segrestat al teatre pels assaigs de rock and roll, de nit, en tornar a casa cansat i llepat per la reptant xafogor barcelonina, trobo encara una estona per guixar alguna cosa en aquest palimpsest digital. embrutar. barceló parla als seus diaris de la fascinació matèrica per embrutar-se que l'atrau cap a la pintura, una i altra vegada, com una papallona vers la llum. la materialitat és una cosa que sempre he trobat a faltar al teatre. efectivament hi ha artaud i tota la tradició de teatre humit que se'n deriva. però no és el mateix. al teatre, tard o d'hora la merda es recull per a la següent funció. al taller, en canvi, les capes de merda s'acumulen. la pintura està més aprop de la geologia i els fòssils. el teatre connecta amb el món de les ombres creades per la foguera i projectades a la paret de la cova.
la matèria del teatre és la carn, el cos de l'actor. un material, al capdavall, poc maleable. en la pintura i l'esculptura clàssiques la, transformació del material per a la creació de la obra suposa, sovint, un canvi d'estat radical: canvis en el color (pintura), textura, duresa ( cocció de ceràmica i fang, forja de ferro, vidre, etc ). el material del teatre és immutable en la seva naturalesa: el cos de l'actor no experimenta canvis sino amb l'edat i molt lentament. ( els actors americans del "mètode" serien l'excepció a aquesta teoria).
és aquesta materialitat que sempre he trobat a faltar en l'escriptura. potser és per això que desconfio, encara a dia d'avui, de l'escriptura digital, de tot el que no sigui embrutar un paper amb llapis, bolígraf, ploma o el que hi hagi a l'abast, d'aquests petits i magnètics dibuixos que són les lletres. cal·ligrafia. el meu amor pel dibuix i la pintura és abans que el meu amor a la paraula, a la narració. segur. jo sóc de tradició pictòrica. sempre he dit que tot el que no he escrit a mà, no ho he escrit. potser per la mateixa raó bolaño va escriure a mà tota la seva poesia.
¿ què hi fa, doncs, un tio com jo escrivint en un blog ? no ho sé. potser explorar altres maneres de pintar. potser escriure als marges de la llibreta.
cal·ligrafies. hi ha cultures (japò, xina, etc ) on el dibuix (signe) encara és indissociable del logos, del sentit. si la impremta va democratitzar el coneixement, també va privar el signe de la seva bellesa. hi ha, a més, una linea que connecta l'alquímia (des dels druïdes celtes, els alquimistes medievals fins als gnòstics) amb revelació de la paraula sagrada. en aquesta línea s''inscriu tota la poesia gnòstica: des de ramon llull a rimbaud o palau i febre.
hi ha, també, un lligam fortíssim entre cal·ligrafia i humors. la ploma coma a metàfora de la xeringa amb la qual el poeta s'extreu la sang pròpia (flux vital) per animar, a través del paper, aquest cos invisible i interminable que és la poesia. una tradició oportunament sobada per tota la tribu de la cursil·leria, però que no per això deixa de tenir una potència simbòlica primitiva de primer ordre.
mentre escric això, un mosquit es para sobre la pantalla del macbook. agafo el drap de cuina i l'esclafo. l'insecte deixa una petita taca grisa sobre la pantalla. observant tal "ferida llumiosa" em pregunto: això és matèria digital ?
per acabar, una frase extreta d'una de les meves lectures praguenques, concretament, de Utz la última novel·la d'aquest excel·lent, refinat i extranyíssim escriptor (de viatges? què és l'escriptura de viatges? els posts sou-venirs de praga 1 i 2, quedin com a punts d'aquests inte-arrogants) que va ser l'anglès bruce chatwin.
en aquest llibre l'obsessiu baró de utz, propietari d'una col·lecció única de porcellana de meissen (en aquesta història també es parla d'alquimia, immortalitat i ceràmica, casualment ), que ha sobreviscut als nazis, guarda la seva col·lecció en un petit pis de la praga comunista del anys 70. en un viatje que realitza en tren a mig llibre, el baró comparteix seient amb un peculiar matrimoni jove. ell sembla italià, ella ... alemanya ? el baró observa amb gana com la jove endrapa una vianda darrera l'altra, davant el silenci còmplice del marit que no menja res. davant d'una taronja que està pelant la jove:
"Utz apoyó la cabeza contra el respaldo de similcuero, cerró los ojos y recordó el aforismo de Augusto: El ansia de porcelana se parece al ansia de naranjas".
la matèria del teatre és la carn, el cos de l'actor. un material, al capdavall, poc maleable. en la pintura i l'esculptura clàssiques la, transformació del material per a la creació de la obra suposa, sovint, un canvi d'estat radical: canvis en el color (pintura), textura, duresa ( cocció de ceràmica i fang, forja de ferro, vidre, etc ). el material del teatre és immutable en la seva naturalesa: el cos de l'actor no experimenta canvis sino amb l'edat i molt lentament. ( els actors americans del "mètode" serien l'excepció a aquesta teoria).
és aquesta materialitat que sempre he trobat a faltar en l'escriptura. potser és per això que desconfio, encara a dia d'avui, de l'escriptura digital, de tot el que no sigui embrutar un paper amb llapis, bolígraf, ploma o el que hi hagi a l'abast, d'aquests petits i magnètics dibuixos que són les lletres. cal·ligrafia. el meu amor pel dibuix i la pintura és abans que el meu amor a la paraula, a la narració. segur. jo sóc de tradició pictòrica. sempre he dit que tot el que no he escrit a mà, no ho he escrit. potser per la mateixa raó bolaño va escriure a mà tota la seva poesia.
¿ què hi fa, doncs, un tio com jo escrivint en un blog ? no ho sé. potser explorar altres maneres de pintar. potser escriure als marges de la llibreta.
cal·ligrafies. hi ha cultures (japò, xina, etc ) on el dibuix (signe) encara és indissociable del logos, del sentit. si la impremta va democratitzar el coneixement, també va privar el signe de la seva bellesa. hi ha, a més, una linea que connecta l'alquímia (des dels druïdes celtes, els alquimistes medievals fins als gnòstics) amb revelació de la paraula sagrada. en aquesta línea s''inscriu tota la poesia gnòstica: des de ramon llull a rimbaud o palau i febre.
hi ha, també, un lligam fortíssim entre cal·ligrafia i humors. la ploma coma a metàfora de la xeringa amb la qual el poeta s'extreu la sang pròpia (flux vital) per animar, a través del paper, aquest cos invisible i interminable que és la poesia. una tradició oportunament sobada per tota la tribu de la cursil·leria, però que no per això deixa de tenir una potència simbòlica primitiva de primer ordre.
mentre escric això, un mosquit es para sobre la pantalla del macbook. agafo el drap de cuina i l'esclafo. l'insecte deixa una petita taca grisa sobre la pantalla. observant tal "ferida llumiosa" em pregunto: això és matèria digital ?
per acabar, una frase extreta d'una de les meves lectures praguenques, concretament, de Utz la última novel·la d'aquest excel·lent, refinat i extranyíssim escriptor (de viatges? què és l'escriptura de viatges? els posts sou-venirs de praga 1 i 2, quedin com a punts d'aquests inte-arrogants) que va ser l'anglès bruce chatwin.
en aquest llibre l'obsessiu baró de utz, propietari d'una col·lecció única de porcellana de meissen (en aquesta història també es parla d'alquimia, immortalitat i ceràmica, casualment ), que ha sobreviscut als nazis, guarda la seva col·lecció en un petit pis de la praga comunista del anys 70. en un viatje que realitza en tren a mig llibre, el baró comparteix seient amb un peculiar matrimoni jove. ell sembla italià, ella ... alemanya ? el baró observa amb gana com la jove endrapa una vianda darrera l'altra, davant el silenci còmplice del marit que no menja res. davant d'una taronja que està pelant la jove:
"Utz apoyó la cabeza contra el respaldo de similcuero, cerró los ojos y recordó el aforismo de Augusto: El ansia de porcelana se parece al ansia de naranjas".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada