el distret encant de la burgesia

divendres 12

sessió de treball a casa amb el poeta pedrals. provem de posar fill a l'agulla del 1er acte de l'obra de teatre que estem escrivint a 4 mans i 4 peus. després, pedrals i jo enfilem cap a horta per assistir al concert de la crappy mini band. al centre cívic boca nord, una audiència rasta i descaninitzada escolta els temes de la crappy en un silenci que ni al liceu sense en bieito. la banda, una associació mutant i ocasional de músics de primer ordre (guitarra, bateria, teclat, piano de joguina, tuba i cantant) fa un só que transita entre la melancolia nihilista portysheaddiana i el naivisime tèrbol de les coco-girls. la veu cristal·lina i poderosa d'una canant haëndeliana i un jimmy hendrix japonès de la tuba, fan les delícies de l'audiència okupa.

allà faig coneixença del promotor d'emanacions culturals josep maria fita. en fita és un dels conductors de transports siberians, responsable de moure, entre d'altres, els nens eutròfics d'en pardals o els cabo san roque. mentre en fita m'explica el seu interés en els nous llenguatges culturals, m'informa que s'ha exilat de l'absurd urbanita i que ara viu a menorca on ha començat a passar el motocultor pel que serà el seu futur hort.

fita, pedrals i jo agafem un taxi i enfilem cap a una festa en un pis del carrer muntaner el portal del qual no vull recordar a casa d'una pija cinquantenària. la festa té l'inconfusible regust decrèpit de l'alta burgesia barcelonina.

en una mena d'escena de cuina de woody allen filmada per buñuel, a la cuina, la gent aborda un pollastre pre-nadalenc amb prunes i pinyons. embriagats pels efluvis que destil·la la decadència, els personatges d'aquesta "el distret encant de la burgesia", pul·lulen, pels infinits passadissos de la la casa.

reparo en la imponent col·lecció de pintura i antiguitats de la familia i faig la meva llista albanokosovar en la qual ja hi he inclòs el casas i el nonell que penjen a la paret de la sala. asseguts al sofà de vellut verd i en un trasvassament intergeneracional d'aquells de tota la vida i que té la virtut de no ser virtual, la pintora francesa llopis ens encoratja a pedrals i a mi, a interessar-nos per la vida i obra del seu company de generació, el performer jordi benito, al funeral del qual ha assitit a la tarda. benito fou trobat mort la setmana passada a la seva barcelonina en estranyes cirmustàncies.

el peridosta barnils, fill del peridodista barnils, divaga sobre el suposat respecte entre els nous poetes del país. pedrals parla del camp d'acció filosòfic de mossèn pedrals. més enllà, el periodista i màster en crapul·lística oriol caba es recolza sobre les cames del poeta d'eduard escofet que es recolza sobre la poeta ajo, i jo m'escolo a la cuina per proveïr-me de gel en la enèssima nevera de la casa. quan torno el sofà és buit i aquell pessebre morent de poetes, periodistes, pintors, homosexuals i niñas de papá s'ha traslladat al costat de la finestra on proven de reanimar pedrals, el qual, lívid, amb el color de pell d'un personatge femení de dante gabriel rosetti, ha sucumbit als poders minerals de l'mdma. les seves últimes paraules abans d'anar-me'n foren " tio estic lluny, molt lluny ... " . és llavors quan decobreixo en el dibuix de casas que el personatge que beu assegut a la barra, darrera la noia que hi ha primer terme, és santiago rusiñol, el qual, girat de 3/4 vers el dibuixant sembla mirar-se l'escena amb aire murri.