divendres, 15 d’agost del 2008

j'arrive!

ressacós i en plè atac de solvitur ambulando decideixo comprar un bitllet cap a l'illa per demà. arribar a l'illa, en barco, l'horabaixa, sigui probablement la millor manera d'arribar-hi.

no sé si resoldré res pel que fa a l'obra que deixo a belladona, varada a les platjes de la impotència, però havia de donar-li una oportunitat a l'estrep de poincaré. a l'illa m'esperen la resta de turistes que no s'estan davant de casa, la xafarderia proverbial de l'àvia, les ensaïmades del temple de can joan de s'aigo, i amb una mica de sort algun concert de la pà amb oli band en es cafè de deià.

m'emporto amb mi el llibre que em va saltar a la iogular l'altre dia a la documenta "un brindis por ava gardner" del proteïc druïda de deià robert graves ( editat per pocket edhasa el 2008), i que vaticinava aquesta fuite mallorquina.

parlant d'illes, a tots els amants del gènere us recomano fervorosament "la isla" de gianni stuparich, una delícia triestina dels anys 50 re-editada aquest any per l'editorial mínima (o era minúscula ? ).

bé doncs, això que me'n vaig a l'illa a explorar l'extranjeria existencial aquesta que arroseguem els dàlmates i que, a mi se'm eriça cada cop que poso els peus en aquell gran úter que és l'illa del pare, l'úter on tantes vegades he provat d'entrar i d'on tantes vegades he estat expulsat.

us deixo un parei de sonets "d'àlbum mallorca", que vaig perpetrar l'any passat a l'illa.



Sonet del Cambrer de Can Joan de S’Aigo

Cambrer treballador que amb suor al front
t’emplees al vil acte de servir
havent molt de callar i d’emmudir
davant del preceptiu client cabron:

els teus calçons caiguts són el curt pont
on vas de taula a taula per sentir
una comanda nova per ahir:
l’excelsa ensaïmada d’aquest món.

En la safata amb canvi que carregues
portes la dignitat i el bon humor
que amb un somriure astut a alguns no negues.

T’entregues a l’ofici amb zel i amor
entre el mar de cadires on navegues;
ets de Can Sant Joan el gran tresor.





Cementiri de Deià

T’hauria fet l’amor damunt la tomba
d’aquell poeta anglés en prosa i vers
ahir nit quan callava el poble, immers,
al fons del vell silenci en el que tómba.

¿ Potser era por al forat, al sacre rombe,
decòrum d’escriptor, un deler dispers,
allò que m’impedia, gens pervers,
clavar-te entre les natges la ximbomba ?

Amiga, saps prou bé què m’impedia
trencar damunt la tomba una amistat
que ens ha dut, examants, fins avui dia.

Diguem-ho sense embuts: ¿ Fidelitat ?
No crec en els grans mots, però no podia
burlar l’embruix amb que Ella m’ha encantat.

2 comentaris:

la laia ha dit...

el del cementiri m'agrada especialment.
bon vuaiage per ses illes!

timbuctú ha dit...

hola srta martínez!
agraeixo els seus comentaris fruit d'un criteri que em mereix el més alt respecte. by the way, què se'n sap d'aquesta tribu de poetes mallor-quins? o malloquinitzats? por von paren? m'agradaria fer-los una visita.

no treballi massa

una aferrada