l'ull dàlmata

caldo

2009-06-16T01:15:00.000+02:00

Caldo

La clau farà un xerric
i s’obrirà la porta.
Escalfaràs el brou.
Una cadira buida et fitarà
mentre xarrupes el silenci espès.
Després, a poc a poc, mastegaràs
la carn d’aquest tubercle mal bullit
que t’ha grillat a dins el pit.

norai

2009-06-04T13:09:00.000+02:00

amarres d'esperma m'aferrin
en es norai de's teu cul.

bomba lapa

2009-05-20T10:53:00.002+02:00

la nostàlgia és una bomba lapa
sota el present que et condueix.

bilbao

2009-05-20T10:27:00.005+02:00

cap de setmana a bilbao per veure els llops voladors d'en cai guo-quiang. excursió a l'ermita-illa de san juan de gaztelugatxe, roca imantada del mite de san juan i històries corsàries. vaig entrar dins una escultura de richard serra (escultor d'avantpassats mallorquetes) i quan en vaig sortir ja havia près la decisió.

perdo l'autobús de tornada, per poder llegir, al següent, una entrevista a barceló, al suplement de EL CORREO que robo al meu veí de seient. l'atzar és un esteta.

durant el viatge d'anada mossego l'AMBERES, de bolaño. trobo que el meu V.I.A.G.E.M, (escrit durant la meva estada lisboeta d'aquest març. inèdit.) és millor. només que no està acabat. o sí.

tornat a madrid escolto camarón. torno a llegir viny-holly: la seva poesia em penetra com el ionqui que es xuta després de temps sense fer-ho.

jo vull ser un bodegó de LUIS MELÉNDEZ.

ceci n'est pas un post.

rilke

2009-05-04T22:22:00.001+02:00

" ... un cielo aún no alcanzado,
un infierno aún no olvidado ... "

rm rilke

six feet under

2009-05-03T13:29:00.002+02:00

com que aquest és un blog afí a la literadura i a l'art en general i tal, doncs ...

real madrid 2-futbol club barcelona 6

ambunaparaula: història.

i tal

vull dir de la mena d'històries amb les que hom podrà castigar als fills, nebots néts, besnéts durant les interminables sobretaules de nadal.

la càmera miop

2009-04-30T15:01:00.005+02:00

" notes per a una teoria del cine miop:

la càmera (per fí !) no com com l'ull que tot ho veu, sinó com l'ull que no ho veu tot, que no ho pot veure tot, que no veu l'imprescindible. l'ull que no arriba a veure-ho perquè (senzillament) arriba tard. és maldestre. està mal informat: no apareix a l'escena del crim o d'amor o de guerra en el moment just. la càmera que no hi és quan l'aconteixement. la càmera que no hi és quan hi hauria de ser. però no una càmera cega, sinó un càmera guenya o miop, que quasi no hi veu, que quasi arriba a contactar amb l'aconteixement. una càmera que, a vegades, va uns segons o minuts per davant de l'aconteixement i, d'altres, una estona per darrera.

quasi tota la història del cinema ha ignorat l'error, la no coincidència, el que passa quan no passa el que hauria de passar. ¿ per què la càmera sempre és allà on ha de ser per tal que nosaltres veiem el que ha se ser vist ? és massa sospitós. sóna a infiltrat de la gestapo.

utilitzar la càmera no com un perfecte voyeur, sinó com un voyeur maldestre.

utilitzar la càmera com un cartògraf a qui han donat les coordenades equivocades.

jo pagaria per veure pelis fetes per càmeres miops. "

man on wire

2009-04-28T11:41:00.006+02:00

" (...) Estoy en contra de la censura y la autocensura. Con una sola condición, como dijo Alceo de Mitelene: que si vas a decir lo que quieres, también vas a oir lo que no quieres. (...) "

Roberto Bolaño, Los mitos de Cthuluhu; El Gaucho insufrible.

ahir vaig anar a veure man on wire, la peli de james marsh sobre en philippe petit, l'home que el 7 d'agost de 1974 va caminar entre les torres bessones penjant d'un fil, el funambulista poeta. no us perdeu aquest flim que dissecciona amb humor i intel·ligència aquesta gesta heròïca, aquest acte poètic d'alçada ( perdoneu, però ho tenia era massa fàcil ) planejat amb la metodol·logia i ofici dels atemptats terroristes ( l'11 s queda com un autèntic bunyol, com una obra d'afeccionats, com una vulgaritat després de veure el documental ) per una colla de freaks amb unes dosis mítiques d'entusiasme, bogeria i casualitat.

una bella reflexió sobre la poesia de les causes impossibles, la il·legalitat, el treball en equip, l'art, els irrepetibles anys 70 i la fascinant figura del funambulista petit.

baptisme

2009-04-23T01:33:00.002+02:00

(...) ordeñar un vaca y luego tirarle leche por la cabeza (...)

nicanor parra

rebecca

2009-04-22T13:22:00.003+02:00

the cherry orchard dirigit per sam mendes a l'español. recital interpretatiu dels senyors actors anglosaxons del lado de aquí y del lado d'allà. rebecca hall és un volcà d'emocions i organicitat que traspua sensualitat per sota el xal de la monjil varia. l'escena en que el comerciant lopajin (incommensurable simon russell beale !) quasi li demana el matrimoni, va arrencar un "nooooooooooooooo...!" a la platea. per als qui no ho sàpiguen (i no passa res, no passa res, que dirien els manel) aquest és un fenòmen astronòmic que passa una vegada cada mil anys, vull dir que l'emoció et faci inclinar el cos endavant, vull dir que et faci clavar els ulls a l'escenari i voler més i més i més d'aquella vida que no és vida però que és alguna cosa més que vida perquè il·lumina i repara les esquerdes d'aquesta "escala de galliner curta i plena de merda" que és la vida( lluís soler dixit), vull dir que passa mil·lenàriament que et quedis enganxat a la butaca com un ou ferrat a la paella després del fosc final i no tinguis esma d'entregar-te a la convenció de l'aplaudiment després d'un tal knockout de màgia.

en aquesta orgia de sensualitat interpretativa cal destacar el treball de l'actor i mite adol·lescent de moltes, ethan hawke. la seva performance de l'etern estudiant trofímov és sòlida, fullosa i arrelada com un sequoia de califòrnia, i la seva és una ombra que il·luminarà actors lactants i diletants (és a dir, tots nosaltres, actors errants dels boscos de la vida).

la misenscène del senyor mendes és un un tall de bisturí graciós i precís de 2h i 35 min. tota la seva intel·lìgència teatral, que és tota, està al servei del text de txèchov (magnífica versió de tom-rock&roll - stoppard) i d'aquestes criatures estranyes i gasoses que són els actors.

cada molts anys, capriciosament, el teatre emergeix de l'escenari com una catedral d'emocions submergida durant molts i molts anys. coberta per les algues de l'artifici, amb els crustacis aferrats a les gàrgoles de la paraula. llavors, la llum d'aquella fràgil i bella arquitectura ens il·umina per uns instants abans de tornar a desaparéixer, deixant en les nostres mirades el reflex de l'àcida llum amb que taquen les obres mestres.

P.S: fer un truita de patates, posar-la en un tupervare, comprar un bon rioja i esperar la senyoreta hall a la sortida del teatre per demanar-la en matrimoni.

platja de s'illot

2009-04-21T01:32:00.006+02:00

aquest és el putu poema del que n'estic putament enamorat:

Platja de s’Illot

Hi ha una adol·lescent que tapa amb pedres,
amb pedres esmicades per l’onatge,
el cos turgent de dona que avui estrena
la seva amiga estesa arran de l’aigua:
les pedres li han entrat dins el biquini.
Hi ha dues pollencines grasses, suren,
cadascuna aferrada a un flotador
i una li diu a l’altra
què es posarà dissabte pel bateig.
I hi ha aquella italiana esculptural
que mira d’esma el nou Vanity Fair,
i la barca de goma amb els pirates
a punt de conquerir l’illot a crits,
la dona de quaranta que ara ha entés
qua ahir la joventut la va deixar.

I un parasol que sobtadament vóla.

Hi ha tres betzols que juguen, ja són grans,
qui encertarà amb la pedra aquell forat,
la vídua que arrossega el seu Yorkshire
a dins un flotador de color rosa.

Hi ha una tovallola amb un nedó
a l’ombra de la roca de marès,
el vent li ha escampat terra per damunt.

I hi ha l’ombra submarina del llaüt
que oscil·la, muda, intàctil, sota l’aigua,
i balla entre l’arena i l’alga negra.

Davant illots impertorbats de vida
serem caragolins entre les pedres.

Mallorca, 19 d’agost 2008

black hearted love

2009-04-21T00:58:00.006+02:00

podria parlar de l'expo de la valldosera el diumenge al reina. de la espinosa poesia dels seus travellings. de les històries de novel·la rosa que crea animant un pot de detergent i una ampolla d'oli. podria parlar de "el ombligo del mundo", la sèrie de dibuixos fets amb burilles i engrunes de pà, dels cossos dibuixats amb les arrugues dels llençols. una expo com a aquesta conté més oxígen que el terç d'amazones que encara és de lula, una expo com aquesta esperona la neurona més que quatre polvos amb l'scarlett. (bé, fóra bó no menystenir l'empirisme en aquest cas). podria parlar del sentiment de culpa, desig i necessitat en sentir la veu al contestador de c. de l'sms d'avui que preludia el meu bye, bye madrid. però no. poso black hearted love de la p.j en repeat i escric aquesta merda de post-excusa. podria parlar de la veïna del primer amb la que finalment m'he topat avui en llençar els fems: és menuda, de pell blanca, pigada, despavilada i duu els cabells a lo garçon. crec que podria enamorar-me'n suïcidament. és muntadora, treballa de nit i dorm de dia. podria parlar de fritz lang al doré. però no. aquesta merda de post és una excusa per penjar un putu poema d'aquest estiu que si no el penjo rebento. l'he podat durant dies i dies com un bonsai, i encara el considero informe.

¿quan es senten ràbia i nostàlgia a parts iguals, què és el que se sent?

padre me confieso de que he ido a starbucks

2009-04-17T13:01:00.004+02:00

víctima d'un rapte de fatiga urbana m'escolo dins l'starbucks de la plaza de los cubos. faig temps abans d'entrar a veure control, la peli sobre els joy division. provo d'inquibir-me esòfag endins la lava amb cafeína i dos de sucres que l'atenta dependenta m'ha despatxat en un vas de cartró on hi ha escrit el meu nom.

impossible: la temperatura del cafè és la mateixa que la del racó de l'infern on em podriré per haver ficat els peus en aquesta franquícia feixista. entra un capellà jove acompanyat d'un vell. el jove va vestit de rigorosíssim negre, rígid coll blanc, duu la ratlla a un costat, un rellotge de marca i uns mocasins enllustrats. com qui mastega les fulles del seu passaport a l'infern disfruto cada cullerada del cheese cake. el jove capellà, formós, elegant, la cara immaculada de la virginitat i el vell departeixen, relaxadament, asseguts en una taula. faig una ullada al meu entorn, obro la llibreta i escric:

"para nosotros la espuma sólo puede ser de una forma: perfecta"

"la calidez de starbucks nos sale de dentro"

( i als tovallons )

"less napkins. more plants. more planet."

tanco la llibreta i dóno un darrer cop d'ull l'inquietant rostre del capellà jove. m'aixeco de la taula i vaig per sortir. en passar davant la taula, observo que el vell no va vestit de capellà, com havia intuït veient-lo d'esquenes. és un home gran, encorvat. el seu rostre reflecteix una certa fatiga. podria ser el pare del jove capellà, el seu oncle.

enfilo cap als golem. encara tinc una estona i entro a la llibreria 8 i 1/2. mentre passejo entre exemplars de guions d'almodóvar, assaigs sobre medem i llibres sobre la dolce vita, em torna al cap l'escena de starbucks. llavors reparo en l'autèntica naturalesa de l'acte que acabo de presenciar: negocis.

el maligne ( home vell) ha citat el seu procurador d'ànimes local ( capellà jove ). asseguts en una de les taules del cafè, amb la tranquil·litat del qui està al seu despatx, passaven comptes i departien sobre les incidències de la crisi en el negoci.

esgarrifat, em pregunto quants cafès calen per condemnar-se.

abric de visión

2009-04-17T12:58:00.003+02:00

entrar al gran teatre del món amb l'abric de visión dins un carro tirat per cavall cecs.

escrit a la pizarnik

2009-04-16T07:45:00.002+02:00

una mirada desde la alcantarilla puede ser una visión del mundo.
la rebelión consiste en mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos.

alejandra pizarnik

l'atzavara

2009-04-16T00:47:00.009+02:00

cap de setmana a banyoles. visita furtiva a can tista, casa de carles fontserè. therry bloch, la seva vídua, una novaiorquesa d'orígen català que s'expressa amb un deliciós català afrancesat, ens reb amb una hospitalitat exquisida i una tristesa commovedora. dos anys després de la mort de l'insigne cartellista, encara parla de "nosaltres" en present. en negrot, que era un cadell quan la darrera visita, amb fontserè viu, ara està gràs com un truja. avui therry està especialment trista perquè una de les seves millors amigues acaba de morir. ha decidit que no anirà a l'incineradora.

després d'una tassa de te, therry ens condueix a l'estudi. traquil·litza veure que tot està igual que la última vegada: els quadres, els mobles, els arxivadors, els estris de treball, el llibres, les fotos, els cartells, les esculptures, ... imaginava el patrimoni fontserè-therry dispers per fundacions i museus. sembla que fins que therry segueixi d'empeus (la seva salut i el seu vigor són envejables!) la casa quedarà tal i com està. les pintures segueixen penjades al mateix lloc on les recordava: el quadre que fontserè va pintar quan l'entrada dels aliats a paris ( "li agradava més l'esbós que el definitiu perquè el tanc li havia sortit massa llepat", ens diu therry ), el central park hivernal, l'autorretrat...

pujem al terrat de la casa. em fa por que negrot no faci caure therry. des d'allà, vista impressionant d'un plà de l'estany boirós, espectral. fa un temps de maquis. therry ens senyala l'atzavara del jardí. la van plantar fa deu anys amb en carles. l'atzavara només floreix una vegada. fa tres setmanes que d'aquesta atzavara n'ha brotat un tall que ara ja arriba als quatre metres d'alçada. el tall ha crescut ben amunt per escampar les llavors arreu i reproduir-se. després el tall s'assecarà i morirà, però la planta ja haurà donat el seu fruit.

sobre una de les taules de l'estudi he vist la màquina d'escriure amb la qual fontserè va escriure els dos volums de les seves memòries. l'últim cop que la vaig veure quedava a la vista (fontserè treballava en el tercer volum). ara estava coberta amb una funda. no vaig poder evitar fotografiar-la.

pequeño cine estudio

2009-04-09T00:56:00.005+02:00

glorieta de quevedo, exterior nit. mentre esperes que comenci la sessió de "à bout de souffle" al pequeño cine estudio entres a un bar i presencies els 4 ganxos mohammadalinescs del barça la cara del bayern.

entres al pequeño cine estudio. interior nit. seus tres files davant la parella que es fa petons. ningú més a la sala. la projecció comença puntual. fosc a fosc interior nit de sala de cinema a les fosques. pam! plano d'en belmondo esperant en un portal. fa ganyotes mentre aspira el gauloises. treus la moleskine de l'infern de la jaqueta que et vas comprar a l'springfield de lisboa i la obres en l'obscuritat. com si fóssis en robert capa tirant al míting de trotsky, passes la pàgina-carregador fins a donar amb els fulls de pel·lícula verge. treus el bolígraf de la butxaca de la camisa i escrius a cegues. penses en les pintures cegues d'arnulf rainer.

sempre que veus l'àbout esperes que la seberg no delati en belmondo des d'aquell cafè, on ell l'ha enviada a pel france-soir i una ampolla de llet. per què ho fa ? sempre que veus l'àbout confies que ell no serà tan imbècil de deixar-se atrapar. perquè no fuig corrents quan ella li diu que ha trucat la poli ? però no, va i en belmondo torna a llençar l'automàtica dins els cotxe de l'amic que arrenca. i arriben els polis i disparen en belmondo per l'esquena, i ell fa aquells 20metres caient i aixecant-se per les llambordes parisines fins que cau a terra. primer plà de belmondo amb els peus del flics que arriben al seu costat. i en belmondo-poiccard que obre la boca, riu i arruga el front per última vegada. i es tanca els ulls a sí mateix.

la catedral experimental de god-art (erudicions, pop-art, cinema negre, i focs d'artifici maoistes inclosos) es sostè sobre dos pilars: la exploració del misteri anomenat dona, i el seu immens talent com a poeta.

ens sortir del cinema hi ha lluna plena. voldries tucar aquella noia de munich tan guapa que vas conéixer la setmana passada. però no tens el seu telèfon. arribes a casa. reveles la pel·lícula-moleskine. a les fosques hi has escrit:

maintenantje foncealphonse

cejolielacampagne

min2:pistola

cebeau le soleil
j'aimebeaucoupla
france

les
voituressont
faitespour
roulerpaspour
s'arrêter .

newyorkheraldtribune

boxa

2009-04-07T12:44:00.003+02:00

l'escriptura com un boxejador que prova de mantenir contra les cordes l'ombra de la soledat. sovint a base de cops baixos.

autòmats

2009-04-03T21:19:00.002+02:00

autòmats

Amb quin vaga inèrcia cada dia
es llença el cos al ball del gestos, rutes
que recorrem amb perfecció d’autòmats:

Mariners cecs naveguem d’esma
per l’insondable mar de casa nostra.

Timons de boira som.
Timons de boira ens porten
per entre illes d’objectes.

I els óssos van
tatuats de memòria
a l’alcova del sexe
al rebost de la gana
a la suite de l’insomni.

Corders som d’un pessebre amb molsa seca.

Atura’t, ara, ja, deixa de moure’t,
comença a caminar, orfe d’inèrcia.

(plaça del pi, 26 agost 2008)

els figurants de(l) plató

2009-04-03T02:00:00.011+02:00

caldria fer un estudi detallat dels figurants de h.c, car ells són els autèntics protagonistes d'aquesta sèrie. caldria recollir una biografia personal de cadascun d'aquests personatges, intrigants, apassionants, odiosos alguns, entranyables els altres, d'aquest ramat de freaks embatats que són els amos absoluts del plató. ells són els verdaders professionals de l'art d'aprofitar els minuts, les hores, les estones mortes que s'imposen entre presa i presa, un ofici, el de l'espera, que han teixit sobre les agulles de la paciència i la desesperació. plà general del llarg passadís dels estudios picasso: els figurants seuen en cadires de plàstic vermell, arrenglerats per l'avorriment, sota els grans lluminosos que penjen dels sostre altíssim on s'hi llegeix "se ruega silencio por grabación", disfressats de metges, infermers, cel·ladors o pacients, els figurants composen una de les imatges més desconcertants que la realitat hagi creat mai per a la ficció. criatures condemnades a viure a eternament en la sala d'espera de la ficció. el pitjor malsón d'un actor no hauria de ser oblidar el seu text, esdevenir un actor mediocre ni tan sols ser oblidat. no. el pitjor malson d'un actor hauria de ser desapareixer, liquar-se en l'ombra d'un figurant. errar eternament en el purgatori de la no-ficció. habitar definitivament en la caverna del plató.

caldria fer un mapa. un mapa dels recorreguts que cadascun d'aquests homes i dones, han traçat dia a dia, des de fa anys, anant d'un lloc a l'altre del plató, orientats pel timó de la versemblança rumb a "ninguna parte", una adreça que coneixia el mestre fernán gómez. la inèrcia d'aquests cossos dirigits per ajudants de direcció, per auxiliars de direcció, no pot encarnar millor la metàfora de l'inacabable errar humà pel plató de la vida.

les arts són els forns d'on surten les imatges que han de permetre'ns entendre el misteri de la vida. la televisió ha generat nous habitants per la caverna de(l) plató. cossos que projecten ombres sobre uns decorats que cada any es pinten de nou. potser era exactament d'això del que volia parlar en el meu poema "autòmats" d'aquest estiu. i jo sense saber-ho.

l'espaienblanc

2009-04-02T12:47:00.007+02:00

enumerar en cop més la llista de projectes pendents d'escriure o corregir. només amb aquest contingut tindria feina pels propers cinc anys. a més, hi ha els projectes de teatre i les pelis, com "forad'escena" pendents de muntar. en lloc d'això, en lloc de tatuar un cop més la pell crua de la moleskine amb els punxots de la possibilitat, decideixo omplir -l'espai-en-blanc dibuixant els objectes que hi ha sobre la taula de la cuina d'oriente mentre esmorzo: una funda per les ullers, les claus d'oriente en un clauer que representa el bard amordaçat de l'astèrix, una navalla multiusos tancada, un tarja d'un club amb una xapa del che que vaig trobar a l'estació d'atocha al damunt, una capsa de mistos, un paquet de trident sense obrir, una pot de mantega pasqual, una ampolla de font vella, l'últim babèlia.

no escriure sobre el que vols escriure. saltar-se les classes d'alemany. no abordar les tasques pendents. no dedicar-se al que hom voldria. no voler el que un voldria. quins objectes representen això ?

b.s.o

2009-04-02T01:04:00.003+02:00

el noi de la claqueta entona el seu versicle: 43, 15, 1ª, txac ! l'ajudant de direcció gras es treu la piruleta del boca i canta mismo punto, dame cuadro, y ... acción! i llavors el plató s'innunda d'un silenci subaquàtic que lentament emulsiona el caminar plàstic dels esclops de trenta figurants, el só de papers acuradament depositats sobre una recepció o entregats en mà, les mànigues de les bates fregant contra la roba blava, l'alè concentracionari dels tècnics, el brunzir dels focus i, darrera d'una cantonada, el só esmorteït d'una conversa entre dos actors invisibles.

estàtues de sintra

2009-03-31T19:12:00.010+02:00

el que més m'agrada de la realitat és que, igual com passa amb les estàtues d'aquell passeig a sintra, es pot tocar amb les mans.

és en aquest sentit que el realisme, en qualsevol de les seves manifestacions artístiques, sempre serà deficitari respecte a la sensorialitat de l'experiència. el realisme com a forma d'art fracassarà sempre quan provi d'homolgar-se com a realitat, quan defugi la seva condició natural d'artifici, i no s'abandoni a les tremoloses mans del forense disseccionador de mentides. sense mentida no hi ha autopsia de la veritat. sense veritat no hi ha poesia.

l'abisme que hi ha entre el fet d'experimentar el tacte d'una estàtua, el cos d'una dona, el gust d'una fruita, l'aire d'una platja, la llum d'un crepuscle ( i perdonin el rosari de cursileries ), o no fer-ho, és la mateixa distància que hi ha entre els ullals d'un lleó amb la boca mig oberta.

el zènit de la fisicitat és el dolor. el dolor com a clímax de l'experiència. del tall al part, de la sagnia emocional a l'amputació física, la realitat acostuma a batejar el fets històrics a la pila del dolor. el naixement d'un nedó es segella amb dolor. sembla com si la realitat hagués volgut documentar, fixar els fets decisius de les nostres biografies, a través de la fisicitat del dolor. podria haver estat el del plaer, però no. el sistema és antic i presenta tots els contres de l'ancestralitat. tanmateix sembla que la natura no ha estat capaç d'inventar un sistema millor per recordar, per protegir-nos del perill de dolors més grans i irreversibles, de l'oblit o de la mort.

el dolor com a límit a la subjectivitat. el famós pessic que es procura a qui somnia. és també a través de la fisicitat ( el cos desperta com si hagués estat allà: suat, taquicàrdic o en la humitat del humors orgasmes ) que la irrealitat irromp en la realitat.

si la realitat és l'espai de les tres dimensions, la mentida és el món de les dues dimensions, del no-ser (el purgatori de la no aparença on els objectes, les obres, els sentiments són condemnats a la informitat, als estats gasosos de la inversemblança, del no-ser, del no-estar ). després hi ha les quatre dimensions de l'art veritable, de la poesia, on la versemblança, l'aparença i la mentida es depuren en metalls preciosos, a través d'un complex procés d' alquímia, en entrar en contacte amb els acaloides de la veritat.

las meninas de velázquez com a zenit de l'aparença feta poesia. la pintura (art bidimensional per antonomàsia ) convertida en quarta dimensió, en teranyina atrapadora de veritats, en continent de misteri.

no trepixar

2009-03-14T20:36:00.004+01:00

el teatre com un oàsi en el que hom abeura i agafa forçes abans de la llarga travessa pel desert de la televisió. el teatre com un a proteïna davant la inanició creativa i intel·lectual de la tele. televisió=kriptonita.

definitivament els sorolla de la hispanic society es gaudeixen molt millor així, amb un fons gris darrera, la llum zenitosa relliscant-los pel canvas, penjats a una distància de seguretat els uns dels altres. el comis-sabi d'aquesta exposició sabia, com el domador del circ, quins quadres calia posar lluny dels altres perquè els colors no es devoressin.

ahir a la plaça del diamant hi havia un grafit formidable executat principalment amb guix color rosa i accentuat amb blau i amb groc. el grafit, de dimensions considerables, pel que, aparentment, semblava l'obra d'un experimentat artista local de poca edat, representava una casa amb una sèrie de personatges a dins. combinava el figuratiu i l'abstracte amb elements simbòlics i anotacions escrites. era interessantíssim observar com l'artista havia resolt, amb una gràcia i una habilitat extraordinàries, el sempitern problema de la perspectiva en la història de l'art. enfrentat a la dificultat tècnica de les tres dimensions i volent representar una escala interior que baixava d'un nivell a l'altre, avançava cap a l'espectador, després anava cap a l'esquerra i girava sobre si mateixa per sortir a l'exterior, l'artista havia investigat, qüestionat i assimilat segles de tècnica pictòrica en un grafit. endut, potser, per la consciència que allò que havia fet era una obra d'art i que tenia un valor, l'artista havia escrit entorn i a dins del dibuix:

NO TREPIXAR

des d'ahir no trepixar s'ha convertit en un dels meus verbs predifavolectes.

gran torino

2009-03-14T01:45:00.006+01:00

malgrat que volies que t'agradés molt, no t'has acabat de creure que el fatxa xenòfob ex-combatent a korea que interpreta el mestre eastwood a gran torino, sigui el mateix bon samarità que ( atenció: no segueixis llegint això si no has vist la peli !!! ) al final del flim, s'immola davant els orientals dolentots. avui, en arribar a barcelona i sentir la gent parlar català, paroxisme. com si realment fóssim en un altre país. i si, després de tot, realment som diferents ? a la sala dels verdi ha on passen gran torino ha entrat en jonathan littell i s'ha assegut a la darrera fila. després he pensat que potser és l'únic lloc sensat que pot ocupar un novel·lista en una sala de cinema. a la mateixa sala hi havia un editor breu. per un moment hi tingut la sensació que érem a paris. abans d'entrar, he comprat un raymond chandler (la gran dormida) editat per la cua de palla, a l'home que vén llibres davant dels verdi per un euro. adoro el groc color taxi del niuiorc d'aquesta extinta col·lecció, les seves impagables caràtules vuitanteres. en obrir el llibre he observat que moltes paraules estaven subratllades a llapis i hi havia comentaris escrits amb lletra de nen. a l'amic quiqu li ha sonat el mòbil a mitja peli, malgrat l'hèctor del vodafone i he passat molta vergonya. cansadíssim. demà assaigs de "el buñuelo de hamlet"al lliure tot lo dia.

not far from home

2009-03-12T21:02:00.007+01:00

com el noi que, durant la festa, s'apropa molt tímidament a la noia que li agrada. així tornes a besar aquestes parpelles dàlmates. havies pensat a escriure un post disculpant-te dels lectors fidels que t'han buscat infructuosament durant aquestes setmanes d'inactivitat virtual. un lector s'ha de cuidar com un planta i viceversa. també has pensat a relatar la teva nova vida madrileta. les anades i vingudes als picasso per jugar a metges. l'estudi comparat dels diferents xofers, les emissores de ràdio que sintonitzen i els possibles efectes en llurs hàbits timoners i en el perfum ideològic dels comentaris.

també has pensat a escriure sobre la teva nova vida al barri. sobre el pis del carrer oriente.

fa massa temps que no escrius aquí. vols abocar-ho tot dins l'ull. però avui estàs putament nostàlgic. poses el "green eyes" dels coldplay en repeat. la setmana que vé la veuràs. no havies pensat a encetar res amb ningú i menys amb una que viu a fora. te'n vas a passejar per blocs amics. amb nostàlgia renovada passes la mà pels camps de literadura. decideixes que avui has decidit que escrius millor que molts que s'hi dediquen i actues pitjor que molts que no s'hi dediquen.

nostàlgia d'ella estirada sobre el parquet del seu aparta-ment bruxellois. la blavescència de l'estufa de gas bategant sobre la seva melena rossa. nostàlgia dels passeigs per un schaarbeek boirós, fantasmal, d'arbres i parcs i corbs i places dures pintades per un breughel el jove, passat de crack.

...
honey you are a rock
upon wich i stand
and i came here to talk
i hope you'll understand
...

senties que et faltava alguna cosa fins que no vas anar a buscar el vinyoli a barcelona. no vas poder evitar comprar llumins en una casa on tot funciona amb electricitat. els nostres cossos caminen carregats d'impulsos atàvics. som contenidors de fetus que exploten en de la nit. rius per on naveguen, silencioses, canoes que transporten les runes del que fórem.

decideixes, però, escriure imbuït d'una nostàlgia ensucrada. proves de plagiar la implosionant síntesi de la rothkcovic, la posmodernitat pre-exhibicionista d'en forns. però no en saps.

a l'aeroport de brussel·les vas comprar un clauer del bard de l'astèrix, lligat i emmordassat. en arribar a madrid hi vas posar les claus d'un pis on, fins no fa gaire, només hi tenies tres cadires. després, vas decidir que aquell seria el teu fetitx contra la castració més dura: l'autocensura. trobes que el ninot s'assembla a en casasses.

si algun dia ho saberes, has oblidat completament què és un bon post. però mentre escrius això et saps "not far from home".

durant l'enèssima repetició de "green eyes" celebres l'íntim, feliç, retrobament amb aquesta sensació d'escriure per a ningú. com en els teus viatges, quan camines, solitari, per paratges desconeguts.

recordes que avui el xofer t'ha preguntat si el català s'escriu, si quan escrivim el català ho fem en castellà. decideixes que aquest post tindrà un títol ben esnob. en català, és clar.

mamuts

2009-03-07T13:53:00.007+01:00

faig girar el zootrop dàlmata després de deixar-lo parat durant setmanes. l'ull ha estat varat a la platja com la barca que el pescador no pot botar a causa d'una malaltia. una manera de veure el món, és alguna cosa que es té o no es té, sí, però també alguna cosa que es puleix dia a dia. així com l'angulosa perillositat del sílex s'aconsegueix, només, després d'una talla precisa, la comprehendissecció (pesca) de la realitat només és posssible a través d'una pràctica continuada en l'art de pulir les antenes, d'esmolar-se les puntes dels dits, de podar-se les branques de l'ànima.

la realitat és un mamut que cau per l'impacte del sílex de la subjectivitat. la subjectivitat és el conjunt de talls precisos i determinants que hom (el subjecte, l'artista) infringeix en una arma assasina d'efímers. el caçador d'eternitats abat el mamut de la realitat, d'allò REAL, amb la llança esmolada de subjectivitat ( punt de vista, veu pròpia ). vençut, abatut, el mamut de la realitat relaxa els seus esfínters i expulsa tota la merda supèrflua, els humors de la intrascendència. esfínters evaqüen efímers. després, el caçador esquartera el mamut de la realitat sobre la sang encara calenta de l'aparença, i s'enduu la carn a la seva cova (taller). allà prepara un fuck on hi cou la crua realitat, convertint-la en VERITAT comestible, mastegable, digerible, expulsable.

no ens enganyem, l'artista és carnívor. sempre. el seu instint el fa esmolar el sílex, perseguir i abatre la bèstia de la realitat, dallò real, per saciar el seu primitiu estòmac de fam de veritat.

pensión casanova

2008-12-30T14:48:00.005+01:00

nits a la pensió casanova de madrid compartint habitació amb l'amic xisco. cadascú ha exportat la seva pròpia grip denominació aborígen desde belladona.

ensufatat d'antibiòtic, cavernós, xisco estossega i es revolca sobre el seu llitastre, i jo, que només baixar de l'avió començo a sentir que alguna cosa no va bé, exploro totes les arquitectures del meu cos en relació a la fusta amb llençols sobre la que probo d'acomodar el meu malestar. moltes hores d'insomni i febrícula després, submergeixo el cap dins la tassa del vàter. vòmits com si hagués berenat criptonita.

avui, dolor terrible als ronyons.

crisàlides febrils, xisco i jo semblem aquells personatges que freqüenten les pensions madrilenyes als contes de hemingway: banderilleros de segona embriacs, agarrotats pel deliriumtremens i la por.

entre deliris febriculars llegeixo els intents de l'intrèpid van helsing i del doctor john seward per salvar, a base de transfusions, la vampiritzada lucy. stoker té un ritme que és pur rock and roll. i a més fa cagar de por.

romania 3

2008-12-28T18:32:00.003+01:00

suite del diaris:

" (...) 17h 50min, instants previs a la segona funció de "european house" al teatrul national de bucaresti. (...) comparteixo camerino amb l'inefable johnny raja, petit humphrey bogart gracienc, fumador impenitent i actor exquisit. el teatrul national és un edifici colossal construit als anys seixanta. (...) el teatre té un immens escenari darrera el qual raja i jo hem descobert un seguit de corredors extensíssims on s'hi emmagatzemen gegantines escenografies d'alè dalinià, òperes ideades per dramaturgs obligats a somniar amb el cap a dins de la banyera de vodka del totalitarisme. deliris de cartròpedra. (...) mentre buscava el mòbil sota el canapé cimentós del camerino, hi he trobat un sobre intrigant. a dins hi havia aquesta nota:

28.11. 2008

S.E. Madame Salova Bahri
Ambassadeur de Tunisie
2 places

els laberints i passadissos del teatre semblen interminables, inescrutables. a l'entrada del teatre uns guàrdies de seguretat amb el mateix uniforme que els marcianos de las sèrie "V", us demanen el carnet d'identitat per donar-vos un passi que us acredita com a "vizitator". un cop a dins, però, no he notat el més mínim control en tot l'edifici. (...)

la sala on actuem ( sala mare) és un deliri totalitarista encatifat. aquest reialme de l'àcar fou, fa molts anys, un dels epicentres culturals del país, el lloc on el "conducator" presenciava les grans produccions de l'estat comunista. làmpades com maquetes de naus de espaials o de catedrals fururistes invertides penjen d'un sostre tèrbol. 3 de cada 5 bombetes són foses, conferint, així, a sala, un ambientació ben lúgubre. la poca llum que hi ha cau, dèbil i apagada sobre la moqueta color merda d'oca i per sobre les butaques color cera d'orella.

inquibit en mig de la platea hi ha el palco de les autoritats. el palco, coronat per un immens marc de fusta blanca, és la rèplica totalitaria a l'escenari del teatre. des d'aquí ceaucescu i la seva dona elena presenciaven els espectacles.

el conjunt sembla el d'una sala de control d'una gran nau de l'espai abandonada pels seus tripulants afectats per una misteriosa malaltia.

penso en alphaville, de godard.

(...) "

romania 2

2008-12-28T18:14:00.005+01:00

transcrit dels meus diaris:

" (...) el sol romanès efervesceix com una aspirina passada sota el ganxet brut de núvols que cobreix l'horitzó zootròpic. un horitzó ancestral i agrícola. sota aquesta terra negrosa de transilvania hi ha els cadàvers erràtics del progromitzats de les diferents èpoques, herois nacionals, traïdors, poetes anònims, cucs que fan la mida de l'esret del bòsfor.

les esglésises ortodoxes a mig construir emergeixen arrreu, amb les seves cúpules exhuberants i arabitzants, alçades a corre-cuita, sobre formigó barat. esquelets inacabats d' una crisi que no es data ni amb el carboni 14. (...) "

romania 1

2008-12-28T17:21:00.004+01:00

exposo aquí la crònica impressionista i incompleta del viatge llampec a romania (del 16 al 22 de desembre, després vaig saber que aquests dies coïncidien amb l'anniversari de la caiguda del règim de ceaucescu) en tres parts. de les misterioses terres de transilvania a la espectral bucarest.

transcric del meu diari :

" (...) el que hem vist fins ara deixa en el viatger una sensació general d'estranyesa . El xoc entre una societat fortament ruralitzada i un país llençat als braços salvadors d'un capitalisme post-industrial en els seus últims estertors és brutal. Cada frame, cada píxel del paisatge conté l'adn d'un conte, una llegenda, una novel·la, és un capítol de la inacabada biografia de la vella europa. la vella, sanguinària, culta, bàrbara, progromitzada europa.

(...)

les imatges dels gasoductes russos de lukoil a la perifèria de brasov, contrasten amb els camps llaurats que s'extenen uns metres enllà. carros tirats per cavalls entre long vehicles carregats de mercaderies. l'opel travessa la foscor imperant a transilvania, una foscor trencada, només, per les 4 pinzellades puntillistes dels colors de les bombetes de nadal que engalanen fins i tot el més miserable d'aquest poblets.

(...)

la imatgeria comunista s'esfilagarsa com una vella bandera col·locada sobre un màstil nou. Molts d'aquests edificis han estat reconvertits, reutilitzats (reubicats igual com el personal que els ocupava en guàrdies de seguretat, policies, taxistes) i ara ensenyen les seves arquitectures amb l'orgull d'un barco fanstasma que es sabés infonsable per la canonada del temps.

pagesos amb els seus llargs barrets d'astracan condueixen carros amb pneumàtics tirats per cavalls, entre els avançaments kamikazes dels romanesos, per la dreta i per l'esquerra, al comandament dels seus últims dacia, de fabricació local, per les llargs cràters de fosca que són les carreteres romaneses. (...) "

el distret encant de la burgesia

2008-12-15T12:33:00.007+01:00

divendres 12

sessió de treball a casa amb el poeta pedrals. provem de posar fill a l'agulla del 1er acte de l'obra de teatre que estem escrivint a 4 mans i 4 peus. després, pedrals i jo enfilem cap a horta per assistir al concert de la crappy mini band. al centre cívic boca nord, una audiència rasta i descaninitzada escolta els temes de la crappy en un silenci que ni al liceu sense en bieito. la banda, una associació mutant i ocasional de músics de primer ordre (guitarra, bateria, teclat, piano de joguina, tuba i cantant) fa un só que transita entre la melancolia nihilista portysheaddiana i el naivisime tèrbol de les coco-girls. la veu cristal·lina i poderosa d'una canant haëndeliana i un jimmy hendrix japonès de la tuba, fan les delícies de l'audiència okupa.

allà faig coneixença del promotor d'emanacions culturals josep maria fita. en fita és un dels conductors de transports siberians, responsable de moure, entre d'altres, els nens eutròfics d'en pardals o els cabo san roque. mentre en fita m'explica el seu interés en els nous llenguatges culturals, m'informa que s'ha exilat de l'absurd urbanita i que ara viu a menorca on ha començat a passar el motocultor pel que serà el seu futur hort.

fita, pedrals i jo agafem un taxi i enfilem cap a una festa en un pis del carrer muntaner el portal del qual no vull recordar a casa d'una pija cinquantenària. la festa té l'inconfusible regust decrèpit de l'alta burgesia barcelonina.

en una mena d'escena de cuina de woody allen filmada per buñuel, a la cuina, la gent aborda un pollastre pre-nadalenc amb prunes i pinyons. embriagats pels efluvis que destil·la la decadència, els personatges d'aquesta "el distret encant de la burgesia", pul·lulen, pels infinits passadissos de la la casa.

reparo en la imponent col·lecció de pintura i antiguitats de la familia i faig la meva llista albanokosovar en la qual ja hi he inclòs el casas i el nonell que penjen a la paret de la sala. asseguts al sofà de vellut verd i en un trasvassament intergeneracional d'aquells de tota la vida i que té la virtut de no ser virtual, la pintora francesa llopis ens encoratja a pedrals i a mi, a interessar-nos per la vida i obra del seu company de generació, el performer jordi benito, al funeral del qual ha assitit a la tarda. benito fou trobat mort la setmana passada a la seva barcelonina en estranyes cirmustàncies.

el peridosta barnils, fill del peridodista barnils, divaga sobre el suposat respecte entre els nous poetes del país. pedrals parla del camp d'acció filosòfic de mossèn pedrals. més enllà, el periodista i màster en crapul·lística oriol caba es recolza sobre les cames del poeta d'eduard escofet que es recolza sobre la poeta ajo, i jo m'escolo a la cuina per proveïr-me de gel en la enèssima nevera de la casa. quan torno el sofà és buit i aquell pessebre morent de poetes, periodistes, pintors, homosexuals i niñas de papá s'ha traslladat al costat de la finestra on proven de reanimar pedrals, el qual, lívid, amb el color de pell d'un personatge femení de dante gabriel rosetti, ha sucumbit als poders minerals de l'mdma. les seves últimes paraules abans d'anar-me'n foren " tio estic lluny, molt lluny ... " . és llavors quan decobreixo en el dibuix de casas que el personatge que beu assegut a la barra, darrera la noia que hi ha primer terme, és santiago rusiñol, el qual, girat de 3/4 vers el dibuixant sembla mirar-se l'escena amb aire murri.

le mépris

2008-12-15T12:20:00.004+01:00

diumenge 14

dinar a casa de mare. no hi ha res com un dinar dominical amb la reparadora i recomfortant cuina matriu. l'enervant ritual d'apagar les veles i tornar-les a encendre fins que la foto surt enfocada. les espelmes devorades pel record. la cera fosa sobre el pastís. petites perfomances de sobretaula que mai no trsapassaran les portes del 3cb.

després del cafè, furgant en la llibreria de mare, trobo un exemplar de "el desprecio" d'alberto moravia (edició de lumen) la novel·la que godard va adaptar i reconvertit magistralment per fer "le mépris".

strigol !

2008-12-15T12:08:00.008+01:00

dissabte 13

festa a casa per celebrar l'anniversari i despedir els amics abans de la fuite a madrid. durant la festa el cosí m, després de pixar davant de la reproducció del quadre de john waterhouse "the lady of shallot" que penja al lavabo, em ve a explicar la connexió pre-rafelita amb dràcula. el pintor i poeta dante gabriel rosetti es va enamorar perdudament da la model oficial de la "hermandad pre-rafaelita", elizabeth siddal. la parella va viure la bohèmia victoriana, difosa entre els vapors del làudanum fins que elizabeth va donar a llum un fill mort. deprimida i enfollida passava hores agombolant el bressol buit del seu nen fins que decidí suïcidar-se amb un sobredosi de làudanum. la noia fou enterrda al cementiri de highgate amb la col·lecció de poemes que rosetti li havia escrit. rosetti no superà la mort de la seva estimada i model, i errà pels laberints de la depressió i les drogues. encoratjat pels amics a publicar la seva poesia, un dia es decidí a rescatar els seus poemes de la tomba d'elizabeth. en exhumar el cadàver el cabell d'elizabeth haia crescut, era més pèl-roig que mai i les seves llargues ungles havia traspassat el manuscrit que aferrava entre les mans. diuen que aquesta història va inspirar l'escriptor bram stoker (coneixedor del grup rafaelista i profund estucidís també dels mites medievals) per escriure el seu cèlebre dràcula. sembla que stoker va morir oblidat i aquexat de sífilis, en una putrefacta pensió anglesa. en el seu deliri sifilític senyalaba una vegada i una altra una de les cantonades de l'habitació mentre repetia " strigol ! ", que en rumanès significa vampir.

au revoir autome

2008-12-15T10:08:00.004+01:00

darrer cap de setmana de tardor abans del viatge al país de dràcula.

dijous 11

recital-presentació del cd les veus de l'alguer al cercle del liceu. el compositor manel garcía morante ( un músic que té sigles de productora lleonina) ha musicat 20 poemes dels poetes algueresos rafael caria ( mort l'abril passat) i antoni canu. la presentació té lloc al cercle del liceu. la soprano e. i la pianista t. interpreten les partitures neo-impressionistes que el magre morante ha compost per als paisatages algueresos. després del recital demano a un dels uixers d'aquesta penya neo-victoriana per la sala dels casas. l'home em diu que impossible, hi ha socis sopant i aquest nit, a més, hi ha el president en persona. després, però, aprofitant que els socis sopen en una sala contigua, i no seran importunats, accedeix a mostrar-me ràpidament els casas. em condueix fins a una estança fosca on, després d'accionar un invisble interruptor, uns precisos zenitals cauen sobre les parets d'on emergeixen, com cossos a la superfície d'un riu, els colors suaus de les 12 pintures de ramon casas pintades per encàrrec del cercle i disposades a l'entorn de sala hexagonal. l'uixer, esbufegant amb aire de patidor de gota, ens explica, furtiu, que durant l'incendi del liceu els quadres foren traslladats al palau de la virreina dins els seus respectius marcs. mentre tanca el llum i ens acompanya a la porta ens diu que al cercle hi ha més cases i russiñols.

crim i càsting

2008-12-10T01:11:00.001+01:00

per cert:

¿qui va fer el càsting de Déu?

fragments d'alta velocitat

2008-12-10T00:25:00.005+01:00

17h 50min. estació de renfe-atocha:

l'agradable sensació d'escriure somnolent, fatigat, en una estació, em remet als dies en ruta. l'anònima hostilitat dels espais públics, dels llocs de pas. inimitable. insubstituïble. l'estranyíssima energia inasible i el flux vital sincopat que constitueixen l'autèntic mineral d'aquest terrenys. terrenys fèrtils per a la imaginació i els esperits nòmades. estacions, aeroports, cruïlles, parades d'autobus, hotels, pensions, llits d'amics, albergs, ... carreteres secundàries del destí.

(...)

a madrid, després de la prova, el director de càsting explicava que aquest matí, a l'ave de màlaga, li han robat el llibre que estava llegint. li quedaven 20 pàgines per acabar-lo. el llibre en qüestió era "crim i càstig". la natura imita l'art amb raskòlnikovs d'alta velocitat.

em pregunto quina serà l'editorial que treurà el primer llibre sobre "histórias del ave". la literatura sempre va un pas per darera de la tortuga de zenó. la única cosa que resta sempre immòbil no és la segeta en l'aire sinó la brevetat.

el rostro en el espejo

2008-12-09T23:44:00.005+01:00

talls d'aigua plaça del pi. els operaris triguen 4 dies a decidir-se i venir a reparar la fuita d'aigua que inundava la plaça ( unes bimbolles moníssimes, com de granota provant de batre el rècord guiness d'amnea senyalaven el lloc de la fuita ) i ens havia deixat, als veïns, els raigs destrempats i els penis cacahuets. 4 dies, i això amb tots els aGAVÀnts !!!

mentre m'afaitava davant del mirall a casa de mare pel càsting d'avui, em va venir al cap "the face in the mirror" el poema de robert graves. concretament, la simpàtica filmació que se'n projecta a ca n'alluny, la casa museu del poeta a deià, i on es veu graves afaitant-se davant del mirall, mentre la seva veu en off recita el poema.

en transcric la traducció castellana de l'antologia editada per lumen "cién poemas", de clarinel alegría i darwin j. flakoll.

el rostro en el espejo

Ojos grises absortos, clavando distraídos la mirada
desde anchas órbitas dispares; una ceja colgando
un poco sobre el ojo
por una esquirla alojada aún
bajo la piel, como un recuerdo de guerra.

Nariz torcida y rota -un recuerdo del rugby-
mejillas surcadas, pelo áspero y gris flotando frenético,
frente arrugada y alta,
prominente quijada, orejas grandes, maxilar de púgil,
pocos dientes, labios llenos y rojos, boca ascética.

