dimarts, 30 de desembre de 2008

pensión casanova

nits a la pensió casanova de madrid compartint habitació amb l'amic xisco. cadascú ha exportat la seva pròpia grip denominació aborígen desde belladona.

ensufatat d'antibiòtic, cavernós, xisco estossega i es revolca sobre el seu llitastre, i jo, que només baixar de l'avió començo a sentir que alguna cosa no va bé, exploro totes les arquitectures del meu cos en relació a la fusta amb llençols sobre la que probo d'acomodar el meu malestar. moltes hores d'insomni i febrícula després, submergeixo el cap dins la tassa del vàter. vòmits com si hagués berenat criptonita.

avui, dolor terrible als ronyons.

crisàlides febrils, xisco i jo semblem aquells personatges que freqüenten les pensions madrilenyes als contes de hemingway: banderilleros de segona embriacs, agarrotats pel deliriumtremens i la por.

entre deliris febriculars llegeixo els intents de l'intrèpid van helsing i del doctor john seward per salvar, a base de transfusions, la vampiritzada lucy. stoker té un ritme que és pur rock and roll. i a més fa cagar de por.

diumenge, 28 de desembre de 2008

romania 3


suite del diaris:

" (...) 17h 50min, instants previs a la segona funció de "european house" al teatrul national de bucaresti. (...) comparteixo camerino amb l'inefable johnny raja, petit humphrey bogart gracienc, fumador impenitent i actor exquisit. el teatrul national és un edifici colossal construit als anys seixanta. (...) el teatre té un immens escenari darrera el qual raja i jo hem descobert un seguit de corredors extensíssims on s'hi emmagatzemen gegantines escenografies d'alè dalinià, òperes ideades per dramaturgs obligats a somniar amb el cap a dins de la banyera de vodka del totalitarisme. deliris de cartròpedra. (...) mentre buscava el mòbil sota el canapé cimentós del camerino, hi he trobat un sobre intrigant. a dins hi havia aquesta nota:

28.11. 2008

S.E. Madame Salova Bahri
Ambassadeur de Tunisie
2 places

els laberints i passadissos del teatre semblen interminables, inescrutables. a l'entrada del teatre uns guàrdies de seguretat amb el mateix uniforme que els marcianos de las sèrie "V", us demanen el carnet d'identitat per donar-vos un passi que us acredita com a "vizitator". un cop a dins, però, no he notat el més mínim control en tot l'edifici. (...)

la sala on actuem ( sala mare) és un deliri totalitarista encatifat. aquest reialme de l'àcar fou, fa molts anys, un dels epicentres culturals del país, el lloc on el "conducator" presenciava les grans produccions de l'estat comunista. làmpades com maquetes de naus de espaials o de catedrals fururistes invertides penjen d'un sostre tèrbol. 3 de cada 5 bombetes són foses, conferint, així, a sala, un ambientació ben lúgubre. la poca llum que hi ha cau, dèbil i apagada sobre la moqueta color merda d'oca i per sobre les butaques color cera d'orella.

inquibit en mig de la platea hi ha el palco de les autoritats. el palco, coronat per un immens marc de fusta blanca, és la rèplica totalitaria a l'escenari del teatre. des d'aquí ceaucescu i la seva dona elena presenciaven els espectacles.

el conjunt sembla el d'una sala de control d'una gran nau de l'espai abandonada pels seus tripulants afectats per una misteriosa malaltia.

penso en alphaville, de godard.

(...) "


romania 2

transcrit dels meus diaris:

" (...) el sol romanès efervesceix com una aspirina passada sota el ganxet brut de núvols que cobreix l'horitzó zootròpic. un horitzó ancestral i agrícola. sota aquesta terra negrosa de transilvania hi ha els cadàvers erràtics del progromitzats de les diferents èpoques, herois nacionals, traïdors, poetes anònims, cucs que fan la mida de l'esret del bòsfor.

les esglésises ortodoxes a mig construir emergeixen arrreu, amb les seves cúpules exhuberants i arabitzants, alçades a corre-cuita, sobre formigó barat. esquelets inacabats d' una crisi que no es data ni amb el carboni 14. (...) "

romania 1

exposo aquí la crònica impressionista i incompleta del viatge llampec a romania (del 16 al 22 de desembre, després vaig saber que aquests dies coïncidien amb l'anniversari de la caiguda del règim de ceaucescu) en tres parts. de les misterioses terres de transilvania a la espectral bucarest.

transcric del meu diari :

" (...) el que hem vist fins ara deixa en el viatger una sensació general d'estranyesa . El xoc entre una societat fortament ruralitzada i un país llençat als braços salvadors d'un capitalisme post-industrial en els seus últims estertors és brutal. Cada frame, cada píxel del paisatge conté l'adn d'un conte, una llegenda, una novel·la, és un capítol de la inacabada biografia de la vella europa. la vella, sanguinària, culta, bàrbara, progromitzada europa.

