ressacós i en plè atac de solvitur ambulando decideixo comprar un bitllet cap a l'illa per demà. arribar a l'illa, en barco, l'horabaixa, sigui probablement la millor manera d'arribar-hi.
no sé si resoldré res pel que fa a l'obra que deixo a belladona, varada a les platjes de la impotència, però havia de donar-li una oportunitat a l'estrep de poincaré. a l'illa m'esperen la resta de turistes que no s'estan davant de casa, la xafarderia proverbial de l'àvia, les ensaïmades del temple de can joan de s'aigo, i amb una mica de sort algun concert de la pà amb oli band en es cafè de deià.
m'emporto amb mi el llibre que em va saltar a la iogular l'altre dia a la documenta "un brindis por ava gardner" del proteïc druïda de deià robert graves ( editat per pocket edhasa el 2008), i que vaticinava aquesta fuite mallorquina.
parlant d'illes, a tots els amants del gènere us recomano fervorosament "la isla" de gianni stuparich, una delícia triestina dels anys 50 re-editada aquest any per l'editorial mínima (o era minúscula ? ).
bé doncs, això que me'n vaig a l'illa a explorar l'extranjeria existencial aquesta que arroseguem els dàlmates i que, a mi se'm eriça cada cop que poso els peus en aquell gran úter que és l'illa del pare, l'úter on tantes vegades he provat d'entrar i d'on tantes vegades he estat expulsat.
us deixo un parei de sonets "d'àlbum mallorca", que vaig perpetrar l'any passat a l'illa.
Sonet del Cambrer de Can Joan de S’Aigo
Cambrer treballador que amb suor al front
t’emplees al vil acte de servir
havent molt de callar i d’emmudir
davant del preceptiu client cabron:
els teus calçons caiguts són el curt pont
on vas de taula a taula per sentir
una comanda nova per ahir:
l’excelsa ensaïmada d’aquest món.
En la safata amb canvi que carregues
portes la dignitat i el bon humor
que amb un somriure astut a alguns no negues.
T’entregues a l’ofici amb zel i amor
entre el mar de cadires on navegues;
ets de Can Sant Joan el gran tresor.
Cementiri de Deià
T’hauria fet l’amor damunt la tomba
d’aquell poeta anglés en prosa i vers
ahir nit quan callava el poble, immers,
al fons del vell silenci en el que tómba.
¿ Potser era por al forat, al sacre rombe,
decòrum d’escriptor, un deler dispers,
allò que m’impedia, gens pervers,
clavar-te entre les natges la ximbomba ?
Amiga, saps prou bé què m’impedia
trencar damunt la tomba una amistat
que ens ha dut, examants, fins avui dia.
Diguem-ho sense embuts: ¿ Fidelitat ?
No crec en els grans mots, però no podia
burlar l’embruix amb que Ella m’ha encantat.
divendres, 15 d’agost del 2008
dijous, 14 d’agost del 2008
solvitur ambulando
temptacions serioses d'abandonar el lloc dit casa. la "pájara" agostal ataca. la sensació que la meva presència aquí, a belladona, aquests dies d'agost, és esteril es solidifica a cada segon. la obra de teatre que m'havia proposat d'escriure no qualla. sóc incapaç de fer avançar la història més enllà del segon acte. penso en henry poincoré i la seva famosa "ascenció" a la diligència: en el moment de posar el peu a l'estrep per pujar-hi, se li va aparèixer la fòrmula matemàtica que provava de resoldre des de feia dies. penso en una de les cites nòmades de bruce chatwin a "los trazos de la canción ": solvitur ambulando ( es resol caminant). el coneixement ens proveeix de belles excuses per desatendre els actes que ens esperen al rebedor.
tinc l'edat dels antics reis grecs o dels conqueridors espanyols i segueixo sense saber quin és el meu regne i a la reçerca de quin or el meu cadàver conduirà la meva armadura per rius salvatges.
tanmateix continuo escrivint cada dia, no aquí, sinó a l'autèntic obrador, el taller de paper del carrer moleskine. jo sóc un escriptor de bolígraf i tatxot.
als matins, després d'esmorzar llegeixo vinyoli. poemes com canaris de carbó. paraula feta àmbar i silenci fet guix. els colors principals de la poesia de vinyoli són el lila, el negre, el blanc i, per descomptat, el gris. també el vermei color gleva i el marró conyac.
escriure cada dia, malgrat tot. amb la fastiguejada perseverància del pagès que va a treballar a l'hort.
oh, com detesto el to greu d'aquest escrits !
tinc l'edat dels antics reis grecs o dels conqueridors espanyols i segueixo sense saber quin és el meu regne i a la reçerca de quin or el meu cadàver conduirà la meva armadura per rius salvatges.
tanmateix continuo escrivint cada dia, no aquí, sinó a l'autèntic obrador, el taller de paper del carrer moleskine. jo sóc un escriptor de bolígraf i tatxot.
als matins, després d'esmorzar llegeixo vinyoli. poemes com canaris de carbó. paraula feta àmbar i silenci fet guix. els colors principals de la poesia de vinyoli són el lila, el negre, el blanc i, per descomptat, el gris. també el vermei color gleva i el marró conyac.
escriure cada dia, malgrat tot. amb la fastiguejada perseverància del pagès que va a treballar a l'hort.
oh, com detesto el to greu d'aquest escrits !
dimecres, 13 d’agost del 2008
escenaris
un nou poema-crònica o poema-riu ( més aviat riera en aquest cas) que vaig escriure arrel d'una excursió nocturna a granollers per veure Els Nens Eutròfics, la simpàtica banda de rock sofisti.cat i d'esperit vuitanter amb la qual el poeta Josep Pedrals es molt ben acompanya de tant en tant i de la qual ja us tindré al corrent.
Granollers
Ja era de nit quan va agafar el tren que anava a Granollers.
Belladona era un eixam que bategava insomni i soroll.
Va pujar al tren amb la deteminació d’un explorador,
d’un detectiu salvatge a la recerca d’una bona pista
sobre un poeta desaparegut,
amb l’àvida curiositat d’un Miquel Barceló
a la recerca de nous pintors.
Assegut davant seu hi havia un iogui
amb una bossa de roba en bandolera,
un forat al crani
i uns ulls d’au marina
que es van anar tancant
amb el sotrac binari dels rails.
Hi havia dones berebers
amb la barbeta tatuada i pòmuls com boles de billar
que inundaven el vagó
amb insondables somriures de camp.
Va arribar a Granollers
amb un mapa fet a mà
a la butxaca esquerra de la part del darrera del texà.
Al tren havia llegit quatre pàgines del pròleg de Mort de dama,
edició de Moll.
Sortint de l’estació va preguntar a uns nois:
- Coneixeu el Passeig de Colom ?
- Només et coneixem a tu. No som d’aquí.
Dues noies i un noi.
( anaven a un concert del seu grup preferit )
Va sentir un calfred
quan la bellesa d’aquella noia
el va travessar amb un somriure
de mare de déu,
quan va sentir que el tocava
aquella bellesa tranquil·la
de flor que s’està desplegant en la nit.
Va caminar per carrers
amb noms de presidents de la Generalitat,
per carrers que s’entrecreuaven com veus,
debilíssmes veus
sintonitzades en una emissora antártica
que configuraven una cartografia de la distància.
Va arribar a la vella fàbrica.
Els Nens Eutròfics tocaven el tercer tema
però en Pedrals suava com un Pavarotti als bisos.
Portava el cabell molt curt i una camisa de cantant de salsa.
El bateria anava disfressat amb unes orelles de conill.
Es va apropar a la barra i va demanar una cervesa.
Cadires d’estisora i
bombetes en ziga-zaga:
estiu.
La proteïna eutròfica brollava
de la gola d’en Pedrals
dibuixant al seu coll
un mapa de venes inflades i nervis i muscles i tendons
que eren la geografia viva,
tridimensional,
tàctil,
del só
fet
paraula.
Va mirar l’escenari instal·lat davant l’antiga fàbrica,
la fàbrica,
que ho contemplava tot,
(el recitatius iròncs i suosos d’en Pedrals,
els arranjaments retro de la banda,
les àvies que reien histèricament els poemes marrans d’en Pedrals)
pacient, circumspecta, desarticulada
com un vell cefalòpode amb les extremitats rovellades.
Prenia nota de tot mentalment:
dels moviments d’Els Nens a l’escenari,
de la música,
del poemes,
de les reaccions del públic,
prenia nota de tot en la màquina d’escriure del seu cervell
mentre amb una mà seguia el ritme de les cançons dels Nens
i amb l’altra bebia cervesa,
com un detectiu salvatge
davant d’una pista salvatge.
LLavors van arribar els nois.
( el seu concert començava més tard,
no gaire lluny, i havien decidit donar un cop d'ull ).
Va parlar amb ells:
pastors farcits d’innocència i futur.
amb ella:
mare de déu rossa amb albarques.
Mentre parlaven
ella
es va col·locar al seu costat.
Podia sentir l’escalfor del seu braç
com un pà acabat de sortir del forn
la temperatura dels seus pits turgents,
i, sota la faldilla de cotó negra,
sota la cintura calenta i rígida,
el sexe bru i incorrupte.
