dimarts, 21 d’abril de 2009

platja de s'illot

aquest és el putu poema del que n'estic putament enamorat:



Platja de s’Illot



Hi ha una adol·lescent que tapa amb pedres,
amb pedres esmicades per l’onatge,
el cos turgent de dona que avui estrena
la seva amiga estesa arran de l’aigua:
les pedres li han entrat dins el biquini.
Hi ha dues pollencines grasses, suren,
cadascuna aferrada a un flotador
i una li diu a l’altra
què es posarà dissabte pel bateig.
I hi ha aquella italiana esculptural
que mira d’esma el nou Vanity Fair,
i la barca de goma amb els pirates
a punt de conquerir l’illot a crits,
la dona de quaranta que ara ha entés
qua ahir la joventut la va deixar.


I un parasol que sobtadament vóla.


Hi ha tres betzols que juguen, ja són grans,
qui encertarà amb la pedra aquell forat,
la vídua que arrossega el seu Yorkshire
a dins un flotador de color rosa.


Hi ha una tovallola amb un nedó
a l’ombra de la roca de marès,
el vent li ha escampat terra per damunt.


I hi ha l’ombra submarina del llaüt
que oscil·la, muda, intàctil, sota l’aigua,
i balla entre l’arena i l’alga negra.


Davant illots impertorbats de vida
serem caragolins entre les pedres.


Mallorca, 19 d’agost 2008

black hearted love

podria parlar de l'expo de la valldosera el diumenge al reina. de la espinosa poesia dels seus travellings. de les històries de novel·la rosa que crea animant un pot de detergent i una ampolla d'oli. podria parlar de "el ombligo del mundo", la sèrie de dibuixos fets amb burilles i engrunes de pà, dels cossos dibuixats amb les arrugues dels llençols. una expo com a aquesta conté més oxígen que el terç d'amazones que encara és de lula, una expo com aquesta esperona la neurona més que quatre polvos amb l'scarlett. (bé, fóra bó no menystenir l'empirisme en aquest cas). podria parlar del sentiment de culpa, desig i necessitat en sentir la veu al contestador de c. de l'sms d'avui que preludia el meu bye, bye madrid. però no. poso black hearted love de la p.j en repeat i escric aquesta merda de post-excusa. podria parlar de la veïna del primer amb la que finalment m'he topat avui en llençar els fems: és menuda, de pell blanca, pigada, despavilada i duu els cabells a lo garçon. crec que podria enamorar-me'n suïcidament. és muntadora, treballa de nit i dorm de dia. podria parlar de fritz lang al doré. però no. aquesta merda de post és una excusa per penjar un putu poema d'aquest estiu que si no el penjo rebento. l'he podat durant dies i dies com un bonsai, i encara el considero informe.

¿quan es senten ràbia i nostàlgia a parts iguals, què és el que se sent?