la càmera miop

" notes per a una teoria del cine miop:

la càmera (per fí !) no com com l'ull que tot ho veu, sinó com l'ull que no ho veu tot, que no ho pot veure tot, que no veu l'imprescindible. l'ull que no arriba a veure-ho perquè (senzillament) arriba tard. és maldestre. està mal informat: no apareix a l'escena del crim o d'amor o de guerra en el moment just. la càmera que no hi és quan l'aconteixement. la càmera que no hi és quan hi hauria de ser. però no una càmera cega, sinó un càmera guenya o miop, que quasi no hi veu, que quasi arriba a contactar amb l'aconteixement. una càmera que, a vegades, va uns segons o minuts per davant de l'aconteixement i, d'altres, una estona per darrera.

quasi tota la història del cinema ha ignorat l'error, la no coincidència, el que passa quan no passa el que hauria de passar. ¿ per què la càmera sempre és allà on ha de ser per tal que nosaltres veiem el que ha se ser vist ? és massa sospitós. sóna a infiltrat de la gestapo.

utilitzar la càmera no com un perfecte voyeur, sinó com un voyeur maldestre.

utilitzar la càmera com un cartògraf a qui han donat les coordenades equivocades.

jo pagaria per veure pelis fetes per càmeres miops. "

man on wire

" (...) Estoy en contra de la censura y la autocensura. Con una sola condición, como dijo Alceo de Mitelene: que si vas a decir lo que quieres, también vas a oir lo que no quieres. (...) "

Roberto Bolaño, Los mitos de Cthuluhu; El Gaucho insufrible.



ahir vaig anar a veure man on wire, la peli de james marsh sobre en philippe petit, l'home que el 7 d'agost de 1974 va caminar entre les torres bessones penjant d'un fil, el funambulista poeta. no us perdeu aquest flim que dissecciona amb humor i intel·ligència aquesta gesta heròïca, aquest acte poètic d'alçada ( perdoneu, però ho tenia era massa fàcil ) planejat amb la metodol·logia i ofici dels atemptats terroristes ( l'11 s queda com un autèntic bunyol, com una obra d'afeccionats, com una vulgaritat després de veure el documental ) per una colla de freaks amb unes dosis mítiques d'entusiasme, bogeria i casualitat.

una bella reflexió sobre la poesia de les causes impossibles, la il·legalitat, el treball en equip, l'art, els irrepetibles anys 70 i la fascinant figura del funambulista petit.

baptisme

(...) ordeñar un vaca y luego tirarle leche por la cabeza (...)

nicanor parra

rebecca

the cherry orchard dirigit per sam mendes a l'español. recital interpretatiu dels senyors actors anglosaxons del lado de aquí y del lado d'allà. rebecca hall és un volcà d'emocions i organicitat que traspua sensualitat per sota el xal de la monjil varia. l'escena en que el comerciant lopajin (incommensurable simon russell beale !) quasi li demana el matrimoni, va arrencar un "nooooooooooooooo...!" a la platea. per als qui no ho sàpiguen (i no passa res, no passa res, que dirien els manel) aquest és un fenòmen astronòmic que passa una vegada cada mil anys, vull dir que l'emoció et faci inclinar el cos endavant, vull dir que et faci clavar els ulls a l'escenari i voler més i més i més d'aquella vida que no és vida però que és alguna cosa més que vida perquè il·lumina i repara les esquerdes d'aquesta "escala de galliner curta i plena de merda" que és la vida( lluís soler dixit), vull dir que passa mil·lenàriament que et quedis enganxat a la butaca com un ou ferrat a la paella després del fosc final i no tinguis esma d'entregar-te a la convenció de l'aplaudiment després d'un tal knockout de màgia.

en aquesta orgia de sensualitat interpretativa cal destacar el treball de l'actor i mite adol·lescent de moltes, ethan hawke. la seva performance de l'etern estudiant trofímov és sòlida, fullosa i arrelada com un sequoia de califòrnia, i la seva és una ombra que il·luminarà actors lactants i diletants (és a dir, tots nosaltres, actors errants dels boscos de la vida).

la misenscène del senyor mendes és un un tall de bisturí graciós i precís de 2h i 35 min. tota la seva intel·lìgència teatral, que és tota, està al servei del text de txèchov (magnífica versió de tom-rock&roll - stoppard) i d'aquestes criatures estranyes i gasoses que són els actors.

cada molts anys, capriciosament, el teatre emergeix de l'escenari com una catedral d'emocions submergida durant molts i molts anys. coberta per les algues de l'artifici, amb els crustacis aferrats a les gàrgoles de la paraula. llavors, la llum d'aquella fràgil i bella arquitectura ens il·umina per uns instants abans de tornar a desaparéixer, deixant en les nostres mirades el reflex de l'àcida llum amb que taquen les obres mestres.

