el rostro en el espejo

talls d'aigua plaça del pi. els operaris triguen 4 dies a decidir-se i venir a reparar la fuita d'aigua que inundava la plaça ( unes bimbolles moníssimes, com de granota provant de batre el rècord guiness d'amnea senyalaven el lloc de la fuita ) i ens havia deixat, als veïns, els raigs destrempats i els penis cacahuets. 4 dies, i això amb tots els aGAVÀnts !!!

mentre m'afaitava davant del mirall a casa de mare pel càsting d'avui, em va venir al cap "the face in the mirror" el poema de robert graves. concretament, la simpàtica filmació que se'n projecta a ca n'alluny, la casa museu del poeta a deià, i on es veu graves afaitant-se davant del mirall, mentre la seva veu en off recita el poema.

en transcric la traducció castellana de l'antologia editada per lumen "cién poemas", de clarinel alegría i darwin j. flakoll.



el rostro en el espejo

Ojos grises absortos, clavando distraídos la mirada
desde anchas órbitas dispares; una ceja colgando
un poco sobre el ojo
por una esquirla alojada aún
bajo la piel, como un recuerdo de guerra.

Nariz torcida y rota -un recuerdo del rugby-
mejillas surcadas, pelo áspero y gris flotando frenético,
frente arrugada y alta,
prominente quijada, orejas grandes, maxilar de púgil,
pocos dientes, labios llenos y rojos, boca ascética.

Me detengo con la navaja en alto, rechazando con burla
al hombre reflejado cuya barba exige mi atención,
y una vez más le pregunto por qué
aún está dispuesto, con la soberbia de un joven,
a cortejar a la reina en su alto pabellón de seda.




jo també jugava a rugbi. algun dia escriuré un poema com aquest. bé, de fet ja està escrit, només que no és ni la meitat de bo.

això de l'aigua em fa pensar en una frase de woody allen: "no sé si déu existeix, però prova de trobar un lampista en cap de setmana".

punyal dogó

agafes els "cién poemas" de robert graves que vas adquirir la setmana passada una llibreria de vell per 60 € i, assegut sobre la taula del menjador, obres, pacientment, en silenci, una per una, les 283 fulles del llibre amb el punyalet de coure que vas adquirir en aquell poblat dogó fa anys a mali. no hi ha cap objecte millor per operar aquesta autòpsia. ho saps. el punyalet de coure és un objecte preciós. fa menys d'un pam. el pom, estret, reprodueix, a un costat, una figura masculina dogó d'ulls extraterrestres, amb la pelvis lleugerament endavant, les mans a l'alçada dels malucs, i a l'altre, un camaleó. el tall, maldestre, porós, sega les pà-gi-nes. crec-crec. les separa com và-gi-nes, com llavis de paper segellats pel temps i el silenci. i a poc a poc les lletres impreses apareixen. com antigues flors negres. flors que conformen jardins d'ombres. i així, lentament, un a un, els poemes d'en graves s'aixequen, ressusciten d'entre les pàgines groguenques dels "cién poemas" de robert graves, 2ª edició, lumen, 1986. s'aixequen, es drecen com cobres amb ulls de maragdes d'entres les pàgines color de sorra. el rec- rec del punyal obre petits oàsis de caràcters.

saps que no hi ha un instrument millor per aquesta autòpsia. ho saps en l'incús silenci vespral, mentre les paraules renéixen de la tomba de paper on estaven mortes. les aixequen els ulls, les aixeca el punyal, les aixeca la sed. mòmies que ressusciten del sarcòfag-de-paper-exemplar-de-lumen (¿quants anys portava aquest llibre dormint a l'estant de la llibreria de vell, amb les pàgines cosides?) per penetrar els ulls del homes i clavar-se al seu cor com punyals. i així van els poemes d'en graves, així van els seus poemes d'amor, la seva delicada, equilibrada, sàvia mescla de mesures. alquimista, druïda de pols temperat que va saber capturar els alcohols de la passió i la bellesa, el mite i el misteri, la sensualitat nòrdica i mediterrània en els seus poemes.

i penses encara en el punyalet de coure que vas comprar en aquell poblat dogó, terra incognita, segellada del progrés per l'espectacular falaise de bandiagara. no recordes quant vas pagar per aquest objecte forjat a tempo neolític. però sabies, llavors sabies, que era poc. escrius. te'n vas a escriure al macbook. ho has d'escriure. poses el disc de chet baker. recordes les converses d'ahir a l'horiginal. penses en ferran, que et va demanar pietat per als seus ulls feixucs i et dius que ho faràs. se't tanquen els ulls. penses: amb 60 €, festa grossa al poblat dogó. el disc de chet baker s'encalla. ho faràs. cambiaràs el color de la pantalla del blog. pel ferran. també pel miquel. i imagines un pinzell. un pinzell electrònic, d'aquí tres mil anys. un grup d'arqueòlegs neteja la sorra del damunt del teu macbook que s'ha convertit en un sarcòfag. un sarcòfag segellat, plè de lletres invisibles. un oàsi d'ombres. i te'n vas a dormir. però abans embeines el punyal dins el cuir.