(efectivament, continua)
transcric del meu quadern de notes del 31 d'agost:
" (...) torno a barcelona després de passar un cap de setmana a praga amb alguns dels membres de la companyia del teatre lliure amb la qual, el proper el 18 de setembre, hem d'estrenar la obra "rock and roll" del dramauturg anglès tom stoppard. l'obra és una revisió crítica i lúcida del comunisme. una part de l'acció transcorre a txecoslovàquia entre 1968 i 1991. un dels temes de la peça és la història de la mítica banda de rock txeca plastic people of the universe, motors del moviment underground txec des de 1969 fins a la seva dissolució a finals dels 80, i símbol de la resistència anticomunista, malgrat ells mateixos.
amb aquesta excusa, uns quants del lliure hem volgut conéixer praga.
mentre volem cap a barcelona amb l'avió de la clickair, convertit en souvenir ambulant per obra i gràcia del duty free, després de dos dies de viatge fast food a praga, amb un grup de 12 persones i un nuvolet de pànic flotant dins l'avió, a causa del recent accident de spanair, penso en la desvirtualització del concepte del viatge respecte a temps antics. el viatge s'ha convertit en un sucedani del que van experimentar els antics. penso en els viatges tal com els conegueren herodot, marco polo, els conquistadors espanyols del xv, entre d'altres.
el romanticisme, que va ser l'avant-penúltima lupa intel·lectual que va deformar-ho tot ( després vindrien les revolucions socials i la revolució del jo, amb freud, la psicoanàl·lisi, la psicol·logia, la consciència, etc ) va donar llum al nostre concepte de viatge.
durant el romanticisme el viatger busca una experiència revel·ladora, catàrtica i transformadora de l'esperit. una experiència extàtica i exòtica. és el viatge sentimental, aquell que busca expandir les fronteres d'una recent descoberta llibertat. una llibertat que confronta les idees racionalistes de la il·lustració. el segle de les llums (sXVIII) s'alça amb un fulgor de llum sobre la guillotina que segarà el cap de lluís XVI i cau amb la desfeta de napoleó a waterloo.
amb el romanticisme, europa viu un època de clarobscurs orientalistes. s'escriu, es composa, es pinta, es balla i s'esculpeix en nom de la llibertat. s'exalta la llibertat de l'esperit per damunt de totes les coses, la passió per sobre de la raó, l'individuu davant la societat, la desmesura. el suïcidi es converteix en l'esport de moda. el romanticisme forja el concepte modern de geni, un concepte que hem heredat i ens hem menjat amb totes les espines. artistes, polítics i intel·lectuals es posicionen a favor dels oprimits, dels marginats. hi ha una admiració per la figura del rebel. el pirata, el corsari encarnen les virtuts de la vida en llibertat: obediència cero a l'autoritat, salvatgisme, rebuig frontal a la societat i a les convencions, independència.
en aquesta apol·logia de la llibertat es defensen, també, les llibertat de les nacions. hi ha un interés pels nacionalismes. lord byron viatja a grècia. lluita contra el otomans en defensa de la nació grega i mor a missolonghi amb 36 anys (l'heroi romàntic ha de morir jove i, a ser possible, teatralment) desagnat per l'epil·lèpsia i la malaria.
però el romanticisme s'entrecreua amb una transformació de caràcter tecnològic, la revolució industrial. aquesta transformació tecnològica i científica que s'origina a anglaterra i s'exten per europa a mitjans del sXIX derivarà, amb l'aparició de la burgesia i d'una nova classe social, el proletariat, en els grans moviments social i revolucionaris del sXX. (comunisme, socialisme, anarquisme, etc ). el viatger romàntic acaba el XVIII navegant a vela i comença el XIX, navegant amb barco de vapor. el viatger del XIX ja és un viatger modern.
en l'antiguitat el viatge ha estat associat a la necessitat. necessitat de moure's per conquerir un territori, per fugir de l'enemic o les malalties ( migracions ), per guarir-se, per alimentar-se o necessitat de moure's per motius relacionats amb l'espiritualitat ( viatges de pelegrinatge ).
el sXX inventa el viatge interior. el redefineix i el l'escupeix fins a elevar-lo a la categoria d'epopeya. james joyce entèn que la odissea homèrica pot experimentar-se durant les 24h d'una jornada dublinesa. l' ulises de joyce fa navegar el seus protagonistes, ( bloom, molly i dedalus ) a bord d'una nau moderna on el timoner, el remer i el capità es fonen en una única figura: el jo. argos convertit en consciència, el toisó d'or convertit en l'enigma de la identitat.
la identitat és el gran tema de la literatura del XX: la descoberta del jo i el qüestionament del món a través de la subjectivitat. el descobriment del jo té una importància anàloga a la "descoberta" del continent americà i les cultures pre-colombines per part del conqueridors europeus del XV, suposa la confrontació d'un món vell (el nosaltres) amb un nou món (el jo). a partir del sXX el que defineix l'objecte, el paisatge i la persona no és no és la mirada exterior sinó la mirada interior. morts déu i les religions occidentals, apareix una nova deïtat: la subjectivitat, profundament connectada amb l'actual ego post-modern i amb el jo i l'inconscient freudians.
la mirada de l'home modern deforma l'objecte en una realitat polièdrica: la idea de simultaneïtat és una aportació clarament moderna: les coses ja no succeeixen una després de l'altra sinó alhora. l'home modern observa les coses des de diversos punts de vista i al mateix temps. aquesta mirada deforma i crea noves visions de la realitat (objecte, figura, paisatge) i, en conseqüència crea una de nova. el sol fet de mirar modifica l'objecte mirat.
el cubisme triomfat com a estètica associada a la idea de realitat polièdrica o fragmentada i a la idea de modernitat. altres moviments artístics del XX (dadaïsme, futurisme, surrealisme, ...) exploraran també les estètiques de la modernitat, però és el quadre les demoiselles d'avignon (1907) , de picasso, el que suposa l'entrada oficial de la pintura en la modernitat per la seva representació magistral i paradigmàtica del concepte de realitat polièdrica. aquesta destil·lació de modernitat pictòrica arriba després d'un llarg procés d'assimilació picassiana de l'art clàssic occidental i l'esculptura africana, és a dir, després d'un retorn al primitivisme ( com explico en la meva "teoria dels gósols" ).
però totes aquestes preocupacions per la subjectivitat ja venien anunciades en la història de l'art pels grans mestres. a finals del XIX, els impressionistes són, amb els seu tractament metòdic i desacademitzant de la llum sobre el paisatge, els primers que es exploren seriosament la subjectivitat. pisarro o monet, amb el seu tractamet del color i la llum personalíssims, són expressionistes avant la lettre. l'aparició del paisatge interior fa niu als quadres dels mestres impressionites (pissarro, monet, manet, cézanne, renoir, turner ...) i emergeix amb l'aparició dels expressionistes, on l'exterior representa l'interior. vincent van gogh és el geni que anticipa el futur de la representació del paisatge interior. post-impressionista per obra i gràcia de l'enciclopèdia però re-inventor de la pintura per motius propis, no és perquè sí que ha perdurat com el paradigma de l'artista modern: enllaça amb la tradició romàntica europea del rebel, lliure i bohemi, exclós de l'ajuntament de la normalitat (artaud li dedica un llibre que titula van gogh o el suïcidat de la societat, convertint la societat en agent de la desgràcia del geni) mor jove, depreciat i triomfa pòstumament.
i encara podem trobar símptomes clares d'aquesta sensibil·litat subjectivista del sXX molt abans, en els grans mestres de la pintura clàssica: els quadres de el greco, velázquez, van dyck o, més tard goya, per posar només uns exemples, són el resultat d'una mirada contemporànea avançada al seu temps.
en la mesura en què les distàncies s'escurcen amb l'aparició dels nous mitjans de transport (barco de vapor, ferrocarril, després l'automòbil i l'avió) el món es fa més petit. la ciutat es converteix en un immens cnossos. un gran laberint poblat per ombres on l'artista ja no sap si és teseu o minotaure ( cortázar revisita el mite del minotaure a los reyes, proposant un teseu cruel que representa el poder i un minotaure, la deformitat i l'exclusió del qual, simbolitzen la figura del poeta ). la ciutat del XX, laberint mutant i urgent, paradoxalment engendra escriptors immòbils.
pessoa, kafka, joyce i, més tard, borges són, bàsicament, escriptors immòbils, creadors de personatges que erren per aquesta atenes desbocada i corruptora que és la ciutat moderna occidental. pessoa i kafka són, sobretot, "exploradores del abismo" de la intimitat i viatgers de cafè. traginen les seves plomes en les butxaques dels seus uniformes de funcionari del temple del cafè al domicili. autors com paul auster i vila-matas recullen el barret que aquests escriptors de trajo han oblidat al cafè, se'l posen, i comencen a escriure literatura del jo (digues-li autoficció) amb l'abric empapat de novel·l negra i cultura audiovisual. bolaño, és un cas apart: mama del policial, però també de la novel·la d'aventures salvatge (conrad, london) del periodisme ( hemingway) de la poesia del XIX ( parnassians i simbolistes ) però també del fanzine, del cinema de sèrie b o zeta, i sobretot de les vanguàrdies europees assimilades pels seixantavuiters llatinoamericans.
