dimarts, 31 de març del 2009

estàtues de sintra

el que més m'agrada de la realitat és que, igual com passa amb les estàtues d'aquell passeig a sintra, es pot tocar amb les mans.

és en aquest sentit que el realisme, en qualsevol de les seves manifestacions artístiques, sempre serà deficitari respecte a la sensorialitat de l'experiència. el realisme com a forma d'art fracassarà sempre quan provi d'homolgar-se com a realitat, quan defugi la seva condició natural d'artifici, i no s'abandoni a les tremoloses mans del forense disseccionador de mentides. sense mentida no hi ha autopsia de la veritat. sense veritat no hi ha poesia.

l'abisme que hi ha entre el fet d'experimentar el tacte d'una estàtua, el cos d'una dona, el gust d'una fruita, l'aire d'una platja, la llum d'un crepuscle ( i perdonin el rosari de cursileries ), o no fer-ho, és la mateixa distància que hi ha entre els ullals d'un lleó amb la boca mig oberta.

el zènit de la fisicitat és el dolor. el dolor com a clímax de l'experiència. del tall al part, de la sagnia emocional a l'amputació física, la realitat acostuma a batejar el fets històrics a la pila del dolor. el naixement d'un nedó es segella amb dolor. sembla com si la realitat hagués volgut documentar, fixar els fets decisius de les nostres biografies, a través de la fisicitat del dolor. podria haver estat el del plaer, però no. el sistema és antic i presenta tots els contres de l'ancestralitat. tanmateix sembla que la natura no ha estat capaç d'inventar un sistema millor per recordar, per protegir-nos del perill de dolors més grans i irreversibles, de l'oblit o de la mort.

el dolor com a límit a la subjectivitat. el famós pessic que es procura a qui somnia. és també a través de la fisicitat ( el cos desperta com si hagués estat allà: suat, taquicàrdic o en la humitat del humors orgasmes ) que la irrealitat irromp en la realitat.

si la realitat és l'espai de les tres dimensions, la mentida és el món de les dues dimensions, del no-ser (el purgatori de la no aparença on els objectes, les obres, els sentiments són condemnats a la informitat, als estats gasosos de la inversemblança, del no-ser, del no-estar ). després hi ha les quatre dimensions de l'art veritable, de la poesia, on la versemblança, l'aparença i la mentida es depuren en metalls preciosos, a través d'un complex procés d' alquímia, en entrar en contacte amb els acaloides de la veritat.

las meninas de velázquez com a zenit de l'aparença feta poesia. la pintura (art bidimensional per antonomàsia ) convertida en quarta dimensió, en teranyina atrapadora de veritats, en continent de misteri.


dissabte, 14 de març del 2009

no trepixar

el teatre com un oàsi en el que hom abeura i agafa forçes abans de la llarga travessa pel desert de la televisió. el teatre com un a proteïna davant la inanició creativa i intel·lectual de la tele. televisió=kriptonita.


definitivament els sorolla de la hispanic society es gaudeixen molt millor així, amb un fons gris darrera, la llum zenitosa relliscant-los pel canvas, penjats a una distància de seguretat els uns dels altres. el comis-sabi d'aquesta exposició sabia, com el domador del circ, quins quadres calia posar lluny dels altres perquè els colors no es devoressin.


ahir a la plaça del diamant hi havia un grafit formidable executat principalment amb guix color rosa i accentuat amb blau i amb groc. el grafit, de dimensions considerables, pel que, aparentment, semblava l'obra d'un experimentat artista local de poca edat, representava una casa amb una sèrie de personatges a dins. combinava el figuratiu i l'abstracte amb elements simbòlics i anotacions escrites. era interessantíssim observar com l'artista havia resolt, amb una gràcia i una habilitat extraordinàries, el sempitern problema de la perspectiva en la història de l'art. enfrentat a la dificultat tècnica de les tres dimensions i volent representar una escala interior que baixava d'un nivell a l'altre, avançava cap a l'espectador, després anava cap a l'esquerra i girava sobre si mateixa per sortir a l'exterior, l'artista havia investigat, qüestionat i assimilat segles de tècnica pictòrica en un grafit. endut, potser, per la consciència que allò que havia fet era una obra d'art i que tenia un valor, l'artista havia escrit entorn i a dins del dibuix:



NO TREPIXAR


des d'ahir no trepixar s'ha convertit en un dels meus verbs predifavolectes.

gran torino

malgrat que volies que t'agradés molt, no t'has acabat de creure que el fatxa xenòfob ex-combatent a korea que interpreta el mestre eastwood a gran torino, sigui el mateix bon samarità que ( atenció: no segueixis llegint això si no has vist la peli !!! ) al final del flim, s'immola davant els orientals dolentots. avui, en arribar a barcelona i sentir la gent parlar català, paroxisme. com si realment fóssim en un altre país. i si, després de tot, realment som diferents ? a la sala dels verdi ha on passen gran torino ha entrat en jonathan littell i s'ha assegut a la darrera fila. després he pensat que potser és l'únic lloc sensat que pot ocupar un novel·lista en una sala de cinema. a la mateixa sala hi havia un editor breu. per un moment hi tingut la sensació que érem a paris. abans d'entrar, he comprat un raymond chandler (la gran dormida) editat per la cua de palla, a l'home que vén llibres davant dels verdi per un euro. adoro el groc color taxi del niuiorc d'aquesta extinta col·lecció, les seves impagables caràtules vuitanteres. en obrir el llibre he observat que moltes paraules estaven subratllades a llapis i hi havia comentaris escrits amb lletra de nen. a l'amic quiqu li ha sonat el mòbil a mitja peli, malgrat l'hèctor del vodafone i he passat molta vergonya. cansadíssim. demà assaigs de "el buñuelo de hamlet"al lliure tot lo dia.

