aigua de tardor (2)

cal despedir l'estiu com es mereix. formalment. com qui es despedeix d'una parella d'ancians que us han acollit hospitalàriament durant uns dies. s'acaba el temps de menjar préssecs i nedar: cal celebrar-ho. unes paraules del breviario mediterranio de predrag matvejevic´que llegeixo intermitentment en aquest dies de pluja intermitent, se'm revelen immillorables per al ritual. la cosa va de depòsits d'aigua:

"(...) Los Depósitos de Agua en el litoral tienen diversos nombres: aljibes, cisternas y, los más frecuentes, pozos. (...) Los pozos se diferencian ante todo por su profundidad y el agua que contienen: si es de manantial o de lluvia, fresca o estancada, límpida o turbia, más o menos salada. Sus bordes sufren el roce de poleas y tornos elevadores, cadenas raspadas y sogas con las que se sacan cubos y baldes, por estas huellas se reconoce cómo han servido y cuanto han durado. Los pozos más grandes y profundos a primera vista parecen grutas. (...) Un pozo de agua viva se menciona en los libros sagrados. Era el lugar de refugio y reposo, de bendición, y a veces de tortura: la sed junto a un pozo es muy difícil de soportar, La pila baptismal se le parece. Aporta frescura en los templos, durante los grandes calores, (...) y, de alguna manera, reconforta. El interior del pozo guarda la verdad, así lo afirmaban los sabios y el pueblo lo creía.(...) En comarcas pobres los pozos de piedra tallada se consideran fuentes. En el Mediterráneo todavía no se ha escrito una poética a la mesura. "

no sé si estarà "a la mesura", però aquest fragment revelat en dies de plujes i fertilitzacions d'aljubs i cisternes m'ha revelat un poema meu de fa un any aproximadament que ara torna com una imatge emergeix a la supefície d'un pou. el poema és també una manera de donar la benvinguda a la tardor. parla de pous, fertilitats i viatges. voilà.




Beduí

Com aquell beduí que cada dia
camina, matiner, tots els quilòmetres
fins al pou d’on treurà l’aigua del dia,
jo vinc des del meu llit a aquesta taula
a extreure poesia dels fulls blancs.

Hi ha dies que el pou blanc em recompensa
amb dos versos mitjans per passar el dia.
Llavors sé que tindré l’ànim tranquil,
al menys, fins que la llum del Sol es pongui.

Hi ha dies en què el pou es mostra avar
i em dóna, escassa i tèbia, una aigua amb terra.
Llavors sé que aquell dia tindré sed,
però, disciplinat, faig libacions.