dilluns, 25 d’agost del 2008

poetes a portocolom

arribat de l'illa después ahir amb el ferry, isso un nou post després d'aquesta post-a del blog o breu eclipsi agostal.

dissabte al vespre enfilo el morro del seat león cap a portocolom després d'haver passat el dia a les cales veïnes de santanyi, caló des moro i cala almonia, a la recerca de la cova dels ases. en aquest bar local està previst que hi perpetrin els poetes catolins o mallorlans (és a dir poetes catalans a mallorca, poetes mallorquins a mallorca, poetes mallorquins que viuen a Belladona i en s'estiu tornen a mallorca i derivats, ambunaparaula: poetes mòbils) segons que m'ha informat l'atent i energètic poeta i agitador de caimari, jaume c.pons alorda, prèvia conversa telefònica.

alorda, més conegut entre el poetam com lord alorda, em rep amb les maneres d'un ambaixador francés, em presenta uns amics i, hàbil cicerone, condueix el grup fins a un restaurant proper on ens cruspim una pizza al forn de llenya que fa saltar les llàgrimes. entre els comensals hi ha el poeta àngel igelmo, el poeta pau vadell, na bel, l'amic de lord alorda, un al·lot francés d'orígen guadalupeny que xerra es creol i la seva al·lota, francesa i danseuse.

però anem al grà. tornats a la cova dels ases ( per cert que allà també es sopa i es veu que molt bé ) i després d'unes cerveses, el recital comença amb puntualitat illenca. el poetes s'arrauleixen, concèntrics, vora el fanal de la plaça de s'església i nosaltres, amb el seu concèntricment, fem una rotllana entorn seu, rotllana bastant ben parida per no haver assajat, tot sigui dit.

un a un, els poetes van escopint els seus versos: alguns bons, d'altres pitjors.
espectacular josep pedrals ( aparegut més tard al rendez-vous ) que, genial i flamenco, s'arrenca i es carda un poemot-performance enfilant-se fanal amunt, com buscant la llum de la rapsòdia, amb la intervenció estel·lar d'una rata pinyada ( històric símbol illenc ) que vola en cercles sobre els versos amb un batre d'ales puntual i romàntic que hauria fet les delícies d'en santiago rusiñol, perseverant aimant d'aquesta illa. el fanal està a l'alçada de les rimes i l'ímpetu acròbata d'en pardals, que combat en volada amb la rata pinyada i aguanta i no es vincla i no es torça (cosa que és molt d'agraïr quan un està fent es pardal penjat d'un fanal). amb aquesa intervenció portocolomina pedrals inaugura un nou gènere poètic: el recital-escalada.

M'agraden els poemes de lord alorda que aborda els poemes de cilici ( aquest és el títol del seu darrer llibre que llegeixo en el manuscrit que tragina ) i que vindrien a ser alguna cosa així com la sang que surt del tall que hom s'autoinfringeix amb un fragment de marès mentre contempla l'esplendor corpori i col·lorístic d'una magrana amb els ous en remull en la blavor del mar mallorquí. m'encanten aquests poemes que tinc ganes de llegir completament i m'agrada, sobretot, la manera com lord alorda s'està sobre la tapa de ferro de l'enllumenat. quina solemnitat, quin templar la plaça , quina agilitat i claredat mentals "alorda" de presentar els seus poemes. ambunaparaula: quinaelegància !

precís, incisiu, exhuberant i flac com el sílex que esmola l'enginy que gasta, el druïda casasses, que no sé on pot inquibir tants gigabytes de memòria poètica. disfruto, també, amb la rapsòdia arcaitzant i punk de joan adrover (?). m'agrada aquell dir de déu que és com si algú hagués agafat en sid vicius i l'hagués fotut, màquina del temps mediant, dins els cos d'un poeta decadent i l'hagués deixat anar al rovell de l'ull dels jocs florals de 1877. m'agrada aquell ramalasso costaillobarrotaire que gasta i aquella bella forma artificiosa de dir-se el vòmit.

entre la rapsòdia també hi ha en pau de sa punta grossa (m'advertexien que compleix rigorosament amb les dues acepcions del mot), poeta mallorlà del poble veí de calonge. en pau mos deleita amb una creació acabada de fer i amb un parei de poemes que mos etziba des de la coagulada rusticitat que li surt per sota la seva barba de fredy mercury calongí. amb aquella veu trencada que és bonica com una metla xapada amb una pedra sota un ametler, amb aquell perfum de roca a la veu escup versos amargs com metles verdes. després, participaran també altres poetes locals dels quals no he pogut retenir els noms i que despatxen una bonica mostra de poesia ultralocal que lloa els tresors de la terra immediata: les tomàtigues, la figuera, el fadrí o en damià huguet.

entre la concurrència faig coneixença d'un pintor felanitxer (els que saben de pintura saben que això és com parlar d'un pintor de delft, cap al 1650) el nom del qual, malhauradement, he oblidat però que és l'autor del magnífic quadre que penja en una de les parets del pati de la cova dels ases. el quadre representa un dansa de fruits autòctons, fruits en suspensió pintats amb la delicadesa i la cura d'un pintor del quattrocento. al centre del quadre s'intueix una forma, en la qual, després d'observar una estona, s'endevina la silueta d'un ase vist pel darrera. així, l'espectador entén que està just davant de l'entrada real a la cova dels ases i es pregunta que passaria en cas d'entrar-hi. qui sap, potser aquella tela connecti amb les profunditats cavernoses de l'illa i un apareix a les coves del drach en plè show, provocant una estampida de turistes espaordits !!