dimarts, 31 de març de 2009

estàtues de sintra

el que més m'agrada de la realitat és que, igual com passa amb les estàtues d'aquell passeig a sintra, es pot tocar amb les mans.

és en aquest sentit que el realisme, en qualsevol de les seves manifestacions artístiques, sempre serà deficitari respecte a la sensorialitat de l'experiència. el realisme com a forma d'art fracassarà sempre quan provi d'homolgar-se com a realitat, quan defugi la seva condició natural d'artifici, i no s'abandoni a les tremoloses mans del forense disseccionador de mentides. sense mentida no hi ha autopsia de la veritat. sense veritat no hi ha poesia.

l'abisme que hi ha entre el fet d'experimentar el tacte d'una estàtua, el cos d'una dona, el gust d'una fruita, l'aire d'una platja, la llum d'un crepuscle ( i perdonin el rosari de cursileries ), o no fer-ho, és la mateixa distància que hi ha entre els ullals d'un lleó amb la boca mig oberta.

el zènit de la fisicitat és el dolor. el dolor com a clímax de l'experiència. del tall al part, de la sagnia emocional a l'amputació física, la realitat acostuma a batejar el fets històrics a la pila del dolor. el naixement d'un nedó es segella amb dolor. sembla com si la realitat hagués volgut documentar, fixar els fets decisius de les nostres biografies, a través de la fisicitat del dolor. podria haver estat el del plaer, però no. el sistema és antic i presenta tots els contres de l'ancestralitat. tanmateix sembla que la natura no ha estat capaç d'inventar un sistema millor per recordar, per protegir-nos del perill de dolors més grans i irreversibles, de l'oblit o de la mort.

el dolor com a límit a la subjectivitat. el famós pessic que es procura a qui somnia. és també a través de la fisicitat ( el cos desperta com si hagués estat allà: suat, taquicàrdic o en la humitat del humors orgasmes ) que la irrealitat irromp en la realitat.

si la realitat és l'espai de les tres dimensions, la mentida és el món de les dues dimensions, del no-ser (el purgatori de la no aparença on els objectes, les obres, els sentiments són condemnats a la informitat, als estats gasosos de la inversemblança, del no-ser, del no-estar ). després hi ha les quatre dimensions de l'art veritable, de la poesia, on la versemblança, l'aparença i la mentida es depuren en metalls preciosos, a través d'un complex procés d' alquímia, en entrar en contacte amb els acaloides de la veritat.

las meninas de velázquez com a zenit de l'aparença feta poesia. la pintura (art bidimensional per antonomàsia ) convertida en quarta dimensió, en teranyina atrapadora de veritats, en continent de misteri.