diumenge, 2 de novembre de 2008

castanyada

dinar familiar a casa de mare. ganes de clavar les pinces del llamàntol a l'ull de la cosina pija. agafes el llibre del m.o.m.a sobre picasso de la llibreria i et mires les pintures de gósol. els crits de la cosina més els crits de mare més els crits de la tieta més els crits de l'oncle són roques que cauen sobre el teu cap de paper. ho has provat, però finalment et deixes véncer per la migranya. t'hi reclous com un caragol platònic refugiant-se de l'estupidesa.

a mitja tarda les metxes de la cosina, les seves menines de 2 i 3 anys i el seu marit segrestat marxen. "no et preocupis, aviat et lliberarem" li dius a cau d'orella a ell, mentre marxen. l'oncle jeu a l'oreller, noquejat pel conyac.

al vespre vas al bar. el barça vapuleja el picasso futbol club a la piscina de la rosaleda. saludes els coneguts. hi ha un hippie amb les dents molsoses, les orelles èlfiques del qual deuen haver sentit cantar sisa al canet rock. segur. hi ha un borratxo amb els ulls d'en cortázar. un amic d'un amic. dos estrangers. un grup de percussionistes amb els tambors enfundats. l'amo del bar seu a mirar el partit. fuma. l'empleada llatina treballa com una empleada llatina. durant l' 1 - 3 l'amo diu: "loli, cena".

la família no ha sigut mai casa teva. massa escèptic per a deixar-te endur per la crida de la sang. els clans et fan paüra. penses en allò tan esnob d'en bernard-marie koltès: "casa meva? enlloc m'he sentit a casa. bé, potser alguna vegada, escoltant algun disc de reagge ..." i penses que quasi té raó.

els homes de bcneta reguen sobre mullat. els indigents dormen a la porta de l'església, però ja fa temps que no és estiu.

no has pensat en el pare, malgrat que avui tocava.

afortunadament tens xocolata a la nevera.

3 comentaris:

ramon ha dit...

Afortunadament!

Albert ha dit...

Passant ja de si em faig pesat o no, aquest torna a ser un gran post, ho penso cada cop que passo perqui.

timbuctú ha dit...

sr forns, tampoc no és necessari que pensi cada cop que passa per aquí, però sí que escrigui, que fa molta companyia.

ala, diós!