dimecres, 22 d’abril del 2009

rebecca

the cherry orchard dirigit per sam mendes a l'español. recital interpretatiu dels senyors actors anglosaxons del lado de aquí y del lado d'allà. rebecca hall és un volcà d'emocions i organicitat que traspua sensualitat per sota el xal de la monjil varia. l'escena en que el comerciant lopajin (incommensurable simon russell beale !) quasi li demana el matrimoni, va arrencar un "nooooooooooooooo...!" a la platea. per als qui no ho sàpiguen (i no passa res, no passa res, que dirien els manel) aquest és un fenòmen astronòmic que passa una vegada cada mil anys, vull dir que l'emoció et faci inclinar el cos endavant, vull dir que et faci clavar els ulls a l'escenari i voler més i més i més d'aquella vida que no és vida però que és alguna cosa més que vida perquè il·lumina i repara les esquerdes d'aquesta "escala de galliner curta i plena de merda" que és la vida( lluís soler dixit), vull dir que passa mil·lenàriament que et quedis enganxat a la butaca com un ou ferrat a la paella després del fosc final i no tinguis esma d'entregar-te a la convenció de l'aplaudiment després d'un tal knockout de màgia.

en aquesta orgia de sensualitat interpretativa cal destacar el treball de l'actor i mite adol·lescent de moltes, ethan hawke. la seva performance de l'etern estudiant trofímov és sòlida, fullosa i arrelada com un sequoia de califòrnia, i la seva és una ombra que il·luminarà actors lactants i diletants (és a dir, tots nosaltres, actors errants dels boscos de la vida).

la misenscène del senyor mendes és un un tall de bisturí graciós i precís de 2h i 35 min. tota la seva intel·lìgència teatral, que és tota, està al servei del text de txèchov (magnífica versió de tom-rock&roll - stoppard) i d'aquestes criatures estranyes i gasoses que són els actors.

cada molts anys, capriciosament, el teatre emergeix de l'escenari com una catedral d'emocions submergida durant molts i molts anys. coberta per les algues de l'artifici, amb els crustacis aferrats a les gàrgoles de la paraula. llavors, la llum d'aquella fràgil i bella arquitectura ens il·umina per uns instants abans de tornar a desaparéixer, deixant en les nostres mirades el reflex de l'àcida llum amb que taquen les obres mestres.

P.S: fer un truita de patates, posar-la en un tupervare, comprar un bon rioja i esperar la senyoreta hall a la sortida del teatre per demanar-la en matrimoni.