P.S: fer un truita de patates, posar-la en un tupervare, comprar un bon rioja i esperar la senyoreta hall a la sortida del teatre per demanar-la en matrimoni.

platja de s'illot

aquest és el putu poema del que n'estic putament enamorat:



Platja de s’Illot


Hi ha una adol·lescent que tapa amb pedres,
amb pedres esmicades per l’onatge,
el cos turgent de dona que avui estrena
la seva amiga estesa arran de l’aigua:
les pedres li han entrat dins el biquini.
Hi ha dues pollencines grasses, suren,
cadascuna aferrada a un flotador
i una li diu a l’altra
què es posarà dissabte pel bateig.
I hi ha aquella italiana esculptural
que mira d’esma el nou Vanity Fair,
i la barca de goma amb els pirates
a punt de conquerir l’illot a crits,
la dona de quaranta que ara ha entés
qua ahir la joventut la va deixar.


I un parasol que sobtadament vóla.


Hi ha tres betzols que juguen, ja són grans,
qui encertarà amb la pedra aquell forat,
la vídua que arrossega el seu Yorkshire
a dins un flotador de color rosa.


Hi ha una tovallola amb un nedó
a l’ombra de la roca de marès,
el vent li ha escampat terra per damunt.


I hi ha l’ombra submarina del llaüt
que oscil·la, muda, intàctil, sota l’aigua,
i balla entre l’arena i l’alga negra.


Davant illots impertorbats de vida
serem caragolins entre les pedres.


Mallorca, 19 d’agost 2008

black hearted love

podria parlar de l'expo de la valldosera el diumenge al reina. de la espinosa poesia dels seus travellings. de les històries de novel·la rosa que crea animant un pot de detergent i una ampolla d'oli. podria parlar de "el ombligo del mundo", la sèrie de dibuixos fets amb burilles i engrunes de pà, dels cossos dibuixats amb les arrugues dels llençols. una expo com a aquesta conté més oxígen que el terç d'amazones que encara és de lula, una expo com aquesta esperona la neurona més que quatre polvos amb l'scarlett. (bé, fóra bó no menystenir l'empirisme en aquest cas). podria parlar del sentiment de culpa, desig i necessitat en sentir la veu al contestador de c. de l'sms d'avui que preludia el meu bye, bye madrid. però no. poso black hearted love de la p.j en repeat i escric aquesta merda de post-excusa. podria parlar de la veïna del primer amb la que finalment m'he topat avui en llençar els fems: és menuda, de pell blanca, pigada, despavilada i duu els cabells a lo garçon. crec que podria enamorar-me'n suïcidament. és muntadora, treballa de nit i dorm de dia. podria parlar de fritz lang al doré. però no. aquesta merda de post és una excusa per penjar un putu poema d'aquest estiu que si no el penjo rebento. l'he podat durant dies i dies com un bonsai, i encara el considero informe.

¿quan es senten ràbia i nostàlgia a parts iguals, què és el que se sent?

padre me confieso de que he ido a starbucks

víctima d'un rapte de fatiga urbana m'escolo dins l'starbucks de la plaza de los cubos. faig temps abans d'entrar a veure control, la peli sobre els joy division. provo d'inquibir-me esòfag endins la lava amb cafeína i dos de sucres que l'atenta dependenta m'ha despatxat en un vas de cartró on hi ha escrit el meu nom.

impossible: la temperatura del cafè és la mateixa que la del racó de l'infern on em podriré per haver ficat els peus en aquesta franquícia feixista. entra un capellà jove acompanyat d'un vell. el jove va vestit de rigorosíssim negre, rígid coll blanc, duu la ratlla a un costat, un rellotge de marca i uns mocasins enllustrats. com qui mastega les fulles del seu passaport a l'infern disfruto cada cullerada del cheese cake. el jove capellà, formós, elegant, la cara immaculada de la virginitat i el vell departeixen, relaxadament, asseguts en una taula. faig una ullada al meu entorn, obro la llibreta i escric:

"para nosotros la espuma sólo puede ser de una forma: perfecta"

"la calidez de starbucks nos sale de dentro"

( i als tovallons )

"less napkins. more plants. more planet."

tanco la llibreta i dóno un darrer cop d'ull l'inquietant rostre del capellà jove. m'aixeco de la taula i vaig per sortir. en passar davant la taula, observo que el vell no va vestit de capellà, com havia intuït veient-lo d'esquenes. és un home gran, encorvat. el seu rostre reflecteix una certa fatiga. podria ser el pare del jove capellà, el seu oncle.

enfilo cap als golem. encara tinc una estona i entro a la llibreria 8 i 1/2. mentre passejo entre exemplars de guions d'almodóvar, assaigs sobre medem i llibres sobre la dolce vita, em torna al cap l'escena de starbucks. llavors reparo en l'autèntica naturalesa de l'acte que acabo de presenciar: negocis.

el maligne ( home vell) ha citat el seu procurador d'ànimes local ( capellà jove ). asseguts en una de les taules del cafè, amb la tranquil·litat del qui està al seu despatx, passaven comptes i departien sobre les incidències de la crisi en el negoci.

esgarrifat, em pregunto quants cafès calen per condemnar-se.