dijous, 12 de març del 2009

not far from home

com el noi que, durant la festa, s'apropa molt tímidament a la noia que li agrada. així tornes a besar aquestes parpelles dàlmates. havies pensat a escriure un post disculpant-te dels lectors fidels que t'han buscat infructuosament durant aquestes setmanes d'inactivitat virtual. un lector s'ha de cuidar com un planta i viceversa. també has pensat a relatar la teva nova vida madrileta. les anades i vingudes als picasso per jugar a metges. l'estudi comparat dels diferents xofers, les emissores de ràdio que sintonitzen i els possibles efectes en llurs hàbits timoners i en el perfum ideològic dels comentaris.

també has pensat a escriure sobre la teva nova vida al barri. sobre el pis del carrer oriente.

fa massa temps que no escrius aquí. vols abocar-ho tot dins l'ull. però avui estàs putament nostàlgic. poses el "green eyes" dels coldplay en repeat. la setmana que vé la veuràs. no havies pensat a encetar res amb ningú i menys amb una que viu a fora. te'n vas a passejar per blocs amics. amb nostàlgia renovada passes la mà pels camps de literadura. decideixes que avui has decidit que escrius millor que molts que s'hi dediquen i actues pitjor que molts que no s'hi dediquen.

nostàlgia d'ella estirada sobre el parquet del seu aparta-ment bruxellois. la blavescència de l'estufa de gas bategant sobre la seva melena rossa. nostàlgia dels passeigs per un schaarbeek boirós, fantasmal, d'arbres i parcs i corbs i places dures pintades per un breughel el jove, passat de crack.

...
honey you are a rock
upon wich i stand
and i came here to talk
i hope you'll understand
...

senties que et faltava alguna cosa fins que no vas anar a buscar el vinyoli a barcelona. no vas poder evitar comprar llumins en una casa on tot funciona amb electricitat. els nostres cossos caminen carregats d'impulsos atàvics. som contenidors de fetus que exploten en de la nit. rius per on naveguen, silencioses, canoes que transporten les runes del que fórem.

decideixes, però, escriure imbuït d'una nostàlgia ensucrada. proves de plagiar la implosionant síntesi de la rothkcovic, la posmodernitat pre-exhibicionista d'en forns. però no en saps.

a l'aeroport de brussel·les vas comprar un clauer del bard de l'astèrix, lligat i emmordassat. en arribar a madrid hi vas posar les claus d'un pis on, fins no fa gaire, només hi tenies tres cadires. després, vas decidir que aquell seria el teu fetitx contra la castració més dura: l'autocensura. trobes que el ninot s'assembla a en casasses.

si algun dia ho saberes, has oblidat completament què és un bon post. però mentre escrius això et saps "not far from home".

durant l'enèssima repetició de "green eyes" celebres l'íntim, feliç, retrobament amb aquesta sensació d'escriure per a ningú. com en els teus viatges, quan camines, solitari, per paratges desconeguts.

recordes que avui el xofer t'ha preguntat si el català s'escriu, si quan escrivim el català ho fem en castellà. decideixes que aquest post tindrà un títol ben esnob. en català, és clar.



dissabte, 7 de març del 2009

mamuts

faig girar el zootrop dàlmata després de deixar-lo parat durant setmanes. l'ull ha estat varat a la platja com la barca que el pescador no pot botar a causa d'una malaltia. una manera de veure el món, és alguna cosa que es té o no es té, sí, però també alguna cosa que es puleix dia a dia. així com l'angulosa perillositat del sílex s'aconsegueix, només, després d'una talla precisa, la comprehendissecció (pesca) de la realitat només és posssible a través d'una pràctica continuada en l'art de pulir les antenes, d'esmolar-se les puntes dels dits, de podar-se les branques de l'ànima.

la realitat és un mamut que cau per l'impacte del sílex de la subjectivitat. la subjectivitat és el conjunt de talls precisos i determinants que hom (el subjecte, l'artista) infringeix en una arma assasina d'efímers. el caçador d'eternitats abat el mamut de la realitat, d'allò REAL, amb la llança esmolada de subjectivitat ( punt de vista, veu pròpia ). vençut, abatut, el mamut de la realitat relaxa els seus esfínters i expulsa tota la merda supèrflua, els humors de la intrascendència. esfínters evaqüen efímers. després, el caçador esquartera el mamut de la realitat sobre la sang encara calenta de l'aparença, i s'enduu la carn a la seva cova (taller). allà prepara un fuck on hi cou la crua realitat, convertint-la en VERITAT comestible, mastegable, digerible, expulsable.

no ens enganyem, l'artista és carnívor. sempre. el seu instint el fa esmolar el sílex, perseguir i abatre la bèstia de la realitat, dallò real, per saciar el seu primitiu estòmac de fam de veritat.