(...)

les imatges dels gasoductes russos de lukoil a la perifèria de brasov, contrasten amb els camps llaurats que s'extenen uns metres enllà. carros tirats per cavalls entre long vehicles carregats de mercaderies. l'opel travessa la foscor imperant a transilvania, una foscor trencada, només, per les 4 pinzellades puntillistes dels colors de les bombetes de nadal que engalanen fins i tot el més miserable d'aquest poblets.

(...)

la imatgeria comunista s'esfilagarsa com una vella bandera col·locada sobre un màstil nou. Molts d'aquests edificis han estat reconvertits, reutilitzats (reubicats igual com el personal que els ocupava en guàrdies de seguretat, policies, taxistes) i ara ensenyen les seves arquitectures amb l'orgull d'un barco fanstasma que es sabés infonsable per la canonada del temps.

pagesos amb els seus llargs barrets d'astracan condueixen carros amb pneumàtics tirats per cavalls, entre els avançaments kamikazes dels romanesos, per la dreta i per l'esquerra, al comandament dels seus últims dacia, de fabricació local, per les llargs cràters de fosca que són les carreteres romaneses. (...) "


dilluns, 15 de desembre de 2008

el distret encant de la burgesia

divendres 12

sessió de treball a casa amb el poeta pedrals. provem de posar fill a l'agulla del 1er acte de l'obra de teatre que estem escrivint a 4 mans i 4 peus. després, pedrals i jo enfilem cap a horta per assistir al concert de la crappy mini band. al centre cívic boca nord, una audiència rasta i descaninitzada escolta els temes de la crappy en un silenci que ni al liceu sense en bieito. la banda, una associació mutant i ocasional de músics de primer ordre (guitarra, bateria, teclat, piano de joguina, tuba i cantant) fa un só que transita entre la melancolia nihilista portysheaddiana i el naivisime tèrbol de les coco-girls. la veu cristal·lina i poderosa d'una canant haëndeliana i un jimmy hendrix japonès de la tuba, fan les delícies de l'audiència okupa.

allà faig coneixença del promotor d'emanacions culturals josep maria fita. en fita és un dels conductors de transports siberians, responsable de moure, entre d'altres, els nens eutròfics d'en pardals o els cabo san roque. mentre en fita m'explica el seu interés en els nous llenguatges culturals, m'informa que s'ha exilat de l'absurd urbanita i que ara viu a menorca on ha començat a passar el motocultor pel que serà el seu futur hort.

fita, pedrals i jo agafem un taxi i enfilem cap a una festa en un pis del carrer muntaner el portal del qual no vull recordar a casa d'una pija cinquantenària. la festa té l'inconfusible regust decrèpit de l'alta burgesia barcelonina.

en una mena d'escena de cuina de woody allen filmada per buñuel, a la cuina, la gent aborda un pollastre pre-nadalenc amb prunes i pinyons. embriagats pels efluvis que destil·la la decadència, els personatges d'aquesta "el distret encant de la burgesia", pul·lulen, pels infinits passadissos de la la casa.

reparo en la imponent col·lecció de pintura i antiguitats de la familia i faig la meva llista albanokosovar en la qual ja hi he inclòs el casas i el nonell que penjen a la paret de la sala. asseguts al sofà de vellut verd i en un trasvassament intergeneracional d'aquells de tota la vida i que té la virtut de no ser virtual, la pintora francesa llopis ens encoratja a pedrals i a mi, a interessar-nos per la vida i obra del seu company de generació, el performer jordi benito, al funeral del qual ha assitit a la tarda. benito fou trobat mort la setmana passada a la seva barcelonina en estranyes cirmustàncies.

el peridosta barnils, fill del peridodista barnils, divaga sobre el suposat respecte entre els nous poetes del país. pedrals parla del camp d'acció filosòfic de mossèn pedrals. més enllà, el periodista i màster en crapul·lística oriol caba es recolza sobre les cames del poeta d'eduard escofet que es recolza sobre la poeta ajo, i jo m'escolo a la cuina per proveïr-me de gel en la enèssima nevera de la casa. quan torno el sofà és buit i aquell pessebre morent de poetes, periodistes, pintors, homosexuals i niñas de papá s'ha traslladat al costat de la finestra on proven de reanimar pedrals, el qual, lívid, amb el color de pell d'un personatge femení de dante gabriel rosetti, ha sucumbit als poders minerals de l'mdma. les seves últimes paraules abans d'anar-me'n foren " tio estic lluny, molt lluny ... " . és llavors quan decobreixo en el dibuix de casas que el personatge que beu assegut a la barra, darrera la noia que hi ha primer terme, és santiago rusiñol, el qual, girat de 3/4 vers el dibuixant sembla mirar-se l'escena amb aire murri.

le mépris

diumenge 14

dinar a casa de mare. no hi ha res com un dinar dominical amb la reparadora i recomfortant cuina matriu. l'enervant ritual d'apagar les veles i tornar-les a encendre fins que la foto surt enfocada. les espelmes devorades pel record. la cera fosa sobre el pastís. petites perfomances de sobretaula que mai no trsapassaran les portes del 3cb.

després del cafè, furgant en la llibreria de mare, trobo un exemplar de "el desprecio" d'alberto moravia (edició de lumen) la novel·la que godard va adaptar i reconvertit magistralment per fer "le mépris".

strigol !

dissabte 13

festa a casa per celebrar l'anniversari i despedir els amics abans de la fuite a madrid. durant la festa el cosí m, després de pixar davant de la reproducció del quadre de john waterhouse "the lady of shallot" que penja al lavabo, em ve a explicar la connexió pre-rafelita amb dràcula. el pintor i poeta dante gabriel rosetti es va enamorar perdudament da la model oficial de la "hermandad pre-rafaelita", elizabeth siddal. la parella va viure la bohèmia victoriana, difosa entre els vapors del làudanum fins que elizabeth va donar a llum un fill mort. deprimida i enfollida passava hores agombolant el bressol buit del seu nen fins que decidí suïcidar-se amb un sobredosi de làudanum. la noia fou enterrda al cementiri de highgate amb la col·lecció de poemes que rosetti li havia escrit. rosetti no superà la mort de la seva estimada i model, i errà pels laberints de la depressió i les drogues. encoratjat pels amics a publicar la seva poesia, un dia es decidí a rescatar els seus poemes de la tomba d'elizabeth. en exhumar el cadàver el cabell d'elizabeth haia crescut, era més pèl-roig que mai i les seves llargues ungles havia traspassat el manuscrit que aferrava entre les mans. diuen que aquesta història va inspirar l'escriptor bram stoker (coneixedor del grup rafaelista i profund estucidís també dels mites medievals) per escriure el seu cèlebre dràcula. sembla que stoker va morir oblidat i aquexat de sífilis, en una putrefacta pensió anglesa. en el seu deliri sifilític senyalaba una vegada i una altra una de les cantonades de l'habitació mentre repetia " strigol ! ", que en rumanès significa vampir.




au revoir autome

darrer cap de setmana de tardor abans del viatge al país de dràcula.

dijous 11

recital-presentació del cd les veus de l'alguer al cercle del liceu. el compositor manel garcía morante ( un músic que té sigles de productora lleonina) ha musicat 20 poemes dels poetes algueresos rafael caria ( mort l'abril passat) i antoni canu. la presentació té lloc al cercle del liceu. la soprano e. i la pianista t. interpreten les partitures neo-impressionistes que el magre morante ha compost per als paisatages algueresos. després del recital demano a un dels uixers d'aquesta penya neo-victoriana per la sala dels casas. l'home em diu que impossible, hi ha socis sopant i aquest nit, a més, hi ha el president en persona. després, però, aprofitant que els socis sopen en una sala contigua, i no seran importunats, accedeix a mostrar-me ràpidament els casas. em condueix fins a una estança fosca on, després d'accionar un invisble interruptor, uns precisos zenitals cauen sobre les parets d'on emergeixen, com cossos a la superfície d'un riu, els colors suaus de les 12 pintures de ramon casas pintades per encàrrec del cercle i disposades a l'entorn de sala hexagonal. l'uixer, esbufegant amb aire de patidor de gota, ens explica, furtiu, que durant l'incendi del liceu els quadres foren traslladats al palau de la virreina dins els seus respectius marcs. mentre tanca el llum i ens acompanya a la porta ens diu que al cercle hi ha més cases i russiñols.

dimecres, 10 de desembre de 2008

crim i càsting

per cert:

¿qui va fer el càsting de Déu?

fragments d'alta velocitat

17h 50min. estació de renfe-atocha:

l'agradable sensació d'escriure somnolent, fatigat, en una estació, em remet als dies en ruta. l'anònima hostilitat dels espais públics, dels llocs de pas. inimitable. insubstituïble. l'estranyíssima energia inasible i el flux vital sincopat que constitueixen l'autèntic mineral d'aquest terrenys. terrenys fèrtils per a la imaginació i els esperits nòmades. estacions, aeroports, cruïlles, parades d'autobus, hotels, pensions, llits d'amics, albergs, ... carreteres secundàries del destí.

(...)

a madrid, després de la prova, el director de càsting explicava que aquest matí, a l'ave de màlaga, li han robat el llibre que estava llegint. li quedaven 20 pàgines per acabar-lo. el llibre en qüestió era "crim i càstig". la natura imita l'art amb raskòlnikovs d'alta velocitat.

em pregunto quina serà l'editorial que treurà el primer llibre sobre "histórias del ave". la literatura sempre va un pas per darera de la tortuga de zenó. la única cosa que resta sempre immòbil no és la segeta en l'aire sinó la brevetat.



dimarts, 9 de desembre de 2008

el rostro en el espejo

talls d'aigua plaça del pi. els operaris triguen 4 dies a decidir-se i venir a reparar la fuita d'aigua que inundava la plaça ( unes bimbolles moníssimes, com de granota provant de batre el rècord guiness d'amnea senyalaven el lloc de la fuita ) i ens havia deixat, als veïns, els raigs destrempats i els penis cacahuets. 4 dies, i això amb tots els aGAVÀnts !!!

mentre m'afaitava davant del mirall a casa de mare pel càsting d'avui, em va venir al cap "the face in the mirror" el poema de robert graves. concretament, la simpàtica filmació que se'n projecta a ca n'alluny, la casa museu del poeta a deià, i on es veu graves afaitant-se davant del mirall, mentre la seva veu en off recita el poema.

en transcric la traducció castellana de l'antologia editada per lumen "cién poemas", de clarinel alegría i darwin j. flakoll.



el rostro en el espejo

Ojos grises absortos, clavando distraídos la mirada
desde anchas órbitas dispares; una ceja colgando
un poco sobre el ojo
por una esquirla alojada aún
bajo la piel, como un recuerdo de guerra.

Nariz torcida y rota -un recuerdo del rugby-
mejillas surcadas, pelo áspero y gris flotando frenético,
frente arrugada y alta,
prominente quijada, orejas grandes, maxilar de púgil,
pocos dientes, labios llenos y rojos, boca ascética.

Me detengo con la navaja en alto, rechazando con burla
al hombre reflejado cuya barba exige mi atención,
y una vez más le pregunto por qué
aún está dispuesto, con la soberbia de un joven,
a cortejar a la reina en su alto pabellón de seda.




jo també jugava a rugbi. algun dia escriuré un poema com aquest. bé, de fet ja està escrit, només que no és ni la meitat de bo.

això de l'aigua em fa pensar en una frase de woody allen: "no sé si déu existeix, però prova de trobar un lampista en cap de setmana".

divendres, 5 de desembre de 2008

de gao als g.a.o (i 3)

fade-in. porta d'un pis d'apartaments. la càmera aguanta el plano en silenci uns segons. soroll de respiracions contingudes. sobtadament una bota irromp en el plano i esbotza la porta. crits i confusió desenfocada. 13 agents del g.a.o (grupo de apoyo operativo) de la guàrdia civil, entren a l'apartament. crits i adrenalina fora de quadre. la càmera segueix els agents a les fosques pel passadís, i entra en un dels dormitoris. en la negror s'intueixen dos bultos. la camèra tanca el plano. prova d'enfocar en la fosca. impossible. llum d'una de les llanternes dels agents sobre un dels bultos. la imatge triga uns segons a coagular-se. del verdescent pantà rectangular en opció night shoot, emergeix el rostre adormit d'un tipus d'uns 35 anys, amb el cap rapat. primer plà del tio. té els ulls inflats. l'expressió tensa. la càmara fa un ràpid moviment a la seva esquerra. primer plà verdescent d'una silueta femenina amb els cabells llargs i esbullats. la càmera tanca el plano sobre la nineta dels ulls d'ella, que s'expandeix com la pupil·la dilatada d'una òliba enfocada a la carretera. fade-out.

són txeroqui y leire lópez zurutza. la cúpula de e.t.a acaba de caure. els han sorprès dormint en un apatament a cauterets, al pirineu francés, a tiro de parabellum del santuari de lourdes.

entre els agents que han intervingut en la captura de txeroqui, alias arrano (àliga, en euskera) hi ha companys dels dos polis morts en la trobada fortuïta amb tres etarres, l'1 desembre del 2007, en un centre comercial de capbreton, frança. els guàrdies civils van morir en ser disparats per l'esquena. hi ha testimois d'una breu discussió a crits abans dels trets. els etarres es donaren a la fuga. txeroqui era un d'ells. però es van separar aviat. els altres dos, sense cobertura ni diners, van ser capturats per la poli dies més tard.

txeroqui ha caigut malgrat la seva paranoïa per la seguretat, gràcies a la intervenció del seu correu a través del sistema "caníbal" que utilitza la c.i.a, i a una cagada de manual de l'etarra amb el canvi de matrícules: va endossar una matrícula massa vella a un model de peugeot 207 massa nou.

la son i el somni de l'etarra quedaven momentàniament interromputs a cauterets, al costat de la seva companya i correu leire lópez. li podrien caure 40 anys de talego.

fade-in, faide-out este cuento se ha acabaout, pensaran alguns. sabem que les branques de d'aquest arbre són de mal podar. la olor de pòlvora encara plana sobre azpeitia.

e.t.a pela l'empresari ignacio uria amb l'excusa que l'aucellot de ferro, els encimentava euskalherria. sí, sembla el guió d'un far west: indis, àguiles, trets per l'esquena, venjança, indis sabotejant el pas del tren per la reserva ... però la realitat té el bon gust de ser una mica més complexa que un guió de hollywood.

al mateix temps que barceló alçava la seva cúpula a ginebra, amb tot el pessebre institucional ad hoc, i es celebrava, així, el triomf d'un geni sobre la història de l'art modern i sobre la tendència murphyssejant de les estalactites i estalagmites de guix i de les gotes de pintura a caure, la cúpula de txeroqui, el bernini de la violència mistifcat pels aprenents de la kale borroka, queia a la catedral de la barbàrie.

la cúpula de barceló representa una cova. una cova com les que abunden a mallorca. moltes d'aquestes coves havien estat parcialment submergides en un passat no gaire remot. la cova de barceló, segons ell ha explicat, és una metàfora múltiple en significants. d'una banda representa un espai tancat que remet a l'orígen de l'home. remet a la seva reivisitada altamira, com a úter de la humanitat. la cova ens recorda la nostra condició de criatures febles, fràgils, passatgeres: homes que havien de recloure's per combatre el rigors d'un clima hostil i evitar els perills d'una naturalesa salvatge. de quan la nit era de les bèsties. (en aquest sentit recordo un excepcional article de bruce chatwin sobre l'orgíen del foc com a motor i causant del pas de la vida troglodita a la vida fóra de les coves). la nostra condició ancestral de troglodites ens igualava en la nostra feblesa i, alhora, en la necessitat de restar units per combatre els perills comuns. la solidaritat té un orígen poc prosaïc, em temo. la cova és també el lloc on es produeixen les primeres manifestacions d'art. la cova està, també, indefectiblement lligada amb els grecs i l'origen del pensament modern, a través del mite de la caverna de plató. aquestes són només algunes de les metàfores que conté l'obra de barceló.

barceló no només és gran perquè hagi aconseguit, leonardo del sXXI, que no se li caiguin es estalactites, sinó perquè les seves obres contenen un nivell de metàfora universalitzant.

tant de bò que aviat la bàrbarie surti de la seva cova. tant de bò que aviat els polítics espanyols, els líders nacionalistes autoerigits en messies, etarres, pre-etarres i post-etarres surtin del seu trogloditisme i no haguem de plorar més morts.

tant de bò que aviat la sang en els cossos dels homes sigui substituïda per pintura.

però l'home només reuneix el coratge per abandonar la seva cova quan aconsegueix encendre la torxa de l'humanisme. un foc, aquest, que costa d'encendre i que s'apaga amb la primera corrent d'aire o el primer alè de fera.

PS: qui estigui lliure de cúlpula que llenci la primera e.t.a-lagtita.


dijous, 4 de desembre de 2008

de gao als g.a.o (2)

la inauguració de la cúpula de barceló ha coïncidit en el temps amb la caiguda d'una altra cúpula, la cúpula de e.t.a.

s'alça una cúpula i en cau una altra. una coincidècia massa sucosa com per no refèlixionar-hi i extreure'n, com a mínim, un parei d'ideees ben peregrines. és a dir temps per a un petit exercici d'assaig. i què és un assaig, al capadavall, sinó ciència ficció ?

el dia que barceló, vestit d'astronauta, culminava la seva colossal cova del drach multicolor per als senyors de les nacions unides, un astronauta entrava a la cort del rei pladur. sobre la taula rodona dels cavallers de la onu, barceló ha esculpit a cops de manguera ( després de múltiples proves de materials que no resistien la verticalitat institucional ) el seu univers artístic. l'univers artístic de barceló, ho sap tothom i és profecia, va de la mediterrània felanitxera de la seva infància, a l'àfrica de la seva edat adulta. el descobriment de l'àfrica per part de barceló, tal com ha dit moltes vegades, va ser un redescobriment de la seva terra natal ( mallorca ). a l'àfrica hi va trobar una realitat on les coses tornaven a tenir olor, color, sabor, intensitat, temps. per a qualsevol europeu que hagi estat a l'africa això és fàcil és d'entendre.

barceló, artista occidental, educat en la tradició pictòrica dels mestres europeus, descobreix l'àfrica en la seva joventut acompanyat de javier mariscal. el seu idi·li africà s'extendrà fins a l'actualitat, instal·ant-se entre els dogons de mali que l'adoptaran com un dels seus, fins al punt de cedir-li un terreny i autoritzar-lo a construir-hi una casa-estudi. el viatge de barceló a l'àfrica és l'aportació creativa de la història de l'art al no-viatge de van gogh a l'àfrica. el destí és un esteta. és fascinant especular amb què hauria pogut passar si en vincent i la seva esquizofrenia haguéssin desembarcat a l'àfrica. barceló arriba a l'àfrica amb els pinzells xops de rembrandt, velázquez, giotto, massaccio, goya, però també de picasso, twombly, dubuffet i altres pintors que ja s'havien interessat pel primitivisme. barceló s'impregna d'àfrica i torna a occident. explorador desfassat, àvid d'imatges, recorre a ritme de canoa el níger de la estètica del sXX i porta gao al seu felanitx, i felanitx a mopti, i nova york a sanga, i paris a bamako i tot això a la seu de palma i després als asèptics murs d'aquesta babel de la corrupció que és la ONU.

les sopes són un dels temes habituals de la pintura del barceló. la cupula de la ONU és també un immens bol invertit on barceló, amant dels fricandós culturals i les mixtures pròpies del nostre zeitgeist globalizant, hi ha guisat la seva particular sopa de les cultures.

segurament no hi havia ningú més ben preparat que el felanitxer per abordar una feina d'aquesta en-verga -dura. són aquesta mena de reptes els que li posen dura a un artista de la talla de barceló. la cúpula ha estat el resultat d'una feliç confluència d'interessos: barceló aconseguia estampar definitivament el seu nom a la història del genis de la pintura, després de la exitosa interenció a la seu de palma, propinant una patada als ous al mite de picasso, al qual sembla decidit a superar amb escreix. d'altra banda zapatero i el seu govern aconseguien vincular per sempre el seu nom a la història de la l'art i de la ONU, quedant com uns nous medici del s.XXI.

em pregunto si com a fan de barceló estic obligat a defensar la idea que la seva intevenció a la ONU servirà per:

com que la ficció imita la realitat imagino un assassinat silenciós sota la cúpula de barceló en la propera peli d'en 007.

però com que també

la natura imita l'art, un dia potser sentim des de la cuina el presentador del telenotícies dient: "un membre de la delegació del camerun ha muerto al desprendre's una estalagtita de la cúpula de barceló."

(segueix)