"coneixeràs un bon viatger pel que duu a la motxilla" penso mentre penso en aquesta frase que no és de bruce chatwin i que no podrà ser-ho mai per la seva vulgaritat, i mentre penso en el que duc a la bossa del duty free. el viatge convertit en objecte: tasses amb la cara d'en kafka, samarretes amb un dibuix d'en kafka, tasses amb el motiu praha, bolígrafs, aiguardent. el viatge ha esevingut un preàmbul, un tràmit sense importància abans de l'autèntic esdeveniment: el souvenir. el viatge cristal·litzat en objectes de regal pels amics, i en fotos i vídeos al mòbil. penso en això mentre escric amb mala lletra al quadern , amb el bolígraf que he comprat a praga, just en el moment en que l'avió de la clickair aterra a la pista del prat. "
(...)
i ara, mentre acabo de transcriure les notes del meu quadern al macbook, vestit amb a la samarreta d'en franz, observat per la cara d'en franz a la tassa del cafè, em demano quina nova metamorfosi adoptarà el viatge i, mentre recordo que gregor samsa, el protagonista de la metamorfosi, és un viatjant de comerç, em miro amb un cert terror l'estrany insecte negre que se m'ha posat al braç.
"Què m'ha passat?", va pensar. Allò no era un somni. La seva cambra, una habitació normal per a un home, encara que una mica petita, es veia endreçada entre les dues parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desgavellat -Samsa era viatjant- penjava un imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i col·locat en un bonic marc daurat. (...) "
franz kafka la metamorfosi, traducció de jordi llovet. ( ed. columna proa-jove 1991)
transcric del meu quadern de notes del 31 d'agost:
" (...) torno a barcelona després de passar un cap de setmana a praga amb alguns dels membres de la companyia del teatre lliure amb la qual, el proper el 18 de setembre, hem d'estrenar la obra "rock and roll" del dramauturg anglès tom stoppard. l'obra és una revisió crítica i lúcida del comunisme. una part de l'acció transcorre a txecoslovàquia entre 1968 i 1991. un dels temes de la peça és la història de la mítica banda de rock txeca plastic people of the universe, motors del moviment underground txec des de 1969 fins a la seva dissolució a finals dels 80, i símbol de la resistència anticomunista, malgrat ells mateixos.
amb aquesta excusa, uns quants del lliure hem volgut conéixer praga.
mentre volem cap a barcelona amb l'avió de la clickair, convertit en souvenir ambulant per obra i gràcia del duty free, després de dos dies de viatge fast food a praga, amb un grup de 12 persones i un nuvolet de pànic flotant dins l'avió, a causa del recent accident de spanair, penso en la desvirtualització del concepte del viatge respecte a temps antics. el viatge s'ha convertit en un sucedani del que van experimentar els antics. penso en els viatges tal com els conegueren herodot, marco polo, els conquistadors espanyols del xv, entre d'altres.
el romanticisme, que va ser l'avant-penúltima lupa intel·lectual que va deformar-ho tot ( després vindrien les revolucions socials i la revolució del jo, amb freud, la psicoanàl·lisi, la psicol·logia, la consciència, etc ) va donar llum al nostre concepte de viatge.
durant el romanticisme el viatger busca una experiència revel·ladora, catàrtica i transformadora de l'esperit. una experiència extàtica i exòtica. és el viatge sentimental, aquell que busca expandir les fronteres d'una recent descoberta llibertat. una llibertat que confronta les idees racionalistes de la il·lustració. el segle de les llums (sXVIII) s'alça amb un fulgor de llum sobre la guillotina que segarà el cap de lluís XVI i cau amb la desfeta de napoleó a waterloo.
