quadre. els personatges del veler, joves, bells i miren, tots, absorts, la boia que la nau tot just està sobrepassant. la tripulació la formen un home, amb barret blanc, a la canya del timó. un home amb els braços creuats sobre el pit que ens dona l'esquena a barlovent. una jove estirada sobre la part central del barco. una probable segona doon, justa seguda just darrera la primera. i, a la proa, un home ros. el tres homes i la noia van amb els tors nu. la escena és magnètica. sota un cel clar, i un horitzó desert d'embarcacions i amenaces aquests els joves naveguen solitaris. la composició de hopper és perfecta, nítida, impecable. el cel ocupa les 3/4parts del quadre. la vista de l'espectador és la que obtindria algú que fós en una nau veïna a la popa del veler, a sotavent.

el barco de fusta blanc, avança suament pel mar, la vela inflada per un vent quasi de popa. no hi ha tensió en l'escena. cap violència. l'escena és aparentment plàcida: cossos joves i seminus, un dia de sol, un veler que avança cap a un horitzó despullat de perills. aparentment.

¿què hi ha en l'escena que resulta tan enigmàtic? en primer lloc, ¿què miren els tripulants? contemplen la boia. però ¿què té aquesta d'especial? és una d'aquelles antigues boies que portaven una campana incorporada, de manera que, en ser mogudes per la marea, sonaven, alertant així els barcos, en la foscor de la nit o en la boira, d'esculls, baixos i altres perills. es tracta d'una boia de ferro, pesant, rovellada, fosca que dona pès al quadre (l'ancora compositivament), és un element fosc i vell que contrasta amb la blancor, la llum i la joventut que impregnen l'ambient.

queda perpendicular respecte al plà inclinat d'una onada. darrera auquesta onada en vé una altra i darrera aquesta una altra. són onades de mar de fons. els que han navegat saben que aqueste ones vénen en sèries de 5 ó 6, depenent de l'indret.

el simbolisme de l'escena és tan potent que convida a l'anatomia. hopper pinta aquest quadre l'any 1939, amb 57 anys d'edat, en plena maduresa creativa. abans ha pintat, "bridle path", just abans del qual ha pintat "new york movie". el quadre que pintarà després de "mar de fons" és "cape cod evening". el crític d'art alexander nemerov veu paral·leismes, reflectàfores, entre el veler blanc que avança sinuós cap a mar obert i el cavall blanc que s'atura, espantat, davant el túnel a "bridle path". també veu una connexió entre el blat ondul·lant del davant de a casa de "cape coad evening" i les ones de "mar de fons". ¿què ens vol dir hopper amb aquesta sutil combinació de signes?

les ones de mar de fons són un fenòmen meteoròlogic causat per l'acció de corrents marins, maremots o terrarèmols. ¿quin és aquest terratrèmol que provoca les onades de "mar de fons" i que fa sonar la campana de la boia, el só de la qual els nostres navegants escolten absorts? ¿quin és el só hipnòtic que reclama la seva atenció? la IIª guerra mundial esclata a europa l'any 1939 i acaba el 1945. sembla que els quadres que pinta hopper a l'època, doncs, ja estan tots impregnats d'aquest pressentiment, d'aquesta fatalitat que ha de venir. el crític a.nemerov diu que la campana, és un símbol de la ràdio. les notícies de la radio es propaguen com les ones causades en llençar una pedra en un llac. marcony, l'inventor de la radio, vivia en un barco que es deia "electra".

sembla que la genialitat de hopper alertava als seus contemporanis dels perills imminents. aquest joves del quadre que naveguen ociosos com personatges gatsbyans són els mateixos que moriran, pocs anys més tard, sota el foc nazi en les platges de normandia o a les ardenes. però l'obra de hopper atravessa els temps i, vista ara, adquireix nous significats.

els personages del barco van vestits amb peces de color blanc, blau i vermell. pot ser casualitat, però aquests no deixen de ser els colors de la bandera americana. ha arriba el moment que america escolti novament la campana que sóna al seu interior. les darreres eleccions semblen evidenciar una voluntat de canvi de rumb en el destí dels u.s.a: resultat d'haver escoltat les campanes de l'ànima, amèrica té avui, el seu primer president afroamericà. cal que europa repensi urgentment el seu rumb en aquests temps de mar de fons. la previsible caiguda del capitalisme salvatge ens conmina a sintonizar amb la música de l'humanisme, una música eixordida per la simfonia del progrés maquillat de tecnologia.

perquè si hi va haver un dia ( tal com suggereix el títol de l'exposició) que la modernitat va ser americana, aquest dia ja ha passat. la globalització és un hidra multicèfala. sant jordi-capitalista és un guerrer obsolet, incapaç combatre un cos multiforme i mutant. cal canviar la llança pel làser.

sembla com si hopper, gnòsticament ens advertís, que si l'home modern no és capaç de connectar amb la seva música interior (humanisme), les onades de la tecnologia ( radio, teles, telefonia, internet ...) no podran salvar-lo d'un etern final d'estiu amb tempesta. no em vull posar apocal·líptic de llimona, però les onades dels tsunamis ja no pertanyen al món dels malsons. tampoc les onades recessionals. les campanes del 29 ressonen. tant bó sapiguem desxifrar-les i evitar el só de les campanes del 39. és un bon moment per anar a veure "ground swell" de hopper.