diumenge, 19 d’octubre de 2008

de funció en defunció

recullo la roba de l'estenedor aixoplugada a l'habitació. als mitjons, encara cabells rossos de bronwyn. fer-s'ho amb ella va ser com fer-s'ho amb una nina inflable farcida de palla i sorra. penso en el poema que tinc a mig fer sobre la meva nit amb ella. on van els poemes que no has escrit mai ? penso, també, en aquell poema que tinc pendent, com tants d'altres, i que ha de ser un homenatge als poemes que no hem arribat a escriure mai.

l'hibiscus ha florit amb una ràbia taronja, a la terrassa. baixo a comprar. avui, el paqui no mira "just for laughs" al youtube. parla per telèfon. en pagar m'adono que encara va amb xancles. l'estiu ha sobreviscut als peus nus d'aquest home, em dic. on van les coses quan no les veus? on vans els ànecs quan el llac es congela, es pregunta en holden a "the catcher in the rye".

avui última funció de "rock and roll" al lliure. una última funció és com el diumenge disfressat de dilluns que arriba després d'un diumenge d'actor. se m'ha acabat la moleskine, també. qui llegirà totes aquestes llibretes escrites que s'acumulen als estants? hi ha últimes funcions que et provoquen saudade i d'altres que no. aquest muntage ha sigut un èxit en molts sentits: he aconseguit no enamorar-me de l'actriu de qui m'estava enamorant i quasi no he tirat els trastos a les acomodadores.

he d'escriure un poema que parli de les últimes funcions.

el teatre és cosí germà de la màgia, l'art per excel·lència de la desaparició. l'art de fer desaparèixer d'escena un moble, un actor. l'art de fer desaparèixer la mentida que hi ha en una emoció que no hi és, en una "primera vegada" que es repeteix nit rera nit.

crec en els meu hibiscus, en la saudade d'última funció i en la columna de manuel vicent.