Me detengo con la navaja en alto, rechazando con burla
al hombre reflejado cuya barba exige mi atención,
y una vez más le pregunto por qué
aún está dispuesto, con la soberbia de un joven,
a cortejar a la reina en su alto pabellón de seda.

jo també jugava a rugbi. algun dia escriuré un poema com aquest. bé, de fet ja està escrit, només que no és ni la meitat de bo.

això de l'aigua em fa pensar en una frase de woody allen: "no sé si déu existeix, però prova de trobar un lampista en cap de setmana".

de gao als g.a.o (i 3)

2008-12-05T20:00:00.009+01:00

fade-in. porta d'un pis d'apartaments. la càmera aguanta el plano en silenci uns segons. soroll de respiracions contingudes. sobtadament una bota irromp en el plano i esbotza la porta. crits i confusió desenfocada. 13 agents del g.a.o (grupo de apoyo operativo) de la guàrdia civil, entren a l'apartament. crits i adrenalina fora de quadre. la càmera segueix els agents a les fosques pel passadís, i entra en un dels dormitoris. en la negror s'intueixen dos bultos. la camèra tanca el plano. prova d'enfocar en la fosca. impossible. llum d'una de les llanternes dels agents sobre un dels bultos. la imatge triga uns segons a coagular-se. del verdescent pantà rectangular en opció night shoot, emergeix el rostre adormit d'un tipus d'uns 35 anys, amb el cap rapat. primer plà del tio. té els ulls inflats. l'expressió tensa. la càmara fa un ràpid moviment a la seva esquerra. primer plà verdescent d'una silueta femenina amb els cabells llargs i esbullats. la càmera tanca el plano sobre la nineta dels ulls d'ella, que s'expandeix com la pupil·la dilatada d'una òliba enfocada a la carretera. fade-out.

són txeroqui y leire lópez zurutza. la cúpula de e.t.a acaba de caure. els han sorprès dormint en un apatament a cauterets, al pirineu francés, a tiro de parabellum del santuari de lourdes.

entre els agents que han intervingut en la captura de txeroqui, alias arrano (àliga, en euskera) hi ha companys dels dos polis morts en la trobada fortuïta amb tres etarres, l'1 desembre del 2007, en un centre comercial de capbreton, frança. els guàrdies civils van morir en ser disparats per l'esquena. hi ha testimois d'una breu discussió a crits abans dels trets. els etarres es donaren a la fuga. txeroqui era un d'ells. però es van separar aviat. els altres dos, sense cobertura ni diners, van ser capturats per la poli dies més tard.

txeroqui ha caigut malgrat la seva paranoïa per la seguretat, gràcies a la intervenció del seu correu a través del sistema "caníbal" que utilitza la c.i.a, i a una cagada de manual de l'etarra amb el canvi de matrícules: va endossar una matrícula massa vella a un model de peugeot 207 massa nou.

la son i el somni de l'etarra quedaven momentàniament interromputs a cauterets, al costat de la seva companya i correu leire lópez. li podrien caure 40 anys de talego.

fade-in, faide-out este cuento se ha acabaout, pensaran alguns. sabem que les branques de d'aquest arbre són de mal podar. la olor de pòlvora encara plana sobre azpeitia.

e.t.a pela l'empresari ignacio uria amb l'excusa que l'aucellot de ferro, els encimentava euskalherria. sí, sembla el guió d'un far west: indis, àguiles, trets per l'esquena, venjança, indis sabotejant el pas del tren per la reserva ... però la realitat té el bon gust de ser una mica més complexa que un guió de hollywood.

al mateix temps que barceló alçava la seva cúpula a ginebra, amb tot el pessebre institucional ad hoc, i es celebrava, així, el triomf d'un geni sobre la història de l'art modern i sobre la tendència murphyssejant de les estalactites i estalagmites de guix i de les gotes de pintura a caure, la cúpula de txeroqui, el bernini de la violència mistifcat pels aprenents de la kale borroka, queia a la catedral de la barbàrie.

la cúpula de barceló representa una cova. una cova com les que abunden a mallorca. moltes d'aquestes coves havien estat parcialment submergides en un passat no gaire remot. la cova de barceló, segons ell ha explicat, és una metàfora múltiple en significants. d'una banda representa un espai tancat que remet a l'orígen de l'home. remet a la seva reivisitada altamira, com a úter de la humanitat. la cova ens recorda la nostra condició de criatures febles, fràgils, passatgeres: homes que havien de recloure's per combatre el rigors d'un clima hostil i evitar els perills d'una naturalesa salvatge. de quan la nit era de les bèsties. (en aquest sentit recordo un excepcional article de bruce chatwin sobre l'orgíen del foc com a motor i causant del pas de la vida troglodita a la vida fóra de les coves). la nostra condició ancestral de troglodites ens igualava en la nostra feblesa i, alhora, en la necessitat de restar units per combatre els perills comuns. la solidaritat té un orígen poc prosaïc, em temo. la cova és també el lloc on es produeixen les primeres manifestacions d'art. la cova està, també, indefectiblement lligada amb els grecs i l'origen del pensament modern, a través del mite de la caverna de plató. aquestes són només algunes de les metàfores que conté l'obra de barceló.

barceló no només és gran perquè hagi aconseguit, leonardo del sXXI, que no se li caiguin es estalactites, sinó perquè les seves obres contenen un nivell de metàfora universalitzant.

tant de bò que aviat la bàrbarie surti de la seva cova. tant de bò que aviat els polítics espanyols, els líders nacionalistes autoerigits en messies, etarres, pre-etarres i post-etarres surtin del seu trogloditisme i no haguem de plorar més morts.

tant de bò que aviat la sang en els cossos dels homes sigui substituïda per pintura.

però l'home només reuneix el coratge per abandonar la seva cova quan aconsegueix encendre la torxa de l'humanisme. un foc, aquest, que costa d'encendre i que s'apaga amb la primera corrent d'aire o el primer alè de fera.

PS: qui estigui lliure de cúlpula que llenci la primera e.t.a-lagtita.

de gao als g.a.o (2)

2008-12-04T02:00:00.007+01:00

la inauguració de la cúpula de barceló ha coïncidit en el temps amb la caiguda d'una altra cúpula, la cúpula de e.t.a.

s'alça una cúpula i en cau una altra. una coincidècia massa sucosa com per no refèlixionar-hi i extreure'n, com a mínim, un parei d'ideees ben peregrines. és a dir temps per a un petit exercici d'assaig. i què és un assaig, al capadavall, sinó ciència ficció ?

el dia que barceló, vestit d'astronauta, culminava la seva colossal cova del drach multicolor per als senyors de les nacions unides, un astronauta entrava a la cort del rei pladur. sobre la taula rodona dels cavallers de la onu, barceló ha esculpit a cops de manguera ( després de múltiples proves de materials que no resistien la verticalitat institucional ) el seu univers artístic. l'univers artístic de barceló, ho sap tothom i és profecia, va de la mediterrània felanitxera de la seva infància, a l'àfrica de la seva edat adulta. el descobriment de l'àfrica per part de barceló, tal com ha dit moltes vegades, va ser un redescobriment de la seva terra natal ( mallorca ). a l'àfrica hi va trobar una realitat on les coses tornaven a tenir olor, color, sabor, intensitat, temps. per a qualsevol europeu que hagi estat a l'africa això és fàcil és d'entendre.

barceló, artista occidental, educat en la tradició pictòrica dels mestres europeus, descobreix l'àfrica en la seva joventut acompanyat de javier mariscal. el seu idi·li africà s'extendrà fins a l'actualitat, instal·ant-se entre els dogons de mali que l'adoptaran com un dels seus, fins al punt de cedir-li un terreny i autoritzar-lo a construir-hi una casa-estudi. el viatge de barceló a l'àfrica és l'aportació creativa de la història de l'art al no-viatge de van gogh a l'àfrica. el destí és un esteta. és fascinant especular amb què hauria pogut passar si en vincent i la seva esquizofrenia haguéssin desembarcat a l'àfrica. barceló arriba a l'àfrica amb els pinzells xops de rembrandt, velázquez, giotto, massaccio, goya, però també de picasso, twombly, dubuffet i altres pintors que ja s'havien interessat pel primitivisme. barceló s'impregna d'àfrica i torna a occident. explorador desfassat, àvid d'imatges, recorre a ritme de canoa el níger de la estètica del sXX i porta gao al seu felanitx, i felanitx a mopti, i nova york a sanga, i paris a bamako i tot això a la seu de palma i després als asèptics murs d'aquesta babel de la corrupció que és la ONU.

les sopes són un dels temes habituals de la pintura del barceló. la cupula de la ONU és també un immens bol invertit on barceló, amant dels fricandós culturals i les mixtures pròpies del nostre zeitgeist globalizant, hi ha guisat la seva particular sopa de les cultures.

segurament no hi havia ningú més ben preparat que el felanitxer per abordar una feina d'aquesta en-verga -dura. són aquesta mena de reptes els que li posen dura a un artista de la talla de barceló. la cúpula ha estat el resultat d'una feliç confluència d'interessos: barceló aconseguia estampar definitivament el seu nom a la història del genis de la pintura, després de la exitosa interenció a la seu de palma, propinant una patada als ous al mite de picasso, al qual sembla decidit a superar amb escreix. d'altra banda zapatero i el seu govern aconseguien vincular per sempre el seu nom a la història de la l'art i de la ONU, quedant com uns nous medici del s.XXI.

em pregunto si com a fan de barceló estic obligat a defensar la idea que la seva intevenció a la ONU servirà per:

com que la ficció imita la realitat imagino un assassinat silenciós sota la cúpula de barceló en la propera peli d'en 007.

però com que també

la natura imita l'art, un dia potser sentim des de la cuina el presentador del telenotícies dient: "un membre de la delegació del camerun ha muerto al desprendre's una estalagtita de la cúpula de barceló."

(segueix)

de gao als g.a.o (1)

2008-11-30T12:13:00.017+01:00

els articles de muñoz molina de dissabte passat i el d'avui de molina foix sobre la cúpula de barceló són un trampolí perfecte per saltar i submergir-me un post-trilogia que tenia pendent sobre el tema. torno, així, a ratllar en aquest palimpsest digital, abandonat després d'unes "vagàncies pagades".

copul·lo, perdò, comparteixo algunes de les idees expressades en el text de muñoz molina, la major aportació del qual és que defensa el dret a qüestionar la inversió de tants diners públics en una obra d'art sense un debat públic previ. molina diu que els diners estarien més ben invertits en ajuda a altres àmbits. acte seguit explica que 8 milions d'€ ( el preu que ha costat la cúpula a espanya) és, per exemple, el pressupost que tindran els 72 centres del cervantes per als respectius programes culturals del 2009. treguin les seves pròpies conclusions. sembla que el pressupost total de la cupula és de 20 milions d' €.

que el govern es gasti 8 milons d'€ en una obra d'art, ni que sigui amb les millors intencions, sense un debat públic resulta inquietant. crec que més enllà de la PPolèmica hi ha elements que conviden a un debat seriós sobre com cal gestionar la nostra pasta en l'art cortesà, digues-li de govern, digues-li institucional. a mi em sembla que:

1. cal revisar els procediments, les comisions, els sistemes d'elecció dels artistes a concurs. el procediment ha de ser més transparent i l'elecció no pot quedar reduïda a una tria entre els quatre o cinc megacracks de l'art en boga, corresponentment recolzats pels pesos pesants del govern i les institucions culturals que tallen el bacallà. nein.

2. d'acord, l'art insitucional ha existit sempre i sempre existirà. la història de l'art europeu, per exemple, és la història dels talonaris vaticans. per sort o per desgràcia, no som en temps dels sforza o els medicci, ni en els dels borgia. cal utilitzar el instruments conquerits amb la democràcia per oxigenar el gas que emanen certes eleccions:

¿qui decideix quin artista representarà un país en una biennal d'art?
¿com es decideix quin artista realitzarà determinada obra milionaria ?
¿els contribuents tenim dret a opinar-controlar aquestes eleccions?

si la família artística demana independència del poder polític, llavors també cal que prengui mesures que la protegeixin de les llepades de poder. cal crear sitemes que ens protegexin de l'influencionisme, sobretot, perquè qualsevol de nosaltres s'exposa a ser adoptat pel sistema el dia de demà. és clar que aquestes són la mena de coses que només es qüestionen quan els passen als altres.

d'altra banda, que la ONU, un organització internacional que té entre els seus principals objectius "erradicar la pobresa extrema i la fam del món" hagi destinat un pressupost milionari a decorar una de les seves sales, em sembla, com a mínim, una paradoxa, per no dir un non-sense, per no dir un absurd, per no dir una presa de pèl, per no dir que "algo huele a podrido en ginebra y no es la tumba de borges, precisamente".

fa uns dies, la ONU feia una crida mundial demanant 5.525 milions d'€ en "ajuda humanitària concreta" per a 30 milions de persones. era la petició més gran en la història de la ONU. em pregunto on haurien anat a parar el 8 milions d'€ espanyols si no s'haguéssin destinat a la cúpula de barceló ? ajuda per a l'institut cervantes ? diners per a la lluita antiterrorista ? i encara: què guanya espguanya a canvi d'aquest "regal" ? perque això del prestigi internacional per haver contribuït amb el millor art espanyol al món, no s'ho creu ningú. no es qüestiona aquí la vàlua artística de barceló, ni la dimensió o significació de la seva obra. la pregunta és:

¿ contribueixen les obres l'art que hi ha en les diferents seus de la ONU, ha prevenir noves guerres, a lluitar contra la fam, a combatre la sida al món ?

el senyor moratinos treu la seva tenda i acampa als llocs comuns dient: "el arte no tiene precio". i un colló! és clar que té preu. i és precisament per això que cal debat i transparència. a través de les esquerdes de la cúpula de barceló s'ha escolat a la ONU, a més del debat pressupostari, l'inflaccionable mercat de l'art contemporani, un autèntic caníbal.

és clar que si comencem a estirar del fil potser hauriem de parlar, en primer de lloc, del tèrbol sistema de finançament de la ONU, una organització que es nodreix de les aportacions obligatòries dels 192 estat membres. (l'aportació de cada país es calcula segons la seva acapacitat de pagament, en base a l'ingrés nacional per habitant. els u.s.a aporten el 22'00 % sobre el pressupost total de la ONU. espanya, un 2'52 % del pressupost. )

(segueix)

estudis

2008-11-17T18:36:00.005+01:00

demà, exàmen d'alemany. de sobte aquest post es converteix en un magnífic motiu per no estudiar. al bio-center, m'enamoro d'una estudiant de la massana. no em puc imaginar una excusa millor per córrer a matricular-me a la massana i dedicar-me d'una puta vegada a pintar, una cosa que hauria d'haver fet fa molt de temps. bio em fa pensar en el riu bio-bio de xile, que també sóna a bye, bye.

com que no recordo l'acudit de nicanor parra sobre el riu bio-bio explicaré el dels poetes nacionals. l'acudit apareix en algun lloc de "entre paréntesis", un bolaño magnífic.

"Los cuatro grandes poetas de Chile son tres: Rubén Darío y Alonso de Ercilla." (Nicanor Parra)

per cert, una collonada que fa temps que volia penjar (cal llegir a la mallorqueta):

"Me fa una certa peresa
deixar-te la llum encesa
perque la vegis, princesa,
jeguda entre la malesa
quan boixes amb en Fortesa."

malgrat que sembla extreta de "sexe i cultura mallorca: el cançoner", magnífic assaig del gabriel janier manila d'abans de diluir-se en els premis, aquesta és meva.

el cançoner de manila conté joies com:

"Jo estava dalt d'una sitja
i menjava arròs amb pop;
i com l'hi tenia tot
encara me deia: pitja !"

(Algaida)

edward hopper a la miró

2008-11-14T20:13:00.013+01:00

remunto escales mecàniques semblants a ones de ferro en rewind motjuich amunt, sota el sol de novembre. rumb: fundació miró. objectiu: veure l'exposició temporal (fins al 25 de gener!) modernitat americana ( obres de la corcoran galery of art). el senyor wilson corcoran (1789-1888) era un banquer ianqui que, després d'enriquir-se gràcies a uns trapis sobirans en la guerra contra mèxic, es va dedicar a qüestions més filantròpiques. l'encert del tal corcoran fou que es va consagrar, en una rauxa visionària, digues-li provinciana, a col·leccionar, exclusivament, obres d'artistes de americans. així, la corcoran atesora, avui dia, una de les col·leccions de pintura americana contemporània més importants del món.

pago l'entrada i, pocs quadres després, ja sóc davant del cy twombly i de l'edward hooper que he vingut a veure. el twombly que hi ha a la miró és "sinopsi d'una batalla" (1968), una obra excel·lent. una sèria de capes de pintura tractades donen a la tela l'aparença d'una pissarra sobre la qual hi ha grabades, escrites, hom diria que esgrafiades, les lletres-dibuixos, els signes i la numerologia engargotada que conformen el llenguatge pictòric d'aquest artista, alhora primari i delicat, que és cy twombly. sobre la superfície pissarrosa, twombly ha dibuixat una sèrie de traços que s'expandeixen, verticals, de dalt a baix. aquests grafits, que sembla esbossats amb rapidesa, però que contenen l'enigmàtic primitivisme i la lleugeresa renaixentista de twombly, recorden els moviments sobre el terreny d'un exèrcit en plena batalla. dos semicercles, un més gran i un de més petit, excèntrics, que configuren el dibuix central de la peça, s'obren, en ventall, topant amb la línia horitzontal que travessa el quadre en la part baixa. amb una composició elemental a bases de gargots primaris ( la contraposició de la impetuosa corba contra la inapel·lable horitzontal·litat de la recta) twombly aconsegueix inferir ritme, força i dinamisme al quadre. jugant amb formes simples, el pintor aconsegueix sintetitzar (fer la sinopsi) el violent diagrama de forces que es lliura quan dos exèrcits entren en batalla.

però és de ground swell (mar de fons), 1939 , d' edward hopper, que vull parlar en detall. el quadre de hopper és una d'aquelles obres mestres que us impel·leixen, sense voler-ho, a l'èxtasi. segons després d'enfrentar-me amb l'envolvent cromatisme de blancs, verds i blaus de la tela ja estic levitant. les obres de hopper sempre tenen aquell punt de misteri i poesia que recorre el seu realisme. un realisme reblat mitjançant composicions acuradíssimes, un dibuix impecable i un tracatment del espai i la llum magistrals. hopper és conegut com el gran cronista, un xic poètic i místic, si es vol, de la america moderna. alletat i polit en la cultura pictòrica europea (va viure un temps a paris), la seva figura es revelarà com un vas comunicant de primer ordre en el trasvassament estètic que va del nou món al vell i viceversa, a la primera meitat del s.20.

observant aquest quadre i revisant l'obre de hopper en retrospectiva, és evident que ens trobem davant d'un geni excepcional de la pintura moderna, sí, però també d'un gnòstic, d'un filosof preocupat per penetrar i comprendre la profunda naturalesa de l'home i de les coses. a més d'observador atent de la realitat que l'envoltava i d'impregnar les seves teles amb el zeitgeist ( els grans saben caçar l'unicorn invisible que és "l'esperit del moment" que els ha tocat viure) del s.20, hopper va ser un depurat meditador.

el quadre representa una escena al mar. un barco de vela de l'època (cap boat) navega, un dia solar d'estiu, segurament de matí. en aquesta embarcació un grup de 5 persones (probablement 6, a jutjar pel cap que s'endevina darrera la noia estirada) contempla una boia moguda per les ones del mar de fons que dóna nom al quadre. els personatges del veler, joves, bells i miren, tots, absorts, la boia que la nau tot just està sobrepassant. la tripulació la formen un home, amb barret blanc, a la canya del timó. un home amb els braços creuats sobre el pit que ens dona l'esquena a barlovent. una jove estirada sobre la part central del barco. una probable segona doon, justa seguda just darrera la primera. i, a la proa, un home ros. el tres homes i la noia van amb els tors nu. la escena és magnètica. sota un cel clar, i un horitzó desert d'embarcacions i amenaces aquests els joves naveguen solitaris. la composició de hopper és perfecta, nítida, impecable. el cel ocupa les 3/4parts del quadre. la vista de l'espectador és la que obtindria algú que fós en una nau veïna a la popa del veler, a sotavent.

el barco de fusta blanc, avança suament pel mar, la vela inflada per un vent quasi de popa. no hi ha tensió en l'escena. cap violència. l'escena és aparentment plàcida: cossos joves i seminus, un dia de sol, un veler que avança cap a un horitzó despullat de perills. aparentment.

¿què hi ha en l'escena que resulta tan enigmàtic? en primer lloc, ¿què miren els tripulants? contemplen la boia. però ¿què té aquesta d'especial? és una d'aquelles antigues boies que portaven una campana incorporada, de manera que, en ser mogudes per la marea, sonaven, alertant així els barcos, en la foscor de la nit o en la boira, d'esculls, baixos i altres perills. es tracta d'una boia de ferro, pesant, rovellada, fosca que dona pès al quadre (l'ancora compositivament), és un element fosc i vell que contrasta amb la blancor, la llum i la joventut que impregnen l'ambient.

queda perpendicular respecte al plà inclinat d'una onada. darrera auquesta onada en vé una altra i darrera aquesta una altra. són onades de mar de fons. els que han navegat saben que aqueste ones vénen en sèries de 5 ó 6, depenent de l'indret.

el simbolisme de l'escena és tan potent que convida a l'anatomia. hopper pinta aquest quadre l'any 1939, amb 57 anys d'edat, en plena maduresa creativa. abans ha pintat, "bridle path", just abans del qual ha pintat "new york movie". el quadre que pintarà després de "mar de fons" és "cape cod evening". el crític d'art alexander nemerov veu paral·leismes, reflectàfores, entre el veler blanc que avança sinuós cap a mar obert i el cavall blanc que s'atura, espantat, davant el túnel a "bridle path". també veu una connexió entre el blat ondul·lant del davant de a casa de "cape coad evening" i les ones de "mar de fons". ¿què ens vol dir hopper amb aquesta sutil combinació de signes?

les ones de mar de fons són un fenòmen meteoròlogic causat per l'acció de corrents marins, maremots o terrarèmols. ¿quin és aquest terratrèmol que provoca les onades de "mar de fons" i que fa sonar la campana de la boia, el só de la qual els nostres navegants escolten absorts? ¿quin és el só hipnòtic que reclama la seva atenció? la IIª guerra mundial esclata a europa l'any 1939 i acaba el 1945. sembla que els quadres que pinta hopper a l'època, doncs, ja estan tots impregnats d'aquest pressentiment, d'aquesta fatalitat que ha de venir. el crític a.nemerov diu que la campana, és un símbol de la ràdio. les notícies de la radio es propaguen com les ones causades en llençar una pedra en un llac. marcony, l'inventor de la radio, vivia en un barco que es deia "electra".

sembla que la genialitat de hopper alertava als seus contemporanis dels perills imminents. aquest joves del quadre que naveguen ociosos com personatges gatsbyans són els mateixos que moriran, pocs anys més tard, sota el foc nazi en les platges de normandia o a les ardenes. però l'obra de hopper atravessa els temps i, vista ara, adquireix nous significats.

els personages del barco van vestits amb peces de color blanc, blau i vermell. pot ser casualitat, però aquests no deixen de ser els colors de la bandera americana. ha arriba el moment que america escolti novament la campana que sóna al seu interior. les darreres eleccions semblen evidenciar una voluntat de canvi de rumb en el destí dels u.s.a: resultat d'haver escoltat les campanes de l'ànima, amèrica té avui, el seu primer president afroamericà. cal que europa repensi urgentment el seu rumb en aquests temps de mar de fons. la previsible caiguda del capitalisme salvatge ens conmina a sintonizar amb la música de l'humanisme, una música eixordida per la simfonia del progrés maquillat de tecnologia.

perquè si hi va haver un dia ( tal com suggereix el títol de l'exposició) que la modernitat va ser americana, aquest dia ja ha passat. la globalització és un hidra multicèfala. sant jordi-capitalista és un guerrer obsolet, incapaç combatre un cos multiforme i mutant. cal canviar la llança pel làser.

sembla com si hopper, gnòsticament ens advertís, que si l'home modern no és capaç de connectar amb la seva música interior (humanisme), les onades de la tecnologia ( radio, teles, telefonia, internet ...) no podran salvar-lo d'un etern final d'estiu amb tempesta. no em vull posar apocal·líptic de llimona, però les onades dels tsunamis ja no pertanyen al món dels malsons. tampoc les onades recessionals. les campanes del 29 ressonen. tant bó sapiguem desxifrar-les i evitar el só de les campanes del 39. és un bon moment per anar a veure "ground swell" de hopper.

impression sur macbook naissant

2008-11-12T20:58:00.013+01:00

estació de tren de l'aeroport del prat. els passatgers esperen el tren. en la foscor de l'andana, la cara d'una noia il·luminada per la pantalla de seu macbook. ¿on és el sorolla d'aquesta generació? on és el vermeer que ha de retratar aquests cossos del s.21 tocats pel sol de flandes virtual que es reinicia a les pantalles dels portàtils?

the sun rises with a click, the day sets with a click of your mouse.

¿on és el monet, el pissarro que ha de impressionar sobre anacròniques teles la blavescència de la la càmera digital, la intermitència de la pantalla del mac, el vòmit tremolós del plasma ?

sí, hi ha antonio lópez, és clar, però lópez és un pintor del s.20 per no dir del 19, malgrat el seu hiperrealisme contemporanitzat. velázquez amb un sentit de la poesia de funcionari del ministeri d'hisenda. però com pinta el fill de puta. penso en gonzalo goytisolo. sempre maleïré no haver-li comprat aquell quadre quan quasi tenia els diners. era una petita fusta. un muntanya amb uns núvols. però només mirar-la, viatjaves. als bons no els cal gaire espai per trascendir. l'altre dia en pedrals deia que els grans no tenen obres menors, que només els mediocres produeixen obra menor. totalment d'acord.

i no sé perquè recordo niuorc i els sorolla de la "hispanic society", i aquell bidell madrileny tan simpàtic que em va ensenyar el mapa de juan vespuccio de 1526 sense cap mena de protecció a securityland. em va deixar seure a la butaca del despatx del filantrop hispanista i mecenes de sorolla, lord huntington. recordo l'emoció en veure els fortuny o els porrons, els càntirs, el vidre i la ceràmica catalana del 18, custodiats per bidells cubans nonagenaris, en les neogòtiques sales polsoses de la hispanic.

el bidell de madrid em va explicar que un dia dalí es va quedar tancat amb una vella aristòcrata novaiorquesa en una de les sales de la "hispanic". per calmar-la, va explicar-li els sorolla i li va fer para l'atenció en l'ombra del capell que es reflecteix en el cul d'un dels bous de platja a sacando el barco (beaching the boat)-sol de la tarde (1903).

penso en les meves "proses del hudson" i em demano si algun algun dia les acabaré. ¿sobre els culs de quins bous es projectaran les nostres obres inacabades?

madrid

2008-11-11T21:01:00.015+01:00

arribes a la t4 amb totes les extremitats a lloc. compres un bitllet de metro (1€). la màquina engoleix el cartró, l'escup i, amb un moviment sec, les portes d'accés s'inguillotinen, s'obren i entres a-la-madriz. no estarem mai a l'alçada, penses: els bitllets de metro de belladona tenen formesura de tarja del monopoli. però una gran ciutat és una peli en 3d i vol tiquet de cine.

agafes la línea 8 fins a mar de cristal. sempre t'han fascinat els noms dels carrers i les parades del metro de madriz. t'equivoques mentre evoques no saps què. el metro no és una metàfora perfecta de la vida, penses, és la puta vida on "everything is constantly changing" com diu en lou reed: et passes de parada i el teu itinerari queda obsolet, obligat a redefininir-se immediatament.

te'n vas fins a colombia. baixes. camines per passadissos subterranis. el violinista rús (1) i la seva orquestra enllaunada toquen l'allegro de la tardor de vivaldi. tornes enrera. a mar de cristal recorres passadissos. el violinista argentí (2) toca el largo de l'hivern que, sobtadament, aborta per passar a tocar alguna cosa de mozart. baixes a goya. camines. et sents un personatge d'alphaville, el cosmonauta tarkovskià de solaris recorrent els infinits túnels perifèrics cap a la u.r.b.s.s. et pares davant la reproducció de la pradera de san isidro de francisco de goya (fuendetodos, zaragoza 1764-burdeos 1828). penses en aquells frescos amb verdet de goya que vas veure en una església d'un poblet fantasmal de los monegros, i penses en la història de la pintura anònima dels pintors cèlebres. la història de l'art és un detectiu cec, els crítics góssos pigall drogats. el violinista romanés (3) toca els primers compassos del cànon de pachelbel. agafes la vermella fins a sevilla. al vagó, davant teu, un rètol amb l'inici d'un llibre no precisament anònim:

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía, había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. (...) "

a sota:

"La lectura es la mejor forma de relacionarse con uno mismo"
Metro de Madrid

"dijo esperanza con onanismo", penses.

baixes a sevilla. truques a la cosina per si vol dinar amb tu: "tengo una firma con unos clientes", et diu. entres al primer mesón asturiano que trobes. dius bon profit als operaris. et casques unes "lentejas estofadas" que estan per-tocar-es-cel-amb-un-dit que regues amb l' humor violeta-quimicefa que t'han portat quan has demanat vi. a mig menú el restaurant és plè. la mestressa saluda tothom pel seu nom, otorgant a cadascú l'atenció apropiada: dos petons, una abraçada, un comentari, un acudit o una xafarderia, segons convingui. pagues després del cafè de després de la tarta-de-arándanos-no-precisament-home-made. en sortir, veus que la mestressa s'ha tacat la màniga del jersei amb el suc de tomàquet dels macarrons.

surts al carrer. camines fins a sevilla. agafes la vermella fins a noviciado. a noviciado agafes la blau fosc fins a colonia jardín. allà, agafes el metro ligero (1 € més) direcció puerta de boadilla. baixes a ciudad de la imagen, parada josé isbert. un ciutat de cine dins una ciutat de cine, penses. preguntes per l'edifici de la productora a dos equatorians uniformats de verd fosforescent que póden uns arbusts perimetrals. "és aquí", et diuen.

penses en un jove cassevetes recorrent en metro el niuiorc dels anys 50, de casting en casting, de represenant en representant, a la recerca d'una o.p.o.r.t.u.n.i.t.a.t.

pensen el joan "el pipa". penses en el viaje a ninguna parte de l'immens fernán gómez. l'actor és una bèstia transhumant, conclous.

entres a la productora. t'anuncies. el recepcionista et diu que t'esperis. al cap de 15 min apareix una dona grassa i lletja, vestida amb una mena de túnica color verd. et fa passar a un despatx. feu les escenes un parell de vegades cadascuna. una noia ho grava tot en vídeo. "muy bién, gracias, ya te diremos algo". agafes l'abric i la motxilla mentre dius: " bueno, pués nada hasta ..." en girar-te la dona i la seva ajudant han desaparegut.

surts al carrer. un cop més aquella buidor cimental a l'estómac es mescla amb la sensació de fracàs absolut a la formigonera de l'autocrítica. davant teu, a la façana dels cines kinépolis, una fotografia gegant de daniel craig-007. et gires. mires les fulles ocres dels plataners i respires. la noia del vídeo estava ben bona, et dius mentre camines cap al metro.

el somni d'en pipa

2008-11-09T23:08:00.006+01:00

un blog com aquest, amb un ull especial per la literadura de viatges i les múltiples formes del nomadisme i reflexions a l'entorn, no podia evitar una menció a el somni la peli de christopher farnier que he vist aquesta tarda de diumege als cinemes maldà.

sembla que els maldà (ara, "maldà arts forum") es recuperen d'aquell segrest bollywoodenc al que havien estat sotmesos, amb una programació sucosa i eclèctica no apta per a desmemoriats. si la setmana passada programaven un mini cicle herzog amb estrena inclosa del seu últim film "encuentros en el fin del mundo" (calia ser una autèntica pda humana per ensopegar les pelis d'en werner en la impossible graella horària! ) fins el dia 13 de novembre s'hi pot veure aquest deliciós film que és el somni, del director christophe farnier (sessió diària ales 18'30h) .

el somni és un documental filmat a l'antiga ( cap intervenció del filmeur ) sobre la darrera transhumancia d'en joan "pipa", un pastor català que condueix el seu ramat d'ovelles del pla fins als pirineus i viceversa. la rotunditat, la força i la extraordinària dimensió humana del personatge són tan devastadores que la pel·lícula (77') podria haver durat una hora més i aquest espectador no s'hauria aixecat de la butaca.

"en pipa," encarnació filmada del personatge planià, recorre els camins de pastura en companyia d'un pastor més jove, d'un sarró iun bastò, del seu inefable gos d'atura i de la seva heterònima pipa.

la figura del pastor, oportunament trillada per totes les literadures del món, en totes les èpoques, apareix aquí revigoritzada per la talla humana del personatge. entre el personatge d'ègloga pastoril de garcilaso, el berger sturmunddrang o el manelic guimeranesc, "en pipa" s'alça amb una identitat pròpia, reivindicant la seva categoria particular, a mig camí entre l'animal en perill d'extició, l'home, el sant practicant d'un ofici mistificat, el bon salvatge i el personatge herzogià.

amb la seva cara vermeia, en pipa, renega fotograma sí fotograma també, fuma com un carreter, canta rancheras, desafina, dorm, sesteja, menja, beu a porró, pontifica, senyala amb el gaiatu i torna renegar.

el seu cos rabassut i enfaixat recorre les estacions de l'any recolzant-se en una lucidesa i una saviesa insòlites en la contemporaneïtat occidental.

amb tot, el film no vol donar una visió romàntica del personatge. l'espectador quasi pot sentir a través de les imatges la olor de peus del pastor després d'un jorn transhumant, la fortor d'un cos sotmès als rigors de la falta d'higiene, els alès agrosos dels excessos porronals, la olor a tabac i a ovella. la "simfonia pastoral" no es compon aquí, doncs, amb els olors i colors del poema. la mètrica dels 25 frames per segon ( d'acord, és en video, i què ... ! ) es posa al servei d'una literadura escrita amb silencis, cagumdéus i el blau ratat de la perenne camisa texana d'en pipa.

les darreres imatges del pastor desposseït del seu patrimoni transhumant, abocat al sedentarisme, assetjat pel llop de la grua, l'autopista i la via de l'ave, produeixen una tristesa infinita.

cal agraïr al director l'esforç, l'acte cinematogràfic, per haver-nos donat, si més no, motius, per haver-nos donat alguna cosa a canvi d'aquesta tristesa que impregna els últims minuts de la peli.

perquè en aquest llarg travelling transhumant que fa al costat d' "en pipa" i les seves ovelles, la càmera enregistra la desaparició de dos paisatges: el paisatge (exterior) d'una natura tocada de mort i el paisatge (interior) d'una humanitat reveladora.

és per això que en sortir del cine hom no pot convenir à la magritte: ce ci n'est pas un berger, sinó que ha amb un nus existencial a la góla ha de reconéixer: ce ci est un homme !

Alphaville

2008-11-04T00:14:00.005+01:00

El detectiu Lemmy Caution ( Eddie Constantine ) és enviat a Alphaville amb l'objectiu de recuperar un eminent científic per als Països Exteriors. La policia el deté i el porta a comissaria, on és interrogat per l'ordinador Alpha 60.

Alpha 60: ¿ Quel-est le privilege des morts?

Lemmy Caution: Ne pas mourir.

A60:¿ Savez-vous ce qui transforme la nuit en lumière ? L.C: La poésie.

A60: ¿ Quelle est votre réligion ?

L.C: Je crois au denrée immediat de la conscience.

A60: ¿ Est-ce que vous faites une différence entre les principes misterieux de la conaissance et ceux de l'amour ?

L.C: À mon avis dans l'amour il n'y a pas, justement de mistère.

A60: Vous ne dites pas la verité ...

L.C: Je ne comprend pas.

A60: Vous dissimulez certaine chose.

L.C: J'admets que je pouvais avoir des raisons pour mentir mais ¿ comment faîtes-vous pour distinger le mensonge de la verité ?

A60: Vous dissimulez certaine chose mais je ne sais pas encore quoi exactement. Donc pour l'instant vous êtes libre. Je voudrais que vous visitez mes installations de control.

(Lemmy Caution abandona l'habitació. Camina pel corredor de la comissaria escortat per policies. Es sent la veu d'Alpha 60)

Alpha60: Libre Ocupé Libre Ocupé Libre (...)

"ALPHAVILLE" 1965. Dir. Jean-Luc Godard.

Doncs això: purito Godard.

un vinyoli que sembla un rimbe

2008-11-02T01:57:00.003+01:00

t'asseus al vàter i llegeixes vinyoli. això s'ha de dir amb veu de ressaca, penses. voilà: un vinyoli que sembla un rimbaud.

BARRANC

El gos morat, lladrant, fa desmaiar
roges banderes de silenci
que flamen lluny.
Les coves engoleixen
pastor i ramat, avares.
Camins de roca llisquen
ferits de vespre, de tort,
cap als avencs ominosos.
Sóc al barranc, em tapen les falgueres,
oloro crits.

castanyada

2008-11-02T00:26:00.006+01:00

dinar familiar a casa de mare. ganes de clavar les pinces del llamàntol a l'ull de la cosina pija. agafes el llibre del m.o.m.a sobre picasso de la llibreria i et mires les pintures de gósol. els crits de la cosina més els crits de mare més els crits de la tieta més els crits de l'oncle són roques que cauen sobre el teu cap de paper. ho has provat, però finalment et deixes véncer per la migranya. t'hi reclous com un caragol platònic refugiant-se de l'estupidesa.

a mitja tarda les metxes de la cosina, les seves menines de 2 i 3 anys i el seu marit segrestat marxen. "no et preocupis, aviat et lliberarem" li dius a cau d'orella a ell, mentre marxen. l'oncle jeu a l'oreller, noquejat pel conyac.

al vespre vas al bar. el barça vapuleja el picasso futbol club a la piscina de la rosaleda. saludes els coneguts. hi ha un hippie amb les dents molsoses, les orelles èlfiques del qual deuen haver sentit cantar sisa al canet rock. segur. hi ha un borratxo amb els ulls d'en cortázar. un amic d'un amic. dos estrangers. un grup de percussionistes amb els tambors enfundats. l'amo del bar seu a mirar el partit. fuma. l'empleada llatina treballa com una empleada llatina. durant l' 1 - 3 l'amo diu: "loli, cena".

la família no ha sigut mai casa teva. massa escèptic per a deixar-te endur per la crida de la sang. els clans et fan paüra. penses en allò tan esnob d'en bernard-marie koltès: "casa meva? enlloc m'he sentit a casa. bé, potser alguna vegada, escoltant algun disc de reagge ..." i penses que quasi té raó.

els homes de bcneta reguen sobre mullat. els indigents dormen a la porta de l'església, però ja fa temps que no és estiu.

no has pensat en el pare, malgrat que avui tocava.

afortunadament tens xocolata a la nevera.

graves

2008-10-30T01:35:00.006+01:00

un poema d'en robert que em moria de ganes de penjar a l'ull des que se'm va revelar entre les pàgines de l'incunable de lumen.

SIROCO EN DEYA

Parece tan extraño, sin embargo, qué justo;
el mar como un gato frotado a contrapelo,
mientras el siroco con su sabor a horno
da furiosas vueltas alrededor del pueblo
("desde todas direcciones-caliente como una pistola barata")
arrancando aceitunas verdes de las ramas volcadas,
agostando las rosas, cegando los ojos con arena;
mientras pérfidas lenguas en los pequeños cafés
y en las cerradas casas de piedra
repican difamación, incitan, invitan
a los cuchillos a consumar sus crímenes ...
Mira hacia arriba, una gran nube gris cavila indiferente
en la cima de la montaña, trescientos metros sobre nuestras cabezas,
inmóvil y túrgida, ocultando el sol,
desde allí nos sonríe burlón un diablillo arrogante:
"Sólo un viento local, ¡no es mi mensajero!"

malsintonitzada a la radio escolto una missa que couperin va compondre als 21. avui he viatjat a l'epicentre del fred. gósol era un paisatge de breugel amb corbs i neu i olor de vi negre. la neu ha colgat el rastre de picasso. les estalactites dels teulats del poble m'han fet pensar en la peli d'ahir sobre la patti smith. l'escena: patti pinta al seu apartament del niuiorc. a la paret, enganxada amb scotch. una reproducció del guernica. patti parla de pollock parlant de picasso: merda aquell cabrón ho va fer tot! no es pot pintar res més després de picasso! però un dia, pollock es va fixar en les dents del cavall del guernica. en les petites gotes que li cauen de les dents. a partir d'aquesta imatge pollock es va posar a treballar com un boig. va a crear el seu llenguatge i va fer una obra que no havia fet picasso. aprendre a copiar amb la saviesa d'un mestre renaixentista, amb la poca-vergonya d'un picasso o un barceló. la natura es copia una natura i una altra, penso mentre recordo les runes nevades de l'antic gósol. no copiem per la mateixa raó que no parem a meitat de l'autopista: per evitar accidents. quan és exactement això el que cal provocar. l'originalitat és una flor colgada per la neu. és l'orígen, idiota, l'orígen, penso mentre recordo el moment en que el poeta adrover ha llençat les seves uheres damunt la taula de l'horiginal irrompent la nostra conversa.

no sé què collons dic, tinc fred als peus i no he fet els hausaufgaben.

patti smith

2008-10-29T01:54:00.013+01:00

primera incursió a l'in-edit beefeater 2008 :

22h05m: plou. assedegat de mite, poesia i rock ( ho rockonec) corro fins al club coliseum per veure "dream of live", la peli sobre la smith que comença en 10 minuts. primera excentricitat inèdita: les entrades no es vénen a les portes del cine, sinó a unes guixetes instal·lades a plaça universitat.

22h10m: a la cua dels pardillos em trobo a albania. ella tampoc no té entrada. parapluí desenbeinat en mà, correm fins a universitat.

allà, ens despatxa les entrades una bellesa que treballava a certa granja del carrer banys nous.

22h15m: la cua de moderns ja és a la sala. albania i jo entrem i ens col·loquem al segon pis. el coliseum és, per a mi, tan inèdit com el festival o la modernància concurrent. és un d'aquells cinemes amb moqueta i empleats amb uniforme blau i galons. oh. els cinemes amb empleats uniformats ... ! caldria dedicar-los una novel·a o, fins i tot, un poemari.

abans de la projecció del flim un tipus simpàtic d'uns 5o i pico molt ben portats, calb, parla de la moguda contracultural dels 70 a belladona. el calb diu que la moguda aquí no tenia res a envejar a la de llocs com madrid. segons ell la ciutat va prendre com a referencia el niuiorc de la patti. el calb esbossa una sincera elegia per les moltes bandes locals desaparegudes a belladona, pel batec contracultural de la belladona setentera, i es queixa de la extinció forçada de bars i locals on sentir música en directe. després, el calb passa el micro a la janet(?) ex component de les ultratruites, banda local dels 70.

la modernor té ganes de beefeater, i apofita un moment que la ultratruita agafa aire, per aplaudir rabiosament.

comença el flim de la patti. comença el soroll de bosses de plàstic dels insadollables menjadors de crispetes. b.s.o que acompanyarà durnat tot el flim ( per quan un reportatge com déu mana a la vanguardia sobre "el drama de las palomitas" ?! ).

no entraré en consideracions cinematogràfiques, malgrat que segurament és la única cosa que tindria sentit, però avui no m'abelleix. només diré que la peli té un metratge (109min) que s'ajusta raonablement a la història que explica. el director del flim, steven sebring, va conéixer la patti cap a finals dels 80 amb motiu d'una sessió de fotos i des de llavors es va dedicar a filmar-la amb una 16 mm, una estoneta cada any, durant una dècada.

la fotografia del film es prodigiosa. els marrons, vermells i verds del 16mm aletejen per la pantalla com una pesada papallona de cel·luloide. es combinen imatges d'arxiu de la patti dels 60, 70, 80 i 90.

el millor: la banda sonora, el muntatge, i la patti recitant el seus poemes, els d'en ginsberg o altres gurus beatniks.
el pitjor: la sensació, en veure els les afectades passejades de rock star de la patti entrant, sortint o al voltant de la seva limousina negra, perduda en l'amplitud de les seves jaquetes i texans casuals, que un està veient un llarg anunci de prada o comme des garçons. (merda, això 'sha convertit en un article del què fem!)

( ¿ cal recordar que la cinematogràfica festa inèdita es celebra dins un l'ampolla ginebrada de moda, unionjack mediante, tal com els publicistes del festival s'ha encarregat de fer-nos saber en l'anunci de despés de la ultratruita ? )

no seré jo qui jutgi la patti cantant, música punk, poeta, performer o activista. la senyora smith actua els seu personatge al llarg dels retals de pell-lícula, amb una convicció de star. el personatge destil·la tota l'energia i la vital·litat d'aquella jove amèrica que va escupir a l'ull, primer de nixon, després de reagan i després dels bush.

la patti emana una força i espiritualitat profusament americanes, "de la pradera", sip, de la mateixa "pradera" que els pares apatxes d'aquest història, que són "sus reverendas majestades los beaniks, hipsters i altres gossos de carrer: borroughs, ginsberg, kerouack, corso, cassidy, giorno, etc. hmes que begueren i s'impregnaren principalment de la corrent post- romàntica i simbolista europea (rimbaud, baudelaire, verlaine i en filosofia nietsche ), anglesa (w.blake) i americana (withman, poe ).

el film resisteix els embats de la fluixera nostàlgica. i l'anècdota personal de la patti es conduïda amb templança i sobrietat per la seva pròpia veu en off.

són emocionants les imatges i records del seu desaparegut marit músic, la visita als seus pares, veure-la tocar al costat del seu fill, els records d'una amistat juvenil amb el malograt mapplethorpe, imatges d'una patti en plè extasi concertual, la llarga carta contra la guerra-bush, i, sobretot, sentir-la escatar les perles d'aquest peix invisible però pudent que és la poesia.

emer-songs d'oliver

2008-10-25T15:04:00.006+02:00

escric aquest post a velocitat de fòrmula 1, la mateixa velocitat a la que anava pels circuits del món, emerson (fitipaldi), el prota de la primera cançó del concert de joan miquel oliver (lletrista i compositor d'antònia font) and his drummer, concert al qual vaig assistir-me amb alguns col·legues, ahir vespre, a arenys sûr mer.

es concert va arrrencar amb la cançó emerson, però parlar "darrencar" en el món d'oliver seria exagerat, perque la suavitat amb que el solleric es mou per la pista de gel on dibuixa el seu cançoner és total. cançons curtes, inacabades algunes, d'altres tot just esbossos, totes, però, posseïdores d'un adn poètic high quality.

així, emerson va ser el preàmbul d'una injecció de bon rotllet, (massatge, deien els amics) sensualitat, poesia, brevetat, senzillesa i sagesse introduïda a l'aorta de l'estètica, una aorta massa sovint enyorada de bons humors.

les cançons d'oliver sortien de la seva guitarra jugades per uns ditsfiníssims, amb suavitat i delicadesa. nosferatu godardià vestit de negre, amb el seu look de seminarista escèptic i una veu aflautada d'alumne-de-racó-de-classe, "oliveratu", desfilava, una a una les cèl·lules marcianes de poesia que són les seves can-songs. pastilles de sensualitat. perles.

surfistes en càmera lenta, polos de llimona, núvies abatudes pel nuvi al safareig, titis, burmar-flax, bombón mallorquin, t'estim com un loco i m'aguant, marcianitos, nans del bosc, rellotges, inventaris de coses, tot això i més prenia forma, s'encenia, s'elevava sobre l'escenari del teatre d'arenys, dreçat per la seva guitarra d'ensinistrador de serps mediterrani i els ritmes del seu excel·lent baterista, per desaparéixer, després, en l'hiper-espai de l'efímer.

els meus amics reien. jo, més aviat, fluctuava entre la joia i la nostàlgia, malenconiós, estovat, per la col·lecció d'imatges proustianes, per la sensualitat poètica d'oliver que m'aixecava la tapa d'una adolescència i infància cohabitades a mallorca.

he de partir, però abans vull dir que concert dels nens eutròfics d'en pedrals (dels quals també em declaro fan!) va patir, principalement, de dues coses: de tocar tan tard i després de la energia quasi xiuxiuegada d'oliver i d'una mala equalització. les cançons dels eutròfics, ara mateix, circulen, més que per una música envolvent, per un "pop exagerat" ( pedrals dixit) que tira del carro dels textos de pedrals (propis o d'altris). si la lletra no arriba l'espectador desconnecta, perquè en el món d'en pedrals la rima, l'enginy, el truc, l'artifici són el suport on s'exposa una concepció del món, no frívola, crec jo, ( i aquí contradic alguns amics) sinó lúcida, derivada d'un sentit de l'humor d'erudit calidoscòpic, barroc i sàtir, que okupa i resisteix als jardins de la infància.

potser els eutròfics haurien de repensar el concert per a formats més íntims com el d'ahir. l'energia desbordant d'en pedrals i la seva banda, el tarannà festiu i verbener del grup haurien de trobar, potser, noves formes d'expressar-se entre audiències més reposades.

reflectàfores: l'altre dia, entre dos guisqui-sauers, en pedrals m'explicava que apareix com a personatge en la única novel·la de joan miquel oliver ( el misteri de l'amor, recentment editada per empúries). em pregunto si l'arribaré a llegir, perquè potser sí que "la vida es larga" com deia en machado, però, collons, costa de creure. i la mort, crostra de treure. tots som personatges de novel·la, que saltem d'una pàgina a l'altra a la recerca del nostre autor per demanar-li un trama millor.

frankensteins de l'atzar.

punyal dogó

2008-10-24T01:06:00.008+02:00

agafes els "cién poemas" de robert graves que vas adquirir la setmana passada una llibreria de vell per 60 € i, assegut sobre la taula del menjador, obres, pacientment, en silenci, una per una, les 283 fulles del llibre amb el punyalet de coure que vas adquirir en aquell poblat dogó fa anys a mali. no hi ha cap objecte millor per operar aquesta autòpsia. ho saps. el punyalet de coure és un objecte preciós. fa menys d'un pam. el pom, estret, reprodueix, a un costat, una figura masculina dogó d'ulls extraterrestres, amb la pelvis lleugerament endavant, les mans a l'alçada dels malucs, i a l'altre, un camaleó. el tall, maldestre, porós, sega les pà-gi-nes. crec-crec. les separa com và-gi-nes, com llavis de paper segellats pel temps i el silenci. i a poc a poc les lletres impreses apareixen. com antigues flors negres. flors que conformen jardins d'ombres. i així, lentament, un a un, els poemes d'en graves s'aixequen, ressusciten d'entre les pàgines groguenques dels "cién poemas" de robert graves, 2ª edició, lumen, 1986. s'aixequen, es drecen com cobres amb ulls de maragdes d'entres les pàgines color de sorra. el rec- rec del punyal obre petits oàsis de caràcters.

saps que no hi ha un instrument millor per aquesta autòpsia. ho saps en l'incús silenci vespral, mentre les paraules renéixen de la tomba de paper on estaven mortes. les aixequen els ulls, les aixeca el punyal, les aixeca la sed. mòmies que ressusciten del sarcòfag-de-paper-exemplar-de-lumen (¿quants anys portava aquest llibre dormint a l'estant de la llibreria de vell, amb les pàgines cosides?) per penetrar els ulls del homes i clavar-se al seu cor com punyals. i així van els poemes d'en graves, així van els seus poemes d'amor, la seva delicada, equilibrada, sàvia mescla de mesures. alquimista, druïda de pols temperat que va saber capturar els alcohols de la passió i la bellesa, el mite i el misteri, la sensualitat nòrdica i mediterrània en els seus poemes.

i penses encara en el punyalet de coure que vas comprar en aquell poblat dogó, terra incognita, segellada del progrés per l'espectacular falaise de bandiagara. no recordes quant vas pagar per aquest objecte forjat a tempo neolític. però sabies, llavors sabies, que era poc. escrius. te'n vas a escriure al macbook. ho has d'escriure. poses el disc de chet baker. recordes les converses d'ahir a l'horiginal. penses en ferran, que et va demanar pietat per als seus ulls feixucs i et dius que ho faràs. se't tanquen els ulls. penses: amb 60 €, festa grossa al poblat dogó. el disc de chet baker s'encalla. ho faràs. cambiaràs el color de la pantalla del blog. pel ferran. també pel miquel. i imagines un pinzell. un pinzell electrònic, d'aquí tres mil anys. un grup d'arqueòlegs neteja la sorra del damunt del teu macbook que s'ha convertit en un sarcòfag. un sarcòfag segellat, plè de lletres invisibles. un oàsi d'ombres. i te'n vas a dormir. però abans embeines el punyal dins el cuir.

de funció en defunció

2008-10-19T14:31:00.008+02:00

recullo la roba de l'estenedor aixoplugada a l'habitació. als mitjons, encara cabells rossos de bronwyn. fer-s'ho amb ella va ser com fer-s'ho amb una nina inflable farcida de palla i sorra. penso en el poema que tinc a mig fer sobre la meva nit amb ella. on van els poemes que no has escrit mai ? penso, també, en aquell poema que tinc pendent, com tants d'altres, i que ha de ser un homenatge als poemes que no hem arribat a escriure mai.

l'hibiscus ha florit amb una ràbia taronja, a la terrassa. baixo a comprar. avui, el paqui no mira "just for laughs" al youtube. parla per telèfon. en pagar m'adono que encara va amb xancles. l'estiu ha sobreviscut als peus nus d'aquest home, em dic. on van les coses quan no les veus? on vans els ànecs quan el llac es congela, es pregunta en holden a "the catcher in the rye".

avui última funció de "rock and roll" al lliure. una última funció és com el diumenge disfressat de dilluns que arriba després d'un diumenge d'actor. se m'ha acabat la moleskine, també. qui llegirà totes aquestes llibretes escrites que s'acumulen als estants? hi ha últimes funcions que et provoquen saudade i d'altres que no. aquest muntage ha sigut un èxit en molts sentits: he aconseguit no enamorar-me de l'actriu de qui m'estava enamorant i quasi no he tirat els trastos a les acomodadores.

he d'escriure un poema que parli de les últimes funcions.

el teatre és cosí germà de la màgia, l'art per excel·lència de la desaparició. l'art de fer desaparèixer d'escena un moble, un actor. l'art de fer desaparèixer la mentida que hi ha en una emoció que no hi és, en una "primera vegada" que es repeteix nit rera nit.

crec en els meu hibiscus, en la saudade d'última funció i en la columna de manuel vicent.

2008-10-17T16:19:00.003+02:00

els diaris de barceló

els "quaderns d'àfrica" han adquirit per a mi la categoria de llibres sagrats, de guies espirituals, de la mateixa manera que puguin ser-ho l'alcorà per un musulmà o la biblia per un catòlic. ells, els "quaderns" em diuen què he de fer i què no en tant que homo faber o artista. són el meu consòl(lador) i mocador espiritual. l'oàsi on m'ajaço i prenc forces quan em sento esgotat i desbruixolat. però el que més m'agrada dels "quaderns" són les aventis africanes de barceló, el dia a dia a mopti, ségou, sanga, gao, llocs, alguns, on he estat. les dissertacions de caràcter filosòfic de barceló o les seves preocupacions d'artista són, segurament, el que menys m'interessa, perquè em resulten, en última instància, tan pedants com puguin ser-ho les meves i perquè van folrades d'una falsa intimitat. Tanmateix m'agrada l'estil de barceló i és en aquest sentit que el trobo un gran escriptor. m'agrada l'estil depurat, treballat, el mateix estil que busca la organicitat en la seva pintura, i en el qual combina llistes de la compra amb les dissertacions més poètiques amb llistes de projectes pendents amb anècdotes viscudes entre els dogons amb fragments de cançons de camarón. alta literadura. potser sigui això el que em fa tornar a aquest textos una vegada i una altra: la organicitat amb que s'ha abordat l'artifici de la versemblança. uns textos potser no gaire lluny dels concebuts per a lectors de "vogue", però tan sincers en la seva artificiositat que s'agermanen amb l'estil l'ampul·lós o feixuc que sovinteja als textos sagrats-revelats. és per això que els "quaderns" tenen un lloc reservat a la meva tauleta de la nit, igual que el devot sempre té la biblia a mà, ja sigui per una urgència espiritual o d'estil.

les piscines buides de J.G. Ballard

2008-10-15T00:14:00.005+02:00

em llevo tard perquè em ahir nit em vaig quedar, fins tard, passant alguns dels poemes mallorquins de "trempò", escrits aquest agost, de la moleskine a l'ordinador, amb la impagable b.s.o. de cadena cién. conseqüències d'aquest trasvassa-ment: em salto el deutsch kurs de dimarts a les 9h.

el dia transcorre com un bella càpsula gris-lila de tardor per les artèries transparents d'un gòlem que es diu temps.

al gimnàs, corro damunt la cinta. conillets d'índia del dr. kapital-laboratorium, correm sobre màquines desproveïdes de l'humanisme leonardià. després, nedo a la piscina amb l'esperança de fatigar-me. un cop, vaig veure la mort tres carrils enllà. nedava comuna sirena, la filla de puta.

desprès de dinar volta pel raval. f, companya del deutschkurs i dependenta a la "la central" m'informa que aquest any al curs som molts. entre la pila de llibres que hi ha davant f i la seva companya, hi ha "la isla" de gianni stuparich ( ed minúscula) ara amb l'eganxina vermeia de "la central recomana". les noies l'han llegit i no les ha entusiasmat. massa adjectius, diu una. la meva connexió amb el llibre fou total: pare malalt de càncer torna a l'illa natal abans de morir. durant uns dies, pare i fill recorren l'illa junts. la imminent mort del pare es masega a cada pàgina, a cada paraula. el fill assisteix, impotent, al procès de degradació última del pare, al temps que visita sol o en companyia del pare, racons d'una illa que ja no és la seva illa, sinó "l' illa del pare". i aquest és exactament el títol d'una obra de teatre de temàtica paral·lela que algun dia acabaré.

després, m'apropo al 3cb. visito l'exposició de J.G Ballard "autopsia del nou mil·lenni", amb la desgana del comercial que han enviat a una fira de mobles a tiblisi. però poc a poc la mirada d'esquizofrènic de ballard, la seva veu, les seves paraules als vídeos de l'expo em van seduint. aquest forense del futur, amant de les belles catàstrofes, de les perversions insospitades, i les arquitectures asèptiques, té una novel·la on la vegetació de l'àfrica es cristal·litza. la ciència ficció és el seu camp de treball natural, el laboratori on ha destil·lat totes les seves visions literàries, visions que altres escriptors i intel·lectulals llegeixen en termes de prediccions. mentre escric això, m'adono que tinc ganes bojes de llegir la novel·la de ballard on les selves de l'àfrica es cristal·litzen. en l'univers literari de ballard tambè hi surten piscines buides. aquesta imatge magnètica, poderosa, poètica, adquireix avui dia, és clar, una dimensió simbòlica, d'apocal·lipsista avant la secheresse, que fa desconfiar del seu profetisme però "ahí queda la visión para el que quiera verla".

jo penso en un futur de clubs amb piscines buides on un pare parla al seu fill de la antiga condició amfíbia del humans. piscines on la mort fa molts anys que ja no hi neda.

xirimiri

2008-10-14T12:14:00.004+02:00

amb quina vaga familiaritat ens retroben els llibres adquirits fa molts anys, fora de casa quan, flâneurs en ciutats estranyes i evitant el xirimiri de la solitudine, entràrem en aquella llibreria desconeguda buscant, als seus prestatges, als lloms amics, a les tapes lluents, immòbils dels llibres, en l'embriaguesa de l'olor a paper imprès, l'escalfor i el caliu de llars de foc, de fogars desapareguts sota les cendres dels dies.

amb quina vaga proximitat vénen a trobar-nos ara, com un familiar mai vist abans truca a la porta amb la seva cara coneguda i una maleta carregada de misteri, aquest llibres oblidats. per exemple, aquesta "antolgía de álvaro de campos" de fernando pessoa que vaig comprar a la llibreria hontza de donostia, en els meus dies bascs, i que ara llegeixo, intermitentment, aquí a belladona, entre la intermitència de les plujes tardorals, al temps que recordo el viatge a portugal amb e.lla l'estiu del 2008.

80. (Frío especial de las mañanas de viaje)

Frío especial de las mañanas de viaje,
angustia de partir, carnal en ese escalofrío
que nos va del corazón hasta la piel
y llora virtualmente, aunque esté alegre.

(Antología de Álvaro de Campos, Poemas sin fechar. Fernando Pessoa; Alianza editorial 1987)

cau ferrat

2008-10-01T18:22:00.004+02:00

"un refugi per abrigar els qui senten fred en el cor, una pedra on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enllotat de la vida, una ermita prop del mar per als ferits d'indiferència i un hostal de pelegrins de la Santa Poesia que vingui a veure espai, a respirar núvols i mar, i tempestats, i calmes, a curar-se el mal del soroll, a emplenar-se els pulmons de pau ..."

amb aquestes paraules santiago rusiñol inaugurava el cau ferrat de sitges, l'any 1894 . aquest discurs, tal com diu josep pla en el seu impagable estudi rusiñolià "santiago rusiñol i el seu temps", són pur rusiñol i, contenen, a més, l'adn del modernisme. el geni de manlleu arribà a sitges buscant la llum. síp, raimón, síp buscant la llum mediterrània i la de l'escola de pintors lluministes que tant admirava. hi arribà de la mà de casas i meifrèn que es veu que ja hi pinturaven feia estona. la història de rusiñol amb sitges i les seves gents és la història d'un fletxasso. el barbut hi buscava l'àcida llum de la "costa d'or" però també un lloc on depositar la seva col·lecció de ferros forjats. el local que tenien amb el seu amic enric clarasó i on ja havien perpetrat diversos fasts escandalosos, havia quedat petit a causa de la natural tendència a acumular coses del manlleuenc.

l'any 1893 rusiñol va pagar mil peles per un casa de pescadors colgant sobre el mar, i dues mil peles més per reformarla i construir-hi el seu temple del col·leccionisme i estudi-vivenda. el projecte va ser encarregat a l'arquitecte francesc rogent que l'hi donà l'àurea gòtica que presenta el cau. l'any 1894 rusiñol va comprar la casa contigua perquè l'espai no era suficient per acollir la seva col·lecció de pintures, ceràmica i vidres i ferro forjat.

el 14 de novembre del 1894, després d'una sonada desfilada (cavalleria i banderes incloses, portades per pere romeu i per lluís labarta) des de l'estació de sitges al cau, quedava inaugurat el cau ferrat amb la penjada estelar de dos grecos propietat de rusiñol (sant pere i santa maria magdalena).

al cau, disfruto com un imbècil dels dibuixos de "la banda del pensil", la banda local de músics amateurs que tocava al casino del prado. flipo amb els plusieurs rusiñols. imprescindibles, "la casa de prèstecs" (paris 1889) , impecable composició d'una refinada sordidesa o de "palau abandonat" (víznar, 1898) entre molts altres quadres.

hi ha el "ball del moulin de la galette" (1890) de ramon casas que és un autèntic cas d'anticipació cinematogràfica per la seva capacitat de captar el moviment i la llum amb un bisturí pictòric de primer ordre.

veig en directe el primer casagemas de la meva vida i flip i m'emocion.

per desgracia "la morfinòmana" (paris, 1894) de rusiñol i "cursa de braus" (barcelona,1900) de picasso, dues perles de la col·lecció estan en prèstec.

un excusa immillorable per tornar-hi.

perifèria

2008-09-30T01:51:00.004+02:00

podrit d'interiors com em sento, podrit d'aquest vampiritzant castell, d'aquest úter artificial, d'aquest permanent sarcòfag fugaçment eclipsat d'obscuritat pels sols i les llunes mentideres del focus i els seus filtres que és un teatre

decideixo

anar fer un volt amb la bici. mentre deslligo l'artefacte de la doble cadena que l'aferra a la plaça del pi, el sense sostre que dorm cada nit davant de l'església prova de vendre'm un bicicleta per 60 €. (ja se sap, la crisi aguditza l'enginy i podria estar-me perdent l'ocasió de la meva vida!) l'artefacte en venta no està gens malament. devorat per la curiositat, davant del patrimoni radial del homeless, li pregunto on l'ha comprada i amb quins diners l'ha pagada per pur tafanerisme fiscal. l'home em respon que l'ha comprada al mercadillo de darrera la boqueria amb els diners que li donen els capellans. em demano si això converteix l'església en còmplice d'una possible trama de robatoris: els xinesoso o els magrebins les roben amb "alevosía y nocturnidad" (ai, el castellà, el castellà és un llengua amb un talent superior per a la cosa administrativa!), en la selva gòtica. el diumenge següent les venen, senceres o desballestades, a les paradetes de la plaça garduña. tenint en compte que ja me n'han fotut una aquest any, el paio m'hauria pogut estar venent la meva pròpia bicicleta. abans d'anar-me'n li dic que tregui les alforges de la bici (van incloses amb el preu) o li fotran aquesta nit.

baixo fins a barceloneta, agafo el passeig marítim i pedalo per les platges de nova icària i bogatell fins a la mar bella. tarda de vent. mar color blau fosc no gaire moguda. a dins, s'hi intueixen els corrents submarins de setembre. empesos per eòlics dièsels, alguns windsurfistros llauren l'aigua amb la quilla de la seva planxa.

pedalo fins al fòrum. un equip de cinema esgarrapa la darrera lluminositat canicular a la tarda per a una publi. l'avantatge de rodar amb cotxes és que sempre estan a la marca i no es queixen del sol ni del fred.

deserta d'activitat, segellada, la carpa solitària del circ du soleil sembla una balena varada en l'estupidesa dels seus colors groc i blau. una immensa tenda mongol deshabitada amb les banderes trempades pel garbí.

passo per davant la incineradora de sant adrià: aquesta és la olor que fa l'infern, no hi vull anar, em dic.

acròbata de la meva ombra, travesso el besòs cavalcant la meva bicicleta vermeia. sóc feliç.

m'endinso per dreceres que transcorren parl·leles al mar. ara, davant meu, espectrals, s'alcen les xemeneies tricèfales de l'antiga fecsa. la grisor d'aquest envelat de formigó contrasta amb els vius colors dels aerosols. el vent embat els herbots suburbials davant la impertèrrita mirada dels grafits. formes transformades per l'acció de l'home i la natura que es contemplen amb recel. arriben, fragmentats, crits de gavines. oh, els dolços camps de la perifèria: grafits, ferralla i condons ! la brisa setembral escombra els coàguls de delinqüència que fan niu als ravals. però els ocells de la clandestinitat, d'allò prohibit, saben amagar-se entre les esquerdes.

descavalco. m'apropo a la gran matriu que s'endinsa al mar com una trompeta de ferros. senyals de perill de mort. homes solitaris que creuen l'indret acompanyats de misteri. passejo per llocs on la gent no hi va a passejar, em dic.

en una platja mig amagada un noi amb el tors nu, cos de culturista i pantalons de militar posa per a un un tipus que li fa fotografies amb un zoom.

travesso sota el gran conducte-abocador en la penombra, entre la fosforescència dels grafits, deixalla i olor a merda humana. espeleòleg de la perifèria, contemplo les piràmides de formigó pintades amb grafits com si fóssin extranyes senyals deixades per capriciosos marcians, o els cavalls de les caux del futur.

en sortir del túnel, em trobo a la platja de badalona. tios vestits de cuir sobre la moto amb el motor encès. homes que esperen dins els seus cotxes.

contemplo la cara nord-est de l'antiga fàbrica de fecsa: xapes de ferro rovellada, finestrals trencats, planxes doblegades per les tempestes. la gran fàbrica sembla la façana d'un teatre en desús des de fa molts anys. el teatre de la llum.

un vella fàbrica davant del mar, penso.

potser sigui això un teatre: una fàbrica de llum davant del mar del públic.

mir-all

2008-09-28T16:38:00.001+02:00

l'actor és un vampir que només es reflecteix en el mir-all del públic.

aigua de tardor (2)

2008-09-23T01:18:00.005+02:00

cal despedir l'estiu com es mereix. formalment. com qui es despedeix d'una parella d'ancians que us han acollit hospitalàriament durant uns dies. s'acaba el temps de menjar préssecs i nedar: cal celebrar-ho. unes paraules del breviario mediterranio de predrag matvejevic´que llegeixo intermitentment en aquest dies de pluja intermitent, se'm revelen immillorables per al ritual. la cosa va de depòsits d'aigua:

"(...) Los Depósitos de Agua en el litoral tienen diversos nombres: aljibes, cisternas y, los más frecuentes, pozos. (...) Los pozos se diferencian ante todo por su profundidad y el agua que contienen: si es de manantial o de lluvia, fresca o estancada, límpida o turbia, más o menos salada. Sus bordes sufren el roce de poleas y tornos elevadores, cadenas raspadas y sogas con las que se sacan cubos y baldes, por estas huellas se reconoce cómo han servido y cuanto han durado. Los pozos más grandes y profundos a primera vista parecen grutas. (...) Un pozo de agua viva se menciona en los libros sagrados. Era el lugar de refugio y reposo, de bendición, y a veces de tortura: la sed junto a un pozo es muy difícil de soportar, La pila baptismal se le parece. Aporta frescura en los templos, durante los grandes calores, (...) y, de alguna manera, reconforta. El interior del pozo guarda la verdad, así lo afirmaban los sabios y el pueblo lo creía.(...) En comarcas pobres los pozos de piedra tallada se consideran fuentes. En el Mediterráneo todavía no se ha escrito una poética a la mesura. "

no sé si estarà "a la mesura", però aquest fragment revelat en dies de plujes i fertilitzacions d'aljubs i cisternes m'ha revelat un poema meu de fa un any aproximadament que ara torna com una imatge emergeix a la supefície d'un pou. el poema és també una manera de donar la benvinguda a la tardor. parla de pous, fertilitats i viatges. voilà.

Beduí

Com aquell beduí que cada dia
camina, matiner, tots els quilòmetres
fins al pou d’on treurà l’aigua del dia,
jo vinc des del meu llit a aquesta taula
a extreure poesia dels fulls blancs.

Hi ha dies que el pou blanc em recompensa
amb dos versos mitjans per passar el dia.
Llavors sé que tindré l’ànim tranquil,
al menys, fins que la llum del Sol es pongui.

Hi ha dies en què el pou es mostra avar
i em dóna, escassa i tèbia, una aigua amb terra.
Llavors sé que aquell dia tindré sed,
però, disciplinat, faig libacions.

aigua de tardor (1)

2008-09-22T23:55:00.003+02:00

l'estiu se'n va pels eixodius de la tardor. sota les gotes, les cantonades dels terrats es contrauen i les rajoles recuperen la seva pell cetàcia. la terrassa és un gobi que emergeix sota la canícula a-gobi-ant. les llambordes de la plaça del pi brillen sota la bateria tremolosa de fanals municipals. el rosetó s'ho mira tot amb un escepticisme cíclop. però, ràpidament, tot s'eixuga. els carrers són dermis carnívores d'aigua. extramurs, la remor recorre els torrents eixuts com una gran serp invisible. encara forns els aljubs.

la veu de billie holiday cantant autumn in new york salta del cd, i passeja pel pis com una vella gata cega. no sé què fa la tardor a nova york, tant me fa, però aquí ha arribat de puntetes, fent-se l'estreta, amb quatre plujes tímides al bolso. ha entrat per la porta del darrera, discretament, com entra l'assasina a la pàgina 56 d'una novel·la negra.

com el terror, com la misèria, com l'odi i com les guerres, la nostàlgia es fabrica als laboratoris de l'especulació.

prou mariconades: la meva pàtria el meu hibiscus.

els viatges de la raque (a short story of a never-ending story)

2008-09-21T15:50:00.004+02:00

el meu macbook i jo hem pactat que farem tot el possibe perque això no sembli un article de la rosa montero.

dissabte nit. surto del teatre i agafo el metro, línea verda. en baixar a catalunya, el dinosaure encara hi és: és diu "festes de la mercè". és una festivitat en la que els barcelonins imiten els holligans amb uns resultats excel·lents. i aquí no passa res.

entro al viena de les rambles. demano un frankfurt-viena. en un dels còrners de la barra rectangular del viena (autèntica joia arquitectònica digne d'un premi f.a.d-food) hi ha una parella. ell, un tipus d'uns trenta vestit amb samarreta del barça. ella, trenta i bastants, la pura màscara del dolor gravada al rostre, plora asseguda al seu costat. ambdós, probablement d'ètnia gitana. ambdós, ben cuïts. l'escena no necessita subtítols. quan entro al viena, es veu que ja fa estona que la parella s'està a la barra i que ella plora i sanglota. la cambrera més jove del viena, cabells tenyits de roig, pentinat d'estètica redskiniana, orelles perforades per diversos piercings, incapaç de contenir la ràbia davant de la evidència de la situació parla amb la noia i, enrabiada, s'encara al tipus. el tipus s'encara a la noia: " tu te callas, que es mi mujer, tu te callas, tu te callas ... !"

apareix l'encarregat, un tipus de perfil èlfic, a pacificar amb menys èxit que un casc blau als balcans. la cambrera redskin entra a la cuina amb la pressió baixa causa de la còlera continguda. al meu costat, dues noies d'uns vint-i-pocs surten, espontàneament, en defensa de la noia. davant la situació el probable agressor s'esmuny del viena.

les noies i jo ens apropem a la noia que plora. la història no és gaire original. la raque i els seu novio fa quatre anys que estan junts. això vol dir que fa quatre anys que ell li fot de viatges fins al dni cada cop que se li cortocircuiten els cables de la homenia. la raque és de sevilla. fa tres setmanes que ella i el seu príncep dels blaus van viatjar en bus a barcelona amb els fills d'ella (són d'una altra relació) i amb la promesa, suposo, d'un futur sense "viatges". fa unes hores, mentre s'estaven en un dels concerts de la mercè, un noi s'ha acostat a la raque i ha parlat amb ella. el ronhaldiño de les hòsties ha demostat que està bé de reflexos: acte seguit s'ha posat a amenaçar-la amb violar les seves filles. "si le hace algo a mis niños yo ... lo mato" diu la raque entre dos sang-lots.

la raque és alcohòlica, ens ho diu ella (més aviat els ho diu a les noies, perquè a mi quasi no em mira quan em parla. està aterrida). fa un parell d'anys va posar una denúncia al seu novio- agressor: ordre d'allunyament temporal de 600 m (és aquesta la distància de la tragèdia?) però el noi va semblar redreçar-se i va aconseguir el vist-i-prou dels psicòlegs. per descomptat el noi es va des-redreçar tot sol i va seguir practicant el seu esport predifavolecte: la boxa amb parella. ara només pensa en tornar a sevilla, a casa del seu opaíto, amb els seus fills. allà es sentirà segura, diu. demà mateix pensa agafar un tren cap a sevilla amb els seus nens.

la raque té por que ell pugui fer mal als seus fills. els nens s'estan a casa d'una veïna en un pis del carrer unió. la veïna és de confiança, bona noia, fa d'arbre-estàtua a les rambles. núria i berta, les noies que han saltat dels seus tamborets a interessar-se per la sort de raquel davant la fatalitat de l'escena, poven, ara, que raque prengui consciència que la seva condició d'espàrring humà no és gens normal i que ha de tallar amb aquesta situació el més aviat possible.

després d'una llarga estona sortim del viena: acompanyarem a raque a casa abans que ell torni a buscar-la i li foti una pallissa. en sortir del viena la samarreta del barça passa davant nostre, però va tan posat que no ens veu. raque m'adverteix que si em veu amb ella es podria posar encara més violent. decideixo seguir les noies a una distància prudencial. les rambles van plenes de gent que ha sortit a celebrar la mercè. aliens al drama de raque, transeünten la seva embriaguesa festiva. hi ha tants motius per beure, sembla, com per viure.

a mig camí, raque para, està aterroritzada i vol fer una trucada. les noies li deixen diners per la cabina. truca a son pare, a sevilla. parla amb ell entre sanglots i en un moment donat passa el telèfon a una de les noies. la noia li explica la situació. el pare sembla estar al corrent de la cosa. jo vigilo que el perla no aparegui sobtadament. són moments tensos. fa uns segons ha passat corrents rambla avall, però tampoc no ens ha vist. som molt a prop del carrer unió. tenim por que ell l'estigui esperant al portal. la situació és confusa. pel que ens ha dit raque hem entés que el tipus no té les claus de la casa.

provem de convéncer raque que el millor que pot fer és avisar el mossos. raque es nega. malgrat tot, mentre parlen per telèfon, m'escapo ràpidament a la comissaria de la urbana que hi ha uns metres més avall. interpel·lo un parell de mossos que hi ha a l'entrada. un d'ells, jove i amable (aquí és on això torna a semblar un article de la montero!) em diu que no cal denúncia: si la raque els diu que està amenaçada o truca al 088 dient que ho està, rebrà escorta policial. torno a la cabina. explico a la raque el que m'ha dit la poli. però ella torna a mostrar-se contrària: " no, no, los mohssu no, que eso seria com una traición, no eso sí que no ... "

impotents i acollonits enfilem el carrer unió. la raque va davant. uns metres després la núria i la berta. darrera d'elles, cobrint la retaguàrdia, jo.

davant del portal de la raque hi ha dos cotxes dels mossos. observem com la raque entra al portal. passen els segons. s'apaga el llum del portal. passen els minuts. no s'encen cap llum a la finca. la raque té el nosre telèfon per si passa res. res. no passa res. els cotxes dels mossos segueixen allà, buits com dues closques abandonades pels seus mariscs. cap llum a la finca. cap trucada. cap soroll. cap crit. bé, sí, una mica més enllà, a les rambles, es senten crits, però són d'una altra mena.

deprés d'una estona les noies i jo decidim anar-nos-en. a la núria li fa mal la panxa del nervis. decideixo convidar-les a una cervesa. parem a un senyor paquistaní que ens ven tres llaunes d'estrella a preu de festa major: 1€ 50 cadascuna. enmig de la marea humana qualsevol ens prendria per tres fêteurs de la mercè. i potser sigui exactament això el que cal fer: emborratxar-se. emborratxar-se avui. demà, escriure aquest post.

és possible que a hores d'ara la raque hagi agafat un tren i sigui a a sevilla amb seu opaíto i els seus nens. també és possible que no l'hagi pogut agafar.

en tot cas, aquests són la mena de trens per als quals val la pena matinar.

el viatge de la raque no acaba a la propera estació, sigui quina sigui. les marques de la seva cara ho saben.

bon viatge raque, tant de bó que la propera vegada que ens veiem no sigui al telenotícies.

ah, podeu dir-me rosa, així, a seques.

P.S: aquest post està dedicat a la núria i a la berta, heroïnes anònimes.

perse-avarar

2008-09-19T18:55:00.004+02:00

perseverar. perseverar en la construcció diària d'una obra polimorfa, autèntica i original bastida minut sobre minut. una obra que ja no beu de les putrefactes aigües freàtiques del romantixisme sinó que fendeix les seves arrels en una terra lluminosa i rica en els minerals de la parsimònia, la confiança i l'altruisme. una obra que ha de de ser com un tres de nou amb quinze folres: rizomàtica i espiritual alhora. o res.

opening night

2008-09-18T18:45:00.002+02:00

castigo l'ull dàlmata amb una estudiada desatenció per demostrar-li qui mana aquí.

avui nit d'estrena. penso en el gran, l'únic, el mestre:

" (...) Conjuntamente con Bo Harwood, Cassavetes, escribió la letra de varias canciones que pretendía utilizar en Opening Night. Las primeras tres estrofas de una de ellas son ejemplo de su sensibilidad respecto de la vulnerabilidad que puede sentir una actriz en su "gran noche":

Silencio,
como en una noche de paz.
Me asustaba
la multitud.

Todo el trabajo
de mi vida
me llevó
a este único momento.

Cada lágrima que he derramado,
cada risa que he soltado,
cada visión de una mujer,
cada sensación de placer,
¡todo!
¡Oh, Diós Todo poderoso,
era noche de estreno!

(...)

del llibre Cassavetes por Cassavetes de Ray Carney. Crónicas Anagrama 2004.

autòmats

2008-09-15T15:44:00.004+02:00

un proema del qual no n'estic convençut del tot i del qual m'agradaria saber la vostra opinió.

autòmats

Amb quin vaga inèrcia cada dia
es llença el cos al ball del gestos, rutes
que recorrem amb perfecció d’autòmats.

Mariners cecs, naveguem d’esma
per l’insondable mar de casa nostra.

Timons de boira som.
Timons de boira ens porten
per entre illes d’objectes.

I van els óssos
tatuats de memòria
a l’alcova del sexe
al despatx de la gana
a la suite de l’insomni.

L’atzar sap donar corda als nostres cossos.

Corders som d’un pessebre amb molsa seca.

Atura’t, ara, ja, deixa de moure’t,
comença a caminar, orfe d’inèrcia.

(plaça del pi, 26 agost 2008)

l'11 de pessebre

2008-09-13T13:33:00.004+02:00

pàtria: f. terra on hom ha nascut; país al qual hom pertany com a ciutadà. (diccionari de la llengua catalana. inst. d'estudis catalans).

el meu onze de pessebre comença amb una visita desganada a la documenta. desganat com estic de nacionalisme i altres sentiments senyers, passejo pels carrers de la república documenta i topo amb un llibre que m'obre la gana i la visa electrón. es tracta de breviario mediterráneo del croat pedrag matvejevic´(pròleg de claudio magris per als llaminers). el llibre és un assaig sobre la mediterrània. explora els diferents elements que han anat configurant, a través de la història, aquesta nacionalitat o cultura compartida, invisible, desabanderada, però palpable, mastegable, mesurable que és la mediterraneïtat, digues-li, ser de la costa, si vols. matvejevic´ investiga les causes, els orígens i l'evolució dels patrimonis costers: ports i aduanes, agricultura de l'oliva, la suavitat de l'arquitectura, la difusió de les diferents religions, la mutació de les diferents llèngues i dialectes en el temps. en llegir la contraportada del llibre adverteixo una picada d'ulls, una invitació sincera a revisar el concepte de nació, nacionalitat amb que les llances de l'11 ... m'apunten? m'apuntalen?

"En Alejandría conocí a un catalán, relojero de profesión, que intentaba rehacer el catálogo de su biblioteca devastada, la mayor de la Edada Antigua, pese a los escasos datos disponibles. Se lamentaba porque su lengua materna se estaba perdiendo y quería compensarlo de algún modo. Los excéntricos del sur se distinguen de los excénricos del norte. La causa no es sólo el clima diferente. En el Mediterráneo, los prodigios también son diferentes."

l'absència de senyeres a la ciutat queda compensada per una absència de ciutadans que puguin apreciar l'absència de senheres a la ciutat. la culpa compartida és del calendari i d'un invent de la societat de benestar que es diu pont, digues-li the shortest way cap al weekend.

em pregunto amb què queda compensat l'augment exponencial de turistes o excèntrics del nort que diria en matvejevic´.

tornant de dinar, en passar per davant de la plaça d'urquinaona, albiro, instantàniament, des del taxi el meu antic professor de dicció a l'institut del teatre lluís solà. solà, a banda de mestre inefable, és un poeta de llarg recorregut reconsagrat per la unció de la impremta i traductor, entre d'altres textos, d'el castell de franz kafka. mentre em pregunto què és això de la nacionalitat, què és ser català i, encara més, sentir-ho i en tota la problemàtica esquizoïde que se'n deriva, em dic que potser el nacionalisme sigui allò de la novel·la de kafka: un castell perdut les terres del qual no es poden mesurar ni pel més escrupulós del agrimensors.

magre com un dels uns de l'11 de setembre, el cabell banc, la mirada reconcentrada darrera les ulleres, l'americana a l'espatlla lluís solà apareix com una presència fantasmal, un personatge de kafka que mira el grup de joves amb senyeres i estelades que s'han reunit a la plaça urquinaona. entre els joves i solà hi ha un pas zebra i la duresa del vidre de les ulleres del poeta, vidre que té la propietat de cristalitzar la realitat per extreure'n poesia.

la meva visió del poeta solà és fugaç però no la tirallonga de records que m'evoca. aturat a la via laietana, aturdit per la sardana informe de turistes, amb el seu contraposto esquàl·lid, lluis solà és la rèplica a l'estàtua de rafael casanovas que hi ha uns carrers més enllà. em vénen a la memòria records dels dies de l'insitut. una caiguda espectacular de la cadira del professor solà (que té la propietat d'enroscar-se sobre les seves pròpies cames com un serp), el relat d'anècdotes de la seva infància rural ( l'home que duia grills sota el barret) i el degoteig de poesia d'altíssima qualitat ( vinyoli, carner, riba, espriu, martí i pol, foix, ... sí potser massa nomenclautura, però literadura abans que res) filtrada en els textos que treballavem a classe. records de les classes amb un professor i una persona entranyables que va saber imprimir a la seva tasca pedagògica personalitat, erudició i humor viguetans.

imbuït, doncs, d'una ànsia detectivesca per aclarir què és això de la pàtria, resolc que la única nacionalitat amb la qual m'identifico amb tots els ets i uts i és la de mediterrani. potser el fet que no tinguem una bandera que poguem penjar al balcó, ni cap onomàstica victoriosa o desatrosa en la qual manifestar-nos, sinó moltes banderes i moltes festivitats, tantes com ports conté aquest gran budell rocós farcit d'història, sang, saviesa i merda que és el mediterrani, potser tot plegat em fa sentir-me alleujat dels remordiments de no sentir-me prou patriota.

no ho sé. això de la pàtria és com un peix sense espina. fugisser. inaprehensible. potser la pàtria, la única pàtria possible és aquella pols, aquell silenci que es concilien només en una certa intimitat, aquella petita casa en la qual, a vegades, cansats de veure món, tornem. el meister vinyoli ho va teixir en una bandera que es diu poema. sortosament, la va penjar al balcó.

L’ACTE DARRER

Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la
comédie en tout le reste. On jette enfin de la terre sur
la tête, et en voilà pour jamais.
PASCAL

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vegits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats —car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

Joan Vinyoli ( Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.)

àfrica

2008-09-10T01:18:00.004+02:00

no ho sé, nois, parlant del desert m'ha vingut com una mena de cosa i he hagut de fer-ho.
és una de les lletres del meu poemot africà, correspon a la part del desert de timbuctú.

N.1

Anàvem dins, per les lletoses
dunes ardents de l’àrid Sàhel
i penetràvem el vast desert
( ¿ o era el desert que ens penetrava ? )
ben custodiats d’arborescències,
iguals a focs d’antics profetes.
Creuàvem, muts, silencis plens
de temps estranys i caminàvem.
A prop de l’ombra del meu camell
el Sol pintava la trèmula ombra
d’en T. E. Lawrence amb un turbant.
En plè desert un home pesa,
exactament, la seva petja,
i fà una petja, exactament,
la mida d’una vida, jo pensava
mentre sincronitzava, pas a pas,
el meu alè al del meu camell
i el vent, sutil, s’incorporava
al compàs just del panteïsme.
Els ocells deien al silenci, amb jocs,
les lletres de cançons que coneixia:
deien Vivaldi, Bach o Coca-cola .
No cansa la distància, no cansen els quilòmetres,
és la inçertesa el que més cansa,
saber que allò que un home sap
no basta mai o sempre sobra.
Feliços i rendits a la sagesse
gaudiem amb l’estricta praxi atàvica
de tres o quatre coses essencials:
com trobar una ombra en plè desert
com orientar-se en el plà inmens,
encendre un foc amb excrements,
trobar els camells en el mar beix.

("àfrica. les lletres negres d'uns versos blancs". 2007 , inèdit )

darrera les oliveres hi ha els dàtils

2008-09-10T00:35:00.007+02:00

en tornar de l'assaig prenc una cervesa amb els nois, a la terrassa de sota de casa. isham, argelí i iniciat en la tradició sufí. eli, senegalés i músic.

isham m'explica que hi ha no sé quants tipus de dàtils. també de cafè. al desert d'on és originari son pare, planten les oliveres per frenar el fortíssim vent de la regió. darrera hi planten els fruiters: figueres, magraners, palmeres.

nits a 45 graus, allà. conec la sensació. era a timbuctú, l'estiu del 2005. aire en flames.

a la regió del pare d'isham quan algú es queixa de la calor, els homes responen: "sí. i què si no pot fer uns fruits tan bons ? ".

isham diu que una palmera pot donar fins a 150 quilograms de dàtils per collita. però fins i tot les palmeres cal regar-les un cop per setmana. eli diu que 150 quilos tampoc no són tants.

els nois estan de ramadà. bé, crec que eli passa una mica del ramadà. té els ulls vermeis de fumar xocolata.

isham llegeix el corà als matins. jo, als matins, llegeixo vinyoli.

ah, isham diu que segons la tradició el dia comença amb la foscor. eli no està d'acord: quan el seu rellotge marca les 24:00h és fosc.

eli ha vist un reportatge a la tele sobre libia. diu que és un país increïble amb un president increïble. isham diu que gadaffi és un malalt mental en mans de metges des de fa anys.

pujo cap a casa pensant on he de plantar les oliveres.

però, a vegades, el vent no bufa des d'una sola direcció.

fa dies que no escric en paper. em sento brut. guixar purifica, els profetes ho saben.

dol-che & guevara

2008-09-09T00:28:00.006+02:00

arribo a casa, obro la nevera, trec la bossa de m&m's que vaig comprar al duty free de praga, poso un disc d'omara portuondo, la ella fitgerald de la música cubana, i començo a endrapar cacauets mentre escric això.

he baixat caminant des dels verdi a casa mentre repassava en veu alta el text de rock and roll . pel camí, la gent em mirava amb cara de condescendència: pobre llunàtic ! als verdi he vist che, el argentino, el primer dels dos films de steven soderberg sobre el che guevara, amb un portentós benicio del toro performant el sòlid, incòlume bloc de marbre moral, metge impenitent, guerriller imbatible i ministre en les seves estones lliures anomenat ernesto che guevara. la peli acompanya a del toro-che des de la reunió al D.F. on coneix fidel castro i el posterior desembarcament a cuba, el 2 de desembre del 1956 a bord del granma, amb un grup de guerrillers, que culminaria amb la presa de la habana i el derrocament de l'exèrcit de batista, l'1 de gener de 1959. tot, esquitxat amb les intevencions del guevara, a nova york, l'any 1964, amb motiu de la intervenció de la delegació cubana a la seu de nacions unides. del toro està immens i soderberg aconsegueix teixir un història molt ben explicada. minut a minut, dissecciona la figura del che amb aquest bsiturí de precisió que, a vegades pot ser el cinema històric. quan s'ha acabat la peli, un té la sensació d'haver vist un che solitari, malgrat que es passa la peli acompanyat dels camarades guerrillers, saltant pels riscs de sierrra maestra. no recordo cap foto-granma on del toro aparegui sol. i, malgrat tot, ho està. és un home solitari en la seva grandesa moral, en la colossal talla de les seves virtut i coherència. potser sí que el flim és el que més s'assembla al cinema religiós, exposant les virtuts del sant guevara. tant de bó tots els flims religiosos fóssin tan bons.

segon dia seguit als verdi que te quiero verdi. però abans un parèntesi: avui estic combatiu. no sé si és per obra i gràcia del che, d'en soderberg o de qui, però aquí ve la primera: deixeu-me dir que la qualitat de la programació dels verdi ha caigut en picat des de fa, com a mínim, un parell d'anys. no sé exactament a qui o a què s'ha venut el senyor verdi, però des que els van donar el premi als milllos cinemes d'europa, han mort d''èxit. l'últim any m'he empassat plusieurs flims infames que pel fet d'estar rodats al desert de l'exotistán o a la selva de muylejistán han trobat una distribució que, francament, crec que no s'havien guanyat per la seva qualitat cinematogràfica. sóc un furibund partidari de defensar les indústries febles davant de les poderoses, però si us plau, siguem seriosos. "algunos truños del cine europeo", podria ser un nou capítol del gran llibre-homentage a l'inefable josé luis guarner autorretrato del cronista (ed. anagrama 1994), podria ser-ho -només que guarner era un tipus amb massa classe per aquestes excentricitats- tenint en compte la quantitat de merdetes que han pasturat per les pantalles dels verdi darrerament. ahir sense anar més lluny, vaig regalar-me un pastel·lot alemany, un llarg videoclip de romanticor, guanyador de no sé quin premi que, amb el títol de lo visible y lo invisible, es dedica recórrer tots els llocs comuns de la vida bohèmia, en aquest cas un parella de pintors madurs. la teoria, desfassada, caduca i falsa, del flim vindria a ser la següent: l'artista si no pateix no crea, ergo l'artista, com a creador que és, ha de patir, o sigui que ... som-hi nois, flagelem-nos i flagelem al personal, autodestruim-nos tots que l'art mos ho agraïrà !

en realitat jo volia començar parlant de la segona perifèria, el blog d'en subal quinina que per motius incerts però molt respectables ha decidit tancar el xiringuito. hauré d'esborrar, amb gran penúria la segona perifèria de l'ull on the blogs. o no. per que ... ¿què es fa en aquests casos? vull dir, tècnicament, ¿es pot considerar cadàver un blog mort? em pregunto si hem de seguir visitant-lo com qui entra a les runes d'una antiga casa, o cal oblidar-lo ràpidament com un davanter brasiler que es dona a la caipirinha. ¿eliminarà subal, el seu fill de la blogosfera ? adéu, en tot cas, a la segona perifèria com al palimsest elèctric, viu i lúcid que ens ha acompanyat tantes nits.

subal est mort. vive subal !!

ho sento però avui estic pamfletista i combactiu. o sigui que ... agarreu-vos !!

en una altre ordre de coses, o no, fins quan ? vull dir, què més ha de passar per què sortim al carrer o desembarquem a bord d'un granma de ràbia a les portes de l'ajuntament d'aquesta ex-ciutat i actual parc temàtic del turisme ?? vull dir què més ha de passar ? el senyor beau-fill de pute (és hora de dir a les coses pel seu nom: qui col·labora en un crim és un criminal!) ens ha despatxat una incommensurable monstruositat ( amb tot els respectes pels monstres ) arquitectònica davant del mar: el famós hotel vela del port. un delicte ecològic de primera magnitut amb la connivència d'un ajuntament ... ¿d'esquerres? una ciutat degradada de la seva condició de ciutat i convertida vomitori, en parc temàtic per obra de l'ajuntament i els empresaris adjacents, un centre històric que ha perdut el seu teixit social i la seva entitat física i ha estat suplantada per una proliferació de botiguetes de souvenirs, gelateries, botigues de roba i bars (prova de trobar una ferreteria al gòtic !). si fa 15 ó 10 anys m'haguéssin dit que el centre de barcelona es convertiria en una réplica dramática de lloret de mar, hauria rigut. avui, lloret de mar em sembla la rivière francesa al costat d'això. ¿ quan sortirem al carrer a defensar el patrimoni cultural de barcelona (comerços de barri, negocis centenaris, carrers nets de pixats, cagades i vòmits i deixalla, rètols en llèngües romàniques...) ? qui hauria de defensar el patrimoni cultural d'una ciutat, és a dir, allò que la fa única i diferent a totes les altres i, per tant, atractiva al potencial turista de qualitat, de les agressions de la corrosió globalitzadora? qui sinó l'ajuntament, les institucions públiques? i qui, sinó l'ajuntament (un ajuntament d'esquerres, per més inri) ha convertit aquesta ciutat en un destí per al turisme de masses de la pitjor espècie ?

fins quan hem de deixar que la xusma d'arreu del món (la barbàrie no té nacionaltat) se'ns pixi i vomiti a la boca, mentre el nostre ajuntament ens cús a impostos ?

la urbana i els mossos es dediquen a demanar papers als de pell fosca, als paquis que venen birres, però ni s'immuten quan un guiri o un local (atenció! a casa també tenim fills de puta: he vist energúmens pixant a les portes de l'ateneu barcelonès o a les fonts de la plaça villa de madrid, on l'endemà beuran els nens, tios que en recriminar-los la seva actitud, han empleat la mitja neurona que els queda en rebotar-se'm. malaguanyada esteril·lització !) es pixa al carrer o quan algú llença brossa al terra (l'altre dia vaig recriminar un xaval que llençava una caixa d'hamburguesa al terra a petritxol i quasi surto hostiat per tota la familia), tampoc no multa els guiris o locals que circulen pel mig de les rambles o altres llocs on està prohibida la circulació amb bici. i que consti que jo sóc ciclista, però ... o "follamos todos o se pincha la muñeca" !

això sí. l'ajuntament és infal·lible quan vol, i aquest any he hagut de pagar 170 euros de multa per unes escombraries que vaig llençar abans de l'hora permesa, un malaguanyat dia del 2005.

és per això que us pregunto, camarades ...

¿fins quan hem de deixar que els polítics seguexin fotent-nos el pèl d'aquesta manera? fins quan hem de deixar que especulin amb alguna cosa tan important com és el patrimoni social, arquitectònic i, en definitiva, cultural d'una ciutat ?

per quan la revolució ??!!

un poema mallorquí

2008-09-05T21:28:00.006+02:00

voilà una versió provisional d'un dels poemes que vaig esgarrapar aquests dies d'agost a mallorca i que he agrupat amb el títol de "trempó". si us agradessin, prometo posar-vos més cullerades d'aquesta menjúria al plat digital.

Carretera a Estellencs

Condueixes per una carretera,
per una carretera amb corbes,
els peus dins les albarques velles,
un cotxe de lloguer que no coneixes.
El Sol horabaixant et cega els ulls
i, goma contra goma, pitges
ara suau, ara més fort,
les regnes a pedals amb que navegues
igual que l’organista Bach a Weimar.

La llum taronga cau pels espadats
mentre la mà conjuga les cinc formes
del verb velocitat.
Escoltes veus
esparses a la ràdio, entre silencis
elèctrics que se’n van per la finestra.

( Silenci de pneumàtics, llarg. Es sent
la veu d’un locutor britànic. Calla.
Notícies d’un heroi olímpic, lluny.
Silenci llarg de corbes. Ara arriben
fragments d’una cançó de Tina Turner
que es perd quan atravesses el breu túnel.
Després venen sanglots d’algun quartet
de Dvorack ).

Vigila: hi ha pinassa
damunt la carretera de la vida,
i mira aquestes pedres que ha llençat
alguna cabra jove amb la peülla
o el vent de tramuntana amb mà invisible.

Però ara cal que avancis sense por,
no tinguis por, no es pot. Cal avançar
aquest cotxe amb turistes que ara et frena,
que t’impedeix la marxa.
El Sol et cega.
Recorda, no tens pressa, però avances
per una carretera ordida amb corbes.

Recorda, no tens pressa, però avances,
mig rostre il·luminat per la llum rosa
d'un dia que ara mor en l'aspra roca,
i a l’altre una ombra grisa, esgarrapat
per l'urpa blava, immòbil, de l'abisme.

Desapareixeràs en l’horitzó,
ho saps:
som Sols de carn i el mar ens vol.

(de trempó. mallorca, agost del 2008 )

materialitat

2008-09-05T00:26:00.003+02:00

segrestat al teatre pels assaigs de rock and roll, de nit, en tornar a casa cansat i llepat per la reptant xafogor barcelonina, trobo encara una estona per guixar alguna cosa en aquest palimpsest digital. embrutar. barceló parla als seus diaris de la fascinació matèrica per embrutar-se que l'atrau cap a la pintura, una i altra vegada, com una papallona vers la llum. la materialitat és una cosa que sempre he trobat a faltar al teatre. efectivament hi ha artaud i tota la tradició de teatre humit que se'n deriva. però no és el mateix. al teatre, tard o d'hora la merda es recull per a la següent funció. al taller, en canvi, les capes de merda s'acumulen. la pintura està més aprop de la geologia i els fòssils. el teatre connecta amb el món de les ombres creades per la foguera i projectades a la paret de la cova.

la matèria del teatre és la carn, el cos de l'actor. un material, al capdavall, poc maleable. en la pintura i l'esculptura clàssiques la, transformació del material per a la creació de la obra suposa, sovint, un canvi d'estat radical: canvis en el color (pintura), textura, duresa ( cocció de ceràmica i fang, forja de ferro, vidre, etc ). el material del teatre és immutable en la seva naturalesa: el cos de l'actor no experimenta canvis sino amb l'edat i molt lentament. ( els actors americans del "mètode" serien l'excepció a aquesta teoria).

és aquesta materialitat que sempre he trobat a faltar en l'escriptura. potser és per això que desconfio, encara a dia d'avui, de l'escriptura digital, de tot el que no sigui embrutar un paper amb llapis, bolígraf, ploma o el que hi hagi a l'abast, d'aquests petits i magnètics dibuixos que són les lletres. cal·ligrafia. el meu amor pel dibuix i la pintura és abans que el meu amor a la paraula, a la narració. segur. jo sóc de tradició pictòrica. sempre he dit que tot el que no he escrit a mà, no ho he escrit. potser per la mateixa raó bolaño va escriure a mà tota la seva poesia.

¿ què hi fa, doncs, un tio com jo escrivint en un blog ? no ho sé. potser explorar altres maneres de pintar. potser escriure als marges de la llibreta.

cal·ligrafies. hi ha cultures (japò, xina, etc ) on el dibuix (signe) encara és indissociable del logos, del sentit. si la impremta va democratitzar el coneixement, també va privar el signe de la seva bellesa. hi ha, a més, una linea que connecta l'alquímia (des dels druïdes celtes, els alquimistes medievals fins als gnòstics) amb revelació de la paraula sagrada. en aquesta línea s''inscriu tota la poesia gnòstica: des de ramon llull a rimbaud o palau i febre.

hi ha, també, un lligam fortíssim entre cal·ligrafia i humors. la ploma coma a metàfora de la xeringa amb la qual el poeta s'extreu la sang pròpia (flux vital) per animar, a través del paper, aquest cos invisible i interminable que és la poesia. una tradició oportunament sobada per tota la tribu de la cursil·leria, però que no per això deixa de tenir una potència simbòlica primitiva de primer ordre.

mentre escric això, un mosquit es para sobre la pantalla del macbook. agafo el drap de cuina i l'esclafo. l'insecte deixa una petita taca grisa sobre la pantalla. observant tal "ferida llumiosa" em pregunto: això és matèria digital ?

per acabar, una frase extreta d'una de les meves lectures praguenques, concretament, de Utz la última novel·la d'aquest excel·lent, refinat i extranyíssim escriptor (de viatges? què és l'escriptura de viatges? els posts sou-venirs de praga 1 i 2, quedin com a punts d'aquests inte-arrogants) que va ser l'anglès bruce chatwin.

en aquest llibre l'obsessiu baró de utz, propietari d'una col·lecció única de porcellana de meissen (en aquesta història també es parla d'alquimia, immortalitat i ceràmica, casualment ), que ha sobreviscut als nazis, guarda la seva col·lecció en un petit pis de la praga comunista del anys 70. en un viatje que realitza en tren a mig llibre, el baró comparteix seient amb un peculiar matrimoni jove. ell sembla italià, ella ... alemanya ? el baró observa amb gana com la jove endrapa una vianda darrera l'altra, davant el silenci còmplice del marit que no menja res. davant d'una taronja que està pelant la jove:

"Utz apoyó la cabeza contra el respaldo de similcuero, cerró los ojos y recordó el aforismo de Augusto: El ansia de porcelana se parece al ansia de naranjas".

sou-venirs de praga 1

2008-09-01T20:01:00.006+02:00

mentre prenc el cafè en la tassa amb la cara d'en kafka vestit amb una samarreta amb el motiu franz kafka-praga, ambdós objectes que he comprat aquest cap de setmana a praga, em disposo a transcriure al macbook les notes que vaig prendre ahir a l'avió de tornada.

convertit, doncs, en un souvenir ambulant( del solvitur ambulando al souvenir ambulant !) , em pregunto sobre els possibles orígens i causes de l'estupidesa praguenca i em demano si la resta del país mantindrà la mateixa actitud seca, estúpida i quasi punk dels venedors de les botigues de souvenirs que copen el centre històric de la ciutat. aquests no només despatxen un despreci absolut pels requeriments del turista, sinó també una desinformació inquietant pels punts d'interés local. si el pregunteu pel cementiri jueu o per la casa d'en kafka, el praguenc us obsequiarà amb un silenci llarguíssim després del qual vindrà una encadenament de dos a o tres monosíl·labs incomprensibles que, després d'un segon i definitiu silenci (tot coronat amb un robòtic i marcial imparpalleig d'ulls ), resoldreu, amb l'ajuda d'un bon criptògraf, són les runes del que un dia podria haver estat anglès.

el recepcionista del nostre hotel amb unes quantes estrelles de més, per exemple, era una mescla d'extraterrestre molt mal adaptat al planeta i una versió txeca d'en norman bates , acabada de sortir de l'academia militar. 15 minuts després d'entrar per la porta de l'hotel em mirava desafiant i vermei i sense parpallejar. semblava molt enfadat perquè jo no entenia el seu anglés de curs per correu i, em temo, per haver tingut el mal gust d'importunar-lo amb la nostra visita. minuts abans, havia ordenat al grup que passessim a una sala contigua per no importunar-lo durant el chek-in i havia apartat el llibre de registre de la nostra mirada com si fóssim l'enemic espieta. mentre em preguntava qui seria el primer en saltar per damunt l'aparador de la recepció i donar el primer cop de puny, vaig començar a entendre-ho tot. en realitat aquell individuu que jo tenia davant no era més que l'enèssima metamorfosi de kafka. castigat pel seu gòlem, per haver portat l'escarabat del turisme a la ciutat amb la seva literatura, ara era condemnat a metamorfosejar-se eternament en totes les formes possibles de l'antipatia amb l'objectiu de combatre la plaga del turisme que ell havia desencadenat amb tanta angúnia i cal·ligrafia. i és que "qui la fa la praga! ".

per tant, abans, en norman havia sigut un cruel poli de frontera comunista i, molt abans, escarabat i, abans, havia estat en franz kafka. vaig compadir-me d'en pobre franz i del càstig que li havia imposat el seu gòlem. un càstig que sembla no tenir fi, perquè gràcies a la desobediència civil del seu amic max broad, les edicions dels seus llibres no aturen. i és així que en franz és condemnat a encarnar-se, dia rera dia, en recepcionistes psicòpates, en taxistes timadors, en venedors de souvenirs estúpids o en cambrers imbècils, a l'assetjada praga.

(continuarà)

sou-venirs de praga 2

2008-08-31T20:19:00.014+02:00

(efectivament, continua)

transcric del meu quadern de notes del 31 d'agost:

" (...) torno a barcelona després de passar un cap de setmana a praga amb alguns dels membres de la companyia del teatre lliure amb la qual, el proper el 18 de setembre, hem d'estrenar la obra "rock and roll" del dramauturg anglès tom stoppard. l'obra és una revisió crítica i lúcida del comunisme. una part de l'acció transcorre a txecoslovàquia entre 1968 i 1991. un dels temes de la peça és la història de la mítica banda de rock txeca plastic people of the universe, motors del moviment underground txec des de 1969 fins a la seva dissolució a finals dels 80, i símbol de la resistència anticomunista, malgrat ells mateixos.

amb aquesta excusa, uns quants del lliure hem volgut conéixer praga.

mentre volem cap a barcelona amb l'avió de la clickair, convertit en souvenir ambulant per obra i gràcia del duty free, després de dos dies de viatge fast food a praga, amb un grup de 12 persones i un nuvolet de pànic flotant dins l'avió, a causa del recent accident de spanair, penso en la desvirtualització del concepte del viatge respecte a temps antics. el viatge s'ha convertit en un sucedani del que van experimentar els antics. penso en els viatges tal com els conegueren herodot, marco polo, els conquistadors espanyols del xv, entre d'altres.

el romanticisme, que va ser l'avant-penúltima lupa intel·lectual que va deformar-ho tot ( després vindrien les revolucions socials i la revolució del jo, amb freud, la psicoanàl·lisi, la psicol·logia, la consciència, etc ) va donar llum al nostre concepte de viatge.

durant el romanticisme el viatger busca una experiència revel·ladora, catàrtica i transformadora de l'esperit. una experiència extàtica i exòtica. és el viatge sentimental, aquell que busca expandir les fronteres d'una recent descoberta llibertat. una llibertat que confronta les idees racionalistes de la il·lustració. el segle de les llums (sXVIII) s'alça amb un fulgor de llum sobre la guillotina que segarà el cap de lluís XVI i cau amb la desfeta de napoleó a waterloo.

amb el romanticisme, europa viu un època de clarobscurs orientalistes. s'escriu, es composa, es pinta, es balla i s'esculpeix en nom de la llibertat. s'exalta la llibertat de l'esperit per damunt de totes les coses, la passió per sobre de la raó, l'individuu davant la societat, la desmesura. el suïcidi es converteix en l'esport de moda. el romanticisme forja el concepte modern de geni, un concepte que hem heredat i ens hem menjat amb totes les espines. artistes, polítics i intel·lectuals es posicionen a favor dels oprimits, dels marginats. hi ha una admiració per la figura del rebel. el pirata, el corsari encarnen les virtuts de la vida en llibertat: obediència cero a l'autoritat, salvatgisme, rebuig frontal a la societat i a les convencions, independència.

en aquesta apol·logia de la llibertat es defensen, també, les llibertat de les nacions. hi ha un interés pels nacionalismes. lord byron viatja a grècia. lluita contra el otomans en defensa de la nació grega i mor a missolonghi amb 36 anys (l'heroi romàntic ha de morir jove i, a ser possible, teatralment) desagnat per l'epil·lèpsia i la malaria.

però el romanticisme s'entrecreua amb una transformació de caràcter tecnològic, la revolució industrial. aquesta transformació tecnològica i científica que s'origina a anglaterra i s'exten per europa a mitjans del sXIX derivarà, amb l'aparició de la burgesia i d'una nova classe social, el proletariat, en els grans moviments social i revolucionaris del sXX. (comunisme, socialisme, anarquisme, etc ). el viatger romàntic acaba el XVIII navegant a vela i comença el XIX, navegant amb barco de vapor. el viatger del XIX ja és un viatger modern.

en l'antiguitat el viatge ha estat associat a la necessitat. necessitat de moure's per conquerir un territori, per fugir de l'enemic o les malalties ( migracions ), per guarir-se, per alimentar-se o necessitat de moure's per motius relacionats amb l'espiritualitat ( viatges de pelegrinatge ).

el sXX inventa el viatge interior. el redefineix i el l'escupeix fins a elevar-lo a la categoria d'epopeya. james joyce entèn que la odissea homèrica pot experimentar-se durant les 24h d'una jornada dublinesa. l' ulises de joyce fa navegar el seus protagonistes, ( bloom, molly i dedalus ) a bord d'una nau moderna on el timoner, el remer i el capità es fonen en una única figura: el jo. argos convertit en consciència, el toisó d'or convertit en l'enigma de la identitat.

la identitat és el gran tema de la literatura del XX: la descoberta del jo i el qüestionament del món a través de la subjectivitat. el descobriment del jo té una importància anàloga a la "descoberta" del continent americà i les cultures pre-colombines per part del conqueridors europeus del XV, suposa la confrontació d'un món vell (el nosaltres) amb un nou món (el jo). a partir del sXX el que defineix l'objecte, el paisatge i la persona no és no és la mirada exterior sinó la mirada interior. morts déu i les religions occidentals, apareix una nova deïtat: la subjectivitat, profundament connectada amb l'actual ego post-modern i amb el jo i l'inconscient freudians.

la mirada de l'home modern deforma l'objecte en una realitat polièdrica: la idea de simultaneïtat és una aportació clarament moderna: les coses ja no succeeixen una després de l'altra sinó alhora. l'home modern observa les coses des de diversos punts de vista i al mateix temps. aquesta mirada deforma i crea noves visions de la realitat (objecte, figura, paisatge) i, en conseqüència crea una de nova. el sol fet de mirar modifica l'objecte mirat.

el cubisme triomfat com a estètica associada a la idea de realitat polièdrica o fragmentada i a la idea de modernitat. altres moviments artístics del XX (dadaïsme, futurisme, surrealisme, ...) exploraran també les estètiques de la modernitat, però és el quadre les demoiselles d'avignon (1907) , de picasso, el que suposa l'entrada oficial de la pintura en la modernitat per la seva representació magistral i paradigmàtica del concepte de realitat polièdrica. aquesta destil·lació de modernitat pictòrica arriba després d'un llarg procés d'assimilació picassiana de l'art clàssic occidental i l'esculptura africana, és a dir, després d'un retorn al primitivisme ( com explico en la meva "teoria dels gósols" ).

però totes aquestes preocupacions per la subjectivitat ja venien anunciades en la història de l'art pels grans mestres. a finals del XIX, els impressionistes són, amb els seu tractament metòdic i desacademitzant de la llum sobre el paisatge, els primers que es exploren seriosament la subjectivitat. pisarro o monet, amb el seu tractamet del color i la llum personalíssims, són expressionistes avant la lettre. l'aparició del paisatge interior fa niu als quadres dels mestres impressionites (pissarro, monet, manet, cézanne, renoir, turner ...) i emergeix amb l'aparició dels expressionistes, on l'exterior representa l'interior. vincent van gogh és el geni que anticipa el futur de la representació del paisatge interior. post-impressionista per obra i gràcia de l'enciclopèdia però re-inventor de la pintura per motius propis, no és perquè sí que ha perdurat com el paradigma de l'artista modern: enllaça amb la tradició romàntica europea del rebel, lliure i bohemi, exclós de l'ajuntament de la normalitat (artaud li dedica un llibre que titula van gogh o el suïcidat de la societat, convertint la societat en agent de la desgràcia del geni) mor jove, depreciat i triomfa pòstumament.

i encara podem trobar símptomes clares d'aquesta sensibil·litat subjectivista del sXX molt abans, en els grans mestres de la pintura clàssica: els quadres de el greco, velázquez, van dyck o, més tard goya, per posar només uns exemples, són el resultat d'una mirada contemporànea avançada al seu temps.

en la mesura en què les distàncies s'escurcen amb l'aparició dels nous mitjans de transport (barco de vapor, ferrocarril, després l'automòbil i l'avió) el món es fa més petit. la ciutat es converteix en un immens cnossos. un gran laberint poblat per ombres on l'artista ja no sap si és teseu o minotaure ( cortázar revisita el mite del minotaure a los reyes, proposant un teseu cruel que representa el poder i un minotaure, la deformitat i l'exclusió del qual, simbolitzen la figura del poeta ). la ciutat del XX, laberint mutant i urgent, paradoxalment engendra escriptors immòbils.

pessoa, kafka, joyce i, més tard, borges són, bàsicament, escriptors immòbils, creadors de personatges que erren per aquesta atenes desbocada i corruptora que és la ciutat moderna occidental. pessoa i kafka són, sobretot, "exploradores del abismo" de la intimitat i viatgers de cafè. traginen les seves plomes en les butxaques dels seus uniformes de funcionari del temple del cafè al domicili. autors com paul auster i vila-matas recullen el barret que aquests escriptors de trajo han oblidat al cafè, se'l posen, i comencen a escriure literatura del jo (digues-li autoficció) amb l'abric empapat de novel·l negra i cultura audiovisual. bolaño, és un cas apart: mama del policial, però també de la novel·la d'aventures salvatge (conrad, london) del periodisme ( hemingway) de la poesia del XIX ( parnassians i simbolistes ) però també del fanzine, del cinema de sèrie b o zeta, i sobretot de les vanguàrdies europees assimilades pels seixantavuiters llatinoamericans.

"coneixeràs un bon viatger pel que duu a la motxilla" penso mentre penso en aquesta frase que no és de bruce chatwin i que no podrà ser-ho mai per la seva vulgaritat, i mentre penso en el que duc a la bossa del duty free. el viatge convertit en objecte: tasses amb la cara d'en kafka, samarretes amb un dibuix d'en kafka, tasses amb el motiu praha, bolígrafs, aiguardent. el viatge ha esevingut un preàmbul, un tràmit sense importància abans de l'autèntic esdeveniment: el souvenir. el viatge cristal·litzat en objectes de regal pels amics, i en fotos i vídeos al mòbil. penso en això mentre escric amb mala lletra al quadern , amb el bolígraf que he comprat a praga, just en el moment en que l'avió de la clickair aterra a la pista del prat. "

(...)

i ara, mentre acabo de transcriure les notes del meu quadern al macbook, vestit amb a la samarreta d'en franz, observat per la cara d'en franz a la tassa del cafè, em demano quina nova metamorfosi adoptarà el viatge i, mentre recordo que gregor samsa, el protagonista de la metamorfosi, és un viatjant de comerç, em miro amb un cert terror l'estrany insecte negre que se m'ha posat al braç.

"Què m'ha passat?", va pensar. Allò no era un somni. La seva cambra, una habitació normal per a un home, encara que una mica petita, es veia endreçada entre les dues parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desgavellat -Samsa era viatjant- penjava un imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i col·locat en un bonic marc daurat. (...) "

franz kafka la metamorfosi, traducció de jordi llovet. ( ed. columna proa-jove 1991)

els vells del club atlètic

2008-08-27T19:33:00.016+02:00

avui, al club, m'ha sorprès la rotunda absència de vells, ancians o viellards. ¿on era tota aquella col·lecció de cossos que pul·lulen habitualment pel vestuari i que semblen haver saltat dels quadres tenebristes de josé ribera lo spagnolletto, ("lo més gran" que diuen mallorca ) el rei absolut del barroc español? ¿on era la lenta i feixuga coreografia dels cossos lluitant per posar-se els calçotets o ajustant-se els panyals? ¿on eren aquells cossos decrèpits però plens de juventut, una joventut empresonada entre els plecs d'arruges, en la liquidiscència muscular, en la magror extrema que destil·la el cos que ha expremut tota la polpa d'una vida? ¿on eren els cossos d'atletes vençuts per la tortuga de zenó de la física en la línea de meta de la mort ? perdonin la metafísica. ambunapraula: ¿on eren aquelles discussions sobre política o futbol escopides amb veus de paper de fumar?

olor de carn de vell i orina. diguem-ho clar: la vellesa és una putada. és el banquet que la mort celebra al jardins la vida . però jo, que voleu que us digui, he trobat a faltar els meus vells, avui al club.

i pensant en els possibles motius de la seva sobtada desaparició, m'he recordat del sonet que els vaig dedicar ja farà un temps. i m'han vingut unes ganes bojes de penjar-lo al blog.

els vells del club atlètic

Com nens crescuts de cop, ja corrugats
els vells del club atlètic es barallen.
Disputen enrogits i res no es callen
pericos i culés, gossos i gats.

Prostàtics gens fleumàtics, despullats,
la terça edat vesteixen mentre fallen
qüestions incontinents amb les que es tallen:
política, futbol, celebritats.

Em dutxo contemplant dels vells patricis
els seus penis petits com cacahuets
(cadascú el té a la mida dels seus vicis ).

Si avui fan com quan eren caganets
i es volquen amb ardor a púbers capricis
¿serà que home i adult mai van juntets?

( de "Sonets del xi-Barri")

poetes a portocolom

2008-08-25T20:51:00.007+02:00

arribat de l'illa después ahir amb el ferry, isso un nou post després d'aquesta post-a del blog o breu eclipsi agostal.

dissabte al vespre enfilo el morro del seat león cap a portocolom després d'haver passat el dia a les cales veïnes de santanyi, caló des moro i cala almonia, a la recerca de la cova dels ases. en aquest bar local està previst que hi perpetrin els poetes catolins o mallorlans (és a dir poetes catalans a mallorca, poetes mallorquins a mallorca, poetes mallorquins que viuen a Belladona i en s'estiu tornen a mallorca i derivats, ambunaparaula: poetes mòbils) segons que m'ha informat l'atent i energètic poeta i agitador de caimari, jaume c.pons alorda, prèvia conversa telefònica.

alorda, més conegut entre el poetam com lord alorda, em rep amb les maneres d'un ambaixador francés, em presenta uns amics i, hàbil cicerone, condueix el grup fins a un restaurant proper on ens cruspim una pizza al forn de llenya que fa saltar les llàgrimes. entre els comensals hi ha el poeta àngel igelmo, el poeta pau vadell, na bel, l'amic de lord alorda, un al·lot francés d'orígen guadalupeny que xerra es creol i la seva al·lota, francesa i danseuse.

però anem al grà. tornats a la cova dels ases ( per cert que allà també es sopa i es veu que molt bé ) i després d'unes cerveses, el recital comença amb puntualitat illenca. el poetes s'arrauleixen, concèntrics, vora el fanal de la plaça de s'església i nosaltres, amb el seu concèntricment, fem una rotllana entorn seu, rotllana bastant ben parida per no haver assajat, tot sigui dit.

un a un, els poetes van escopint els seus versos: alguns bons, d'altres pitjors.
espectacular josep pedrals ( aparegut més tard al rendez-vous ) que, genial i flamenco, s'arrenca i es carda un poemot-performance enfilant-se fanal amunt, com buscant la llum de la rapsòdia, amb la intervenció estel·lar d'una rata pinyada ( històric símbol illenc ) que vola en cercles sobre els versos amb un batre d'ales puntual i romàntic que hauria fet les delícies d'en santiago rusiñol, perseverant aimant d'aquesta illa. el fanal està a l'alçada de les rimes i l'ímpetu acròbata d'en pardals, que combat en volada amb la rata pinyada i aguanta i no es vincla i no es torça (cosa que és molt d'agraïr quan un està fent es pardal penjat d'un fanal). amb aquesa intervenció portocolomina pedrals inaugura un nou gènere poètic: el recital-escalada.

M'agraden els poemes de lord alorda que aborda els poemes de cilici ( aquest és el títol del seu darrer llibre que llegeixo en el manuscrit que tragina ) i que vindrien a ser alguna cosa així com la sang que surt del tall que hom s'autoinfringeix amb un fragment de marès mentre contempla l'esplendor corpori i col·lorístic d'una magrana amb els ous en remull en la blavor del mar mallorquí. m'encanten aquests poemes que tinc ganes de llegir completament i m'agrada, sobretot, la manera com lord alorda s'està sobre la tapa de ferro de l'enllumenat. quina solemnitat, quin templar la plaça , quina agilitat i claredat mentals "alorda" de presentar els seus poemes. ambunaparaula: quinaelegància !

precís, incisiu, exhuberant i flac com el sílex que esmola l'enginy que gasta, el druïda casasses, que no sé on pot inquibir tants gigabytes de memòria poètica. disfruto, també, amb la rapsòdia arcaitzant i punk de joan adrover (?). m'agrada aquell dir de déu que és com si algú hagués agafat en sid vicius i l'hagués fotut, màquina del temps mediant, dins els cos d'un poeta decadent i l'hagués deixat anar al rovell de l'ull dels jocs florals de 1877. m'agrada aquell ramalasso costaillobarrotaire que gasta i aquella bella forma artificiosa de dir-se el vòmit.

entre la rapsòdia també hi ha en pau de sa punta grossa (m'advertexien que compleix rigorosament amb les dues acepcions del mot), poeta mallorlà del poble veí de calonge. en pau mos deleita amb una creació acabada de fer i amb un parei de poemes que mos etziba des de la coagulada rusticitat que li surt per sota la seva barba de fredy mercury calongí. amb aquella veu trencada que és bonica com una metla xapada amb una pedra sota un ametler, amb aquell perfum de roca a la veu escup versos amargs com metles verdes. després, participaran també altres poetes locals dels quals no he pogut retenir els noms i que despatxen una bonica mostra de poesia ultralocal que lloa els tresors de la terra immediata: les tomàtigues, la figuera, el fadrí o en damià huguet.

entre la concurrència faig coneixença d'un pintor felanitxer (els que saben de pintura saben que això és com parlar d'un pintor de delft, cap al 1650) el nom del qual, malhauradement, he oblidat però que és l'autor del magnífic quadre que penja en una de les parets del pati de la cova dels ases. el quadre representa un dansa de fruits autòctons, fruits en suspensió pintats amb la delicadesa i la cura d'un pintor del quattrocento. al centre del quadre s'intueix una forma, en la qual, després d'observar una estona, s'endevina la silueta d'un ase vist pel darrera. així, l'espectador entén que està just davant de l'entrada real a la cova dels ases i es pregunta que passaria en cas d'entrar-hi. qui sap, potser aquella tela connecti amb les profunditats cavernoses de l'illa i un apareix a les coves del drach en plè show, provocant una estampida de turistes espaordits !!

ambaixadors

2008-08-16T14:19:00.002+02:00

ambaixadors

Com dos ambaixadors de països rivals
l’autor que sóc
i l’autor que és
el text que he escrit
es tanquen en un despatx
i s’entreguen a una frenètica activitat diplomàtica.

En acabar la reunió
una mà
vella
anònima
amb les ungles pulcrement retallades
i un tremolor quasi imperceptible
agafa una estilogràfica
i amb tinta negra
canvia sobre el mapa
lentament però amb fermesa
els marges
les fronteres
els noms de les ciutats
la distància entre els pobles
la quantitat d’arbres als boscos
d’un país que ja no recordo
si vaig fundar-lo jo.

j'arrive!

2008-08-15T20:28:00.006+02:00

ressacós i en plè atac de solvitur ambulando decideixo comprar un bitllet cap a l'illa per demà. arribar a l'illa, en barco, l'horabaixa, sigui probablement la millor manera d'arribar-hi.

no sé si resoldré res pel que fa a l'obra que deixo a belladona, varada a les platjes de la impotència, però havia de donar-li una oportunitat a l'estrep de poincaré. a l'illa m'esperen la resta de turistes que no s'estan davant de casa, la xafarderia proverbial de l'àvia, les ensaïmades del temple de can joan de s'aigo, i amb una mica de sort algun concert de la pà amb oli band en es cafè de deià.

m'emporto amb mi el llibre que em va saltar a la iogular l'altre dia a la documenta "un brindis por ava gardner" del proteïc druïda de deià robert graves ( editat per pocket edhasa el 2008), i que vaticinava aquesta fuite mallorquina.

parlant d'illes, a tots els amants del gènere us recomano fervorosament "la isla" de gianni stuparich, una delícia triestina dels anys 50 re-editada aquest any per l'editorial mínima (o era minúscula ? ).

bé doncs, això que me'n vaig a l'illa a explorar l'extranjeria existencial aquesta que arroseguem els dàlmates i que, a mi se'm eriça cada cop que poso els peus en aquell gran úter que és l'illa del pare, l'úter on tantes vegades he provat d'entrar i d'on tantes vegades he estat expulsat.

us deixo un parei de sonets "d'àlbum mallorca", que vaig perpetrar l'any passat a l'illa.

Sonet del Cambrer de Can Joan de S’Aigo

Cambrer treballador que amb suor al front
t’emplees al vil acte de servir
havent molt de callar i d’emmudir
davant del preceptiu client cabron:

els teus calçons caiguts són el curt pont
on vas de taula a taula per sentir
una comanda nova per ahir:
l’excelsa ensaïmada d’aquest món.

En la safata amb canvi que carregues
portes la dignitat i el bon humor
que amb un somriure astut a alguns no negues.

T’entregues a l’ofici amb zel i amor
entre el mar de cadires on navegues;
ets de Can Sant Joan el gran tresor.

Cementiri de Deià

T’hauria fet l’amor damunt la tomba
d’aquell poeta anglés en prosa i vers
ahir nit quan callava el poble, immers,
al fons del vell silenci en el que tómba.

¿ Potser era por al forat, al sacre rombe,
decòrum d’escriptor, un deler dispers,
allò que m’impedia, gens pervers,
clavar-te entre les natges la ximbomba ?

Amiga, saps prou bé què m’impedia
trencar damunt la tomba una amistat
que ens ha dut, examants, fins avui dia.

Diguem-ho sense embuts: ¿ Fidelitat ?
No crec en els grans mots, però no podia
burlar l’embruix amb que Ella m’ha encantat.

solvitur ambulando

2008-08-14T17:30:00.005+02:00

temptacions serioses d'abandonar el lloc dit casa. la "pájara" agostal ataca. la sensació que la meva presència aquí, a belladona, aquests dies d'agost, és esteril es solidifica a cada segon. la obra de teatre que m'havia proposat d'escriure no qualla. sóc incapaç de fer avançar la història més enllà del segon acte. penso en henry poincoré i la seva famosa "ascenció" a la diligència: en el moment de posar el peu a l'estrep per pujar-hi, se li va aparèixer la fòrmula matemàtica que provava de resoldre des de feia dies. penso en una de les cites nòmades de bruce chatwin a "los trazos de la canción ": solvitur ambulando ( es resol caminant). el coneixement ens proveeix de belles excuses per desatendre els actes que ens esperen al rebedor.

tinc l'edat dels antics reis grecs o dels conqueridors espanyols i segueixo sense saber quin és el meu regne i a la reçerca de quin or el meu cadàver conduirà la meva armadura per rius salvatges.

tanmateix continuo escrivint cada dia, no aquí, sinó a l'autèntic obrador, el taller de paper del carrer moleskine. jo sóc un escriptor de bolígraf i tatxot.

als matins, després d'esmorzar llegeixo vinyoli. poemes com canaris de carbó. paraula feta àmbar i silenci fet guix. els colors principals de la poesia de vinyoli són el lila, el negre, el blanc i, per descomptat, el gris. també el vermei color gleva i el marró conyac.

escriure cada dia, malgrat tot. amb la fastiguejada perseverància del pagès que va a treballar a l'hort.

oh, com detesto el to greu d'aquest escrits !

escenaris

2008-08-13T01:32:00.006+02:00

un nou poema-crònica o poema-riu ( més aviat riera en aquest cas) que vaig escriure arrel d'una excursió nocturna a granollers per veure Els Nens Eutròfics, la simpàtica banda de rock sofisti.cat i d'esperit vuitanter amb la qual el poeta Josep Pedrals es molt ben acompanya de tant en tant i de la qual ja us tindré al corrent.

Granollers

Ja era de nit quan va agafar el tren que anava a Granollers.
Belladona era un eixam que bategava insomni i soroll.
Va pujar al tren amb la deteminació d’un explorador,
d’un detectiu salvatge a la recerca d’una bona pista
sobre un poeta desaparegut,
amb l’àvida curiositat d’un Miquel Barceló
a la recerca de nous pintors.
Assegut davant seu hi havia un iogui
amb una bossa de roba en bandolera,
un forat al crani
i uns ulls d’au marina
que es van anar tancant
amb el sotrac binari dels rails.
Hi havia dones berebers
amb la barbeta tatuada i pòmuls com boles de billar
que inundaven el vagó
amb insondables somriures de camp.

Va arribar a Granollers
amb un mapa fet a mà
a la butxaca esquerra de la part del darrera del texà.
Al tren havia llegit quatre pàgines del pròleg de Mort de dama,
edició de Moll.

Sortint de l’estació va preguntar a uns nois:

- Coneixeu el Passeig de Colom ?
- Només et coneixem a tu. No som d’aquí.

Dues noies i un noi.
( anaven a un concert del seu grup preferit )

Va sentir un calfred
quan la bellesa d’aquella noia
el va travessar amb un somriure
de mare de déu,
quan va sentir que el tocava
aquella bellesa tranquil·la
de flor que s’està desplegant en la nit.

Va caminar per carrers
amb noms de presidents de la Generalitat,
per carrers que s’entrecreuaven com veus,
debilíssmes veus
sintonitzades en una emissora antártica
que configuraven una cartografia de la distància.

Va arribar a la vella fàbrica.

Els Nens Eutròfics tocaven el tercer tema
però en Pedrals suava com un Pavarotti als bisos.
Portava el cabell molt curt i una camisa de cantant de salsa.
El bateria anava disfressat amb unes orelles de conill.

Es va apropar a la barra i va demanar una cervesa.

Cadires d’estisora i
bombetes en ziga-zaga:
estiu.

La proteïna eutròfica brollava
de la gola d’en Pedrals
dibuixant al seu coll
un mapa de venes inflades i nervis i muscles i tendons
que eren la geografia viva,
tridimensional,
tàctil,
del só
fet
paraula.

Va mirar l’escenari instal·lat davant l’antiga fàbrica,
la fàbrica,
que ho contemplava tot,
(el recitatius iròncs i suosos d’en Pedrals,
els arranjaments retro de la banda,
les àvies que reien histèricament els poemes marrans d’en Pedrals)
pacient, circumspecta, desarticulada
com un vell cefalòpode amb les extremitats rovellades.

Prenia nota de tot mentalment:
dels moviments d’Els Nens a l’escenari,
de la música,
del poemes,
de les reaccions del públic,
prenia nota de tot en la màquina d’escriure del seu cervell
mentre amb una mà seguia el ritme de les cançons dels Nens
i amb l’altra bebia cervesa,
com un detectiu salvatge
davant d’una pista salvatge.

LLavors van arribar els nois.
( el seu concert començava més tard,
no gaire lluny, i havien decidit donar un cop d'ull ).

Va parlar amb ells:
pastors farcits d’innocència i futur.

amb ella:
mare de déu rossa amb albarques.

Mentre parlaven
ella
es va col·locar al seu costat.
Podia sentir l’escalfor del seu braç
com un pà acabat de sortir del forn
la temperatura dels seus pits turgents,
i, sota la faldilla de cotó negra,
sota la cintura calenta i rígida,
el sexe bru i incorrupte.

Sentia tot això mentre a l’escenari
Els Eutròfics versionaven en Gainsbourg:
“Deixa córrer les nenes,
deixa córrer les nenes,
o acabaran amb tu ... ”

( 17 anys de mare de déu ... )

I després se va acabar el concert.

(per poc o molt que hagi desafinat la orquestra
sempre hi ha un moment que s’acaba el concert
i arriba aquell silenci biliós
que precedeix el desastre)

Es va apropar a Els Nens, els va felicitar
i, com un groupie o un detectiu salvatge
els va demanar si tenien lloc a la furgoneta.

Va esperar que recollissin els instruments.
Van pujar a la furgoneta,
i van conduir fins al concert que hi havia a les afores del poble.

Un camp de gespa vallat
s’estenia davant del polígon on els joves feien botellon.
Allà, l’escenari semblava una casa de conte
dibuixada per un nen retardat després d’haver ingerit àcid.

( la vida és una successió d’escenaris
on un pot escollir ser actor o espectador.
sovint aquell que mira és mirat
per un que el converteix en actor del seu desig.
Sovint aquell que actua és un espectador
del moviment del món )

Llamps verds com teranyines d’absenta
queien sobre les muntanyes veïnes.

Parlava amb en Pedrals,
amb els Eutròfics,
driblava, no sense coqueteria, les noies que el reconeixien
( la popularitat no s’escau a un bon detectiu salvatge ! ).
El bateria tenia una novia molt guapa,
il·lustradora.
La cançó de Gainsbourg ressonava al seu cap.

Hi ha escenaris on no actuaràs mai més,
les furgonetes ho saben,
Gainsbourg també ho sabia
(alguns bons actors també ho saben
i tenen el dó
d’exprémer
la seva última actuació
damunt d’un escenari
que saben que no trepitjaran mai més
perquè els dibuixos dels pneumàtics del destí
els conduiran per altres carreteres).

A Granollers, davant del polígon,
l’escenari del “Música Viva”
on un grup fusionava rap, reagge i funk.
Davant de l’escenari dues noies i un noi
ballaven les cançons del seu grup favorit.

La mare de déu ballava,
encara rígida, dins les seves albarques,
mentre cantava de memòria les cançons del grup
i el cantant li picava l’ullet des de l’escenari.

Mentrestant ell bebia cervesa
darrera la mare de déu,
cansat, potser,
mirant aquell escenari on sabia que no actuaria:
( una mare de déu de Castellbisbal
és perfecta flor de nit per a ser desfullada
en algun paller d’estiu ).

però aquell concert
també se va acabar.
llavors va donar un petò a cada galta a la mare de déu
i va sentir una cosa estranya,
com una bola de pols a la gola i pessigolles al sexe.
I després se’n va anar amb els Eutròfics cap a la furgoneta.

Aquells tres nois havien d’esperar
el tren de les 6 del matí
per baixar a Belladona,
després,
havien d’agafar l’autobús que els portaria
fins a Castellbisbal i, un cop allà,
havien de caminar encara tres quarts d’hora
fins a les cases familiars allunyades del poble.
Amb sort
caurien sobre els seus llits
cap a les 9h del matí.
I no duien ulleres de Sol.

A la seva manera ells també
eren uns detectius
salvatges.

domicilis

2008-08-11T13:32:00.008+02:00

"En úlima instancia, en el mundo sólo hay dos categorías de hombres: los que se quedan en casa y los que no". (Kipling)

tornut a barcelona després d'un cap de setmana a l'empordà. en baixar del tren regional, embotit de viatgers, a l'estació de passeig de gràcia, una immensa mà d'aire calent i humitat em bofeteja la cara: desestimant conseis bíblics, no parut l'altra galta. entro a casa. observo el lloc, els objectes: tot se'm re-presenta des d'una amable estranyesa, com si acabés d'accedir a l'apartament d'un desconegut. aquí visc jo? em preguntut. sóc jo l'autor d'aquest ordre, el propietari d'aquests llibres, d'aquesta roba, d'aquesta estètica que configura un domicili ?

per cert, com se'n diria de l'assassinat del domicili: domicidi ?

una vegada un em va dir que gertrude stein havia dit: "en tornar a casa sé que sóc jo perquè el meu gos em reconeix". com que no tinc cap gos ni cap tortuga ni cap animal ensumador que em pugui re-conèixer, he de confiar que sóc a casa meva pel simple fet que la clau que duia a la butxaca ha obert la porta del lloc on sóc. tanmateix, en cas de no ser a casa, el lloc és força agradable, em dic.

no és necessari haver-se administrat un llarguíssim i feixuc viatge ( sovint ens basta un des-allotjament d'un parei de dies del lloc dit llar: oh, llard, oh dolç llard ! que diu la dita ) per conciliar aquesta sensació agradabilíssima ( i que per a mi és una de les experiències més gustoses de l'univers - uni-vers que a voltes es pot contenir en un sol vers i a voltes no- anomenat viatge ) d'entrar a la casa estranya que és el domicidi. parlant d'estranyesa, gertrude stein deia "escric per a mi mateixa i per als estranys".

de gertrude stein hi ha un imponent retrat ( si el voleu veure us cal anar al MOMA, niuorc ) fet pel minotaure picasso. el 1906, de retorn a paris després d'una estada al poble pirinenc de gósol en companyia de fernande olivier, la seva nòvia de llavors, pablo picasso va acabar el seu retrat de gertrude stein. la història del retrat de stein corre paral·lela a la història del naixement del cubisme, un naixement que deu molt a la estada catàrtica i transformadora de picasso a gósol.

heus aquí la història del retrat de l'escriptora stein (retrat i relat són dues que paraules que s'assemblen massa per no sospitar que són la mateixa paraula ): picasso coneix gertrude stein i el seu germà leo, col·leccionistes de pintura de vanguàrdia, a paris, el 1905. el malagueny i l'americana connecten ràpidament. gertrude li encarrega un retrat per al qual posa unes 80 vegades al glacial bateau-lavoir, mentre fernande llegeix en veu alta faules de la fontaine. però el malagueny decideix fer un viatge a espanya. està cansat, estressat, té diners (ambroise vollard li ha afluixat 2.ooo francs de l'època per unes 30 teles, quasi tota la seva producció del moment) i està buscant alguna cosa ( en aquesta època picasso encara busca, no troba ) que més tard parirà amb el nom de cubisme. abans de marxar, descontent amb el retrat, picasso n'esborra els delicats i realistes trets de la cara, cobrint-los de pintura. picasso passa l'estiu a gósol. en tornar a paris acaba el retrat. abans de veure's novament amb gertrude, pinta la cara de l'escriptora de memòria d'una tirada, profundament influenciat per la primitiva experiència gosoliana. en veure la màscara classicitzant i primitiva que substitueix la re-presentació realista de la seva cara, gertrude observa que el retrat no s'assembla gens a la model. resposta del geni: "potser ara no, però acabarà per assemblar-s'hi". gertrude stein va estimar-se sempre aquell retrat que havia immortalizat, deia, l'essència de la seva personalitat.

l'excursió dels picassso a gósol (allée et retour ) i la rellevància d'aquesta estada pirinenca, demanen d'un estudi profund i rigorós que aquí no té cabuda, però la meva teoria gosoliana ( una teoria que desenvolupo a "proses del hudson", la novel·la-assaig-poemari inacabada que vaig començar a escriure l'estiu del 2006 arrel de la meva estada al niuorc i que espero poder enfitorar algun dia ) afirma, amb una paraula i com diria la meva àvia, que la història de la pintura moderna neix als pulmons del pre-pirineu català, concretament a gósol.

us faig 5 cèntims d'€ de la meva teoria gosoliana:

estiu de 1906: arribar a gósol des de barcelona (on picasso aprofita per veure els amics i presentar fernande a la familia) suposa un periple de tres dies en tren, en tartana i després en mula, per camins de carro i pistes de contrabandistes (conegudes entre el gremi com a contrabanpistes).

picasso arriba a gósol amb les imatges encara a la retina de l'exposició d'esculptures iberes (suposadament descobertes a la provincia de barcelona, segons cita l'irlandès patrick o'brian en la seva exquisida biografia de picasso trufada d'inexactituds ) que ha vist al louvre dies enrera. picasso passa unes vacances idil·liques a gósol. es retroba amb la natura salvatge, es refà de l'estress i els abusos de la bohèmia parisenca. passa llargues estones amb la gent del poble, especialment amb un vell contrabandista. fa excursions per les muntanyes i, sobretot, treballa. aquest retrobament amb la vida primitiva que ja havia conegut a horta de sant joan en companyia del seu insubornable amic manel pallarés, el reporta a un primitivisme estètic que es veurà accentuat, ja de retorn a paris, pel contacte amb l'esculptura africana. la por atàvica de picasso a la mort i a la malaltia el fa fugir ràpidament de gósol quan s'assabenta que un nen de l'alberg on s'hospeda ha agafat unes febres que podrien ser el tifus o, fins i tot, la pesta. viatjen des de les 5h del matí a les 5h de la tarda, en mula, abans d'arribar a un poble (probablement bellver) on troben una diligència que els porta fins a puigcerdà. a puigcerdà agafen una altra diligència fins a ax-les-thermes (frança) i, allà, el tren fins a paris. picasso arriba a paris amb prou teles per folrar el seu recentment buidat taller del bateau-lavoir però, sobretot, amb una forma nova de veure la realitat: el cubisme. després de gósol, els seus pinzells ja no pintaran mai més igual.

a paris, picasso realitza entre d'altres, el retrat de gertrude stein i, l'ambiciós, les demoislles d'avignon (retorn a una imatge de la memòria barcelonia: un prostíbul del carrer d'avinyó). el viatge l'ha fet viatjar: una taca de pintura que cobreix un rostre; un feixuc viatge en tren, diligència i mula; la visió d'un poble de cases amb els sostres de pissarra (un poble cubista avant la lettre); un nen malalt.

picasso va tapar la cara de stein com un pintor del segle XIX i la va tornar a pintar com un pintor del XX. 80 sessions de model contra una sola i energètica sessió pintada de memòria.

sempre somric en pensar que el pas de la pintura del segle XIX al XX es va fer a pas de mula.

retrat és relat i viceversa.

P.S: Parlant de "tornar a casa", us heu fixat que el gos de stein viu a gósol ? amazing ...

la destrucció dels ous de la peresa per la corba del tall de la falç de l'acció

2008-08-09T09:46:00.007+02:00

La destrucció del ous de la peresa
per la corba del tall
de la falç de l'acció.

Després:
els humors del ous de la peresa
( rovell lila i gelatina negra )
ballen,
viscosos,
sobre el tall inoxidable
de la falç de l'acció.

La falç del samurai té la propietat
de guardar la llum del Sol en el seu tall
fins a moltes hores després de la posta de l'astre.
Així, el trovador-samurai,
que sempre dorm amb la falç
a la mà esquerra (per confondre l'enemic )
evita els atacs
de les bèsties
o els bandits,
les nits,
al bosc.

2008-08-08T23:11:00.008+02:00

cada poeta és específic en la seva tristesa. la de rimbaud, per exemple, és una tristesa de lliris negres, de rates d'ulls vermeis, de pollancres desfullats pels vents impetuosos de les ardenes, de banc de pedra al parc i de llargues caminades solitàries amb la pols i el silenci acumulant-se a les sabates.

la tristesa de vinyoli, en canvi, és una tristesa de fusta, seca, eixuta, una tristesa d'os serrat pel mig amb un xerrac. és una tristesa de plaça de poble deserta amb fulles seques, de campanada greu, una tristesa de glaçó quasi desfet al cul d'un wisqui amb cola en vas de tub. la tristesa de vinyoli és com rosegar una corda d'espart a les cinc de la tarda.

lliris de foc ( captura d'un vers de joan vinyoli ) se'm presenta com un titol "fabulós" ( que diria josep pla ) per un poemari d'estiu. un bon títol per aquest poemari que em resisteixo a escriure ( massa ocupat com estic en corregir i passar a l'ordinador els meus darrers textos ) però que creix dins meu com un embaràs no desitjat. ( i si, al capdavall, fós un veritable poeta? ). definitivament podria viure sense teatre ( cap dubte a aquestes alçades ) però no sense poesia, una poesia que en cas de crisi acabaria trobant en els prospectes dels medicaments i sense la qual em ressecaria per dins com una mòmia buida dels seus humors conservants.

2008-08-06T21:52:00.001+02:00

inici

2008-08-06T17:00:00.000+02:00

NO RES, UN FUM

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre's com en un dellà
que és sols l'aquí, darrera
cortines transparents.
I què veus ?
No res, un fum.
En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.

Joan Vinyoli ( Encara Les Paraules)

Bonjour. Començo aquest viatge al rovell de l'ull de la literadura eléctrica. Bon voyage, em dic a mi mateix.