pequeño cine estudio

glorieta de quevedo, exterior nit. mentre esperes que comenci la sessió de "à bout de souffle" al pequeño cine estudio entres a un bar i presencies els 4 ganxos mohammadalinescs del barça la cara del bayern.

entres al pequeño cine estudio. interior nit. seus tres files davant la parella que es fa petons. ningú més a la sala. la projecció comença puntual. fosc a fosc interior nit de sala de cinema a les fosques. pam! plano d'en belmondo esperant en un portal. fa ganyotes mentre aspira el gauloises. treus la moleskine de l'infern de la jaqueta que et vas comprar a l'springfield de lisboa i la obres en l'obscuritat. com si fóssis en robert capa tirant al míting de trotsky, passes la pàgina-carregador fins a donar amb els fulls de pel·lícula verge. treus el bolígraf de la butxaca de la camisa i escrius a cegues. penses en les pintures cegues d'arnulf rainer.

sempre que veus l'àbout esperes que la seberg no delati en belmondo des d'aquell cafè, on ell l'ha enviada a pel france-soir i una ampolla de llet. per què ho fa ? sempre que veus l'àbout confies que ell no serà tan imbècil de deixar-se atrapar. perquè no fuig corrents quan ella li diu que ha trucat la poli ? però no, va i en belmondo torna a llençar l'automàtica dins els cotxe de l'amic que arrenca. i arriben els polis i disparen en belmondo per l'esquena, i ell fa aquells 20metres caient i aixecant-se per les llambordes parisines fins que cau a terra. primer plà de belmondo amb els peus del flics que arriben al seu costat. i en belmondo-poiccard que obre la boca, riu i arruga el front per última vegada. i es tanca els ulls a sí mateix.

la catedral experimental de god-art (erudicions, pop-art, cinema negre, i focs d'artifici maoistes inclosos) es sostè sobre dos pilars: la exploració del misteri anomenat dona, i el seu immens talent com a poeta.

ens sortir del cinema hi ha lluna plena. voldries tucar aquella noia de munich tan guapa que vas conéixer la setmana passada. però no tens el seu telèfon. arribes a casa. reveles la pel·lícula-moleskine. a les fosques hi has escrit:

maintenantje foncealphonse

cejolielacampagne

min2:pistola

cebeau le soleil
j'aimebeaucoupla
france

les
voituressont
faitespour
roulerpaspour
s'arrêter .


newyorkheraldtribune

boxa

l'escriptura com un boxejador que prova de mantenir contra les cordes l'ombra de la soledat. sovint a base de cops baixos.

autòmats

autòmats


Amb quin vaga inèrcia cada dia
es llença el cos al ball del gestos, rutes
que recorrem amb perfecció d’autòmats:

Mariners cecs naveguem d’esma
per l’insondable mar de casa nostra.

Timons de boira som.
Timons de boira ens porten
per entre illes d’objectes.

I els óssos van
tatuats de memòria
a l’alcova del sexe
al rebost de la gana
a la suite de l’insomni.

Corders som d’un pessebre amb molsa seca.

Atura’t, ara, ja, deixa de moure’t,
comença a caminar, orfe d’inèrcia.



(plaça del pi, 26 agost 2008)

els figurants de(l) plató

caldria fer un estudi detallat dels figurants de h.c, car ells són els autèntics protagonistes d'aquesta sèrie. caldria recollir una biografia personal de cadascun d'aquests personatges, intrigants, apassionants, odiosos alguns, entranyables els altres, d'aquest ramat de freaks embatats que són els amos absoluts del plató. ells són els verdaders professionals de l'art d'aprofitar els minuts, les hores, les estones mortes que s'imposen entre presa i presa, un ofici, el de l'espera, que han teixit sobre les agulles de la paciència i la desesperació. plà general del llarg passadís dels estudios picasso: els figurants seuen en cadires de plàstic vermell, arrenglerats per l'avorriment, sota els grans lluminosos que penjen dels sostre altíssim on s'hi llegeix "se ruega silencio por grabación", disfressats de metges, infermers, cel·ladors o pacients, els figurants composen una de les imatges més desconcertants que la realitat hagi creat mai per a la ficció. criatures condemnades a viure a eternament en la sala d'espera de la ficció. el pitjor malsón d'un actor no hauria de ser oblidar el seu text, esdevenir un actor mediocre ni tan sols ser oblidat. no. el pitjor malson d'un actor hauria de ser desapareixer, liquar-se en l'ombra d'un figurant. errar eternament en el purgatori de la no-ficció. habitar definitivament en la caverna del plató.


caldria fer un mapa. un mapa dels recorreguts que cadascun d'aquests homes i dones, han traçat dia a dia, des de fa anys, anant d'un lloc a l'altre del plató, orientats pel timó de la versemblança rumb a "ninguna parte", una adreça que coneixia el mestre fernán gómez. la inèrcia d'aquests cossos dirigits per ajudants de direcció, per auxiliars de direcció, no pot encarnar millor la metàfora de l'inacabable errar humà pel plató de la vida.

les arts són els forns d'on surten les imatges que han de permetre'ns entendre el misteri de la vida. la televisió ha generat nous habitants per la caverna de(l) plató. cossos que projecten ombres sobre uns decorats que cada any es pinten de nou. potser era exactament d'això del que volia parlar en el meu poema "autòmats" d'aquest estiu. i jo sense saber-ho.

l'espaienblanc

enumerar en cop més la llista de projectes pendents d'escriure o corregir. només amb aquest contingut tindria feina pels propers cinc anys. a més, hi ha els projectes de teatre i les pelis, com "forad'escena" pendents de muntar. en lloc d'això, en lloc de tatuar un cop més la pell crua de la moleskine amb els punxots de la possibilitat, decideixo omplir -l'espai-en-blanc dibuixant els objectes que hi ha sobre la taula de la cuina d'oriente mentre esmorzo: una funda per les ullers, les claus d'oriente en un clauer que representa el bard amordaçat de l'astèrix, una navalla multiusos tancada, un tarja d'un club amb una xapa del che que vaig trobar a l'estació d'atocha al damunt, una capsa de mistos, un paquet de trident sense obrir, una pot de mantega pasqual, una ampolla de font vella, l'últim babèlia.

no escriure sobre el que vols escriure. saltar-se les classes d'alemany. no abordar les tasques pendents. no dedicar-se al que hom voldria. no voler el que un voldria. quins objectes representen això ?

b.s.o

el noi de la claqueta entona el seu versicle: 43, 15, 1ª, txac ! l'ajudant de direcció gras es treu la piruleta del boca i canta mismo punto, dame cuadro, y ... acción! i llavors el plató s'innunda d'un silenci subaquàtic que lentament emulsiona el caminar plàstic dels esclops de trenta figurants, el só de papers acuradament depositats sobre una recepció o entregats en mà, les mànigues de les bates fregant contra la roba blava, l'alè concentracionari dels tècnics, el brunzir dels focus i, darrera d'una cantonada, el só esmorteït d'una conversa entre dos actors invisibles.

estàtues de sintra

el que més m'agrada de la realitat és que, igual com passa amb les estàtues d'aquell passeig a sintra, es pot tocar amb les mans.

és en aquest sentit que el realisme, en qualsevol de les seves manifestacions artístiques, sempre serà deficitari respecte a la sensorialitat de l'experiència. el realisme com a forma d'art fracassarà sempre quan provi d'homolgar-se com a realitat, quan defugi la seva condició natural d'artifici, i no s'abandoni a les tremoloses mans del forense disseccionador de mentides. sense mentida no hi ha autopsia de la veritat. sense veritat no hi ha poesia.

l'abisme que hi ha entre el fet d'experimentar el tacte d'una estàtua, el cos d'una dona, el gust d'una fruita, l'aire d'una platja, la llum d'un crepuscle ( i perdonin el rosari de cursileries ), o no fer-ho, és la mateixa distància que hi ha entre els ullals d'un lleó amb la boca mig oberta.

el zènit de la fisicitat és el dolor. el dolor com a clímax de l'experiència. del tall al part, de la sagnia emocional a l'amputació física, la realitat acostuma a batejar el fets històrics a la pila del dolor. el naixement d'un nedó es segella amb dolor. sembla com si la realitat hagués volgut documentar, fixar els fets decisius de les nostres biografies, a través de la fisicitat del dolor. podria haver estat el del plaer, però no. el sistema és antic i presenta tots els contres de l'ancestralitat. tanmateix sembla que la natura no ha estat capaç d'inventar un sistema millor per recordar, per protegir-nos del perill de dolors més grans i irreversibles, de l'oblit o de la mort.

el dolor com a límit a la subjectivitat. el famós pessic que es procura a qui somnia. és també a través de la fisicitat ( el cos desperta com si hagués estat allà: suat, taquicàrdic o en la humitat del humors orgasmes ) que la irrealitat irromp en la realitat.

si la realitat és l'espai de les tres dimensions, la mentida és el món de les dues dimensions, del no-ser (el purgatori de la no aparença on els objectes, les obres, els sentiments són condemnats a la informitat, als estats gasosos de la inversemblança, del no-ser, del no-estar ). després hi ha les quatre dimensions de l'art veritable, de la poesia, on la versemblança, l'aparença i la mentida es depuren en metalls preciosos, a través d'un complex procés d' alquímia, en entrar en contacte amb els acaloides de la veritat.

las meninas de velázquez com a zenit de l'aparença feta poesia. la pintura (art bidimensional per antonomàsia ) convertida en quarta dimensió, en teranyina atrapadora de veritats, en continent de misteri.