dijous, 30 d’octubre de 2008

graves

un poema d'en robert que em moria de ganes de penjar a l'ull des que se'm va revelar entre les pàgines de l'incunable de lumen.


SIROCO EN DEYA

Parece tan extraño, sin embargo, qué justo;
el mar como un gato frotado a contrapelo,
mientras el siroco con su sabor a horno
da furiosas vueltas alrededor del pueblo
("desde todas direcciones-caliente como una pistola barata")
arrancando aceitunas verdes de las ramas volcadas,
agostando las rosas, cegando los ojos con arena;
mientras pérfidas lenguas en los pequeños cafés
y en las cerradas casas de piedra
repican difamación, incitan, invitan
a los cuchillos a consumar sus crímenes ...
Mira hacia arriba, una gran nube gris cavila indiferente
en la cima de la montaña, trescientos metros sobre nuestras cabezas,
inmóvil y túrgida, ocultando el sol,
desde allí nos sonríe burlón un diablillo arrogante:
"Sólo un viento local, ¡no es mi mensajero!"

malsintonitzada a la radio escolto una missa que couperin va compondre als 21. avui he viatjat a l'epicentre del fred. gósol era un paisatge de breugel amb corbs i neu i olor de vi negre. la neu ha colgat el rastre de picasso. les estalactites dels teulats del poble m'han fet pensar en la peli d'ahir sobre la patti smith. l'escena: patti pinta al seu apartament del niuiorc. a la paret, enganxada amb scotch. una reproducció del guernica. patti parla de pollock parlant de picasso: merda aquell cabrón ho va fer tot! no es pot pintar res més després de picasso! però un dia, pollock es va fixar en les dents del cavall del guernica. en les petites gotes que li cauen de les dents. a partir d'aquesta imatge pollock es va posar a treballar com un boig. va a crear el seu llenguatge i va fer una obra que no havia fet picasso. aprendre a copiar amb la saviesa d'un mestre renaixentista, amb la poca-vergonya d'un picasso o un barceló. la natura es copia una natura i una altra, penso mentre recordo les runes nevades de l'antic gósol. no copiem per la mateixa raó que no parem a meitat de l'autopista: per evitar accidents. quan és exactement això el que cal provocar. l'originalitat és una flor colgada per la neu. és l'orígen, idiota, l'orígen, penso mentre recordo el moment en que el poeta adrover ha llençat les seves uheres damunt la taula de l'horiginal irrompent la nostra conversa.

no sé què collons dic, tinc fred als peus i no he fet els hausaufgaben.