amb el romanticisme, europa viu un època de clarobscurs orientalistes. s'escriu, es composa, es pinta, es balla i s'esculpeix en nom de la llibertat. s'exalta la llibertat de l'esperit per damunt de totes les coses, la passió per sobre de la raó, l'individuu davant la societat, la desmesura. el suïcidi es converteix en l'esport de moda. el romanticisme forja el concepte modern de geni, un concepte que hem heredat i ens hem menjat amb totes les espines. artistes, polítics i intel·lectuals es posicionen a favor dels oprimits, dels marginats. hi ha una admiració per la figura del rebel. el pirata, el corsari encarnen les virtuts de la vida en llibertat: obediència cero a l'autoritat, salvatgisme, rebuig frontal a la societat i a les convencions, independència.
en aquesta apol·logia de la llibertat es defensen, també, les llibertat de les nacions. hi ha un interés pels nacionalismes. lord byron viatja a grècia. lluita contra el otomans en defensa de la nació grega i mor a missolonghi amb 36 anys (l'heroi romàntic ha de morir jove i, a ser possible, teatralment) desagnat per l'epil·lèpsia i la malaria.
però el romanticisme s'entrecreua amb una transformació de caràcter tecnològic, la revolució industrial. aquesta transformació tecnològica i científica que s'origina a anglaterra i s'exten per europa a mitjans del sXIX derivarà, amb l'aparició de la burgesia i d'una nova classe social, el proletariat, en els grans moviments social i revolucionaris del sXX. (comunisme, socialisme, anarquisme, etc ). el viatger romàntic acaba el XVIII navegant a vela i comença el XIX, navegant amb barco de vapor. el viatger del XIX ja és un viatger modern.
en l'antiguitat el viatge ha estat associat a la necessitat. necessitat de moure's per conquerir un territori, per fugir de l'enemic o les malalties ( migracions ), per guarir-se, per alimentar-se o necessitat de moure's per motius relacionats amb l'espiritualitat ( viatges de pelegrinatge ).
el sXX inventa el viatge interior. el redefineix i el l'escupeix fins a elevar-lo a la categoria d'epopeya. james joyce entèn que la odissea homèrica pot experimentar-se durant les 24h d'una jornada dublinesa. l' ulises de joyce fa navegar el seus protagonistes, ( bloom, molly i dedalus ) a bord d'una nau moderna on el timoner, el remer i el capità es fonen en una única figura: el jo. argos convertit en consciència, el toisó d'or convertit en l'enigma de la identitat.
la identitat és el gran tema de la literatura del XX: la descoberta del jo i el qüestionament del món a través de la subjectivitat. el descobriment del jo té una importància anàloga a la "descoberta" del continent americà i les cultures pre-colombines per part del conqueridors europeus del XV, suposa la confrontació d'un món vell (el nosaltres) amb un nou món (el jo). a partir del sXX el que defineix l'objecte, el paisatge i la persona no és no és la mirada exterior sinó la mirada interior. morts déu i les religions occidentals, apareix una nova deïtat: la subjectivitat, profundament connectada amb l'actual ego post-modern i amb el jo i l'inconscient freudians.
la mirada de l'home modern deforma l'objecte en una realitat polièdrica: la idea de simultaneïtat és una aportació clarament moderna: les coses ja no succeeixen una després de l'altra sinó alhora. l'home modern observa les coses des de diversos punts de vista i al mateix temps. aquesta mirada deforma i crea noves visions de la realitat (objecte, figura, paisatge) i, en conseqüència crea una de nova. el sol fet de mirar modifica l'objecte mirat.
el cubisme triomfat com a estètica associada a la idea de realitat polièdrica o fragmentada i a la idea de modernitat. altres moviments artístics del XX (dadaïsme, futurisme, surrealisme, ...) exploraran també les estètiques de la modernitat, però és el quadre les demoiselles d'avignon (1907) , de picasso, el que suposa l'entrada oficial de la pintura en la modernitat per la seva representació magistral i paradigmàtica del concepte de realitat polièdrica. aquesta destil·lació de modernitat pictòrica arriba després d'un llarg procés d'assimilació picassiana de l'art clàssic occidental i l'esculptura africana, és a dir, després d'un retorn al primitivisme ( com explico en la meva "teoria dels gósols" ).
