no ho sé, nois, parlant del desert m'ha vingut com una mena de cosa i he hagut de fer-ho.
és una de les lletres del meu poemot africà, correspon a la part del desert de timbuctú.
N.1
Anàvem dins, per les lletoses
dunes ardents de l’àrid Sàhel
i penetràvem el vast desert
( ¿ o era el desert que ens penetrava ? )
ben custodiats d’arborescències,
iguals a focs d’antics profetes.
Creuàvem, muts, silencis plens
de temps estranys i caminàvem.
A prop de l’ombra del meu camell
el Sol pintava la trèmula ombra
d’en T. E. Lawrence amb un turbant.
En plè desert un home pesa,
exactament, la seva petja,
i fà una petja, exactament,
la mida d’una vida, jo pensava
mentre sincronitzava, pas a pas,
el meu alè al del meu camell
i el vent, sutil, s’incorporava
al compàs just del panteïsme.
Els ocells deien al silenci, amb jocs,
les lletres de cançons que coneixia:
deien Vivaldi, Bach o Coca-cola .
No cansa la distància, no cansen els quilòmetres,
és la inçertesa el que més cansa,
saber que allò que un home sap
no basta mai o sempre sobra.
Feliços i rendits a la sagesse
gaudiem amb l’estricta praxi atàvica
de tres o quatre coses essencials:
com trobar una ombra en plè desert
com orientar-se en el plà inmens,
encendre un foc amb excrements,
trobar els camells en el mar beix.
("àfrica. les lletres negres d'uns versos blancs". 2007 , inèdit )
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Molt bo, alguns fragments estrella tipus penetrar el desert o ell que penetra -'el desert sempre s'imposa', màxima de poetes i ecologistes- o el final de les coses essencials m'han semblat brillants.
Suposo que el millor és aquest to de crònica, de realisme sense renunciar a la mística, enfocant del concret a l'abstracte en una situació clara com el cel d'allí, fugint dels simbolismes que en el fons ho ennuvolen tot.
En tens molts, d'aquests? Els vas escriure allà o al tornar?
Algun dia t'enviaré els meus apunts africans!
Publica un comentari a l'entrada