dimecres, 29 d’octubre del 2008

patti smith


primera incursió a l'in-edit beefeater 2008 :

22h05m: plou. assedegat de mite, poesia i rock ( ho rockonec) corro fins al club coliseum per veure "dream of live", la peli sobre la smith que comença en 10 minuts. primera excentricitat inèdita: les entrades no es vénen a les portes del cine, sinó a unes guixetes instal·lades a plaça universitat.

22h10m: a la cua dels pardillos em trobo a albania. ella tampoc no té entrada. parapluí desenbeinat en mà, correm fins a universitat.

allà, ens despatxa les entrades una bellesa que treballava a certa granja del carrer banys nous.

22h15m: la cua de moderns ja és a la sala. albania i jo entrem i ens col·loquem al segon pis. el coliseum és, per a mi, tan inèdit com el festival o la modernància concurrent. és un d'aquells cinemes amb moqueta i empleats amb uniforme blau i galons. oh. els cinemes amb empleats uniformats ... ! caldria dedicar-los una novel·a o, fins i tot, un poemari.

abans de la projecció del flim un tipus simpàtic d'uns 5o i pico molt ben portats, calb, parla de la moguda contracultural dels 70 a belladona. el calb diu que la moguda aquí no tenia res a envejar a la de llocs com madrid. segons ell la ciutat va prendre com a referencia el niuiorc de la patti. el calb esbossa una sincera elegia per les moltes bandes locals desaparegudes a belladona, pel batec contracultural de la belladona setentera, i es queixa de la extinció forçada de bars i locals on sentir música en directe. després, el calb passa el micro a la janet(?) ex component de les ultratruites, banda local dels 70.

la modernor té ganes de beefeater, i apofita un moment que la ultratruita agafa aire, per aplaudir rabiosament.

comença el flim de la patti. comença el soroll de bosses de plàstic dels insadollables menjadors de crispetes. b.s.o que acompanyarà durnat tot el flim ( per quan un reportatge com déu mana a la vanguardia sobre "el drama de las palomitas" ?! ).

no entraré en consideracions cinematogràfiques, malgrat que segurament és la única cosa que tindria sentit, però avui no m'abelleix. només diré que la peli té un metratge (109min) que s'ajusta raonablement a la història que explica. el director del flim, steven sebring, va conéixer la patti cap a finals dels 80 amb motiu d'una sessió de fotos i des de llavors es va dedicar a filmar-la amb una 16 mm, una estoneta cada any, durant una dècada.

la fotografia del film es prodigiosa. els marrons, vermells i verds del 16mm aletejen per la pantalla com una pesada papallona de cel·luloide. es combinen imatges d'arxiu de la patti dels 60, 70, 80 i 90.

el millor: la banda sonora, el muntatge, i la patti recitant el seus poemes, els d'en ginsberg o altres gurus beatniks.
el pitjor: la sensació, en veure els les afectades passejades de rock star de la patti entrant, sortint o al voltant de la seva limousina negra, perduda en l'amplitud de les seves jaquetes i texans casuals, que un està veient un llarg anunci de prada o comme des garçons. (merda, això 'sha convertit en un article del què fem!)

( ¿ cal recordar que la cinematogràfica festa inèdita es celebra dins un l'ampolla ginebrada de moda, unionjack mediante, tal com els publicistes del festival s'ha encarregat de fer-nos saber en l'anunci de despés de la ultratruita ? )

no seré jo qui jutgi la patti cantant, música punk, poeta, performer o activista. la senyora smith actua els seu personatge al llarg dels retals de pell-lícula, amb una convicció de star. el personatge destil·la tota l'energia i la vital·litat d'aquella jove amèrica que va escupir a l'ull, primer de nixon, després de reagan i després dels bush.

la patti emana una força i espiritualitat profusament americanes, "de la pradera", sip, de la mateixa "pradera" que els pares apatxes d'aquest història, que són "sus reverendas majestades los beaniks, hipsters i altres gossos de carrer: borroughs, ginsberg, kerouack, corso, cassidy, giorno, etc. hmes que begueren i s'impregnaren principalment de la corrent post- romàntica i simbolista europea (rimbaud, baudelaire, verlaine i en filosofia nietsche ), anglesa (w.blake) i americana (withman, poe ).

el film resisteix els embats de la fluixera nostàlgica. i l'anècdota personal de la patti es conduïda amb templança i sobrietat per la seva pròpia veu en off.

són emocionants les imatges i records del seu desaparegut marit músic, la visita als seus pares, veure-la tocar al costat del seu fill, els records d'una amistat juvenil amb el malograt mapplethorpe, imatges d'una patti en plè extasi concertual, la llarga carta contra la guerra-bush, i, sobretot, sentir-la escatar les perles d'aquest peix invisible però pudent que és la poesia.