no trepixar

el teatre com un oàsi en el que hom abeura i agafa forçes abans de la llarga travessa pel desert de la televisió. el teatre com un a proteïna davant la inanició creativa i intel·lectual de la tele. televisió=kriptonita.

definitivament els sorolla de la hispanic society es gaudeixen molt millor així, amb un fons gris darrera, la llum zenitosa relliscant-los pel canvas, penjats a una distància de seguretat els uns dels altres. el comis-sabi d'aquesta exposició sabia, com el domador del circ, quins quadres calia posar lluny dels altres perquè els colors no es devoressin.

ahir a la plaça del diamant hi havia un grafit formidable executat principalment amb guix color rosa i accentuat amb blau i amb groc. el grafit, de dimensions considerables, pel que, aparentment, semblava l'obra d'un experimentat artista local de poca edat, representava una casa amb una sèrie de personatges a dins. combinava el figuratiu i l'abstracte amb elements simbòlics i anotacions escrites. era interessantíssim observar com l'artista havia resolt, amb una gràcia i una habilitat extraordinàries, el sempitern problema de la perspectiva en la història de l'art. enfrentat a la dificultat tècnica de les tres dimensions i volent representar una escala interior que baixava d'un nivell a l'altre, avançava cap a l'espectador, després anava cap a l'esquerra i girava sobre si mateixa per sortir a l'exterior, l'artista havia investigat, qüestionat i assimilat segles de tècnica pictòrica en un grafit. endut, potser, per la consciència que allò que havia fet era una obra d'art i que tenia un valor, l'artista havia escrit entorn i a dins del dibuix:

NO TREPIXAR

des d'ahir no trepixar s'ha convertit en un dels meus verbs predifavolectes.

gran torino

malgrat que volies que t'agradés molt, no t'has acabat de creure que el fatxa xenòfob ex-combatent a korea que interpreta el mestre eastwood a gran torino, sigui el mateix bon samarità que ( atenció: no segueixis llegint això si no has vist la peli !!! ) al final del flim, s'immola davant els orientals dolentots. avui, en arribar a barcelona i sentir la gent parlar català, paroxisme. com si realment fóssim en un altre país. i si, després de tot, realment som diferents ? a la sala dels verdi ha on passen gran torino ha entrat en jonathan littell i s'ha assegut a la darrera fila. després he pensat que potser és l'únic lloc sensat que pot ocupar un novel·lista en una sala de cinema. a la mateixa sala hi havia un editor breu. per un moment hi tingut la sensació que érem a paris. abans d'entrar, he comprat un raymond chandler (la gran dormida) editat per la cua de palla, a l'home que vén llibres davant dels verdi per un euro. adoro el groc color taxi del niuiorc d'aquesta extinta col·lecció, les seves impagables caràtules vuitanteres. en obrir el llibre he observat que moltes paraules estaven subratllades a llapis i hi havia comentaris escrits amb lletra de nen. a l'amic quiqu li ha sonat el mòbil a mitja peli, malgrat l'hèctor del vodafone i he passat molta vergonya. cansadíssim. demà assaigs de "el buñuelo de hamlet"al lliure tot lo dia.

not far from home

com el noi que, durant la festa, s'apropa molt tímidament a la noia que li agrada. així tornes a besar aquestes parpelles dàlmates. havies pensat a escriure un post disculpant-te dels lectors fidels que t'han buscat infructuosament durant aquestes setmanes d'inactivitat virtual. un lector s'ha de cuidar com un planta i viceversa. també has pensat a relatar la teva nova vida madrileta. les anades i vingudes als picasso per jugar a metges. l'estudi comparat dels diferents xofers, les emissores de ràdio que sintonitzen i els possibles efectes en llurs hàbits timoners i en el perfum ideològic dels comentaris.

també has pensat a escriure sobre la teva nova vida al barri. sobre el pis del carrer oriente.

fa massa temps que no escrius aquí. vols abocar-ho tot dins l'ull. però avui estàs putament nostàlgic. poses el "green eyes" dels coldplay en repeat. la setmana que vé la veuràs. no havies pensat a encetar res amb ningú i menys amb una que viu a fora. te'n vas a passejar per blocs amics. amb nostàlgia renovada passes la mà pels camps de literadura. decideixes que avui has decidit que escrius millor que molts que s'hi dediquen i actues pitjor que molts que no s'hi dediquen.

nostàlgia d'ella estirada sobre el parquet del seu aparta-ment bruxellois. la blavescència de l'estufa de gas bategant sobre la seva melena rossa. nostàlgia dels passeigs per un schaarbeek boirós, fantasmal, d'arbres i parcs i corbs i places dures pintades per un breughel el jove, passat de crack.

...
honey you are a rock
upon wich i stand
and i came here to talk
i hope you'll understand
...

senties que et faltava alguna cosa fins que no vas anar a buscar el vinyoli a barcelona. no vas poder evitar comprar llumins en una casa on tot funciona amb electricitat. els nostres cossos caminen carregats d'impulsos atàvics. som contenidors de fetus que exploten en de la nit. rius per on naveguen, silencioses, canoes que transporten les runes del que fórem.

decideixes, però, escriure imbuït d'una nostàlgia ensucrada. proves de plagiar la implosionant síntesi de la rothkcovic, la posmodernitat pre-exhibicionista d'en forns. però no en saps.

a l'aeroport de brussel·les vas comprar un clauer del bard de l'astèrix, lligat i emmordassat. en arribar a madrid hi vas posar les claus d'un pis on, fins no fa gaire, només hi tenies tres cadires. després, vas decidir que aquell seria el teu fetitx contra la castració més dura: l'autocensura. trobes que el ninot s'assembla a en casasses.

si algun dia ho saberes, has oblidat completament què és un bon post. però mentre escrius això et saps "not far from home".

durant l'enèssima repetició de "green eyes" celebres l'íntim, feliç, retrobament amb aquesta sensació d'escriure per a ningú. com en els teus viatges, quan camines, solitari, per paratges desconeguts.

recordes que avui el xofer t'ha preguntat si el català s'escriu, si quan escrivim el català ho fem en castellà. decideixes que aquest post tindrà un títol ben esnob. en català, és clar.

mamuts

faig girar el zootrop dàlmata després de deixar-lo parat durant setmanes. l'ull ha estat varat a la platja com la barca que el pescador no pot botar a causa d'una malaltia. una manera de veure el món, és alguna cosa que es té o no es té, sí, però també alguna cosa que es puleix dia a dia. així com l'angulosa perillositat del sílex s'aconsegueix, només, després d'una talla precisa, la comprehendissecció (pesca) de la realitat només és posssible a través d'una pràctica continuada en l'art de pulir les antenes, d'esmolar-se les puntes dels dits, de podar-se les branques de l'ànima.

la realitat és un mamut que cau per l'impacte del sílex de la subjectivitat. la subjectivitat és el conjunt de talls precisos i determinants que hom (el subjecte, l'artista) infringeix en una arma assasina d'efímers. el caçador d'eternitats abat el mamut de la realitat, d'allò REAL, amb la llança esmolada de subjectivitat ( punt de vista, veu pròpia ). vençut, abatut, el mamut de la realitat relaxa els seus esfínters i expulsa tota la merda supèrflua, els humors de la intrascendència. esfínters evaqüen efímers. després, el caçador esquartera el mamut de la realitat sobre la sang encara calenta de l'aparença, i s'enduu la carn a la seva cova (taller). allà prepara un fuck on hi cou la crua realitat, convertint-la en VERITAT comestible, mastegable, digerible, expulsable.

no ens enganyem, l'artista és carnívor. sempre. el seu instint el fa esmolar el sílex, perseguir i abatre la bèstia de la realitat, dallò real, per saciar el seu primitiu estòmac de fam de veritat.

pensión casanova

nits a la pensió casanova de madrid compartint habitació amb l'amic xisco. cadascú ha exportat la seva pròpia grip denominació aborígen desde belladona.

ensufatat d'antibiòtic, cavernós, xisco estossega i es revolca sobre el seu llitastre, i jo, que només baixar de l'avió començo a sentir que alguna cosa no va bé, exploro totes les arquitectures del meu cos en relació a la fusta amb llençols sobre la que probo d'acomodar el meu malestar. moltes hores d'insomni i febrícula després, submergeixo el cap dins la tassa del vàter. vòmits com si hagués berenat criptonita.

avui, dolor terrible als ronyons.

crisàlides febrils, xisco i jo semblem aquells personatges que freqüenten les pensions madrilenyes als contes de hemingway: banderilleros de segona embriacs, agarrotats pel deliriumtremens i la por.

entre deliris febriculars llegeixo els intents de l'intrèpid van helsing i del doctor john seward per salvar, a base de transfusions, la vampiritzada lucy. stoker té un ritme que és pur rock and roll. i a més fa cagar de por.

romania 3

suite del diaris:

" (...) 17h 50min, instants previs a la segona funció de "european house" al teatrul national de bucaresti. (...) comparteixo camerino amb l'inefable johnny raja, petit humphrey bogart gracienc, fumador impenitent i actor exquisit. el teatrul national és un edifici colossal construit als anys seixanta. (...) el teatre té un immens escenari darrera el qual raja i jo hem descobert un seguit de corredors extensíssims on s'hi emmagatzemen gegantines escenografies d'alè dalinià, òperes ideades per dramaturgs obligats a somniar amb el cap a dins de la banyera de vodka del totalitarisme. deliris de cartròpedra. (...) mentre buscava el mòbil sota el canapé cimentós del camerino, hi he trobat un sobre intrigant. a dins hi havia aquesta nota:

28.11. 2008

S.E. Madame Salova Bahri
Ambassadeur de Tunisie
2 places

els laberints i passadissos del teatre semblen interminables, inescrutables. a l'entrada del teatre uns guàrdies de seguretat amb el mateix uniforme que els marcianos de las sèrie "V", us demanen el carnet d'identitat per donar-vos un passi que us acredita com a "vizitator". un cop a dins, però, no he notat el més mínim control en tot l'edifici. (...)

la sala on actuem ( sala mare) és un deliri totalitarista encatifat. aquest reialme de l'àcar fou, fa molts anys, un dels epicentres culturals del país, el lloc on el "conducator" presenciava les grans produccions de l'estat comunista. làmpades com maquetes de naus de espaials o de catedrals fururistes invertides penjen d'un sostre tèrbol. 3 de cada 5 bombetes són foses, conferint, així, a sala, un ambientació ben lúgubre. la poca llum que hi ha cau, dèbil i apagada sobre la moqueta color merda d'oca i per sobre les butaques color cera d'orella.

inquibit en mig de la platea hi ha el palco de les autoritats. el palco, coronat per un immens marc de fusta blanca, és la rèplica totalitaria a l'escenari del teatre. des d'aquí ceaucescu i la seva dona elena presenciaven els espectacles.

el conjunt sembla el d'una sala de control d'una gran nau de l'espai abandonada pels seus tripulants afectats per una misteriosa malaltia.

penso en alphaville, de godard.

(...) "

romania 2

transcrit dels meus diaris:

" (...) el sol romanès efervesceix com una aspirina passada sota el ganxet brut de núvols que cobreix l'horitzó zootròpic. un horitzó ancestral i agrícola. sota aquesta terra negrosa de transilvania hi ha els cadàvers erràtics del progromitzats de les diferents èpoques, herois nacionals, traïdors, poetes anònims, cucs que fan la mida de l'esret del bòsfor.

les esglésises ortodoxes a mig construir emergeixen arrreu, amb les seves cúpules exhuberants i arabitzants, alçades a corre-cuita, sobre formigó barat. esquelets inacabats d' una crisi que no es data ni amb el carboni 14. (...) "