voilà una versió provisional d'un dels poemes que vaig esgarrapar aquests dies d'agost a mallorca i que he agrupat amb el títol de "trempó". si us agradessin, prometo posar-vos més cullerades d'aquesta menjúria al plat digital.
Carretera a Estellencs
Condueixes per una carretera,
per una carretera amb corbes,
els peus dins les albarques velles,
un cotxe de lloguer que no coneixes.
El Sol horabaixant et cega els ulls
i, goma contra goma, pitges
ara suau, ara més fort,
les regnes a pedals amb que navegues
igual que l’organista Bach a Weimar.
La llum taronga cau pels espadats
mentre la mà conjuga les cinc formes
del verb velocitat.
Escoltes veus
esparses a la ràdio, entre silencis
elèctrics que se’n van per la finestra.
( Silenci de pneumàtics, llarg. Es sent
la veu d’un locutor britànic. Calla.
Notícies d’un heroi olímpic, lluny.
Silenci llarg de corbes. Ara arriben
fragments d’una cançó de Tina Turner
que es perd quan atravesses el breu túnel.
Després venen sanglots d’algun quartet
de Dvorack ).
Vigila: hi ha pinassa
damunt la carretera de la vida,
i mira aquestes pedres que ha llençat
alguna cabra jove amb la peülla
o el vent de tramuntana amb mà invisible.
Però ara cal que avancis sense por,
no tinguis por, no es pot. Cal avançar
aquest cotxe amb turistes que ara et frena,
que t’impedeix la marxa.
El Sol et cega.
Recorda, no tens pressa, però avances
per una carretera ordida amb corbes.
Recorda, no tens pressa, però avances,
mig rostre il·luminat per la llum rosa
d'un dia que ara mor en l'aspra roca,
i a l’altre una ombra grisa, esgarrapat
per l'urpa blava, immòbil, de l'abisme.
Desapareixeràs en l’horitzó,
ho saps:
som Sols de carn i el mar ens vol.
(de trempó. mallorca, agost del 2008 )
divendres, 5 de setembre del 2008
materialitat
segrestat al teatre pels assaigs de rock and roll, de nit, en tornar a casa cansat i llepat per la reptant xafogor barcelonina, trobo encara una estona per guixar alguna cosa en aquest palimpsest digital. embrutar. barceló parla als seus diaris de la fascinació matèrica per embrutar-se que l'atrau cap a la pintura, una i altra vegada, com una papallona vers la llum. la materialitat és una cosa que sempre he trobat a faltar al teatre. efectivament hi ha artaud i tota la tradició de teatre humit que se'n deriva. però no és el mateix. al teatre, tard o d'hora la merda es recull per a la següent funció. al taller, en canvi, les capes de merda s'acumulen. la pintura està més aprop de la geologia i els fòssils. el teatre connecta amb el món de les ombres creades per la foguera i projectades a la paret de la cova.
la matèria del teatre és la carn, el cos de l'actor. un material, al capdavall, poc maleable. en la pintura i l'esculptura clàssiques la, transformació del material per a la creació de la obra suposa, sovint, un canvi d'estat radical: canvis en el color (pintura), textura, duresa ( cocció de ceràmica i fang, forja de ferro, vidre, etc ). el material del teatre és immutable en la seva naturalesa: el cos de l'actor no experimenta canvis sino amb l'edat i molt lentament. ( els actors americans del "mètode" serien l'excepció a aquesta teoria).
és aquesta materialitat que sempre he trobat a faltar en l'escriptura. potser és per això que desconfio, encara a dia d'avui, de l'escriptura digital, de tot el que no sigui embrutar un paper amb llapis, bolígraf, ploma o el que hi hagi a l'abast, d'aquests petits i magnètics dibuixos que són les lletres. cal·ligrafia. el meu amor pel dibuix i la pintura és abans que el meu amor a la paraula, a la narració. segur. jo sóc de tradició pictòrica. sempre he dit que tot el que no he escrit a mà, no ho he escrit. potser per la mateixa raó bolaño va escriure a mà tota la seva poesia.
¿ què hi fa, doncs, un tio com jo escrivint en un blog ? no ho sé. potser explorar altres maneres de pintar. potser escriure als marges de la llibreta.
cal·ligrafies. hi ha cultures (japò, xina, etc ) on el dibuix (signe) encara és indissociable del logos, del sentit. si la impremta va democratitzar el coneixement, també va privar el signe de la seva bellesa. hi ha, a més, una linea que connecta l'alquímia (des dels druïdes celtes, els alquimistes medievals fins als gnòstics) amb revelació de la paraula sagrada. en aquesta línea s''inscriu tota la poesia gnòstica: des de ramon llull a rimbaud o palau i febre.
hi ha, també, un lligam fortíssim entre cal·ligrafia i humors. la ploma coma a metàfora de la xeringa amb la qual el poeta s'extreu la sang pròpia (flux vital) per animar, a través del paper, aquest cos invisible i interminable que és la poesia. una tradició oportunament sobada per tota la tribu de la cursil·leria, però que no per això deixa de tenir una potència simbòlica primitiva de primer ordre.
mentre escric això, un mosquit es para sobre la pantalla del macbook. agafo el drap de cuina i l'esclafo. l'insecte deixa una petita taca grisa sobre la pantalla. observant tal "ferida llumiosa" em pregunto: això és matèria digital ?
per acabar, una frase extreta d'una de les meves lectures praguenques, concretament, de Utz la última novel·la d'aquest excel·lent, refinat i extranyíssim escriptor (de viatges? què és l'escriptura de viatges? els posts sou-venirs de praga 1 i 2, quedin com a punts d'aquests inte-arrogants) que va ser l'anglès bruce chatwin.
en aquest llibre l'obsessiu baró de utz, propietari d'una col·lecció única de porcellana de meissen (en aquesta història també es parla d'alquimia, immortalitat i ceràmica, casualment ), que ha sobreviscut als nazis, guarda la seva col·lecció en un petit pis de la praga comunista del anys 70. en un viatje que realitza en tren a mig llibre, el baró comparteix seient amb un peculiar matrimoni jove. ell sembla italià, ella ... alemanya ? el baró observa amb gana com la jove endrapa una vianda darrera l'altra, davant el silenci còmplice del marit que no menja res. davant d'una taronja que està pelant la jove:
"Utz apoyó la cabeza contra el respaldo de similcuero, cerró los ojos y recordó el aforismo de Augusto: El ansia de porcelana se parece al ansia de naranjas".
la matèria del teatre és la carn, el cos de l'actor. un material, al capdavall, poc maleable. en la pintura i l'esculptura clàssiques la, transformació del material per a la creació de la obra suposa, sovint, un canvi d'estat radical: canvis en el color (pintura), textura, duresa ( cocció de ceràmica i fang, forja de ferro, vidre, etc ). el material del teatre és immutable en la seva naturalesa: el cos de l'actor no experimenta canvis sino amb l'edat i molt lentament. ( els actors americans del "mètode" serien l'excepció a aquesta teoria).
és aquesta materialitat que sempre he trobat a faltar en l'escriptura. potser és per això que desconfio, encara a dia d'avui, de l'escriptura digital, de tot el que no sigui embrutar un paper amb llapis, bolígraf, ploma o el que hi hagi a l'abast, d'aquests petits i magnètics dibuixos que són les lletres. cal·ligrafia. el meu amor pel dibuix i la pintura és abans que el meu amor a la paraula, a la narració. segur. jo sóc de tradició pictòrica. sempre he dit que tot el que no he escrit a mà, no ho he escrit. potser per la mateixa raó bolaño va escriure a mà tota la seva poesia.
¿ què hi fa, doncs, un tio com jo escrivint en un blog ? no ho sé. potser explorar altres maneres de pintar. potser escriure als marges de la llibreta.
cal·ligrafies. hi ha cultures (japò, xina, etc ) on el dibuix (signe) encara és indissociable del logos, del sentit. si la impremta va democratitzar el coneixement, també va privar el signe de la seva bellesa. hi ha, a més, una linea que connecta l'alquímia (des dels druïdes celtes, els alquimistes medievals fins als gnòstics) amb revelació de la paraula sagrada. en aquesta línea s''inscriu tota la poesia gnòstica: des de ramon llull a rimbaud o palau i febre.
hi ha, també, un lligam fortíssim entre cal·ligrafia i humors. la ploma coma a metàfora de la xeringa amb la qual el poeta s'extreu la sang pròpia (flux vital) per animar, a través del paper, aquest cos invisible i interminable que és la poesia. una tradició oportunament sobada per tota la tribu de la cursil·leria, però que no per això deixa de tenir una potència simbòlica primitiva de primer ordre.
mentre escric això, un mosquit es para sobre la pantalla del macbook. agafo el drap de cuina i l'esclafo. l'insecte deixa una petita taca grisa sobre la pantalla. observant tal "ferida llumiosa" em pregunto: això és matèria digital ?
per acabar, una frase extreta d'una de les meves lectures praguenques, concretament, de Utz la última novel·la d'aquest excel·lent, refinat i extranyíssim escriptor (de viatges? què és l'escriptura de viatges? els posts sou-venirs de praga 1 i 2, quedin com a punts d'aquests inte-arrogants) que va ser l'anglès bruce chatwin.
en aquest llibre l'obsessiu baró de utz, propietari d'una col·lecció única de porcellana de meissen (en aquesta història també es parla d'alquimia, immortalitat i ceràmica, casualment ), que ha sobreviscut als nazis, guarda la seva col·lecció en un petit pis de la praga comunista del anys 70. en un viatje que realitza en tren a mig llibre, el baró comparteix seient amb un peculiar matrimoni jove. ell sembla italià, ella ... alemanya ? el baró observa amb gana com la jove endrapa una vianda darrera l'altra, davant el silenci còmplice del marit que no menja res. davant d'una taronja que està pelant la jove:
"Utz apoyó la cabeza contra el respaldo de similcuero, cerró los ojos y recordó el aforismo de Augusto: El ansia de porcelana se parece al ansia de naranjas".
dilluns, 1 de setembre del 2008
sou-venirs de praga 1
mentre prenc el cafè en la tassa amb la cara d'en kafka vestit amb una samarreta amb el motiu franz kafka-praga, ambdós objectes que he comprat aquest cap de setmana a praga, em disposo a transcriure al macbook les notes que vaig prendre ahir a l'avió de tornada.
convertit, doncs, en un souvenir ambulant( del solvitur ambulando al souvenir ambulant !) , em pregunto sobre els possibles orígens i causes de l'estupidesa praguenca i em demano si la resta del país mantindrà la mateixa actitud seca, estúpida i quasi punk dels venedors de les botigues de souvenirs que copen el centre històric de la ciutat. aquests no només despatxen un despreci absolut pels requeriments del turista, sinó també una desinformació inquietant pels punts d'interés local. si el pregunteu pel cementiri jueu o per la casa d'en kafka, el praguenc us obsequiarà amb un silenci llarguíssim després del qual vindrà una encadenament de dos a o tres monosíl·labs incomprensibles que, després d'un segon i definitiu silenci (tot coronat amb un robòtic i marcial imparpalleig d'ulls ), resoldreu, amb l'ajuda d'un bon criptògraf, són les runes del que un dia podria haver estat anglès.
el recepcionista del nostre hotel amb unes quantes estrelles de més, per exemple, era una mescla d'extraterrestre molt mal adaptat al planeta i una versió txeca d'en norman bates , acabada de sortir de l'academia militar. 15 minuts després d'entrar per la porta de l'hotel em mirava desafiant i vermei i sense parpallejar. semblava molt enfadat perquè jo no entenia el seu anglés de curs per correu i, em temo, per haver tingut el mal gust d'importunar-lo amb la nostra visita. minuts abans, havia ordenat al grup que passessim a una sala contigua per no importunar-lo durant el chek-in i havia apartat el llibre de registre de la nostra mirada com si fóssim l'enemic espieta. mentre em preguntava qui seria el primer en saltar per damunt l'aparador de la recepció i donar el primer cop de puny, vaig començar a entendre-ho tot. en realitat aquell individuu que jo tenia davant no era més que l'enèssima metamorfosi de kafka. castigat pel seu gòlem, per haver portat l'escarabat del turisme a la ciutat amb la seva literatura, ara era condemnat a metamorfosejar-se eternament en totes les formes possibles de l'antipatia amb l'objectiu de combatre la plaga del turisme que ell havia desencadenat amb tanta angúnia i cal·ligrafia. i és que "qui la fa la praga! ".
per tant, abans, en norman havia sigut un cruel poli de frontera comunista i, molt abans, escarabat i, abans, havia estat en franz kafka. vaig compadir-me d'en pobre franz i del càstig que li havia imposat el seu gòlem. un càstig que sembla no tenir fi, perquè gràcies a la desobediència civil del seu amic max broad, les edicions dels seus llibres no aturen. i és així que en franz és condemnat a encarnar-se, dia rera dia, en recepcionistes psicòpates, en taxistes timadors, en venedors de souvenirs estúpids o en cambrers imbècils, a l'assetjada praga.
(continuarà)
convertit, doncs, en un souvenir ambulant( del solvitur ambulando al souvenir ambulant !) , em pregunto sobre els possibles orígens i causes de l'estupidesa praguenca i em demano si la resta del país mantindrà la mateixa actitud seca, estúpida i quasi punk dels venedors de les botigues de souvenirs que copen el centre històric de la ciutat. aquests no només despatxen un despreci absolut pels requeriments del turista, sinó també una desinformació inquietant pels punts d'interés local. si el pregunteu pel cementiri jueu o per la casa d'en kafka, el praguenc us obsequiarà amb un silenci llarguíssim després del qual vindrà una encadenament de dos a o tres monosíl·labs incomprensibles que, després d'un segon i definitiu silenci (tot coronat amb un robòtic i marcial imparpalleig d'ulls ), resoldreu, amb l'ajuda d'un bon criptògraf, són les runes del que un dia podria haver estat anglès.
el recepcionista del nostre hotel amb unes quantes estrelles de més, per exemple, era una mescla d'extraterrestre molt mal adaptat al planeta i una versió txeca d'en norman bates , acabada de sortir de l'academia militar. 15 minuts després d'entrar per la porta de l'hotel em mirava desafiant i vermei i sense parpallejar. semblava molt enfadat perquè jo no entenia el seu anglés de curs per correu i, em temo, per haver tingut el mal gust d'importunar-lo amb la nostra visita. minuts abans, havia ordenat al grup que passessim a una sala contigua per no importunar-lo durant el chek-in i havia apartat el llibre de registre de la nostra mirada com si fóssim l'enemic espieta. mentre em preguntava qui seria el primer en saltar per damunt l'aparador de la recepció i donar el primer cop de puny, vaig començar a entendre-ho tot. en realitat aquell individuu que jo tenia davant no era més que l'enèssima metamorfosi de kafka. castigat pel seu gòlem, per haver portat l'escarabat del turisme a la ciutat amb la seva literatura, ara era condemnat a metamorfosejar-se eternament en totes les formes possibles de l'antipatia amb l'objectiu de combatre la plaga del turisme que ell havia desencadenat amb tanta angúnia i cal·ligrafia. i és que "qui la fa la praga! ".
per tant, abans, en norman havia sigut un cruel poli de frontera comunista i, molt abans, escarabat i, abans, havia estat en franz kafka. vaig compadir-me d'en pobre franz i del càstig que li havia imposat el seu gòlem. un càstig que sembla no tenir fi, perquè gràcies a la desobediència civil del seu amic max broad, les edicions dels seus llibres no aturen. i és així que en franz és condemnat a encarnar-se, dia rera dia, en recepcionistes psicòpates, en taxistes timadors, en venedors de souvenirs estúpids o en cambrers imbècils, a l'assetjada praga.
(continuarà)
diumenge, 31 d’agost del 2008
sou-venirs de praga 2
(efectivament, continua)
transcric del meu quadern de notes del 31 d'agost:
" (...) torno a barcelona després de passar un cap de setmana a praga amb alguns dels membres de la companyia del teatre lliure amb la qual, el proper el 18 de setembre, hem d'estrenar la obra "rock and roll" del dramauturg anglès tom stoppard. l'obra és una revisió crítica i lúcida del comunisme. una part de l'acció transcorre a txecoslovàquia entre 1968 i 1991. un dels temes de la peça és la història de la mítica banda de rock txeca plastic people of the universe, motors del moviment underground txec des de 1969 fins a la seva dissolució a finals dels 80, i símbol de la resistència anticomunista, malgrat ells mateixos.
amb aquesta excusa, uns quants del lliure hem volgut conéixer praga.
mentre volem cap a barcelona amb l'avió de la clickair, convertit en souvenir ambulant per obra i gràcia del duty free, després de dos dies de viatge fast food a praga, amb un grup de 12 persones i un nuvolet de pànic flotant dins l'avió, a causa del recent accident de spanair, penso en la desvirtualització del concepte del viatge respecte a temps antics. el viatge s'ha convertit en un sucedani del que van experimentar els antics. penso en els viatges tal com els conegueren herodot, marco polo, els conquistadors espanyols del xv, entre d'altres.
el romanticisme, que va ser l'avant-penúltima lupa intel·lectual que va deformar-ho tot ( després vindrien les revolucions socials i la revolució del jo, amb freud, la psicoanàl·lisi, la psicol·logia, la consciència, etc ) va donar llum al nostre concepte de viatge.
durant el romanticisme el viatger busca una experiència revel·ladora, catàrtica i transformadora de l'esperit. una experiència extàtica i exòtica. és el viatge sentimental, aquell que busca expandir les fronteres d'una recent descoberta llibertat. una llibertat que confronta les idees racionalistes de la il·lustració. el segle de les llums (sXVIII) s'alça amb un fulgor de llum sobre la guillotina que segarà el cap de lluís XVI i cau amb la desfeta de napoleó a waterloo.
amb el romanticisme, europa viu un època de clarobscurs orientalistes. s'escriu, es composa, es pinta, es balla i s'esculpeix en nom de la llibertat. s'exalta la llibertat de l'esperit per damunt de totes les coses, la passió per sobre de la raó, l'individuu davant la societat, la desmesura. el suïcidi es converteix en l'esport de moda. el romanticisme forja el concepte modern de geni, un concepte que hem heredat i ens hem menjat amb totes les espines. artistes, polítics i intel·lectuals es posicionen a favor dels oprimits, dels marginats. hi ha una admiració per la figura del rebel. el pirata, el corsari encarnen les virtuts de la vida en llibertat: obediència cero a l'autoritat, salvatgisme, rebuig frontal a la societat i a les convencions, independència.
en aquesta apol·logia de la llibertat es defensen, també, les llibertat de les nacions. hi ha un interés pels nacionalismes. lord byron viatja a grècia. lluita contra el otomans en defensa de la nació grega i mor a missolonghi amb 36 anys (l'heroi romàntic ha de morir jove i, a ser possible, teatralment) desagnat per l'epil·lèpsia i la malaria.
però el romanticisme s'entrecreua amb una transformació de caràcter tecnològic, la revolució industrial. aquesta transformació tecnològica i científica que s'origina a anglaterra i s'exten per europa a mitjans del sXIX derivarà, amb l'aparició de la burgesia i d'una nova classe social, el proletariat, en els grans moviments social i revolucionaris del sXX. (comunisme, socialisme, anarquisme, etc ). el viatger romàntic acaba el XVIII navegant a vela i comença el XIX, navegant amb barco de vapor. el viatger del XIX ja és un viatger modern.
en l'antiguitat el viatge ha estat associat a la necessitat. necessitat de moure's per conquerir un territori, per fugir de l'enemic o les malalties ( migracions ), per guarir-se, per alimentar-se o necessitat de moure's per motius relacionats amb l'espiritualitat ( viatges de pelegrinatge ).
el sXX inventa el viatge interior. el redefineix i el l'escupeix fins a elevar-lo a la categoria d'epopeya. james joyce entèn que la odissea homèrica pot experimentar-se durant les 24h d'una jornada dublinesa. l' ulises de joyce fa navegar el seus protagonistes, ( bloom, molly i dedalus ) a bord d'una nau moderna on el timoner, el remer i el capità es fonen en una única figura: el jo. argos convertit en consciència, el toisó d'or convertit en l'enigma de la identitat.
la identitat és el gran tema de la literatura del XX: la descoberta del jo i el qüestionament del món a través de la subjectivitat. el descobriment del jo té una importància anàloga a la "descoberta" del continent americà i les cultures pre-colombines per part del conqueridors europeus del XV, suposa la confrontació d'un món vell (el nosaltres) amb un nou món (el jo). a partir del sXX el que defineix l'objecte, el paisatge i la persona no és no és la mirada exterior sinó la mirada interior. morts déu i les religions occidentals, apareix una nova deïtat: la subjectivitat, profundament connectada amb l'actual ego post-modern i amb el jo i l'inconscient freudians.
la mirada de l'home modern deforma l'objecte en una realitat polièdrica: la idea de simultaneïtat és una aportació clarament moderna: les coses ja no succeeixen una després de l'altra sinó alhora. l'home modern observa les coses des de diversos punts de vista i al mateix temps. aquesta mirada deforma i crea noves visions de la realitat (objecte, figura, paisatge) i, en conseqüència crea una de nova. el sol fet de mirar modifica l'objecte mirat.
el cubisme triomfat com a estètica associada a la idea de realitat polièdrica o fragmentada i a la idea de modernitat. altres moviments artístics del XX (dadaïsme, futurisme, surrealisme, ...) exploraran també les estètiques de la modernitat, però és el quadre les demoiselles d'avignon (1907) , de picasso, el que suposa l'entrada oficial de la pintura en la modernitat per la seva representació magistral i paradigmàtica del concepte de realitat polièdrica. aquesta destil·lació de modernitat pictòrica arriba després d'un llarg procés d'assimilació picassiana de l'art clàssic occidental i l'esculptura africana, és a dir, després d'un retorn al primitivisme ( com explico en la meva "teoria dels gósols" ).
però totes aquestes preocupacions per la subjectivitat ja venien anunciades en la història de l'art pels grans mestres. a finals del XIX, els impressionistes són, amb els seu tractament metòdic i desacademitzant de la llum sobre el paisatge, els primers que es exploren seriosament la subjectivitat. pisarro o monet, amb el seu tractamet del color i la llum personalíssims, són expressionistes avant la lettre. l'aparició del paisatge interior fa niu als quadres dels mestres impressionites (pissarro, monet, manet, cézanne, renoir, turner ...) i emergeix amb l'aparició dels expressionistes, on l'exterior representa l'interior. vincent van gogh és el geni que anticipa el futur de la representació del paisatge interior. post-impressionista per obra i gràcia de l'enciclopèdia però re-inventor de la pintura per motius propis, no és perquè sí que ha perdurat com el paradigma de l'artista modern: enllaça amb la tradició romàntica europea del rebel, lliure i bohemi, exclós de l'ajuntament de la normalitat (artaud li dedica un llibre que titula van gogh o el suïcidat de la societat, convertint la societat en agent de la desgràcia del geni) mor jove, depreciat i triomfa pòstumament.
i encara podem trobar símptomes clares d'aquesta sensibil·litat subjectivista del sXX molt abans, en els grans mestres de la pintura clàssica: els quadres de el greco, velázquez, van dyck o, més tard goya, per posar només uns exemples, són el resultat d'una mirada contemporànea avançada al seu temps.
en la mesura en què les distàncies s'escurcen amb l'aparició dels nous mitjans de transport (barco de vapor, ferrocarril, després l'automòbil i l'avió) el món es fa més petit. la ciutat es converteix en un immens cnossos. un gran laberint poblat per ombres on l'artista ja no sap si és teseu o minotaure ( cortázar revisita el mite del minotaure a los reyes, proposant un teseu cruel que representa el poder i un minotaure, la deformitat i l'exclusió del qual, simbolitzen la figura del poeta ). la ciutat del XX, laberint mutant i urgent, paradoxalment engendra escriptors immòbils.
pessoa, kafka, joyce i, més tard, borges són, bàsicament, escriptors immòbils, creadors de personatges que erren per aquesta atenes desbocada i corruptora que és la ciutat moderna occidental. pessoa i kafka són, sobretot, "exploradores del abismo" de la intimitat i viatgers de cafè. traginen les seves plomes en les butxaques dels seus uniformes de funcionari del temple del cafè al domicili. autors com paul auster i vila-matas recullen el barret que aquests escriptors de trajo han oblidat al cafè, se'l posen, i comencen a escriure literatura del jo (digues-li autoficció) amb l'abric empapat de novel·l negra i cultura audiovisual. bolaño, és un cas apart: mama del policial, però també de la novel·la d'aventures salvatge (conrad, london) del periodisme ( hemingway) de la poesia del XIX ( parnassians i simbolistes ) però també del fanzine, del cinema de sèrie b o zeta, i sobretot de les vanguàrdies europees assimilades pels seixantavuiters llatinoamericans.
"coneixeràs un bon viatger pel que duu a la motxilla" penso mentre penso en aquesta frase que no és de bruce chatwin i que no podrà ser-ho mai per la seva vulgaritat, i mentre penso en el que duc a la bossa del duty free. el viatge convertit en objecte: tasses amb la cara d'en kafka, samarretes amb un dibuix d'en kafka, tasses amb el motiu praha, bolígrafs, aiguardent. el viatge ha esevingut un preàmbul, un tràmit sense importància abans de l'autèntic esdeveniment: el souvenir. el viatge cristal·litzat en objectes de regal pels amics, i en fotos i vídeos al mòbil. penso en això mentre escric amb mala lletra al quadern , amb el bolígraf que he comprat a praga, just en el moment en que l'avió de la clickair aterra a la pista del prat. "
(...)
i ara, mentre acabo de transcriure les notes del meu quadern al macbook, vestit amb a la samarreta d'en franz, observat per la cara d'en franz a la tassa del cafè, em demano quina nova metamorfosi adoptarà el viatge i, mentre recordo que gregor samsa, el protagonista de la metamorfosi, és un viatjant de comerç, em miro amb un cert terror l'estrany insecte negre que se m'ha posat al braç.
"Què m'ha passat?", va pensar. Allò no era un somni. La seva cambra, una habitació normal per a un home, encara que una mica petita, es veia endreçada entre les dues parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desgavellat -Samsa era viatjant- penjava un imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i col·locat en un bonic marc daurat. (...) "
franz kafka la metamorfosi, traducció de jordi llovet. ( ed. columna proa-jove 1991)
transcric del meu quadern de notes del 31 d'agost:
" (...) torno a barcelona després de passar un cap de setmana a praga amb alguns dels membres de la companyia del teatre lliure amb la qual, el proper el 18 de setembre, hem d'estrenar la obra "rock and roll" del dramauturg anglès tom stoppard. l'obra és una revisió crítica i lúcida del comunisme. una part de l'acció transcorre a txecoslovàquia entre 1968 i 1991. un dels temes de la peça és la història de la mítica banda de rock txeca plastic people of the universe, motors del moviment underground txec des de 1969 fins a la seva dissolució a finals dels 80, i símbol de la resistència anticomunista, malgrat ells mateixos.
amb aquesta excusa, uns quants del lliure hem volgut conéixer praga.
mentre volem cap a barcelona amb l'avió de la clickair, convertit en souvenir ambulant per obra i gràcia del duty free, després de dos dies de viatge fast food a praga, amb un grup de 12 persones i un nuvolet de pànic flotant dins l'avió, a causa del recent accident de spanair, penso en la desvirtualització del concepte del viatge respecte a temps antics. el viatge s'ha convertit en un sucedani del que van experimentar els antics. penso en els viatges tal com els conegueren herodot, marco polo, els conquistadors espanyols del xv, entre d'altres.
el romanticisme, que va ser l'avant-penúltima lupa intel·lectual que va deformar-ho tot ( després vindrien les revolucions socials i la revolució del jo, amb freud, la psicoanàl·lisi, la psicol·logia, la consciència, etc ) va donar llum al nostre concepte de viatge.
durant el romanticisme el viatger busca una experiència revel·ladora, catàrtica i transformadora de l'esperit. una experiència extàtica i exòtica. és el viatge sentimental, aquell que busca expandir les fronteres d'una recent descoberta llibertat. una llibertat que confronta les idees racionalistes de la il·lustració. el segle de les llums (sXVIII) s'alça amb un fulgor de llum sobre la guillotina que segarà el cap de lluís XVI i cau amb la desfeta de napoleó a waterloo.
amb el romanticisme, europa viu un època de clarobscurs orientalistes. s'escriu, es composa, es pinta, es balla i s'esculpeix en nom de la llibertat. s'exalta la llibertat de l'esperit per damunt de totes les coses, la passió per sobre de la raó, l'individuu davant la societat, la desmesura. el suïcidi es converteix en l'esport de moda. el romanticisme forja el concepte modern de geni, un concepte que hem heredat i ens hem menjat amb totes les espines. artistes, polítics i intel·lectuals es posicionen a favor dels oprimits, dels marginats. hi ha una admiració per la figura del rebel. el pirata, el corsari encarnen les virtuts de la vida en llibertat: obediència cero a l'autoritat, salvatgisme, rebuig frontal a la societat i a les convencions, independència.
en aquesta apol·logia de la llibertat es defensen, també, les llibertat de les nacions. hi ha un interés pels nacionalismes. lord byron viatja a grècia. lluita contra el otomans en defensa de la nació grega i mor a missolonghi amb 36 anys (l'heroi romàntic ha de morir jove i, a ser possible, teatralment) desagnat per l'epil·lèpsia i la malaria.
però el romanticisme s'entrecreua amb una transformació de caràcter tecnològic, la revolució industrial. aquesta transformació tecnològica i científica que s'origina a anglaterra i s'exten per europa a mitjans del sXIX derivarà, amb l'aparició de la burgesia i d'una nova classe social, el proletariat, en els grans moviments social i revolucionaris del sXX. (comunisme, socialisme, anarquisme, etc ). el viatger romàntic acaba el XVIII navegant a vela i comença el XIX, navegant amb barco de vapor. el viatger del XIX ja és un viatger modern.
en l'antiguitat el viatge ha estat associat a la necessitat. necessitat de moure's per conquerir un territori, per fugir de l'enemic o les malalties ( migracions ), per guarir-se, per alimentar-se o necessitat de moure's per motius relacionats amb l'espiritualitat ( viatges de pelegrinatge ).
el sXX inventa el viatge interior. el redefineix i el l'escupeix fins a elevar-lo a la categoria d'epopeya. james joyce entèn que la odissea homèrica pot experimentar-se durant les 24h d'una jornada dublinesa. l' ulises de joyce fa navegar el seus protagonistes, ( bloom, molly i dedalus ) a bord d'una nau moderna on el timoner, el remer i el capità es fonen en una única figura: el jo. argos convertit en consciència, el toisó d'or convertit en l'enigma de la identitat.
la identitat és el gran tema de la literatura del XX: la descoberta del jo i el qüestionament del món a través de la subjectivitat. el descobriment del jo té una importància anàloga a la "descoberta" del continent americà i les cultures pre-colombines per part del conqueridors europeus del XV, suposa la confrontació d'un món vell (el nosaltres) amb un nou món (el jo). a partir del sXX el que defineix l'objecte, el paisatge i la persona no és no és la mirada exterior sinó la mirada interior. morts déu i les religions occidentals, apareix una nova deïtat: la subjectivitat, profundament connectada amb l'actual ego post-modern i amb el jo i l'inconscient freudians.
la mirada de l'home modern deforma l'objecte en una realitat polièdrica: la idea de simultaneïtat és una aportació clarament moderna: les coses ja no succeeixen una després de l'altra sinó alhora. l'home modern observa les coses des de diversos punts de vista i al mateix temps. aquesta mirada deforma i crea noves visions de la realitat (objecte, figura, paisatge) i, en conseqüència crea una de nova. el sol fet de mirar modifica l'objecte mirat.
el cubisme triomfat com a estètica associada a la idea de realitat polièdrica o fragmentada i a la idea de modernitat. altres moviments artístics del XX (dadaïsme, futurisme, surrealisme, ...) exploraran també les estètiques de la modernitat, però és el quadre les demoiselles d'avignon (1907) , de picasso, el que suposa l'entrada oficial de la pintura en la modernitat per la seva representació magistral i paradigmàtica del concepte de realitat polièdrica. aquesta destil·lació de modernitat pictòrica arriba després d'un llarg procés d'assimilació picassiana de l'art clàssic occidental i l'esculptura africana, és a dir, després d'un retorn al primitivisme ( com explico en la meva "teoria dels gósols" ).
però totes aquestes preocupacions per la subjectivitat ja venien anunciades en la història de l'art pels grans mestres. a finals del XIX, els impressionistes són, amb els seu tractament metòdic i desacademitzant de la llum sobre el paisatge, els primers que es exploren seriosament la subjectivitat. pisarro o monet, amb el seu tractamet del color i la llum personalíssims, són expressionistes avant la lettre. l'aparició del paisatge interior fa niu als quadres dels mestres impressionites (pissarro, monet, manet, cézanne, renoir, turner ...) i emergeix amb l'aparició dels expressionistes, on l'exterior representa l'interior. vincent van gogh és el geni que anticipa el futur de la representació del paisatge interior. post-impressionista per obra i gràcia de l'enciclopèdia però re-inventor de la pintura per motius propis, no és perquè sí que ha perdurat com el paradigma de l'artista modern: enllaça amb la tradició romàntica europea del rebel, lliure i bohemi, exclós de l'ajuntament de la normalitat (artaud li dedica un llibre que titula van gogh o el suïcidat de la societat, convertint la societat en agent de la desgràcia del geni) mor jove, depreciat i triomfa pòstumament.
i encara podem trobar símptomes clares d'aquesta sensibil·litat subjectivista del sXX molt abans, en els grans mestres de la pintura clàssica: els quadres de el greco, velázquez, van dyck o, més tard goya, per posar només uns exemples, són el resultat d'una mirada contemporànea avançada al seu temps.
en la mesura en què les distàncies s'escurcen amb l'aparició dels nous mitjans de transport (barco de vapor, ferrocarril, després l'automòbil i l'avió) el món es fa més petit. la ciutat es converteix en un immens cnossos. un gran laberint poblat per ombres on l'artista ja no sap si és teseu o minotaure ( cortázar revisita el mite del minotaure a los reyes, proposant un teseu cruel que representa el poder i un minotaure, la deformitat i l'exclusió del qual, simbolitzen la figura del poeta ). la ciutat del XX, laberint mutant i urgent, paradoxalment engendra escriptors immòbils.
pessoa, kafka, joyce i, més tard, borges són, bàsicament, escriptors immòbils, creadors de personatges que erren per aquesta atenes desbocada i corruptora que és la ciutat moderna occidental. pessoa i kafka són, sobretot, "exploradores del abismo" de la intimitat i viatgers de cafè. traginen les seves plomes en les butxaques dels seus uniformes de funcionari del temple del cafè al domicili. autors com paul auster i vila-matas recullen el barret que aquests escriptors de trajo han oblidat al cafè, se'l posen, i comencen a escriure literatura del jo (digues-li autoficció) amb l'abric empapat de novel·l negra i cultura audiovisual. bolaño, és un cas apart: mama del policial, però també de la novel·la d'aventures salvatge (conrad, london) del periodisme ( hemingway) de la poesia del XIX ( parnassians i simbolistes ) però també del fanzine, del cinema de sèrie b o zeta, i sobretot de les vanguàrdies europees assimilades pels seixantavuiters llatinoamericans.
"coneixeràs un bon viatger pel que duu a la motxilla" penso mentre penso en aquesta frase que no és de bruce chatwin i que no podrà ser-ho mai per la seva vulgaritat, i mentre penso en el que duc a la bossa del duty free. el viatge convertit en objecte: tasses amb la cara d'en kafka, samarretes amb un dibuix d'en kafka, tasses amb el motiu praha, bolígrafs, aiguardent. el viatge ha esevingut un preàmbul, un tràmit sense importància abans de l'autèntic esdeveniment: el souvenir. el viatge cristal·litzat en objectes de regal pels amics, i en fotos i vídeos al mòbil. penso en això mentre escric amb mala lletra al quadern , amb el bolígraf que he comprat a praga, just en el moment en que l'avió de la clickair aterra a la pista del prat. "
(...)
i ara, mentre acabo de transcriure les notes del meu quadern al macbook, vestit amb a la samarreta d'en franz, observat per la cara d'en franz a la tassa del cafè, em demano quina nova metamorfosi adoptarà el viatge i, mentre recordo que gregor samsa, el protagonista de la metamorfosi, és un viatjant de comerç, em miro amb un cert terror l'estrany insecte negre que se m'ha posat al braç.
"Què m'ha passat?", va pensar. Allò no era un somni. La seva cambra, una habitació normal per a un home, encara que una mica petita, es veia endreçada entre les dues parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desgavellat -Samsa era viatjant- penjava un imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i col·locat en un bonic marc daurat. (...) "
franz kafka la metamorfosi, traducció de jordi llovet. ( ed. columna proa-jove 1991)
dimecres, 27 d’agost del 2008
els vells del club atlètic
avui, al club, m'ha sorprès la rotunda absència de vells, ancians o viellards. ¿on era tota aquella col·lecció de cossos que pul·lulen habitualment pel vestuari i que semblen haver saltat dels quadres tenebristes de josé ribera lo spagnolletto, ("lo més gran" que diuen mallorca ) el rei absolut del barroc español? ¿on era la lenta i feixuga coreografia dels cossos lluitant per posar-se els calçotets o ajustant-se els panyals? ¿on eren aquells cossos decrèpits però plens de juventut, una joventut empresonada entre els plecs d'arruges, en la liquidiscència muscular, en la magror extrema que destil·la el cos que ha expremut tota la polpa d'una vida? ¿on eren els cossos d'atletes vençuts per la tortuga de zenó de la física en la línea de meta de la mort ? perdonin la metafísica. ambunapraula: ¿on eren aquelles discussions sobre política o futbol escopides amb veus de paper de fumar?
olor de carn de vell i orina. diguem-ho clar: la vellesa és una putada. és el banquet que la mort celebra al jardins la vida . però jo, que voleu que us digui, he trobat a faltar els meus vells, avui al club.
i pensant en els possibles motius de la seva sobtada desaparició, m'he recordat del sonet que els vaig dedicar ja farà un temps. i m'han vingut unes ganes bojes de penjar-lo al blog.
els vells del club atlètic
Com nens crescuts de cop, ja corrugats
els vells del club atlètic es barallen.
Disputen enrogits i res no es callen
pericos i culés, gossos i gats.
Prostàtics gens fleumàtics, despullats,
la terça edat vesteixen mentre fallen
qüestions incontinents amb les que es tallen:
política, futbol, celebritats.
Em dutxo contemplant dels vells patricis
els seus penis petits com cacahuets
(cadascú el té a la mida dels seus vicis ).
Si avui fan com quan eren caganets
i es volquen amb ardor a púbers capricis
¿serà que home i adult mai van juntets?
( de "Sonets del xi-Barri")
olor de carn de vell i orina. diguem-ho clar: la vellesa és una putada. és el banquet que la mort celebra al jardins la vida . però jo, que voleu que us digui, he trobat a faltar els meus vells, avui al club.
i pensant en els possibles motius de la seva sobtada desaparició, m'he recordat del sonet que els vaig dedicar ja farà un temps. i m'han vingut unes ganes bojes de penjar-lo al blog.
els vells del club atlètic
Com nens crescuts de cop, ja corrugats
els vells del club atlètic es barallen.
Disputen enrogits i res no es callen
pericos i culés, gossos i gats.
Prostàtics gens fleumàtics, despullats,
la terça edat vesteixen mentre fallen
qüestions incontinents amb les que es tallen:
política, futbol, celebritats.
Em dutxo contemplant dels vells patricis
els seus penis petits com cacahuets
(cadascú el té a la mida dels seus vicis ).
Si avui fan com quan eren caganets
i es volquen amb ardor a púbers capricis
¿serà que home i adult mai van juntets?
( de "Sonets del xi-Barri")
dilluns, 25 d’agost del 2008
poetes a portocolom
arribat de l'illa después ahir amb el ferry, isso un nou post després d'aquesta post-a del blog o breu eclipsi agostal.
dissabte al vespre enfilo el morro del seat león cap a portocolom després d'haver passat el dia a les cales veïnes de santanyi, caló des moro i cala almonia, a la recerca de la cova dels ases. en aquest bar local està previst que hi perpetrin els poetes catolins o mallorlans (és a dir poetes catalans a mallorca, poetes mallorquins a mallorca, poetes mallorquins que viuen a Belladona i en s'estiu tornen a mallorca i derivats, ambunaparaula: poetes mòbils) segons que m'ha informat l'atent i energètic poeta i agitador de caimari, jaume c.pons alorda, prèvia conversa telefònica.
alorda, més conegut entre el poetam com lord alorda, em rep amb les maneres d'un ambaixador francés, em presenta uns amics i, hàbil cicerone, condueix el grup fins a un restaurant proper on ens cruspim una pizza al forn de llenya que fa saltar les llàgrimes. entre els comensals hi ha el poeta àngel igelmo, el poeta pau vadell, na bel, l'amic de lord alorda, un al·lot francés d'orígen guadalupeny que xerra es creol i la seva al·lota, francesa i danseuse.
però anem al grà. tornats a la cova dels ases ( per cert que allà també es sopa i es veu que molt bé ) i després d'unes cerveses, el recital comença amb puntualitat illenca. el poetes s'arrauleixen, concèntrics, vora el fanal de la plaça de s'església i nosaltres, amb el seu concèntricment, fem una rotllana entorn seu, rotllana bastant ben parida per no haver assajat, tot sigui dit.
un a un, els poetes van escopint els seus versos: alguns bons, d'altres pitjors.
espectacular josep pedrals ( aparegut més tard al rendez-vous ) que, genial i flamenco, s'arrenca i es carda un poemot-performance enfilant-se fanal amunt, com buscant la llum de la rapsòdia, amb la intervenció estel·lar d'una rata pinyada ( històric símbol illenc ) que vola en cercles sobre els versos amb un batre d'ales puntual i romàntic que hauria fet les delícies d'en santiago rusiñol, perseverant aimant d'aquesta illa. el fanal està a l'alçada de les rimes i l'ímpetu acròbata d'en pardals, que combat en volada amb la rata pinyada i aguanta i no es vincla i no es torça (cosa que és molt d'agraïr quan un està fent es pardal penjat d'un fanal). amb aquesa intervenció portocolomina pedrals inaugura un nou gènere poètic: el recital-escalada.
M'agraden els poemes de lord alorda que aborda els poemes de cilici ( aquest és el títol del seu darrer llibre que llegeixo en el manuscrit que tragina ) i que vindrien a ser alguna cosa així com la sang que surt del tall que hom s'autoinfringeix amb un fragment de marès mentre contempla l'esplendor corpori i col·lorístic d'una magrana amb els ous en remull en la blavor del mar mallorquí. m'encanten aquests poemes que tinc ganes de llegir completament i m'agrada, sobretot, la manera com lord alorda s'està sobre la tapa de ferro de l'enllumenat. quina solemnitat, quin templar la plaça , quina agilitat i claredat mentals "alorda" de presentar els seus poemes. ambunaparaula: quinaelegància !
precís, incisiu, exhuberant i flac com el sílex que esmola l'enginy que gasta, el druïda casasses, que no sé on pot inquibir tants gigabytes de memòria poètica. disfruto, també, amb la rapsòdia arcaitzant i punk de joan adrover (?). m'agrada aquell dir de déu que és com si algú hagués agafat en sid vicius i l'hagués fotut, màquina del temps mediant, dins els cos d'un poeta decadent i l'hagués deixat anar al rovell de l'ull dels jocs florals de 1877. m'agrada aquell ramalasso costaillobarrotaire que gasta i aquella bella forma artificiosa de dir-se el vòmit.
entre la rapsòdia també hi ha en pau de sa punta grossa (m'advertexien que compleix rigorosament amb les dues acepcions del mot), poeta mallorlà del poble veí de calonge. en pau mos deleita amb una creació acabada de fer i amb un parei de poemes que mos etziba des de la coagulada rusticitat que li surt per sota la seva barba de fredy mercury calongí. amb aquella veu trencada que és bonica com una metla xapada amb una pedra sota un ametler, amb aquell perfum de roca a la veu escup versos amargs com metles verdes. després, participaran també altres poetes locals dels quals no he pogut retenir els noms i que despatxen una bonica mostra de poesia ultralocal que lloa els tresors de la terra immediata: les tomàtigues, la figuera, el fadrí o en damià huguet.
entre la concurrència faig coneixença d'un pintor felanitxer (els que saben de pintura saben que això és com parlar d'un pintor de delft, cap al 1650) el nom del qual, malhauradement, he oblidat però que és l'autor del magnífic quadre que penja en una de les parets del pati de la cova dels ases. el quadre representa un dansa de fruits autòctons, fruits en suspensió pintats amb la delicadesa i la cura d'un pintor del quattrocento. al centre del quadre s'intueix una forma, en la qual, després d'observar una estona, s'endevina la silueta d'un ase vist pel darrera. així, l'espectador entén que està just davant de l'entrada real a la cova dels ases i es pregunta que passaria en cas d'entrar-hi. qui sap, potser aquella tela connecti amb les profunditats cavernoses de l'illa i un apareix a les coves del drach en plè show, provocant una estampida de turistes espaordits !!
dissabte al vespre enfilo el morro del seat león cap a portocolom després d'haver passat el dia a les cales veïnes de santanyi, caló des moro i cala almonia, a la recerca de la cova dels ases. en aquest bar local està previst que hi perpetrin els poetes catolins o mallorlans (és a dir poetes catalans a mallorca, poetes mallorquins a mallorca, poetes mallorquins que viuen a Belladona i en s'estiu tornen a mallorca i derivats, ambunaparaula: poetes mòbils) segons que m'ha informat l'atent i energètic poeta i agitador de caimari, jaume c.pons alorda, prèvia conversa telefònica.
alorda, més conegut entre el poetam com lord alorda, em rep amb les maneres d'un ambaixador francés, em presenta uns amics i, hàbil cicerone, condueix el grup fins a un restaurant proper on ens cruspim una pizza al forn de llenya que fa saltar les llàgrimes. entre els comensals hi ha el poeta àngel igelmo, el poeta pau vadell, na bel, l'amic de lord alorda, un al·lot francés d'orígen guadalupeny que xerra es creol i la seva al·lota, francesa i danseuse.
però anem al grà. tornats a la cova dels ases ( per cert que allà també es sopa i es veu que molt bé ) i després d'unes cerveses, el recital comença amb puntualitat illenca. el poetes s'arrauleixen, concèntrics, vora el fanal de la plaça de s'església i nosaltres, amb el seu concèntricment, fem una rotllana entorn seu, rotllana bastant ben parida per no haver assajat, tot sigui dit.
un a un, els poetes van escopint els seus versos: alguns bons, d'altres pitjors.
espectacular josep pedrals ( aparegut més tard al rendez-vous ) que, genial i flamenco, s'arrenca i es carda un poemot-performance enfilant-se fanal amunt, com buscant la llum de la rapsòdia, amb la intervenció estel·lar d'una rata pinyada ( històric símbol illenc ) que vola en cercles sobre els versos amb un batre d'ales puntual i romàntic que hauria fet les delícies d'en santiago rusiñol, perseverant aimant d'aquesta illa. el fanal està a l'alçada de les rimes i l'ímpetu acròbata d'en pardals, que combat en volada amb la rata pinyada i aguanta i no es vincla i no es torça (cosa que és molt d'agraïr quan un està fent es pardal penjat d'un fanal). amb aquesa intervenció portocolomina pedrals inaugura un nou gènere poètic: el recital-escalada.
M'agraden els poemes de lord alorda que aborda els poemes de cilici ( aquest és el títol del seu darrer llibre que llegeixo en el manuscrit que tragina ) i que vindrien a ser alguna cosa així com la sang que surt del tall que hom s'autoinfringeix amb un fragment de marès mentre contempla l'esplendor corpori i col·lorístic d'una magrana amb els ous en remull en la blavor del mar mallorquí. m'encanten aquests poemes que tinc ganes de llegir completament i m'agrada, sobretot, la manera com lord alorda s'està sobre la tapa de ferro de l'enllumenat. quina solemnitat, quin templar la plaça , quina agilitat i claredat mentals "alorda" de presentar els seus poemes. ambunaparaula: quinaelegància !
precís, incisiu, exhuberant i flac com el sílex que esmola l'enginy que gasta, el druïda casasses, que no sé on pot inquibir tants gigabytes de memòria poètica. disfruto, també, amb la rapsòdia arcaitzant i punk de joan adrover (?). m'agrada aquell dir de déu que és com si algú hagués agafat en sid vicius i l'hagués fotut, màquina del temps mediant, dins els cos d'un poeta decadent i l'hagués deixat anar al rovell de l'ull dels jocs florals de 1877. m'agrada aquell ramalasso costaillobarrotaire que gasta i aquella bella forma artificiosa de dir-se el vòmit.
entre la rapsòdia també hi ha en pau de sa punta grossa (m'advertexien que compleix rigorosament amb les dues acepcions del mot), poeta mallorlà del poble veí de calonge. en pau mos deleita amb una creació acabada de fer i amb un parei de poemes que mos etziba des de la coagulada rusticitat que li surt per sota la seva barba de fredy mercury calongí. amb aquella veu trencada que és bonica com una metla xapada amb una pedra sota un ametler, amb aquell perfum de roca a la veu escup versos amargs com metles verdes. després, participaran també altres poetes locals dels quals no he pogut retenir els noms i que despatxen una bonica mostra de poesia ultralocal que lloa els tresors de la terra immediata: les tomàtigues, la figuera, el fadrí o en damià huguet.
entre la concurrència faig coneixença d'un pintor felanitxer (els que saben de pintura saben que això és com parlar d'un pintor de delft, cap al 1650) el nom del qual, malhauradement, he oblidat però que és l'autor del magnífic quadre que penja en una de les parets del pati de la cova dels ases. el quadre representa un dansa de fruits autòctons, fruits en suspensió pintats amb la delicadesa i la cura d'un pintor del quattrocento. al centre del quadre s'intueix una forma, en la qual, després d'observar una estona, s'endevina la silueta d'un ase vist pel darrera. així, l'espectador entén que està just davant de l'entrada real a la cova dels ases i es pregunta que passaria en cas d'entrar-hi. qui sap, potser aquella tela connecti amb les profunditats cavernoses de l'illa i un apareix a les coves del drach en plè show, provocant una estampida de turistes espaordits !!
dissabte, 16 d’agost del 2008
ambaixadors
ambaixadors
Com dos ambaixadors de països rivals
l’autor que sóc
i l’autor que és
el text que he escrit
es tanquen en un despatx
i s’entreguen a una frenètica activitat diplomàtica.
En acabar la reunió
una mà
vella
anònima
amb les ungles pulcrement retallades
i un tremolor quasi imperceptible
agafa una estilogràfica
i amb tinta negra
canvia sobre el mapa
lentament però amb fermesa
els marges
les fronteres
els noms de les ciutats
la distància entre els pobles
la quantitat d’arbres als boscos
d’un país que ja no recordo
si vaig fundar-lo jo.
Com dos ambaixadors de països rivals
l’autor que sóc
i l’autor que és
el text que he escrit
es tanquen en un despatx
i s’entreguen a una frenètica activitat diplomàtica.
En acabar la reunió
una mà
vella
anònima
amb les ungles pulcrement retallades
i un tremolor quasi imperceptible
agafa una estilogràfica
i amb tinta negra
canvia sobre el mapa
lentament però amb fermesa
els marges
les fronteres
els noms de les ciutats
la distància entre els pobles
la quantitat d’arbres als boscos
d’un país que ja no recordo
si vaig fundar-lo jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