Sentia tot això mentre a l’escenari
Els Eutròfics versionaven en Gainsbourg:
“Deixa córrer les nenes,
deixa córrer les nenes,
o acabaran amb tu ... ”
( 17 anys de mare de déu ... )
I després se va acabar el concert.
(per poc o molt que hagi desafinat la orquestra
sempre hi ha un moment que s’acaba el concert
i arriba aquell silenci biliós
que precedeix el desastre)
Es va apropar a Els Nens, els va felicitar
i, com un groupie o un detectiu salvatge
els va demanar si tenien lloc a la furgoneta.
Va esperar que recollissin els instruments.
Van pujar a la furgoneta,
i van conduir fins al concert que hi havia a les afores del poble.
Un camp de gespa vallat
s’estenia davant del polígon on els joves feien botellon.
Allà, l’escenari semblava una casa de conte
dibuixada per un nen retardat després d’haver ingerit àcid.
( la vida és una successió d’escenaris
on un pot escollir ser actor o espectador.
sovint aquell que mira és mirat
per un que el converteix en actor del seu desig.
Sovint aquell que actua és un espectador
del moviment del món )
Llamps verds com teranyines d’absenta
queien sobre les muntanyes veïnes.
Parlava amb en Pedrals,
amb els Eutròfics,
driblava, no sense coqueteria, les noies que el reconeixien
( la popularitat no s’escau a un bon detectiu salvatge ! ).
El bateria tenia una novia molt guapa,
il·lustradora.
La cançó de Gainsbourg ressonava al seu cap.
Hi ha escenaris on no actuaràs mai més,
les furgonetes ho saben,
Gainsbourg també ho sabia
(alguns bons actors també ho saben
i tenen el dó
d’exprémer
la seva última actuació
damunt d’un escenari
que saben que no trepitjaran mai més
perquè els dibuixos dels pneumàtics del destí
els conduiran per altres carreteres).
A Granollers, davant del polígon,
l’escenari del “Música Viva”
on un grup fusionava rap, reagge i funk.
Davant de l’escenari dues noies i un noi
ballaven les cançons del seu grup favorit.
La mare de déu ballava,
encara rígida, dins les seves albarques,
mentre cantava de memòria les cançons del grup
i el cantant li picava l’ullet des de l’escenari.
Mentrestant ell bebia cervesa
darrera la mare de déu,
cansat, potser,
mirant aquell escenari on sabia que no actuaria:
( una mare de déu de Castellbisbal
és perfecta flor de nit per a ser desfullada
en algun paller d’estiu ).
però aquell concert
també se va acabar.
llavors va donar un petò a cada galta a la mare de déu
i va sentir una cosa estranya,
com una bola de pols a la gola i pessigolles al sexe.
I després se’n va anar amb els Eutròfics cap a la furgoneta.
Aquells tres nois havien d’esperar
el tren de les 6 del matí
per baixar a Belladona,
després,
havien d’agafar l’autobús que els portaria
fins a Castellbisbal i, un cop allà,
havien de caminar encara tres quarts d’hora
fins a les cases familiars allunyades del poble.
Amb sort
caurien sobre els seus llits
cap a les 9h del matí.
I no duien ulleres de Sol.
A la seva manera ells també
eren uns detectius
salvatges.
Granollers
Ja era de nit quan va agafar el tren que anava a Granollers.
Belladona era un eixam que bategava insomni i soroll.
Va pujar al tren amb la deteminació d’un explorador,
d’un detectiu salvatge a la recerca d’una bona pista
sobre un poeta desaparegut,
amb l’àvida curiositat d’un Miquel Barceló
a la recerca de nous pintors.
Assegut davant seu hi havia un iogui
amb una bossa de roba en bandolera,
un forat al crani
i uns ulls d’au marina
que es van anar tancant
amb el sotrac binari dels rails.
Hi havia dones berebers
amb la barbeta tatuada i pòmuls com boles de billar
que inundaven el vagó
amb insondables somriures de camp.
Va arribar a Granollers
amb un mapa fet a mà
a la butxaca esquerra de la part del darrera del texà.
Al tren havia llegit quatre pàgines del pròleg de Mort de dama,
edició de Moll.
Sortint de l’estació va preguntar a uns nois:
- Coneixeu el Passeig de Colom ?
- Només et coneixem a tu. No som d’aquí.
Dues noies i un noi.
( anaven a un concert del seu grup preferit )
Va sentir un calfred
quan la bellesa d’aquella noia
el va travessar amb un somriure
de mare de déu,
quan va sentir que el tocava
aquella bellesa tranquil·la
de flor que s’està desplegant en la nit.
Va caminar per carrers
amb noms de presidents de la Generalitat,
per carrers que s’entrecreuaven com veus,
debilíssmes veus
sintonitzades en una emissora antártica
que configuraven una cartografia de la distància.
Va arribar a la vella fàbrica.
Els Nens Eutròfics tocaven el tercer tema
però en Pedrals suava com un Pavarotti als bisos.
Portava el cabell molt curt i una camisa de cantant de salsa.
El bateria anava disfressat amb unes orelles de conill.
Es va apropar a la barra i va demanar una cervesa.
Cadires d’estisora i
bombetes en ziga-zaga:
estiu.
La proteïna eutròfica brollava
de la gola d’en Pedrals
dibuixant al seu coll
un mapa de venes inflades i nervis i muscles i tendons
que eren la geografia viva,
tridimensional,
tàctil,
del só
fet
paraula.
Va mirar l’escenari instal·lat davant l’antiga fàbrica,
la fàbrica,
que ho contemplava tot,
(el recitatius iròncs i suosos d’en Pedrals,
els arranjaments retro de la banda,
les àvies que reien histèricament els poemes marrans d’en Pedrals)
pacient, circumspecta, desarticulada
com un vell cefalòpode amb les extremitats rovellades.
Prenia nota de tot mentalment:
dels moviments d’Els Nens a l’escenari,
de la música,
del poemes,
de les reaccions del públic,
prenia nota de tot en la màquina d’escriure del seu cervell
mentre amb una mà seguia el ritme de les cançons dels Nens
i amb l’altra bebia cervesa,
com un detectiu salvatge
davant d’una pista salvatge.
LLavors van arribar els nois.
( el seu concert començava més tard,
no gaire lluny, i havien decidit donar un cop d'ull ).
Va parlar amb ells:
pastors farcits d’innocència i futur.
amb ella:
mare de déu rossa amb albarques.
Mentre parlaven
ella
es va col·locar al seu costat.
Podia sentir l’escalfor del seu braç
com un pà acabat de sortir del forn
la temperatura dels seus pits turgents,
i, sota la faldilla de cotó negra,
sota la cintura calenta i rígida,
el sexe bru i incorrupte.
Sentia tot això mentre a l’escenari
Els Eutròfics versionaven en Gainsbourg:
“Deixa córrer les nenes,
deixa córrer les nenes,
o acabaran amb tu ... ”
( 17 anys de mare de déu ... )
I després se va acabar el concert.
(per poc o molt que hagi desafinat la orquestra
sempre hi ha un moment que s’acaba el concert
i arriba aquell silenci biliós
que precedeix el desastre)
Es va apropar a Els Nens, els va felicitar
i, com un groupie o un detectiu salvatge
els va demanar si tenien lloc a la furgoneta.
Va esperar que recollissin els instruments.
Van pujar a la furgoneta,
i van conduir fins al concert que hi havia a les afores del poble.
Un camp de gespa vallat
s’estenia davant del polígon on els joves feien botellon.
Allà, l’escenari semblava una casa de conte
dibuixada per un nen retardat després d’haver ingerit àcid.
( la vida és una successió d’escenaris
on un pot escollir ser actor o espectador.
sovint aquell que mira és mirat
per un que el converteix en actor del seu desig.
Sovint aquell que actua és un espectador
del moviment del món )
Llamps verds com teranyines d’absenta
queien sobre les muntanyes veïnes.
Parlava amb en Pedrals,
amb els Eutròfics,
driblava, no sense coqueteria, les noies que el reconeixien
( la popularitat no s’escau a un bon detectiu salvatge ! ).
El bateria tenia una novia molt guapa,
il·lustradora.
La cançó de Gainsbourg ressonava al seu cap.
Hi ha escenaris on no actuaràs mai més,
les furgonetes ho saben,
Gainsbourg també ho sabia
(alguns bons actors també ho saben
i tenen el dó
d’exprémer
la seva última actuació
damunt d’un escenari
que saben que no trepitjaran mai més
perquè els dibuixos dels pneumàtics del destí
els conduiran per altres carreteres).
A Granollers, davant del polígon,
l’escenari del “Música Viva”
on un grup fusionava rap, reagge i funk.
Davant de l’escenari dues noies i un noi
ballaven les cançons del seu grup favorit.
La mare de déu ballava,
encara rígida, dins les seves albarques,
mentre cantava de memòria les cançons del grup
i el cantant li picava l’ullet des de l’escenari.
Mentrestant ell bebia cervesa
darrera la mare de déu,
cansat, potser,
mirant aquell escenari on sabia que no actuaria:
( una mare de déu de Castellbisbal
és perfecta flor de nit per a ser desfullada
en algun paller d’estiu ).
però aquell concert
també se va acabar.
llavors va donar un petò a cada galta a la mare de déu
i va sentir una cosa estranya,
com una bola de pols a la gola i pessigolles al sexe.
I després se’n va anar amb els Eutròfics cap a la furgoneta.
Aquells tres nois havien d’esperar
el tren de les 6 del matí
per baixar a Belladona,
després,
havien d’agafar l’autobús que els portaria
fins a Castellbisbal i, un cop allà,
havien de caminar encara tres quarts d’hora
fins a les cases familiars allunyades del poble.
Amb sort
caurien sobre els seus llits
cap a les 9h del matí.
I no duien ulleres de Sol.
A la seva manera ells també
eren uns detectius
salvatges.
dilluns, 11 d’agost del 2008
domicilis
"En úlima instancia, en el mundo sólo hay dos categorías de hombres: los que se quedan en casa y los que no". (Kipling)
tornut a barcelona després d'un cap de setmana a l'empordà. en baixar del tren regional, embotit de viatgers, a l'estació de passeig de gràcia, una immensa mà d'aire calent i humitat em bofeteja la cara: desestimant conseis bíblics, no parut l'altra galta. entro a casa. observo el lloc, els objectes: tot se'm re-presenta des d'una amable estranyesa, com si acabés d'accedir a l'apartament d'un desconegut. aquí visc jo? em preguntut. sóc jo l'autor d'aquest ordre, el propietari d'aquests llibres, d'aquesta roba, d'aquesta estètica que configura un domicili ?
per cert, com se'n diria de l'assassinat del domicili: domicidi ?
una vegada un em va dir que gertrude stein havia dit: "en tornar a casa sé que sóc jo perquè el meu gos em reconeix". com que no tinc cap gos ni cap tortuga ni cap animal ensumador que em pugui re-conèixer, he de confiar que sóc a casa meva pel simple fet que la clau que duia a la butxaca ha obert la porta del lloc on sóc. tanmateix, en cas de no ser a casa, el lloc és força agradable, em dic.
no és necessari haver-se administrat un llarguíssim i feixuc viatge ( sovint ens basta un des-allotjament d'un parei de dies del lloc dit llar: oh, llard, oh dolç llard ! que diu la dita ) per conciliar aquesta sensació agradabilíssima ( i que per a mi és una de les experiències més gustoses de l'univers - uni-vers que a voltes es pot contenir en un sol vers i a voltes no- anomenat viatge ) d'entrar a la casa estranya que és el domicidi. parlant d'estranyesa, gertrude stein deia "escric per a mi mateixa i per als estranys".
de gertrude stein hi ha un imponent retrat ( si el voleu veure us cal anar al MOMA, niuorc ) fet pel minotaure picasso. el 1906, de retorn a paris després d'una estada al poble pirinenc de gósol en companyia de fernande olivier, la seva nòvia de llavors, pablo picasso va acabar el seu retrat de gertrude stein. la història del retrat de stein corre paral·lela a la història del naixement del cubisme, un naixement que deu molt a la estada catàrtica i transformadora de picasso a gósol.
heus aquí la història del retrat de l'escriptora stein (retrat i relat són dues que paraules que s'assemblen massa per no sospitar que són la mateixa paraula ): picasso coneix gertrude stein i el seu germà leo, col·leccionistes de pintura de vanguàrdia, a paris, el 1905. el malagueny i l'americana connecten ràpidament. gertrude li encarrega un retrat per al qual posa unes 80 vegades al glacial bateau-lavoir, mentre fernande llegeix en veu alta faules de la fontaine. però el malagueny decideix fer un viatge a espanya. està cansat, estressat, té diners (ambroise vollard li ha afluixat 2.ooo francs de l'època per unes 30 teles, quasi tota la seva producció del moment) i està buscant alguna cosa ( en aquesta època picasso encara busca, no troba ) que més tard parirà amb el nom de cubisme. abans de marxar, descontent amb el retrat, picasso n'esborra els delicats i realistes trets de la cara, cobrint-los de pintura. picasso passa l'estiu a gósol. en tornar a paris acaba el retrat. abans de veure's novament amb gertrude, pinta la cara de l'escriptora de memòria d'una tirada, profundament influenciat per la primitiva experiència gosoliana. en veure la màscara classicitzant i primitiva que substitueix la re-presentació realista de la seva cara, gertrude observa que el retrat no s'assembla gens a la model. resposta del geni: "potser ara no, però acabarà per assemblar-s'hi". gertrude stein va estimar-se sempre aquell retrat que havia immortalizat, deia, l'essència de la seva personalitat.
l'excursió dels picassso a gósol (allée et retour ) i la rellevància d'aquesta estada pirinenca, demanen d'un estudi profund i rigorós que aquí no té cabuda, però la meva teoria gosoliana ( una teoria que desenvolupo a "proses del hudson", la novel·la-assaig-poemari inacabada que vaig començar a escriure l'estiu del 2006 arrel de la meva estada al niuorc i que espero poder enfitorar algun dia ) afirma, amb una paraula i com diria la meva àvia, que la història de la pintura moderna neix als pulmons del pre-pirineu català, concretament a gósol.
us faig 5 cèntims d'€ de la meva teoria gosoliana:
estiu de 1906: arribar a gósol des de barcelona (on picasso aprofita per veure els amics i presentar fernande a la familia) suposa un periple de tres dies en tren, en tartana i després en mula, per camins de carro i pistes de contrabandistes (conegudes entre el gremi com a contrabanpistes).
picasso arriba a gósol amb les imatges encara a la retina de l'exposició d'esculptures iberes (suposadament descobertes a la provincia de barcelona, segons cita l'irlandès patrick o'brian en la seva exquisida biografia de picasso trufada d'inexactituds ) que ha vist al louvre dies enrera. picasso passa unes vacances idil·liques a gósol. es retroba amb la natura salvatge, es refà de l'estress i els abusos de la bohèmia parisenca. passa llargues estones amb la gent del poble, especialment amb un vell contrabandista. fa excursions per les muntanyes i, sobretot, treballa. aquest retrobament amb la vida primitiva que ja havia conegut a horta de sant joan en companyia del seu insubornable amic manel pallarés, el reporta a un primitivisme estètic que es veurà accentuat, ja de retorn a paris, pel contacte amb l'esculptura africana. la por atàvica de picasso a la mort i a la malaltia el fa fugir ràpidament de gósol quan s'assabenta que un nen de l'alberg on s'hospeda ha agafat unes febres que podrien ser el tifus o, fins i tot, la pesta. viatjen des de les 5h del matí a les 5h de la tarda, en mula, abans d'arribar a un poble (probablement bellver) on troben una diligència que els porta fins a puigcerdà. a puigcerdà agafen una altra diligència fins a ax-les-thermes (frança) i, allà, el tren fins a paris. picasso arriba a paris amb prou teles per folrar el seu recentment buidat taller del bateau-lavoir però, sobretot, amb una forma nova de veure la realitat: el cubisme. després de gósol, els seus pinzells ja no pintaran mai més igual.
a paris, picasso realitza entre d'altres, el retrat de gertrude stein i, l'ambiciós, les demoislles d'avignon (retorn a una imatge de la memòria barcelonia: un prostíbul del carrer d'avinyó). el viatge l'ha fet viatjar: una taca de pintura que cobreix un rostre; un feixuc viatge en tren, diligència i mula; la visió d'un poble de cases amb els sostres de pissarra (un poble cubista avant la lettre); un nen malalt.
picasso va tapar la cara de stein com un pintor del segle XIX i la va tornar a pintar com un pintor del XX. 80 sessions de model contra una sola i energètica sessió pintada de memòria.
sempre somric en pensar que el pas de la pintura del segle XIX al XX es va fer a pas de mula.
retrat és relat i viceversa.
P.S: Parlant de "tornar a casa", us heu fixat que el gos de stein viu a gósol ? amazing ...
tornut a barcelona després d'un cap de setmana a l'empordà. en baixar del tren regional, embotit de viatgers, a l'estació de passeig de gràcia, una immensa mà d'aire calent i humitat em bofeteja la cara: desestimant conseis bíblics, no parut l'altra galta. entro a casa. observo el lloc, els objectes: tot se'm re-presenta des d'una amable estranyesa, com si acabés d'accedir a l'apartament d'un desconegut. aquí visc jo? em preguntut. sóc jo l'autor d'aquest ordre, el propietari d'aquests llibres, d'aquesta roba, d'aquesta estètica que configura un domicili ?
per cert, com se'n diria de l'assassinat del domicili: domicidi ?
una vegada un em va dir que gertrude stein havia dit: "en tornar a casa sé que sóc jo perquè el meu gos em reconeix". com que no tinc cap gos ni cap tortuga ni cap animal ensumador que em pugui re-conèixer, he de confiar que sóc a casa meva pel simple fet que la clau que duia a la butxaca ha obert la porta del lloc on sóc. tanmateix, en cas de no ser a casa, el lloc és força agradable, em dic.
no és necessari haver-se administrat un llarguíssim i feixuc viatge ( sovint ens basta un des-allotjament d'un parei de dies del lloc dit llar: oh, llard, oh dolç llard ! que diu la dita ) per conciliar aquesta sensació agradabilíssima ( i que per a mi és una de les experiències més gustoses de l'univers - uni-vers que a voltes es pot contenir en un sol vers i a voltes no- anomenat viatge ) d'entrar a la casa estranya que és el domicidi. parlant d'estranyesa, gertrude stein deia "escric per a mi mateixa i per als estranys".
de gertrude stein hi ha un imponent retrat ( si el voleu veure us cal anar al MOMA, niuorc ) fet pel minotaure picasso. el 1906, de retorn a paris després d'una estada al poble pirinenc de gósol en companyia de fernande olivier, la seva nòvia de llavors, pablo picasso va acabar el seu retrat de gertrude stein. la història del retrat de stein corre paral·lela a la història del naixement del cubisme, un naixement que deu molt a la estada catàrtica i transformadora de picasso a gósol.
heus aquí la història del retrat de l'escriptora stein (retrat i relat són dues que paraules que s'assemblen massa per no sospitar que són la mateixa paraula ): picasso coneix gertrude stein i el seu germà leo, col·leccionistes de pintura de vanguàrdia, a paris, el 1905. el malagueny i l'americana connecten ràpidament. gertrude li encarrega un retrat per al qual posa unes 80 vegades al glacial bateau-lavoir, mentre fernande llegeix en veu alta faules de la fontaine. però el malagueny decideix fer un viatge a espanya. està cansat, estressat, té diners (ambroise vollard li ha afluixat 2.ooo francs de l'època per unes 30 teles, quasi tota la seva producció del moment) i està buscant alguna cosa ( en aquesta època picasso encara busca, no troba ) que més tard parirà amb el nom de cubisme. abans de marxar, descontent amb el retrat, picasso n'esborra els delicats i realistes trets de la cara, cobrint-los de pintura. picasso passa l'estiu a gósol. en tornar a paris acaba el retrat. abans de veure's novament amb gertrude, pinta la cara de l'escriptora de memòria d'una tirada, profundament influenciat per la primitiva experiència gosoliana. en veure la màscara classicitzant i primitiva que substitueix la re-presentació realista de la seva cara, gertrude observa que el retrat no s'assembla gens a la model. resposta del geni: "potser ara no, però acabarà per assemblar-s'hi". gertrude stein va estimar-se sempre aquell retrat que havia immortalizat, deia, l'essència de la seva personalitat.
l'excursió dels picassso a gósol (allée et retour ) i la rellevància d'aquesta estada pirinenca, demanen d'un estudi profund i rigorós que aquí no té cabuda, però la meva teoria gosoliana ( una teoria que desenvolupo a "proses del hudson", la novel·la-assaig-poemari inacabada que vaig començar a escriure l'estiu del 2006 arrel de la meva estada al niuorc i que espero poder enfitorar algun dia ) afirma, amb una paraula i com diria la meva àvia, que la història de la pintura moderna neix als pulmons del pre-pirineu català, concretament a gósol.
us faig 5 cèntims d'€ de la meva teoria gosoliana:
estiu de 1906: arribar a gósol des de barcelona (on picasso aprofita per veure els amics i presentar fernande a la familia) suposa un periple de tres dies en tren, en tartana i després en mula, per camins de carro i pistes de contrabandistes (conegudes entre el gremi com a contrabanpistes).
picasso arriba a gósol amb les imatges encara a la retina de l'exposició d'esculptures iberes (suposadament descobertes a la provincia de barcelona, segons cita l'irlandès patrick o'brian en la seva exquisida biografia de picasso trufada d'inexactituds ) que ha vist al louvre dies enrera. picasso passa unes vacances idil·liques a gósol. es retroba amb la natura salvatge, es refà de l'estress i els abusos de la bohèmia parisenca. passa llargues estones amb la gent del poble, especialment amb un vell contrabandista. fa excursions per les muntanyes i, sobretot, treballa. aquest retrobament amb la vida primitiva que ja havia conegut a horta de sant joan en companyia del seu insubornable amic manel pallarés, el reporta a un primitivisme estètic que es veurà accentuat, ja de retorn a paris, pel contacte amb l'esculptura africana. la por atàvica de picasso a la mort i a la malaltia el fa fugir ràpidament de gósol quan s'assabenta que un nen de l'alberg on s'hospeda ha agafat unes febres que podrien ser el tifus o, fins i tot, la pesta. viatjen des de les 5h del matí a les 5h de la tarda, en mula, abans d'arribar a un poble (probablement bellver) on troben una diligència que els porta fins a puigcerdà. a puigcerdà agafen una altra diligència fins a ax-les-thermes (frança) i, allà, el tren fins a paris. picasso arriba a paris amb prou teles per folrar el seu recentment buidat taller del bateau-lavoir però, sobretot, amb una forma nova de veure la realitat: el cubisme. després de gósol, els seus pinzells ja no pintaran mai més igual.
a paris, picasso realitza entre d'altres, el retrat de gertrude stein i, l'ambiciós, les demoislles d'avignon (retorn a una imatge de la memòria barcelonia: un prostíbul del carrer d'avinyó). el viatge l'ha fet viatjar: una taca de pintura que cobreix un rostre; un feixuc viatge en tren, diligència i mula; la visió d'un poble de cases amb els sostres de pissarra (un poble cubista avant la lettre); un nen malalt.
picasso va tapar la cara de stein com un pintor del segle XIX i la va tornar a pintar com un pintor del XX. 80 sessions de model contra una sola i energètica sessió pintada de memòria.
sempre somric en pensar que el pas de la pintura del segle XIX al XX es va fer a pas de mula.
retrat és relat i viceversa.
P.S: Parlant de "tornar a casa", us heu fixat que el gos de stein viu a gósol ? amazing ...
dissabte, 9 d’agost del 2008
la destrucció dels ous de la peresa per la corba del tall de la falç de l'acció
La destrucció del ous de la peresa
per la corba del tall
de la falç de l'acció.
Després:
els humors del ous de la peresa
( rovell lila i gelatina negra )
ballen,
viscosos,
sobre el tall inoxidable
de la falç de l'acció.
La falç del samurai té la propietat
de guardar la llum del Sol en el seu tall
fins a moltes hores després de la posta de l'astre.
Així, el trovador-samurai,
que sempre dorm amb la falç
a la mà esquerra (per confondre l'enemic )
evita els atacs
de les bèsties
o els bandits,
les nits,
al bosc.
per la corba del tall
de la falç de l'acció.
Després:
els humors del ous de la peresa
( rovell lila i gelatina negra )
ballen,
viscosos,
sobre el tall inoxidable
de la falç de l'acció.
La falç del samurai té la propietat
de guardar la llum del Sol en el seu tall
fins a moltes hores després de la posta de l'astre.
Així, el trovador-samurai,
que sempre dorm amb la falç
a la mà esquerra (per confondre l'enemic )
evita els atacs
de les bèsties
o els bandits,
les nits,
al bosc.
divendres, 8 d’agost del 2008
cada poeta és específic en la seva tristesa. la de rimbaud, per exemple, és una tristesa de lliris negres, de rates d'ulls vermeis, de pollancres desfullats pels vents impetuosos de les ardenes, de banc de pedra al parc i de llargues caminades solitàries amb la pols i el silenci acumulant-se a les sabates.
la tristesa de vinyoli, en canvi, és una tristesa de fusta, seca, eixuta, una tristesa d'os serrat pel mig amb un xerrac. és una tristesa de plaça de poble deserta amb fulles seques, de campanada greu, una tristesa de glaçó quasi desfet al cul d'un wisqui amb cola en vas de tub. la tristesa de vinyoli és com rosegar una corda d'espart a les cinc de la tarda.
lliris de foc ( captura d'un vers de joan vinyoli ) se'm presenta com un titol "fabulós" ( que diria josep pla ) per un poemari d'estiu. un bon títol per aquest poemari que em resisteixo a escriure ( massa ocupat com estic en corregir i passar a l'ordinador els meus darrers textos ) però que creix dins meu com un embaràs no desitjat. ( i si, al capdavall, fós un veritable poeta? ). definitivament podria viure sense teatre ( cap dubte a aquestes alçades ) però no sense poesia, una poesia que en cas de crisi acabaria trobant en els prospectes dels medicaments i sense la qual em ressecaria per dins com una mòmia buida dels seus humors conservants.
la tristesa de vinyoli, en canvi, és una tristesa de fusta, seca, eixuta, una tristesa d'os serrat pel mig amb un xerrac. és una tristesa de plaça de poble deserta amb fulles seques, de campanada greu, una tristesa de glaçó quasi desfet al cul d'un wisqui amb cola en vas de tub. la tristesa de vinyoli és com rosegar una corda d'espart a les cinc de la tarda.
lliris de foc ( captura d'un vers de joan vinyoli ) se'm presenta com un titol "fabulós" ( que diria josep pla ) per un poemari d'estiu. un bon títol per aquest poemari que em resisteixo a escriure ( massa ocupat com estic en corregir i passar a l'ordinador els meus darrers textos ) però que creix dins meu com un embaràs no desitjat. ( i si, al capdavall, fós un veritable poeta? ). definitivament podria viure sense teatre ( cap dubte a aquestes alçades ) però no sense poesia, una poesia que en cas de crisi acabaria trobant en els prospectes dels medicaments i sense la qual em ressecaria per dins com una mòmia buida dels seus humors conservants.
dimecres, 6 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