però totes aquestes preocupacions per la subjectivitat ja venien anunciades en la història de l'art pels grans mestres. a finals del XIX, els impressionistes són, amb els seu tractament metòdic i desacademitzant de la llum sobre el paisatge, els primers que es exploren seriosament la subjectivitat. pisarro o monet, amb el seu tractamet del color i la llum personalíssims, són expressionistes avant la lettre. l'aparició del paisatge interior fa niu als quadres dels mestres impressionites (pissarro, monet, manet, cézanne, renoir, turner ...) i emergeix amb l'aparició dels expressionistes, on l'exterior representa l'interior. vincent van gogh és el geni que anticipa el futur de la representació del paisatge interior. post-impressionista per obra i gràcia de l'enciclopèdia però re-inventor de la pintura per motius propis, no és perquè sí que ha perdurat com el paradigma de l'artista modern: enllaça amb la tradició romàntica europea del rebel, lliure i bohemi, exclós de l'ajuntament de la normalitat (artaud li dedica un llibre que titula van gogh o el suïcidat de la societat, convertint la societat en agent de la desgràcia del geni) mor jove, depreciat i triomfa pòstumament.
i encara podem trobar símptomes clares d'aquesta sensibil·litat subjectivista del sXX molt abans, en els grans mestres de la pintura clàssica: els quadres de el greco, velázquez, van dyck o, més tard goya, per posar només uns exemples, són el resultat d'una mirada contemporànea avançada al seu temps.
en la mesura en què les distàncies s'escurcen amb l'aparició dels nous mitjans de transport (barco de vapor, ferrocarril, després l'automòbil i l'avió) el món es fa més petit. la ciutat es converteix en un immens cnossos. un gran laberint poblat per ombres on l'artista ja no sap si és teseu o minotaure ( cortázar revisita el mite del minotaure a los reyes, proposant un teseu cruel que representa el poder i un minotaure, la deformitat i l'exclusió del qual, simbolitzen la figura del poeta ). la ciutat del XX, laberint mutant i urgent, paradoxalment engendra escriptors immòbils.
pessoa, kafka, joyce i, més tard, borges són, bàsicament, escriptors immòbils, creadors de personatges que erren per aquesta atenes desbocada i corruptora que és la ciutat moderna occidental. pessoa i kafka són, sobretot, "exploradores del abismo" de la intimitat i viatgers de cafè. traginen les seves plomes en les butxaques dels seus uniformes de funcionari del temple del cafè al domicili. autors com paul auster i vila-matas recullen el barret que aquests escriptors de trajo han oblidat al cafè, se'l posen, i comencen a escriure literatura del jo (digues-li autoficció) amb l'abric empapat de novel·l negra i cultura audiovisual. bolaño, és un cas apart: mama del policial, però també de la novel·la d'aventures salvatge (conrad, london) del periodisme ( hemingway) de la poesia del XIX ( parnassians i simbolistes ) però també del fanzine, del cinema de sèrie b o zeta, i sobretot de les vanguàrdies europees assimilades pels seixantavuiters llatinoamericans.
"coneixeràs un bon viatger pel que duu a la motxilla" penso mentre penso en aquesta frase que no és de bruce chatwin i que no podrà ser-ho mai per la seva vulgaritat, i mentre penso en el que duc a la bossa del duty free. el viatge convertit en objecte: tasses amb la cara d'en kafka, samarretes amb un dibuix d'en kafka, tasses amb el motiu praha, bolígrafs, aiguardent. el viatge ha esevingut un preàmbul, un tràmit sense importància abans de l'autèntic esdeveniment: el souvenir. el viatge cristal·litzat en objectes de regal pels amics, i en fotos i vídeos al mòbil. penso en això mentre escric amb mala lletra al quadern , amb el bolígraf que he comprat a praga, just en el moment en que l'avió de la clickair aterra a la pista del prat. "
(...)
i ara, mentre acabo de transcriure les notes del meu quadern al macbook, vestit amb a la samarreta d'en franz, observat per la cara d'en franz a la tassa del cafè, em demano quina nova metamorfosi adoptarà el viatge i, mentre recordo que gregor samsa, el protagonista de la metamorfosi, és un viatjant de comerç, em miro amb un cert terror l'estrany insecte negre que se m'ha posat al braç.
"Què m'ha passat?", va pensar. Allò no era un somni. La seva cambra, una habitació normal per a un home, encara que una mica petita, es veia endreçada entre les dues parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desgavellat -Samsa era viatjant- penjava un imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i col·locat en un bonic marc daurat. (...) "
franz kafka la metamorfosi, traducció de jordi llovet. ( ed. columna proa-jove 1991)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada