nits a la pensió casanova de madrid compartint habitació amb l'amic xisco. cadascú ha exportat la seva pròpia grip denominació aborígen desde belladona.
ensufatat d'antibiòtic, cavernós, xisco estossega i es revolca sobre el seu llitastre, i jo, que només baixar de l'avió començo a sentir que alguna cosa no va bé, exploro totes les arquitectures del meu cos en relació a la fusta amb llençols sobre la que probo d'acomodar el meu malestar. moltes hores d'insomni i febrícula després, submergeixo el cap dins la tassa del vàter. vòmits com si hagués berenat criptonita.
avui, dolor terrible als ronyons.
crisàlides febrils, xisco i jo semblem aquells personatges que freqüenten les pensions madrilenyes als contes de hemingway: banderilleros de segona embriacs, agarrotats pel deliriumtremens i la por.
entre deliris febriculars llegeixo els intents de l'intrèpid van helsing i del doctor john seward per salvar, a base de transfusions, la vampiritzada lucy. stoker té un ritme que és pur rock and roll. i a més fa cagar de por.
1 comentari:
Bo, bo. I sinó cura almenys és un bon antidiòtic.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada