la inauguració de la cúpula de barceló ha coïncidit en el temps amb la caiguda d'una altra cúpula, la cúpula de e.t.a.
s'alça una cúpula i en cau una altra. una coincidècia massa sucosa com per no refèlixionar-hi i extreure'n, com a mínim, un parei d'ideees ben peregrines. és a dir temps per a un petit exercici d'assaig. i què és un assaig, al capadavall, sinó ciència ficció ?
el dia que barceló, vestit d'astronauta, culminava la seva colossal cova del drach multicolor per als senyors de les nacions unides, un astronauta entrava a la cort del rei pladur. sobre la taula rodona dels cavallers de la onu, barceló ha esculpit a cops de manguera ( després de múltiples proves de materials que no resistien la verticalitat institucional ) el seu univers artístic. l'univers artístic de barceló, ho sap tothom i és profecia, va de la mediterrània felanitxera de la seva infància, a l'àfrica de la seva edat adulta. el descobriment de l'àfrica per part de barceló, tal com ha dit moltes vegades, va ser un redescobriment de la seva terra natal ( mallorca ). a l'àfrica hi va trobar una realitat on les coses tornaven a tenir olor, color, sabor, intensitat, temps. per a qualsevol europeu que hagi estat a l'africa això és fàcil és d'entendre.
barceló, artista occidental, educat en la tradició pictòrica dels mestres europeus, descobreix l'àfrica en la seva joventut acompanyat de javier mariscal. el seu idi·li africà s'extendrà fins a l'actualitat, instal·ant-se entre els dogons de mali que l'adoptaran com un dels seus, fins al punt de cedir-li un terreny i autoritzar-lo a construir-hi una casa-estudi. el viatge de barceló a l'àfrica és l'aportació creativa de la història de l'art al no-viatge de van gogh a l'àfrica. el destí és un esteta. és fascinant especular amb què hauria pogut passar si en vincent i la seva esquizofrenia haguéssin desembarcat a l'àfrica. barceló arriba a l'àfrica amb els pinzells xops de rembrandt, velázquez, giotto, massaccio, goya, però també de picasso, twombly, dubuffet i altres pintors que ja s'havien interessat pel primitivisme. barceló s'impregna d'àfrica i torna a occident. explorador desfassat, àvid d'imatges, recorre a ritme de canoa el níger de la estètica del sXX i porta gao al seu felanitx, i felanitx a mopti, i nova york a sanga, i paris a bamako i tot això a la seu de palma i després als asèptics murs d'aquesta babel de la corrupció que és la ONU.
les sopes són un dels temes habituals de la pintura del barceló. la cupula de la ONU és també un immens bol invertit on barceló, amant dels fricandós culturals i les mixtures pròpies del nostre zeitgeist globalizant, hi ha guisat la seva particular sopa de les cultures.
segurament no hi havia ningú més ben preparat que el felanitxer per abordar una feina d'aquesta en-verga -dura. són aquesta mena de reptes els que li posen dura a un artista de la talla de barceló. la cúpula ha estat el resultat d'una feliç confluència d'interessos: barceló aconseguia estampar definitivament el seu nom a la història del genis de la pintura, després de la exitosa interenció a la seu de palma, propinant una patada als ous al mite de picasso, al qual sembla decidit a superar amb escreix. d'altra banda zapatero i el seu govern aconseguien vincular per sempre el seu nom a la història de la l'art i de la ONU, quedant com uns nous medici del s.XXI.
em pregunto si com a fan de barceló estic obligat a defensar la idea que la seva intevenció a la ONU servirà per:
com que la ficció imita la realitat imagino un assassinat silenciós sota la cúpula de barceló en la propera peli d'en 007.
però com que també
la natura imita l'art, un dia potser sentim des de la cuina el presentador del telenotícies dient: "un membre de la delegació del camerun ha muerto al desprendre's una estalagtita de la cúpula de barceló."
(segueix)
s'alça una cúpula i en cau una altra. una coincidècia massa sucosa com per no refèlixionar-hi i extreure'n, com a mínim, un parei d'ideees ben peregrines. és a dir temps per a un petit exercici d'assaig. i què és un assaig, al capadavall, sinó ciència ficció ?
el dia que barceló, vestit d'astronauta, culminava la seva colossal cova del drach multicolor per als senyors de les nacions unides, un astronauta entrava a la cort del rei pladur. sobre la taula rodona dels cavallers de la onu, barceló ha esculpit a cops de manguera ( després de múltiples proves de materials que no resistien la verticalitat institucional ) el seu univers artístic. l'univers artístic de barceló, ho sap tothom i és profecia, va de la mediterrània felanitxera de la seva infància, a l'àfrica de la seva edat adulta. el descobriment de l'àfrica per part de barceló, tal com ha dit moltes vegades, va ser un redescobriment de la seva terra natal ( mallorca ). a l'àfrica hi va trobar una realitat on les coses tornaven a tenir olor, color, sabor, intensitat, temps. per a qualsevol europeu que hagi estat a l'africa això és fàcil és d'entendre.
barceló, artista occidental, educat en la tradició pictòrica dels mestres europeus, descobreix l'àfrica en la seva joventut acompanyat de javier mariscal. el seu idi·li africà s'extendrà fins a l'actualitat, instal·ant-se entre els dogons de mali que l'adoptaran com un dels seus, fins al punt de cedir-li un terreny i autoritzar-lo a construir-hi una casa-estudi. el viatge de barceló a l'àfrica és l'aportació creativa de la història de l'art al no-viatge de van gogh a l'àfrica. el destí és un esteta. és fascinant especular amb què hauria pogut passar si en vincent i la seva esquizofrenia haguéssin desembarcat a l'àfrica. barceló arriba a l'àfrica amb els pinzells xops de rembrandt, velázquez, giotto, massaccio, goya, però també de picasso, twombly, dubuffet i altres pintors que ja s'havien interessat pel primitivisme. barceló s'impregna d'àfrica i torna a occident. explorador desfassat, àvid d'imatges, recorre a ritme de canoa el níger de la estètica del sXX i porta gao al seu felanitx, i felanitx a mopti, i nova york a sanga, i paris a bamako i tot això a la seu de palma i després als asèptics murs d'aquesta babel de la corrupció que és la ONU.
les sopes són un dels temes habituals de la pintura del barceló. la cupula de la ONU és també un immens bol invertit on barceló, amant dels fricandós culturals i les mixtures pròpies del nostre zeitgeist globalizant, hi ha guisat la seva particular sopa de les cultures.
segurament no hi havia ningú més ben preparat que el felanitxer per abordar una feina d'aquesta en-verga -dura. són aquesta mena de reptes els que li posen dura a un artista de la talla de barceló. la cúpula ha estat el resultat d'una feliç confluència d'interessos: barceló aconseguia estampar definitivament el seu nom a la història del genis de la pintura, després de la exitosa interenció a la seu de palma, propinant una patada als ous al mite de picasso, al qual sembla decidit a superar amb escreix. d'altra banda zapatero i el seu govern aconseguien vincular per sempre el seu nom a la història de la l'art i de la ONU, quedant com uns nous medici del s.XXI.
em pregunto si com a fan de barceló estic obligat a defensar la idea que la seva intevenció a la ONU servirà per:
com que la ficció imita la realitat imagino un assassinat silenciós sota la cúpula de barceló en la propera peli d'en 007.
però com que també
la natura imita l'art, un dia potser sentim des de la cuina el presentador del telenotícies dient: "un membre de la delegació del camerun ha muerto al desprendre's una estalagtita de la cúpula de barceló."
(segueix)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada